Reflexionem aquí també ?

Aquesta tarda he deixat de banda l'ordinador per mirar la película què donaven. L'he estat mirant atentament, i no és la primera vegada què la veig, al menys l'he vist unes vuit vegades, però fins avuí no havia parat atenció en els diàlegs.

Per a mi, és una icona del gènere western, què pel meu gust, no hauria d'estar inclosa en aquest apartat, però descartant altres gèneres, és el què toca. Una joia què segueix fidelment la dirigida per l'Akiro Kurosava, Los siete samurais, a l'any 1954. És una narració on l'essencial no està en l'acció trepidant de la película, si no en el contingut èpic de la història. Una cinta en la què no ha passat el temps per ella; la filosofia de la gesta està per sobre del temps i de les ubicacions. Igual es pot localitzar en el Japó antic, com a una aldea mexicana de principis del segle XX...i possiblement, podria adaptarse a una altra versió (què fos igual de bona) on l'acció tingués per escenàri uns alienígenes perversos.

És pura èpica...idealisme...filosofia d'uns homes què, no essént sants precissament, quan veuent que uns camperols estan assetjats per uns malfactors, ix la part més altruïsta de la seva personalitat, i guiats per un sentiment de justícia, ajuden aquella pobra gent. És un cant a la solidaritat, altruïsme, empeny i persistència portada a una finalitat. Els diàlegs no es poden deixar perdre. Película: Los siete magníficos.

Si, penso que la gent, i generalitzant, té més por del que pot perdre que del que podria guanyar. És allò del "pajaro en mano y los ciento volando".

Carme:
Sempre que llegeixo, les teves reflexions, arribo a la mateixa conclusió, i és que m'agradaria arribar a la teva edat, i tenir la meva autoestima tan alta com la tens tu, i pensar que ho he fet tot tan bé en la vida, com penses que ho has fet tu, amb el teu treball, amb les teves parelles, amb els teus fills, amb els teus amics .. Ha de donar una sensació d'orgull ,que per a mi encara està molt lluny de poder assolir.
Dóna gust llegir a persones que se senten tan satisfetes de si mateixes ..

No sé si la felicitat és l'estat natural de l'ésser humà Però hauria ser-ho. No té cap sentit haver vingut a aquest món sols a patir.Però a mi sempre m'ha costat molt sentir-me feliç.
No puc ser-ho quan, veig la mirada trista d'un amic,, quan noto el cansament de la gent, els seus problemes, les seves preocupacions. Sento massa el dolor dels altres, per oblidar-ho i poder-me sentir feliç.
No puc ser feliç, si miro al meu voltant i no veig també feliços els altres.
Encara que reconec que hi ha petits moments en la meva vida, instants fugaços de sensacions tan intenses i tan marbillosas, que per un segon sóc capaç de tancar els ulls, d'aturar la meva ment, de oblidar-me de tot i de sentir-me infinitamnete feliç.
Uff, com m'agradaria poder fer eterns aquests moments, o almenys que succediren més sovint. Però se'm escapen entre els dies buits, com se m'escapa el vent entre els meus dits.
De tota manera aquests petits instants, aquestes ràfegues de felicitat, són les que fan que estar en aquest món valgui la pena.
Sols espere, que no desapareguen mai del tot.

arcoiris escrigué:
Carme:
Sempre que llegeixo, les teves reflexions, arribo a la mateixa conclusió, i és que m'agradaria arribar a la teva edat, i tenir la meva autoestima tan alta com la tens tu, i pensar que ho he fet tot tan bé en la vida, com penses que ho has fet tu, amb el teu treball, amb les teves parelles, amb els teus fills, amb els teus amics .. Ha de donar una sensació d'orgull ,que per a mi encara està molt lluny de poder assolir.
Dóna gust llegir a persones que se senten tan satisfetes de si mateixes ..

Lola, se que no tothom pot sentir-se d'aquesta manera. Què molta gent se li queda quelcom pendent de les coses què volia realitzar durant la vida. Fins i tot, alguns es queden amb la idea de què han viscut per res. Però també et diré que aquest estat s'aconsegueix estant sempre alerta, i amb les ganes de millorar com a persona, cosa que tampoc és fàcil. Res és fàcil en aquesta vida, i has de tenir paciència i molta voluntat. I cada vegada què reps una ostia, sempre és un pas endavant. Si pretens sempre estar bé, i que res et faci mal, mai arribaràs a assolir aquest estat. No creguis què m'ha sigut fàcil, la lluita ha estat constant, i ara en certa forma estic recollint el fruït de tots els esforços que he aplicat.

arcoiris escrigué:No sé si la felicitat és l'estat natural de l'ésser humà Però hauria ser-ho. No té cap sentit haver vingut a aquest món sols a patir.Però a mi sempre m'ha costat molt sentir-me feliç.
No puc ser-ho quan, veig la mirada trista d'un amic,, quan noto el cansament de la gent, els seus problemes, les seves preocupacions. Sento massa el dolor dels altres, per oblidar-ho i poder-me sentir feliç.
No puc ser feliç, si miro al meu voltant i no veig també feliços els altres.
Encara que reconec que hi ha petits moments en la meva vida, instants fugaços de sensacions tan intenses i tan marbillosas, que per un segon sóc capaç de tancar els ulls, d'aturar la meva ment, de oblidar-me de tot i de sentir-me infinitamnete feliç.
Uff, com m'agradaria poder fer eterns aquests moments, o almenys que succediren més sovint. Però se'm escapen entre els dies buits, com se m'escapa el vent entre els meus dits.
De tota manera aquests petits instants, aquestes ràfegues de felicitat, són les que fan que estar en aquest món valgui la pena.
Sols espere, que no desapareguen mai del tot.

Mira, et faré una reflexió sobre el fet què comentes, de què no pots ser feliç, si mires al teu voltant i no veus als altres què són feliços. És fàcil, i espero què ho entenguis. Tu només ets responsable de la teva vida, i com a molt, de la manera que has educat als teus fills de petits...de grans, ells són responsables de la seva pròpia vida. El què et passa, no solament no és normal, si no què no beneficia ningú. Jo vaig estar treballant a l'hospital de Sant Pau, i encara en un lloc possiblement més trist, com és una residència. Doncs quan entrava a treballar, era conscient de la responsabilitat que tenia sobre aquelles persones, què el que necessitaven no era precissament compassió. si no ser tractats com persones normals què estaven faltes d'alegria i algú què estigués per ells...això no vol dir fer-los les coses que jo sabia què podien fer-se ells perfectament. Recordo haver visitat la residència del Mil.lenàri (Generalitat) al cap d'uns anys d'haver-hi treballat, i em vaig quedar estorada al veure què els ancians què encara vivien, em vàren rebre em molta emoció, i el què és més difícil, la majoria se'n recordava del meu nom. Mai ho vaig trobar un treball depriment, pq jo m'ho passava bé amb ells, i a l'inrevés, igual. Vull dir-te amb tot això, què si tu t'engoixes de veure soledat, tristor o dolor, quina força et queda per animar-los? Ells no volen veure persones que estan com ells, sinó dinamitzadors que els retornin les ganes de viure.

Cadascú és com és. I encara que tothom ha d'intentar ser com voldria ser, no és gens fàcil, i si el que ens demanem és canviar la manera de sentir, uff, això gairebé deu ser impossible. O sigui que potser el que s'ha de fer és acceptar-ho, no donar-li més voltes, aprendre a viure tal com som, i sent conscients que la nostra manera de sentir ens pot fer patir força (i disfrutar força també, quan toca, clar).
Al final el que és de gel ni pateix ni disfruta, i el que és un terrabastall de sentiments, doncs pateix i disfruta molt.

Ahir la televisió de Catalunya va emetre un programa sobre el "bricolatge emocional" No se si tindrà continuïtat, o només va tractarse d'una mena de documental. Les pautes què donaven eren senzilles, no es va aprofondir massa en els temes, però entenc què així ha de ser pq les persones que no han sentit parlar mai d'aquestes eines què tenim al nostre abast, ho puguin anar assimilant poc a poc.

Jo el vaig trobar fluixet i no sense cert escepticisme; pq per més què t'expliquin com han d'anar les coses pq funcionin, el més difícil és portar-les a l'acció, sobretot, si no tens un ensinistrament previ.

Jo sempre havia pensat que tots tenim les mateixes capacitats per a poder assolir allò què ens proposem, si jo assoleixo una fita, un altre també ho por fer-ho. En certa manera no solament tots som igual (com diu el meu amic: "Uns dels altres no som tan diferents, tothom dorm, menja i caga", si no què fins i tot compartim gairabé tot l'ADN amb els ximpancés, o sigui què la pregunta del milió és: pq uns poden assolir el què es proposen, i d'altres no? (queda descartat el tema econòmic)

Fins fa poc temps tenia la convicció què era pq no posaven massa interés, pq no volien, o pq ja els estava bé com estaven, però després de veure alguns casos, me n'adono què no és exactament això, si no que en el seu bagatge de vida, no els van equipar amb les eines corresponents per a fer-les servir en el moment oportú.

Aquest viatge comença quan ets un nadó, i els encarregats de prepararte la maleta són els pares. Si quests no són conscients de la gran responsabilitat que tenen, aquest nadó ja adult, per més què li diguin el què hauria de fer, no troba les eines reglamentàries. Una forta batzegada podria fer-lo reaccionar...o també sumir-lo en una depressio dificil de superar. Tots som igual, l'ùnic què ens diferencia és la manera d'enfrontar la vida.</A>

Tots som iguals en general ,fisicament tots necessitem respirar, mengar, dormir.... Perquè si no ens morim, però no a tots ens agraden els mateixes mengars, ni bevem la mateixa quantitat, ni dormim les mateixes hores ni en la mateixa posició...
Per a uns escalar el cim d'una muntanya, és una atracció irresistible, per a altres, bussejar en les profunditats del mar és la millor sensació
Pel que fa a nivell psicològic, tots necessitem, sentir-nos segurs, que ens valorin, que ens tinguin en compte, que ens estimin, que ens escoltin, que ens comprenguin, que ens donin suport, però no tots ho necessitem de la mateixa manera ni amb la mateixa intensitat.

Si tots fóssim iguals, no tindríem problemes d'entesa, tot el que fan els altres ens semblaria perfecte i no ens quedariem tantes vegades amb aquesta sensació de no entendre res i de no saber perquè els altres actuen d'una manera tan estranya i tan diferent a com ho fem nosaltres.
Amb el agrabant de creure sempre que som nosaltres els que fem les coses bé i els altres els que es equivocades per no pensar, ni sentir el mateix que nosaltres.
Quantes vegades ens hem quedat sorpresos en veure com la mateixa persona que ens fa somriure de sobte un dia ens fa plorar.
Ni tan sols les mateixes persones necessitem sempre el mateix, depenent del dia necessitem més unes coses que altres i moltes vegades qui tenim davant no es dóna compte o no necessita el mateix, amb la consegüent frustració i desil.lusió.
A mi mateixa em passa, unes vegades em sento com una papallona amb les ales de colors al vent i altres com un trist cuc que s'arrossega per sota de la terra.
Si tots fóssim iguals, si tots poguéssim entendre i donar-nos els uns als altres tot el que necessitem, no hi hauria tantes discusions, ni tantes pelees, ni tans enfados ni tantes llàgrimes, ni tants moments de buit, d'aquest sentir-nos com si fóssim un cos estrany vagant en soledat pel fosc infinit, com si no hagués ningú més, que es sembles una mica a nosaltres

l'Ùnic què ens diferencia, Lola, és la manera d'afrontar la vida. En aquests casos serveix aquella dita què ens diu: "Nada es verdad ni mentira, todo es según el color del cristal con que se mira"

Ara estic fent una repassada al llibre d'Erich Fromm, l'Art d'Estimar, i és bo rellegir vells llibres què d'alguna forma has anat interioritzant, però què massa vegades oblides algún apunt què és fonamental.

Clar, pots pensar que estimar és estimar, i prou. Però quan una persona com Fromm li dedica un llibre pq la gent reflexioni, pensi i en el millor dels casos, reeduqui la seva forma d'estimar, vol dir què no és cosa intranscendent el fet d'estimar com cal. I si dic com cal, és pq "hay cariños que matan"

Però clar, ja estem amb allò de: "ufff, què difícil és canviar" ...i jo et dic, si t'estimes algú amb tota l'ànima...i aquest algú ets TU, doncs, val la pena intentar-ho amb totes les forces. Si tu no t'estimes, dificilment podràs estimar ningú, el necessitaràs, què és una altra història, i no val confondre necessitar amb estimar, error en el què cauen moltes persones què quan menys s'estimen més demanden dels altres que els ompli de l'estima què ells mateixos no es tenen. Llavors es tornen possessius, depenents, alienats què no viuen la seva pròpia vida, si no què tot ho fan girar en torn de la vida del malestimat. Un amor així, ofega a qualsevol, vaja, què no hi ha qui ho resisteixi. Eeeeiiiii, què jo sóc aprenenta, eh?

Acabo de posar tv3 i, quina sorpresa, em trobo que avuí estan fent el programa mòbil des de l'Escala. Quina enveja, quins records...quina impotència!!! Just estan al punt de platja on solia anar a parar el sol. Fa un dia esplèndid i aquesta hora hi ha poca gent, normal. A la tarda i més sent juliol, sempre sol haver-hi menys gent. Tinc ganes de plorar, pq amb el què m'agrada el mar, possiblement no pugui tornar a jeure a la sorra com ho havia fet tantes i tantes vegades.

La mateixa Mediterrània, el mateix racó amb les roques ben clavades on solia reclinar-me...l'edifici del Gavià...el bar Casablanca...és com si enlloc d'estar a casa, estigués allà contemplant-ho tot, i què el temps s'hagués aturat aquella tarda d'estiu. No se si és bo o dolent que segueixi sentint, veient i comparant present i passat. Em fa mal. Una veu em diu a cau d'orella: "el què fa mal, cura, endavant". Li faig cas, i segueixo contemplant aquest blau tan intens i suau, què just avuí, va de la mà amb un cel de pastís, en què la tramuntana ha fet la seva feina netejant-lo de núbols....I hauré d'estar agraïda de què, encara què no hi sigui en persona, hi sóc en ànima i més, amb vida viva per poder-ho veure i gaudir... malgrat sigui per la tele.

Aissssssssss el mar, Carmen a mi també m'atrau com un Himan, i també sento molta nostàlgia, el seu color, la seva olor, la seva immensitat, l'escuma de les seves onades acariciant el meu cos,... i aquells amaneixers, desde la meua finestra, que semblaven dir-me que el nou dia que comensaba era una Pagina en blanc, on jo podia esccriure la meva pròpia història.
Avui tu i jo per circumstàncies ja no estem vivint al seu costat.
Però igual que un dia varem decidir marxar, potser també algun dia decidim tornar.
I estic segura que el nostre mar seguirà estan alli i ens estara esperant, mentres tant el seu rocort seguira envoltannos de la seva magia.

La forma activa de la fusión simbiótica es la dominación, o, para utilizar el término correspondiente a masoquismo, el sadismo. La persona sádica quiere escapar de su soledad y de su sensación de estar aprisionada haciendo de otro individuo una parte de sí misma. Se siente acrecentada y realzada incorporando a otra persona, que la adora.

En contraste con la unión simbiótica, el amor maduro significa unión a condición de preservar la propia integridad, la propia individualidad. El amor es un poder activo en el hombre; un poder que atraviesa las barreras que separan al hombre de sus semejantes y lo une a los demás; el amor lo capacita para superar su sentimiento de aislamiento y separatidad, y no obstante le permite ser él mismo, mantener su integridad. En el amor se da la paradoja de dos seres que se convierten en uno y, no obstante, siguen siendo dos.


Per reflexionar....i molt!!!

El que ve a dir l'Erich Fromm, ho va tornar a fir fa poc l'Eduard Punset al referir-se a la primera cèl.lula que estava sola...de seguida va anar a buscar una altra. Els primers mesos de vida, l'ésser humà forma un tot amb la mare, és més tard quan se n'adona què la mare i ell són dos éssers diferents, i comença l'angoixa de la separativitat. Haig d'acabar de llegir el llibre, a veure com acaba aquesta angoixa de trobar-se sol i perdut "en un valle de lágrimas"

I vull acabar-lo pq jo no he sentit mai aquesta angoixa...no sigui cas que m'ho hagi de fer mirar Em consola veure dones, com la Nacha Guevara (a la que sempre he admirat) que en una entrevista que li van fer dissabte passat, va dir una frase què se'm va quedar a la memòria: "soy de ratos", referint-se al fet de no viure amb cap home.

Portaria uns dos anys de casada, quan la mare em va dir: nena, no t'hauries d'haver casat, ets massa independent. Si se'm veuria "la patita", quan sent tan joveneta, la mare ja m'ho va vaticinà. Ara estic que només em falten les ales per poder volar...i mai millor dit Si tingués la mobilitat normal, a bona hora m'estaria quieta, el més probable és que no fos mai a casa. Però tot i així, faig el que puc, i la veritat és que no em puc queixar.

Un home? per sempre les 24 hores del dia, rotundament, no. Com diu la Nacha: "Soy de ratos", i cadascú a su casita. Així no aguanto, ni m'aguanten, que tots tenim les nostres dèries, i només faltaria que aquestes alçades m'hagués de preocupar d'un problema més. Penso ara així, però així també pensava fa trenta anys, o sigui que no és cosa de l'edat, si no d'un caràcter.

"Desde el nacimiento hasta la muerte, de lunes a lunes, de la mañana a la noche: todas las actividades están rutinizadas y prefabricadas. ¿Cómo puede un hombre preso en esa red de actividades rutinarias recordar que es un hombre, un individuo único, al que sólo le ha sido otorgada una única oportunidad de vivir"

Jo crec que, tots hem apres a escapar d'alguna manera del ramat d'ovelles en el qual ens han volgut tancar.
Encara que de vegades el preu que paguem sigui el sentir-nos un mica com, bixus raros.
Anar en contra del corrent, de les normes establertes, de les idees imposades, no és sempre fàcil, però la sensació de llibertat, de saber que ningú et diu el que tens de fer i el que no, i poder ser tu mateix, la veritat és que compensa.

I que canvia si et sents únic i amb una única oportunitat per viure ? Tot ha de ser xauxa o hem de continuar amb les nostres responsabilitats com a fills, com a pares, com a amics, com a companys, com a persones, com a... el que sigui, que és el que més ens marca la vida.