Reflexionem aquí també ?

Victor escrigué:A... però... , ¿el temps s'acaba?

Aquí entrariem en un apassionant debat metafísic. Penso què el temps universal pot ser infinit, no essent-ho així el viscut per cadascun dels éssers vius a la terra...ni tan sols el dels minerals, ja què aquests canvien de forma per agents aliens a sí mateixos.

És un tema què sempre m'ha atret l'atenció. Clar què seria més fàcil atribuir-ho a Déu, però si agafo aquesta versió, immediatament m'hauré de fer una altra pregunta: i a Déu, qui el va fer? Es va fer sol pq tenia aquest poder? Per què per això era Déu? Doncs per ser tan preguntona, no em val aquesta resposta que em donaria cualsevol persona fos de la religió que fos.

Ara, la pregunta segueix sense resposta, és allò què diuen "la pregunta del millón"...No se si de milions, però si de persones què es fan la mateixa pregunta. Per mi, que sóc agnòstica (precisament pq no se) és una energia que ho mou tot...però d'on va sortir aquesta energia? I ja torno estar en el punt de sortida.

S'acaba tot després del traspàs? Sembla ser què si, però estem segurs? Jo, no. I no per motius religiosos, sinó pq desconeixem tantes coses, què és agosarat fer pronòstic sobre el tema. Ara diré quelcom què pot semblar estrambòtic, però potser l'aigua que bevem no és la mateixa des del començament de la Terra? I si sempre fossim els mateixos? Bé, queda la pregunta a l'aire, pq no tinc ni punyetera idea

Si, el temps passa, i ens queden els records. Però no ens estem massa estona mirant endarrere i assaborint-los perquè mentrestant el rellotge de la vida segueix corrent i tenim moltes coses per fer i per viure.
Per cert, amb això del cotxe i els tres fills al darrera, jo recordo un dia (o més d'un) que s'estaven barallant els tres i quan ja no vaig poder més vaig frenar de cop, tot emprenyat, i em vaig girar, i pam, pam, pam... una per cada un. Sort que no venia cap cotxe al darrera.

EL TEMPS D'AVUI : FA SOL

M'agrada aquest fòrum pq pots veure les preferències dels components. No solen contestar massa...però guipen molt, i com queda constància, és fàcil adonar-se de què els crida més l'atenció.

En primer lloc estan els panells on un component és requerit per un altre, doncs això dóna peu a una resposta i, amb sort, una continuitat del panell. Això ofereix un cert "morbo" pels guipadors de torn.

No obstant, però, hi ha un fet què crida molt l'atenció, i és que els nostres participants/miradors, tenen una especial preferència sobre la resta, dels panells de tipus contemplatiu/intel.lectual. El panell què té més observadors és el de Bocins de Saviesa; fins i tot, per davant del panell Eròtic, i això diu molt dels nostres observadors...encara què no contestin els post, i què la ciència els importi més aviat, poc.

Només per aquests observadors, val la pena seguir escribint. Seria fantàstic què algú fes una petició concreta sobre algún tema que l'interessés debatre.

Aquest pensament de l'Einstein és tot un manual del què s'ha de fer. Per què, doncs, hi ha persones que no acaben "d'arrancar" si fent petits canvis a la seva vida, podrien sortir-se'n? Crec sincerament què el motiu és la por. Aquesta por què mamem des que som ben petits, i precissament la por al canvi, és una de les més invalidants pq implica endinsar-nos en terrenys desconeguts, i si ja hem interioritzat el refrany què diu: "Más vale loco conocido..." doncs així ens va.

Davant d'una crisi només hi ha dues solucions: o superar-se, o conformar-se. Aquesta última és perillosa pq pots caure en una crisi sostinguda, què sol ser la gènesi d'altres mals pitjors.

Davant d'una crisi no pots mai anar de víctima, pq d'aquesta manera mai trobaràs solucions creatives. Has de deixar què la ment reposi, i si tens la temprança per fer-ho, la mateixa ment et donarà la resposta quan menys hi pensis.

Clar què això requereix d'una "petita" clau: No tenir por, ser agoserat. Per vèncer aquesta enganxifosa i invalidant por, el millor és començar a practicar amb situacions poc aclaparadores, per anar poc a poc assolint fites més feixugues. I sobretot, anar-se entrenant sempre, pq quan ve una crisi no ens pot trobar "amb la guàrdia baixa".

Einstein, era un geni. He volgut portar aqui, aquest pensament que va posar el Víctor a "Bocins de saviesa" per reflexionar sobre aquestes sàvies recomenacions.

Possiblement sincronicitat

El que en mi no es dóna és aquesta búsqueda a l'exterior, a l'estar alerta. Recordo què fa anys,a una companya de treball li vaig fer un comentari que em va sortir amb molta naturalitat i va ser: O jo tinc una ment prodigiosa, o algú em va guiant. No és possible que hagi fet tot el què he fet, tota sola...quan ni hi pensava en fer-ho.

I així en ocasions incomptables. de manera què ja ho trobo com una cosa del més normal. La veritat és què sóc bastant mística i podria haver estat influenciada per la mateixa familia, què també ho era. Som més aviat de mirar cap endins, sense perdre de vista el que ens rodeja, però d'una manera més succinta. El fet de sempre estar pensant des de petita amb aquest tipus de fenòmens, també pot haver influit-

Això de la sincronicitat també em passa tot sovint, però jo que sóc de creure allò que toco penso que només és casualitat.

En un panell he posat: La felicitat és el camí. No se on la vaig veure escrita, ni tan sols de quí és, però em sembla què conté una gran veritat. Mentre vas fent el camí fins aquella muntanya qué vols escalar, la veus majestàtica, impressionant, i gaudeixes de la seva contemplació. Ja falta poc, i estàs esperant amb impaciència el moment de començar l'escalada. Què passa quan fas el cim? Pots veure el paisatge què has deixat al darrera, què pot ser fascinant, o no, però la majestat de la muntanya "poseïda" ja no la veus. S'ha convertit en la terra què estàs trepitjant, i per tant sols és aixó, terra.

Aquest petit exemple què he posat, és la convicció què tinc sobre la felicitat. La meravella d'allò què tenim...però no del tot, crec què es podria aproximar al què diem felicitat. Penso molt seriosament què si existís la felicitat tots els moments de la nostra vida, seria tan avorrida i insuportable, què desitjariem tornar a ser normals, o sigui, amb penes i alegries; felicitat i problemes...

Doncs jo crec que si una persona es veritablement feliç no li agradaria canviar d'estat. Més que un camí la felicitat es un estat en el que hom no necessita res, es feliç i prou. Aquest estat no perdura, com totes les coses de la nostra vida i moltes vegades no li trobem cap resposta. PER QUÈ AVUI SOC TAN FELIÇ? PER QUÉ NO NECESSITO RES? per què em trobo en aquest estat inexplicable de felicitat? Aquest es, sobretot , un estat interior i no respon a cap causa material .

Per exemple un pot ser ric de cop i això t'aporta una alegria però no es felicitat. Tambè pot ser que hom tingui alegria per veures correspós en un afecte o relaciò però l'autèntica felicitat es gairebè inexplicable el per què se sent i el per què ens dona aquell benestar tan gran i que omple totalment al èsser humà.

Per tan jo crec que més que un camí es un estat de plenitut i equilibri.

"Per tan jo crec que més que un camí es un estat de plenitut i equilibri."

Sí, Isona, però mentre es fa el camí.

"Doncs jo crec que si una persona es veritablement feliç no li agradaria canviar d'estat."

Al menys en el món què estem (no se si en un altre dimensió) la felicitat continuada...sense fi, crec què seria insuportable. Ara penses què gaudiries d'ella, pq tens la no-felicitat, i creus que la felicitat complerta i per sempre, vindria a ser com el Paradís.

...I segueixo són les 6 a.m. Ja estava al llit, però com demà ve la fisio, tinc por de dormir-me, i per aixó no pego ull. Doncs tornem-hi

Tu dius: "Doncs jo crec que si una persona es veritablement feliç no li agradaria canviar d'estat. Més que un camí la felicitat es un estat en el que hom no necessita res, es feliç i prou".

Val, i jo et contesto: El què em fa feliç, contenta, esplèndida, radiant; què m'ho cura tot,malalties, problemes, cabòries i fins i tot els ulls de poll, és fer l'amor. Penses què podria estar fent l'amor les vint-i-quatre hores del dia....i així tots els dies? Per això penso què el millor es el camí què et porta a.... fins i tot fer l'amor, per posar un altre exemple. Pq el millor és esperar la culminació, l'espera de tot el què es desitja, és sempre més gratificant i engrescador, què l'obtenció de la fita desitjada.

Diga'm masoca però un dia, fa anys, vaig pensar: Què faré quan no tingui problemes?...Penso què no sabré viure...I sí, si he sabut viure, però no tan distreta com quan tenia problemes a dojo. I sempre he cregut què és millor tenir tres o quatre problemes junts, què un de sol. Pq amb un de sol, la tendència és a magnificar-lo, mentre què si et surten problemes de sota les rajoles, passes d'un a l'altre, i com a minim et distreus.

Què pensaria jo, què solc fixar-me en les persones, si veiés algú en un estat permanent d'èxtasi? Doncs què tenia algún grau d'imbecilitat, pq això, com la perfecció absoluta, no existeix. D'entrada els nostres cossos, cara inclosa, ja són asimètrics. Si la part esquerra fos exactament igual què la dreta, la combinació seria bastant "infumable"

Són les tres passades de la matinada, i no crec que me'n vagi a dormir. No tinc insomni, però dema la noia vindrà a les set del matí, i no vull què em trobi tan adormida, què ni tan sols escolti el timbre. He estat aprofitant per posar panells en aquesta plana, doncs s'havien escolat a la següent. Aquesta setmana això ha anat tan plè, què els panells clàssics, han anat desapareixen.

Aquesta tarda m'ha trucat la Laura per comentar-me l'últim capítol de "Perdidos". Ella no va poder veure'l a les dos quarts de set del matí, i jo tenia prohibit parlar-li de com acabava. Bé, hem començat parlant de la trama (embolic, diria jo) de la sèrie, i hem acabat parlant dels sindicats...crisi, i com a punt final, de l'assecadora què m'he comprat.

En arribar aquest punt, he començat amb els acudits què en venen de sobte, i ens hem rigut ben a gust. Donava joia veure riure a la meva filla amb aquelles ganes. A mi no se m'entenia, pq el riure no em deixava parlar bé, i així hem estat una bona estona. Ha estat reconfortant pq ella estava un pel angoixada per la propera vaga què s'està preparant pel proper dilluns. Crec què aquesta dosi de riure l'haurà tranquilitzat una mica, francament la he vist radiant, i això em satisfà.

La reflexió, no és altra, què l'estat d'ànim s'encomana. També és cert què l'interlocutor ha d'estar una mica receptiu, pq si et relaciones amb una pedra, difícilment aconseguiràs què experimenti un mínim canvi d'actitud.

Je je. MIra Carme me has fet riure de bon mati.
Perquè tens tota la raó, en aixo dels interlocutors "pedra". Mai saps que pensen , ni que senten, i com sigues una mica neura, com est el meu cas, et passes la vida pensant si has fet o has dit algo mal, perquè clar ells mai diuen ni mu.
Per sort per a mi, soc molt preguntuna, i sempre estic fent preguntes, i al menys en cara que siga en un monosilab em contesten, ja se algo. Peró poca cosa.

Bé....com me n'alegro d'haver-te fet riure!!!