Reflexionem aquí també ?

Sinuhé:
Et vaig posar uns exemples :
No fa molts anys es homosexaul era ser un malalt ,un degenerat, i estava castigat amb la presó i l'exili, fins i tot encara crec que en alguns països àrabs aquesta castigat amb la mort, com creus que es sentirien aquestes persones? .
La lluita en el seu interior entre el que sentien i el que la societat els imposava?.
Tingues en compte que ser homosexual no és només una preferència sobre una pràctica purament sexual sinó també d'amor a una altra persona del mateix sexe i tot el que això comporta.
Abans es creia que les dones no tenien anima,, ni tampoc tenien dret a votar, com creus que es sentien?,
Moltes ho van acceptar perquè mai es van qüestionar que podien pensar i sentir diferent al que els estava imposant però altres es van revelar, perquè en el seu interior es sentien tan persones com qualsevol home amb la mateixa ànima i els mateixos drets que ells i es van adonar que no sempre les normes d'aquesta societat són justes ni ens ajuden a avançar ni a ser qui som realment.
Com creus que es sentiran avui en dia les dones que no acepten sense mes el que se els imposa i tenen que viuere dintre de la carcel de un Burka?.
Qui esta de acord en tot el que li diuen que te que fer , i mai es custiona res ni fa res diferent al que li han dit que te que fer, viu mes comodo evidentemen i no patix tant, pero sempre hi ha que es custiona que algunes coses poden ser mitllors,encara que signifique no fer sempre el que ens had dit que tenim que fer.
Prarlar en catala en la escola que jo anaba de petita estaba prohbit, em dia la meva mestra que era de incults, de ploberins, que tot el mon ens miraria amb despreci si parlaben aixi, que no servia per res, que teniem que parlar sempre en castella, perque el catala era una llengua morta. pero afortunadament no els varem fer cas i nosaltres seguirem fent el que sentiem que teniem que fer, sense importamos que ens diguesin que el que estaben fent estaba mal.

I com aquests exemples molts més.

Per tant,no es tracta d'evitar responsabilitats, ni de fer tot el que un li doni la gana, sense pensar en els altres.
Es tracta de poder sentir, pensar i actuar de manera diferent i d'acord amb un mateix, encara que això signifiqui no fer el mateix que fa la majoria i que no per això haguem de pensar que som unes males persones, uns bojos o uns inadaptats.
Es tracta d'acceptar que podem ser diferents i únics sense haver de sentir-nos ni malament ni culpables.

No sabeu com m'alegra que aquest petit espai s'hagi començat a obrir a més amics per tenir i expressar les pròpies opinions. Les veritables opinions, tal com raja sense amagar-se de res. Estic d'acord anb tu, Lola, es tracta d'anar contracorrent, i això no sempre és fàcil. Crec que per actuar així s'ha de tenir un xic de rebel.lia. Si fas el que tothom fa, quin mèrit és el teu? Seràs ben mirat per la societat ben pensant, la de sempre, la conservadora. Però si vols fer quelcom realment important per la teva pròpia autoestima, necessàriament, t'hauràs de sortir de la rutina del "tothom fa això, és el correcte".

Aquesta rebel.lia de la què parlo, comporta foragitar la por al què diran, fer valer el que vols i penses. No sotmetre's al què volen als altres, i fer valer la teva decisió. Sigui bona o equivocada, el temps ho dirà, i de les decisions equivocades, les persones n'aprenen. La gent es va formant i madurant a base d'errors, però val la pena. De vegades aprends del errors dels altres...això també té el seu mèrit, pq comporta reflexió sobre la pròpia vida.

Qui em coneix, sap, que mai postularia per quelcom què no hagués experimentat. Quan vaig començar a madurar, l'únic que portava en el farcell era força autoestima, qualitat que sempre deuré als meus pares. Però el "tirar endavant" i lluitar per les coses més impossibles, les vaig haver d'anar aprenent. Cada fita que obtenia, m'anava pujant la confiança en mi mateixa. Jo diria a qui no ha tingut la sort de poder "partir" amb el tresor de l'autoestima, que se le vagi "currant" a base de fer coses que li costen, que se li fan una muntanya. Primer amb fites no massa dificils, petitetes més aviat. I així, de mica en mica, conforme les vagi assolint, anirà confiant en les seves pròpies forces, què segur que tothom les tenim.

"No sabemos lo que nos pasa y eso es lo que pasa. Ortega y Gasset".

Això pot semblar un contrasentit, però quantes persones estan neguitoses, es troben estressades...malhumorades, cansades i amb un buït existencial? El més corrent és què de seguida ho atribueixin al treball; a tenir problemes per arribar a fi de mes...als fills que no paren de marejar; a l'estres en que els aboca la vida diària, però realment el motiu és aquest?

No serà que no s'han parat a pensar en la realitat del pq d'aquest neguit? De vegades portem arrossegant "petites coses", dols mal elaborats i traumes no resolts que la por a enfrontar-los, els ha anat fent cada dia més "invisibles", però més danyins. La por és el pitjor enemic que podem tenir, s'ha de fer-li front, recordar sempre aquella frase que diu: "más vale un vez rojo, que ciento amarillo". El què no mata ens fa més forts, d'això no hi ha cap dubte.

Algunes preguntes per exercitar la llibertat:

Esteu d'acord que allò que ens dignifica, ens humanitza, ens fa ser alguna cosa especial dins del multiforme escenari de la vida, és la capacitat d'escollir? (La pregunta agafada de la red)

No necessàriament. Penso que aquesta facultat la compartim amb la resta d'animals. És més, segons en quines opcions, tenen més llibertat els animals no humans, que nosaltres.

La llibertat és un constructe social, donat que ve condicionada per territori, poder, economia i societat. Les parelles, que "les escollim lliurament", no és ben bé cert, ja que les variables mencionades tenen molt a veure. Ara bé, dins del que t'és permés escollir, agafas el millor...però això ja ho fan els animals. En ells compte el poder (força) i el territori.

Llibertat de pensar: pots pensar lliurament si has estat educat per a fer-ho; si no, un animal potser més capaç de saber el que ha de fer, pq no ha estat contaminat per convencionalismes socials ni religiosos. I quelcom encara més difícil, després de pensar...hom té la capacitat d'actuar? Malauradament, la por sol frenar aquesta capacitat. L'animal no humà també te por, però una por més raonable, si cap, pq es basa en un instint de supervivència; mentre que a la persona, és més freqüent la por per la por.

Si li preguntes a una persona pq deixa de fer quelcom que el faria tirar endavant, probablement et dirà: "pq no puc". I és veritat, la por no el deixa actuar. Ser lliure comporta una responsabilitat que no tothom té la voluntat i caràcter per assolir-la. Bé, ja sabem que la llibertat no és xauxa.

Una de les meves frases favorites és: "De la normalitat a l'anormalitat, només hi ha un tel de ceba". Rares vegades és a l'inrevés, si no en aquest ordre: normalitat¬anormalitat.

Que és normalitat? El diccionari de la llengua ens diu que:

1839; del fr. normal, íd., del ll. normalis 'fet a escaire', terme només geomètric]


1 adj 1 Que és conforme a la norma, que no se'n desvia.


2 p ext Que no se separa del seu estat natural, del seu curs natural, que és conforme al tipus més freqüent o com d'ordinari. El funcionament normal d'un òrgan. Darrerament no té un aspecte normal.


3 p ext Comprensible, lògic, excusable. No t'enfadis amb ell: és normal, que vacil·li.


2 adj Que serveix de norma.


3 adj GEOM 1 Perpendicular.


2 línia normal (o simplement normal) Línia perpendicular a la tangent d'una corba o al pla tangent a una superfície, en el seu punt de contacte.


4 adj QUÍM Dit de la solució que, en 1 000 ml de dissolució, conté un equivalent gram de solut.


5 condicions normals FÍS Situació d'un sistema sotmès a una pressió de 760 mm de mercuri i a una temperatura de 0°C.


6 escola normal (o simplement normal) ENSENY Escola destinada a la formació dels mestres d'escola on s'imparteix l'ensenyament normal.

Donant per acceptable aquesta: " 2 p ext Que no se separa del seu estat natural, del seu curs natural, que és conforme al tipus més freqüent o com d'ordinari. El funcionament normal d'un òrgan. Darrerament no té un aspecte normal." tindrem a una persona en edat adulta, que treballa; té una familia; un comportament social que tothom espera d'ell, i per el qual va ser socialitzat des del sí de la familia i, que passant per l'escola dia a dia i gairabé sense adonar-se, va poder reconèixer-se "apte per treballar i acceptar les contrarietats que puguin sorgir de les situacions que li vagi plantejant la vida.

Fins aquí tindriem a un subjecte "normal". Però tots sabem que, de vegades, aquest trajecte tan a l'ús i desitjable per la societat i Administracions, des del punt de sortida (que seria el neixement) fins a l'edat adulta...més o menys als vint-i-cinc anys (ara s'ha allargat) passa alguna cosa que fa que aquesta normalitat estigui en perill.

I aquí és a on vull anar a parar. Hom es troba "al filo de la navaja", te situacions que el superen. Creia que la vida el tractaria com si fos el rei de la creació, i s'adona que la vida és lluita (la societat és una selva, com deia en Grasset) Sigui quin sigui l'estrat social d'origen, els problemes seran els mateixos: falta de recursos personals.

Abocat en aquesta situació, i caminant sobre "el filo de la navaja", (moment de crisi) no te més opcions que optar per "llançar-se" cap a la dreta o cap a l'esquerra. És invalidant, insà i inviable, establir-se en la crisi permanent. Depenent de l'opció que trii, així serà el principi de la fí de la seva pròpia identitat.

Malgrat als recursos personals que puguem tenir, sempre hem d'estar a la guaita pq la vida té infinitats de paranys, i bé podria ser que persones que sempre han gaudit de coneixements, recursos emocionals, seguretat i tot allò que el poden fer-se sentir segur de si mateix, no està exempt de que, la tan trivialitzada i poc valorad depressió, s'instal.li com a hoste en el si de la seva persona i arribi a soscavar uns fonaments ben estructurats.

He pensat alguna vegada que la "cultura de l'amistat" és bastant recent. Actualment és bastant freqüent que la gent tingui amics, tret potser de les zones molt rurals, en que possiblement funcionin com sempre, simplement com a veïnatge. Aquest costum suposo que va començar a partir de la segona meitat del segle XX, ja que abans les dones s'hi estaven a casa i els marits podien fer més o menys amics "relatius" si anaven al casino, tasca o baretu a prendre alguna copa o a jugar els jocs a que tinguessin per costum.

No qüestionaré la qualitat dels amics, sinó que donaré per suposat que aquests són gent maca. Jo, des que vaig començar a treballar, sempre he tingut la sort de tenir amigues. D'aquell temps encara conservo a dues i a una tercera que ens truquem de tant en tant...altres ja s'han marxat.

Penso que és una de les coses bones que ens ha deixat el segle XX, ja que els amics són una mena de medicina que te el poder de curar molts mals. No podria concebre la vida sense amics. Són aquelles persones que quan menys te les esperes, piquen a la porta i te'ls trobes que et donen una abraçada.

Avuí m'he llevat amb un dia bastant xungo. Dimecres vaig tenir més gent del normal a casa, i la meva malaltia no contempla més enllà de dues o tres persones, si són adults potser fins a quatre, però no més. El resultat va ser que ahir vaig estar tot el dia dormint i avuí m'he llevat desmanegada. Ahir vaig sentir que sonava el mòbil, però no vaig tenir forces per agafar-lo, i avuí mirant el número no em deia res, tret del missatge que amb seny català, em va deixar la meva amiga. Estava tan axafada que no veia el moment de trucar-la, pensava que despres de tants anys sense veure-la, si m'escoltava amb aquella veu mig apagada i aquella poca esma, l'espantaria.

Però tot ha funcionat esglaonadament. Primer he trucar a la meva amiga (com germana) Després m'ha trucat una altra bona amiga ...ja m'he anat trobant millor, i al final he trucat a la Maribel. Ens ha fet molta il.lusió parlar, està passant uns dies a l'Escala i em volia veure. La Maribel és infermera i treballaven plegades. És un àngel de persona i sempre ens van apreciar molt. Després, coses de la vida, ella se'n va anar a un altra centre i jo vaig fer el mateix. Més tard, va venir l'agreuxament de la meva malaltia i el plegar de treballar. Però vet aquí, el miracle de l'amistat, que fa que sempre ens recordem dels amics quan tenim l'ocasió, i l'alegria que ens donen és immensa.

Per mi el català no és solament una llengua; un vehicle de comunicació...és més que això. Per mi és un reconeixement del clan (i a molta honra) No vaig patir les repressions franquistes, pq el meu món era casa meva; era molt petita i a l'escola la mestra donava les classes en castella, però personalment, ens parlava en català. Si una persona em parla en castellà, com la meva formació de primaria va ser en aquesta llengua, no tinc cap problema en contestarli en castella...a no ser que em demani que li parli en català, donat que m'entenc.

Pq ho dic tot això? Pq dic que per a mi, és més que una llengua?...pq per a mi és una cultura que està per sobra de totes les manifestacions de racisme (això pels enterats que ens diuen nazis) Quan veig un xinés; africà; japonès; novaiorqués...que surt parlant per la televió en perfecta català, em dona igual de la raça que sigui, de seguida me'l faig dels nostres. Un dia em va sobtar veure un nen xinés d'uns deu anys parlant un català perfecte, fins i tot vaig creure que podia ser adoptat. Però quan a la pantalla va sortir el seu nom en lletres sobreimpreses, vaig veure que era xinés. Potser seré una mica idealista, però aquests fets m'emocionen.

Clar que per arribar assolir aquests nivells de voler fer-se pròpia una llengua estrangera, es necessiten unes quantes coses. La primera un nivell cultural òptim, i també tenir la suficient intel.ligència per integrarse a un grup desconegut i nou, i no anar a buscar els guettos on, anant per el més fàcil, poden trobar paisans a punta pala. Espero i desitjo que aquestes noves generacions que ens venen d'altres països, siguin els catalans del futur. Més negre ho veig amb els sudamericans.

He intentat reflexionar sobre un tema, però confeso que no me n'he sortit.

Puc entendre que una colla de jubilats es quedin estona badant davant d'unes obres en construcció (sempre que siguin a peu plà o que estiguin treballant en els fonaments, no els he vist mai alçar el coll per mirar a munt) Una pot pensar que potser vàren treballar de paletes i estan "supervisant" si ho fan bé tota aquella gent suant a dojo. Penso que aquesta hipòtesi podria ser entenible. A la fi, no tenen altre cosa que fer, i no deixa de ser una forma de passar l'estona.

El que ja s'ha convertit en un repte intel.lectual és el fenòmen "miron" que es dóna en aquest foro. Miris a l'hora que miris, sempre hi ha un mínim de dos fixos, allà, palplantats mirant. I que miren, em pregunto jo? Pq mira que n'és d'avorrit aquest foro!!! Un lloc on les respostes són gairabé nul.les, per no dir inexistents. On per exigències de treball; falta de temps; passotisme dels altres; "excès d'empatia", malasombra etc, etc, són molt pocs el que contesten!!! Doncs que mireu babaus?...que us imagino com els Guerrers de Xian, allà de pedra, palplantats i muts de segles i segles.

Algú podria dir-me: És que en aquest foro hi ha coses interessants....Bé, si, però això no comporta estar-s'hi hores mirant sense moure fulla. O potser tenen raigs X i poden llegir sense obrir el panell? Si anés per la vessant paranòicofugidisa, pensaria que som víctimes d'espionatge, i que estan esperant que algú la faci, per tirar-s'hi-li al damunt. Per sort, o no, no és el meu cas. No deixa, però, de ser un repte sociològic el saber que collons treuen, o fan, tots aquests "guerrers de Xian" que no ens treuen ull.

Reflexionava quan va èsser el darrer cop que vaig parlar amb ella i li vaig donar una abraçada. Que vaig fer o què li vaig dir ... Reflexionava com no m'havia adonat de cop anava trencant amb el seu mon anterior: amics, amigues d'estudis, amigues i amics de tota la vida, ... com no me n'he adonat fins avui ... des d'abril i fins avui, quan les darreres paraules s'esmunyien en el fil telefònic tan fràgil, tan impersonal.

Sento la buidor que m'ha deixat i encara no sé que li ha passat. Però a vegades els silencis son insufribles.

Un bon dia va aparèixer amb aquell xicot i es va anar allunyant de tots els que ens l'estimavem... No entenc res però a estones quasibe les llàgrimes no les puc evitar. Sento el buit i em dol el cor i l'ànima i avui de una manera especial i per això ho avoco aquí com un petit desfoc... sense esperança

Te entenc Isona.
Pero es així, de vegades coneioxen algú ,que fa que se obliden del resto del mon i sembla que ningu significa res ja, per a ells.
Pero crec que el temps poc a poc els va fenlos donarse conte, de que en el nostre cor cap molta mes gent, i que no es bo, ni tancarse ni aferrarse masa a una sola persona.
Pero aixó Isona es en el temps, i mentres tant els que quedem enrera, els que mirem desde llunt, sense entenrdre tanta indiferncia, sols ens queda esperar i desitjar que siguen tot lo mes felisos que puguen i que no obliden que nosaltros estarem sempre esperanlos per a rebrers en els brasos oberts, per si de cas algun dia se enrecorden de nosaltres.
Un petó.

Gracies a tu Isona per escriure el que sents.

No us ha passat mai que de sobte quan no t'ho esperes et trobes amb una persona que estimes i que feia molt temps que no la veies i notes com el cor fa un salt d'alegria i és impossible controlar en aquests moments les emocions?
Avui és que m'ha passat a mi. I m'ha encantat veure que encara sóc capaç d'esclatar per dins d'alegria, com si el temps no hagués passat, con si un raig de llum ho liuminés tot i esborrés de cop qualsevol indici de tristesa. El món s'atura per un segon i tot és felicitat.
Després quan aquesta persona es marxa et deixa el somriure dibuixada en el teu rostre fent eterna l'alegria que tan sols dura un moment.
Suposo que això és amistat, perquè és senyal que ni el temps ni la distància poden acabar amb una veritable amistat.
I això és una cosa que m'encanta., Que em fa sentir bé i creure que algunes coses i algunes persones encara valen la pena.

Sento una gran pau i un estar bé amb mi mateixa com mai havia sentit. I el més sorprenent és que no necessito fer cap tipus de meditació, és com si aquest estat vingués sol cap a mi. Farà cosa de dos mesos vaig tenir el cop emocional més fort, després de la mort de la mare. I el cas és excepcional pq jo mateixa, vencent la por que em feia formular la pregunta del segle, la vaig fer. Però el més extraordinari és que no vaig tenir mai ni la més mínima sospita...i ara bé el més al.lucinant. Des de feia un temps, se'm va anant introduïnt la idea d'aquesta possibilitat, i això no tenint ni el més mínim indici. La idea es feia més i més persistent cada certa temporada, com si "algú" em digués a cau d'orella: "Pregunta-ho, no tinguis por"

Com la situació era prou delicada i tenia por a la resposta (que la meva sensible intuició, ja donava com afirmativa) un dia, sense proposar-m'ho al començament de la conversa, vaig fer la pregunta. Em vaig quedar plegada i més veient que l'altra persona va esclatar en un plor des del fons de l'ànima. Vàrem seguir parlant, sense furgar massa, per no fer més mal del que aquella persona havia suportat durant molts anys. Jo tenia les entranyes partides i requeia sobre mi tot el pes de l'enraonament. Al final la meva reacció va ser positiva, i a l'altra persona la vaig alleugerà d'un pes que l'havia angoxat durant anys.

Les situacions venen quan han de venir...al seu temps. Aquest cop no l'hagués pogut aguantar uns anys enrera, i ara era el moment. Des de aleshores em sento molt més lleugera i amb comunió amb tota la naturalesa que m'envolta. Segueixo dient que el dia que me'n vagi, marxaré amb el pensament de: "Va valer la pena"

M'alegro molt per tu Carme.
Suposo que els anys, amb da les experncias viscudes, ens va fent cada vegada més fortes per poder encaixar millor els cops que rebem
Poder trobar aquesta pau que tu dius tenir, ens passi el que ens passi, crec que és un dels millors èxits que podem assolir.
Una abraçada i que segueixis sempre així.
Pots estar segura de que a valgut la pena.

És la penúltima nit que passo en aquesta casa. No puc dormir. Entre altres coses pq d'aqui a dues hores vindrà la noia que ve cada dia per seguir "desfent la casa" El pitjor en aquests casos de transició, és tenir un peu aquí, i l'altre on s'ha d'anar. Això m'ha passat altres vegades, sobretot en època de vacances, o bé estant de viatge.

He viscut tanta mudança i canvi, que ja m'ho agafo fredament, no així al principi, que recordo que cada canvi em suposava una plorera. Fins i tot quan la meva filla gran va deixar l'escola bressol per passar a primària; va ser una sotragada per a mi, doncs m'adonava que aquella etapa que tancava la meva filla, no la tornaria passar.

Ara, dins de tot, estic bastant tranquil.la i, el no dormir a les hores normals, és la norma. Sembla que estigui tot lligat, però sé que a última hora m'estressaré, i és el més normal ja que un canvi així, no es fa cada dia.

Tinc la ment en "neutre" i intento no pensar en res que em porti records, positius o negatius, viscuts en aquesta llar i en aquest poble. Els records d'un o d'altre caire, em treuen força, i en aquests moments la necessito tota. Com ve sent la meva pauta en els darrers temps, em "deixo fluir". Avuí faig el que toca avuí, i demà serà un altre dia. Res es trenca, tot continua. Res es refà, tot es reinventa, que és un mètode extraordinàri per exercir la imaginació, facultat que, ara per ara, solament tenim els humans i que no tanta gent, recorre a ella.

Llit:
M'alegro que hagis gaudit.
La vida ens sorprèn a vegades, fent-nos gaudir de coses que pensàvem que no tornaríem a fer. Segur que pots agafar més vegades a més nens. ja veuràs.
La veritat és que tenir un nadó en braços, ens fa sentir alguna cosa especial, crec que és una de les sensacions on mes tendresa hi ha.
I agafar-los quan venen al món, ser la primera persona que el agafa amb les seves mans és impressionant. No he pogut evitar emocionarrme, ni que em deixessin de tremolar les cames cada vegada, que ho he fet.