Re: Reflexionem aquí també ?

VlCTUR 07/04/10, 01:02 am

arcoiris escrigué:
Barcelona
4

Arsenal

1

Ualaaaaa, de veritat ???

Que guaiiiii !!! som els millors !!! ... drunken

arcoiris 07/04/10, 01:05 am

Ara el que te de fer es traure ixe mateix resultat contra el Madrid.

Invitat 07/04/10, 04:27 am

Es deia Isabel, i vàrem entrar plegades a l'empresa. Teniem la mateixa edat, però ella era una nena molt nerviosa, què no recordo haver-la vist riure com soliem riure la meva amiga i jo. No vaig ser mai el què es diu amiga seva, però em despertava una certa tendresa pel que, per els meus pocs anys, intuïa què estava patint en el sí de la seva família. Era molt acurada en el vestir i no l'havia vist deixar-se mai. No obstant, havia quelcom en ella que la feia dispersa, i donava la sensació d'estar sempre en un altre lloc. Venia moltes vegades plena de morats per tot arreu, i sempre deia que s'havia caigut per les escales del metro. Era bastant fugidissa i parlava poc de la seva familia. Se que vivia amb la mare, què no recordo si era vídua o separada. Del que estava convençuda és que les pallisses els hi donava la mare. Mai ho va mencionar ni es va queixar. Crec que la mare era una dona amargada, o bé, què no estava massa bé del cap. El què se és què aquesta companya patia molt i en conseqüència, no rendia en el treball. S'havia guanyat alguna bronca per part del cap, fins què vaig decidir ajudar-la i fer la feina que ella no podia treure's de sobre. Un bon dia va venir dient què era l'últim dia que treballava. Mai em va donar les gràcies per ajudar-la, ni tampoc va deixar cap adreça ni punt de contacte. No he sabut mai més d'ella, i moltes vegades m'he preguntat que haurà sigut de la seva vida. Potser va ser la primera persona que vaig conèixer que vivia en un ambient desestructurat.

VlCTUR 07/04/10, 06:54 am

I tant desestructurat !!!:
... Morats !!!, Deú n'hi dó !!! Reflexionem aquí també ? - Página 2 Icon_sad

Invitat 08/04/10, 02:10 pm

Existeix la llibertat, o és una utopia més, com la felicitat? És tan irrealment impossible com la perfecció? És una qüestió que porto plantejant-me des què els meus fills eren adolescents i sempre tenien aquest concepte a la boca. Naturalment aleshores ells anaven darrera una llibertat que sentien que no tenien. Mantenir unes normes en el si de la familia, per els adolescents és no tenir "llibertat" Aleshores, explicant-los a ells el concepte de llibertat, em vaig anar adonant que poden haver graus de llibertat, però que la llibertat absoluta, no existeix. I no pot existir en primer lloc pq els animals som de caire gregari i què per desenvolupar-nos necessitem estar vinculats a una xarxa social (l'ésser humà, així com la resta d'animals) Per nosaltres sols, no podriem ser res. Necessitem unes arrels, pertànyer a un clan, sigui familia, parents o amics. I aquesta necessitat vital, aquesta interacció d'afectes ja ens limita la plena llibertat. Posem-nos en el cas què estem totalment sols en una illa, doncs tampoc seriem lliures del tot, en primer lloc pq tindriem unes necessitats bàsiques què hauriem de satisfer. Aleshores seriem depenents de la nostra naturalesa. Si voliem menjar, beure, descansar...hauriem de muntar-nos-ho de manera què hauriem de treballar per aconseguir tot allò que ens fos indispensable. Això sense comptar els efectes psicològics que podrien actuar sota un aïllament total.

Sinuhé 08/04/10, 05:37 pm

Si algú vol aquesta llibertat utòpica de fer "el que et dona la real gana" se n'ha d'anar a viure tot sol a una illa deserta. Sinó, la seva llibertat sempre estarà condicionada per la seva relació amb els altres.

arcoiris 08/04/10, 09:37 pm

Jo no crec que la llibertar absoluta existeixi, com tampoc l'absolta perfecció, ni la felicitat absulta.
Crec que tot això són conceptes relatius, però també crec que existeixen persones més lliures que unes altres. Persones que valoren i defensen més la seva llibertat
Hi ha qui no canvia la seva llibertat per res, i hi ha qui está dsiposat a sacrificar-la, per qualsevol cosa.
Jo sempre he valorat molt la meva llibertat i de vegades crec que és l'únic avantatge que té estar sola, encara que crec que fins i tot estant sols som esclaus dels nostres propis pensaments, dels nostres prejudicis, de les nostres pors, dels nostres desitjos...
També he intentat sempre, respectar la llibertat dels altres, encara que no sé si ho he aconseguit, això haurien de dir-ho els altres. Començant per la llibertat dels meus fills, la dels meus amics, i les de les meves parelles quan les he tingut.
A mi no em serveix que els altres facin les coses, si no els neix fer-les, prefereixo no veure a algú a qui desitjaria veure molt, si no neix d'aquesta persona venir a veure'm, per eixample.
De vegades crec que m'equivoco que hauria de dir algo al meu fill , perquè moltes, moltíssimes vegades enyoro la seva presència o una simple cridada de telèfon, però en callo, i encara que la seva acitud em dol, la veritat és quan el veig se m'oblida tot i és com si sempre haguéssim estat junts sense deixar de veure'ns ni un sol dia, i això en passa amb els resto de les meves relacions.
Però sentir-se verdaderanet lliure crec que és algo molt difícil ano ser que no ens relacionem amb ningú, perquè com diu aquesta frase que per a la meva té tanta raó:
La nostra llibertat acaba on comença la dels altres

Invitat 09/04/10, 02:20 am

Conclusió: La llibertat és una entelèquia. Ni en una illa deserta som lliures del tot, pq ens deben a l'esclavatge del nostre organisme. Aquest ens reclama unes necessitats que no tenim més remei que satisfer...si no volem morir. Potser la llibertat absoluta sigui la mort?

Invitat 09/04/10, 02:36 am

Dins dels mateixos científics hi ha diferents tendències, i moltes vegades oposades totalment. A qui fer cas? Sabrem algún dia la veritat? No, crec què no. Per què des que els pensadors vàren començar a fer-se les preguntes, què encara avuí estan per resoldre, hi hagut diferents corrents de pensament. Tots deien la seva, els escolàstics què eren de tendència clarament catòlica, en oposició dels presocràtics, què buscaven la veritat fora de les divinitats, tots els filòsofs tenien la seva part de raó. Vàrem passar de veure-ho tot baix el patronatge de Déu, a l'Era de la Raó: La Il.lustració. A Espanya també es va fer notar, no tant com a França, què n'era el bressol, però aquí convivien amb més o menys harmonia, ambdues tendències. A França va ser tan aferrissat el canvi, que fins i tot en Robespierre va crear la Deesa de la Raó. Aquest corrent s'ha mantingut fins ara, tot ho passem pel filtre de la raó, com es desprend d'aquest article sobre el destí. Però vet aquí, que ara bufen nous temps, nous aires, i no se si serà per allò de que estem entrant, hem entrat...o estem a les portes de l'Era d'Aquari, tot es comença a trastocar. Ja he pogut llegir alguns articles de científics, què afirmen què l'important no és la raó, sinó la intuició. Què aquesta és la que ha fet que milers d'espècies sobrevisquin actualment, i per tant, fan incís en el gran valor de la intuició. És de creure què d'aquí sortirà una altra corrent filosófica, que en principi haurà de conviure amb els defensors de la Raó. Potser faran una aliança entre ambdues....i en sortirà una altra més "trencadora", qui sap. Però el que si sembla és què la nova Era d'Aquari ens portarà sorpreses, com ara que se li donarà primacia als sentiments, a tot el què és immaterial, descartant això si, la idea d'un Déu com es coneixia fins ara

Invitat 09/04/10, 04:10 am

Invitat 13/04/10, 03:58 pm

Feia dies què no entrava, just des què em va començar a fer mal l'esquinç. És un dolor molt fort què el tinc localitzat a la clavícula i què m'irradia fins a l'omòplat. Un mal gest que vaig fer. Quan pateixes un dolor físic tan fort (sembla què t'hàgin clavat una punyalada) sigui quina sigui la identitat o orígen, sempre penses què el dolor físic es pot aguantar menys que l'emocional o psíquic; i més quan veus què no hi ha res que l'aturi. Hi ha un tipus de dolor, què és el provocat per la neuràlgia del trigèmin, que el tenen catalogat com "el dolor del suïcidi". Penso què com aquest n'hi haurà d'altres, també. Bé, però què passa quan el dolor és psíquic, quan et trobes en una situació què és inexplicable en paraules? Doncs què penses tot al contrari. Què prefereixes cent vegades el dolor corporal. Com sembla ser, què tinc un màster en tema de dolors, he arribat a la conclusío què "Tot és mal què mata"...com deia la mare. Amdós dolors són dolents, i el què és pitjor, que un et porta a l'altre com a éssers integrals què som.

arcoiris 13/04/10, 10:25 pm

Si Carme tens rao, es dificil separar el dolor fisic del psiquic. Som una unitat i quant pateix la nostra anima tambe ho fa el nostres cos i al inver també.
El que jo crec que per al dolor fisic hi han mes drogues per amortizarlo, cuant et fa mal algo et prens un analgesic, molt fort o meyns, segons la intesitar del dolor i al ratet te sents alibiada.
Pero per al mal del anima no hi ha cap pastilleta que et llebe de sopte, la tristor, la pena, la angoixa,i no hia cap medicina que et llebe de sobte la sensasio de soletat.
Pero per aixo tenim a la familia a les amigues als fills, als nets, a tota la gent que ens rodetja.
El que no hi ha que fer es tancarse en un mateix, en el nostre dolor ni caure en el error de tenir llastima de nosaltres mateixos ni que els demes ens tinguen tampoc.
Cal utilizar tot el que tenim al nostre alcans per sentirnos mitllor i seguir sempre andabant.
Ahir vag estar en una amiga que la pobra no te dents desde fa mes de 6 mesos i la veritat es que ixe es el mes petit de tots esl seus problemes. Dons esta amiga em va donar una lliso de fortalea fins, i tot varem acabar rigent de totes les carases que em fea.
Totes les coses es porten mitllor si som capasos de traureli una mica de humor a la situacio, i a pesar de tot poder fer un sonriure.

Sinuhé 14/04/10, 05:18 pm

Doncs si, si som capaços de somriure una mica, tots els nostres problemes són més fàcils de carregar. Però m'imagino que a vegades, també, es fa molt difícil ser capaç de bellugar tant sols una mica els llavis.

Invitat 15/04/10, 05:21 am

Estic amb tu, Sinuhé; de vegades se'ns fa molt difícil, fins i tot, fer una ganyota què vulgui significar un somriure. Quan estem bé, és fàcil dir: "S'ha tirar endavant", però quan tens el "sirocco"...a veure qui és el guapo que ho pot fer. Sovint has d'arribar a la catarsi per aconseguir-ho, però mentretant, deu n'hi do com ho passes!!! Ja he dit què tinc lumbàlgia de tant recollir la tovallola, què he llençat tantes i tantes vegades. He arribat a pensar que o sóc molt lluitadora...o molt masoca. La Vida i jo, portem un contenciós de fa la tira d'anys. Ens barallem i em dóna ganes d'engegar-la a pastar fang. Li dic de tot, menys guapa; i ella em respon què gràcies aquestes batalles he aconseguit el què sóc i tinc...i què em faci a la idea de que mentre ella vulgui, estarem batallant pq jo no puc sobreviure sense ella, i ella viurà eternament per batallar amb les persones què vulguin crèixer. Què res ens és donat en els seus dominis gratuïtament, i el peatge per el "Gran Master", sol ser bastant car. Moltes vegades m'ho he pensat per uns instants, però es veu què aquesta "insidiosa" Vida, o m'estima molt...o gaudeix posant-me entrebancs pq ens tirem els trastos pel cap

Sinuhé 15/04/10, 08:53 am

Doncs que per molts anys us pugueu seguir barallant tu i la vida, panter.

Invitat 19/04/10, 02:33 pm

Imprescindible o insubstituïble? He escoltat desenes de vegades que ningú és imprescindible. Amb el to, però que ho deien, mai m'ha inspirat confiança. Sempre ha estat en un to sec, enfurismat o menyspreatiu, i aquest fet, ha estat el motiu de què sospités una mica, de si la frase era veritat o no...personalment, no la he dit mai, potser pq el dubte, sempre ha estat present. Del que no dubto, és què hi ha persones que són insubstituïbles, què mai podran ser substituïdes per altres tot i fent la mateixa funció, pq cada persona és única i irrepetible, i difícilment al seu lloc podrà ser ocupat per una altra.

Invitat 20/04/10, 02:04 pm

A les portes de Sant Jordi, no puc més que recordar a una vella amiga que vaig conèixer fa molts anys. Era una dona (no se si viurà encara) culta; filla d'un indià...dels que van anar a Cuba, i ja, en el temps de la seva juventut va estudiar magisteri, què mai va exercir. Tenia vàries cases, i una d'elles a l'Escala què els estius s'ho muntava de manera per llogar-la com a petits apartaments o habitacions, segons fos la necessitat dels seus hostes. La seva cultura i saber fer, la feia una dona agradable i acollidora, de manera que havia vegades que un petit grup de hostes, compravem el sopar, el feiem a casa seva (que era allà mateix) i sopavem tots junts. Eren unes vetllades inoblidables, potser el millor estiu que he viscut, on ens reuniem el més "trillat" dels seus hostes. Allà vaig escoltar per primera vegada, tocant la guitarra i cantant a un mestre, per aquell temps inspector de primària, que me'n recordava moltíssim en Llach. Li vaig manifestar i somrien em va dir què per quelcom eren amics. En Llach vivia a deu quilòmetres. Poc després, començava a gravar discs en Josep Tero. Pq ho deia tot això? Doncs pq la Sara, què així es deia aquella vella senyora, em deia un dia què després de tants anys llogant apartaments, i veien a les mateixes persones (havia famílies que hi anaven des de feia vint anys) podia observar què cap any era el mateix...què sempre havien canvis notables a les famílies, encara que aquestes, per la continuitat del dia a dia, no se n'adonessin. Aquest Sant Jordi serà molt diferent de l'any passat, ni millor ni pitjor, sinó diferent. I així és la vida, una continuitat plena de canvis, en la què es bo, i molt recomenable, acostumar-se a ells. Encara que d'entrada se'ns faci un trasbals, siguem renuents als canvis i de vegades ens descol.loquin, una vida sempre igual, linial i monòtona, crec que se'ns faria molt feixuga.

arcoiris 21/04/10, 12:05 am

Si Carme jo tembe crec que els persones son isustituibles.
Una cosa es les coses que pugen fer que si es poden sustituir, pero el que cada persona esn fa sentir, la intesitat , els matisos son unics de cada un.

Ostris nu se Carme aixo dels cambits a mi sempre me han donat una mica de por. Si estas be per a que cambiar res?. Ara si estas mal hi ha que cambiar tingues la por que tingues.
Pero si que es veirtat que en la vida sempre estem en constant cambits, alguns son mes sutils altres molt mes evidentes pero es imposible que tot permaneixca sempre igual.
El que jo crec es que a part dels cambits cirucnstacials, que son inevitables per a tots, cada persona es mes estable o meyns, Hi ha que es conforma sempre en el mateix i per por o per comoditat mai fa res per a cambiar i altres que son uns incoformistes , o meyns estables i sempre van cambiant buscant el que pot ser encontren o pot ser no.
I parlar de cambits que coses vos agradaria cambiar en les vostres vides?

Invitat 21/04/10, 12:57 am

Lola, jo parlava què millor és acostumar-se als canvis, pq la vida te'ls imposa, vulguis o no. Si ets una persona que li costa i rebutja qualsevol canvi, pateix més i de forma inútil, pq et venen imposats. Paradoxalment, les persones més estables emocionalment, són les que toleren i accepten millor els canvis, pq estan estructurats i preparats per assolir-los sense traumes. La persona inestable necessita al menys un entorn segur i immutable per trobar la estabilitat què necessita. Pensa que el què te's còmode en l'avui, a mig termini se't torna en un entrebanc per tirar endavant.

Invitat 21/04/10, 04:21 pm

Ahir era feliç...i a l'altre...i a l'altre...i a l'altre. Avuí sóc feliç, i penso gaudir de tots el segons què conformen les hores del dia d'avuí, pq demà serà un altre dia i potser no vagi tan bé. Vull dir amb això, què sempre s'ha d'estar i viure, sobretot, el moment actual que ens toca viure pq la Vida te aquests alts i baixos i no podem capficar-nos en com serà el dia de demà. Això a més de pertànyer a l'atzar, ens treu el goig de gaudir els moments irrepetibles.

VlCTUR 21/04/10, 06:25 pm

Ara m'agrades, Panter !!!

És clar que sí. I si no, ...
... respiració abdominal. Reflexionem aquí també ? - Página 2 Icon_wink

arcoiris 21/04/10, 09:35 pm

Dons clalr que si Carme. Aquesta es la mitllor actitud que es pot tenir en la vida.
Devegades ens ofusquem masa, ens recrem masa en les coses dolentes que ens pasen,
Que no dic que no les tingam, pero deixam escapar altres molt mirllor que no sabem disfrutarles.
Hi la veritat es que en tenim tantes per gaudir , tenim tans momentes que som feliços i no som consientes de ells, que cal pararnos de tan en tant per veure tot el que tenim
.Desde mirar el sol cuant amaneix i ens obri un nou dia com que ens obri una fulla en blanc per escriure tot alló que volgam.
Fins una copa de gelat de xocalta amb nata, o ixe contonpel de sucre que saborejem en una fira, tornant a disfrutar i a ser feliços com si fosim nens petits altra vegada.
Desde la trucada de un amic que fa temps que no sabs de ell, desde el sonriure de un nen petit que te de sopte et mira.
O escoltar ixa canso que de sopte te porta magics recodos, o sentir la ma de algu que et dona el seu calio.
Aisssssss tenim tant que no se perque no disfrutem molt mes de tot el que tenim.
Cada dia hi ha un munto de marabillosos moments que ens donen la oportunitat de ser feliç molt mes feliç del que som capasos de vuere.

Invitat 21/04/10, 11:46 pm

El anillo del Rey

Por Pablo Gimenez

Hubo una vez un rey que dijo a los sabios de la corte:
- Me estoy fabricando un precioso anillo. He conseguido uno de los mejores diamantes posibles.

Quiero guardar oculto dentro del anillo algún mensaje que pueda ayudarme en momentos de desesperación total, y que ayude a mis herederos, y a los herederos de mis herederos, para siempre.Tiene que ser un mensaje pequeño, de manera que quepa debajo del diamante del anillo.

Todos quienes escucharon eran sabios, grandes eruditos; podrían haber escrito grandes tratados, pero darle un mensaje de no más de dos o tres palabras que le pudieran ayudar en momentos de desesperación total…Pensaron, buscaron en sus libros, pero no podían encontrar nada.

El rey tenía un anciano sirviente que también había sido sirviente de su padre.
La madre del rey murió pronto y este sirviente cuidó de él, por lo tanto, lo trataba como si fuera de la familia.El rey sentía un inmenso respeto por el anciano, de modo que también lo consultó.

Y éste le dijo:
-No soy un sabio, ni un erudito, ni un académico, pero conozco el mensaje.
Durante mi larga vida en palacio, me he encontrado con todo tipo de gente, y en una ocasión me encontré con un místico. Era invitado de tu padre y yo estuve a su servicio.

Cuando se iba, como gesto de agradecimiento, me dio este mensaje; – el anciano lo escribió en un diminuto papel, lo dobló y se lo dio al rey -.
Pero no lo leas – le dijo – mantenlo escondido en el anillo.Ábrelo sólo cuando todo lo demás haya fracasado, cuando no encuentres salida a la situación -

Ese momento no tardó en llegar. El país fue invadido y el rey perdió el reino.
Estaba huyendo en su caballo para salvar la vida, y sus enemigos lo perseguían.
Estaba solo y los perseguidores eran numerosos. Llegó a un lugar donde el camino se acababa, no había salida: enfrente había un precipicio y un profundo valle; caer por él sería el fin. Y no podía volver porque el enemigo le cerraba el camino.

Ya podía escuchar el trotar de los caballos. No podía seguir hacia adelante y no había ningún otro camino…De repente, se acordó del anillo. Lo abrió, sacó el papel y allí encontró un pequeño mensaje tremendamente valioso:

Simplemente decía: “ESTO TAMBIÉN PASARÁ”.

Mientras leía “ESTO TAMBIÉN PASARÁ” sintió que se cernía sobre él un gran silencio. Los enemigos que le perseguían debían haberse perdido en el bosque, o debían haberse equivocado de camino, pero lo cierto es que poco a poco dejó de escuchar el trote de los caballos.

El rey se sentía profundamente agradecido al sirviente y al místico desconocido.
Aquellas palabras habían resultado milagrosas. Dobló el papel, volvió a ponerlo en el anillo, reunió a sus ejércitos y reconquistó el reino. Y el día que entraba de nuevo victorioso en la capital hubo una gran celebración con música, bailes…, y él se sentía muy orgulloso de sí mismo.

El anciano estaba a su lado en el carro y le dijo:
- Este momento también es adecuado: vuelve a mirar el mensaje.

- ¿ Qué quieres decir? – preguntó el rey -. Ahora estoy victorioso, la gente celebra mi vuelta, no estoy desesperado, no me encuentro en una situación sin salida.

- Escucha, – dijo el anciano – este mensaje no es sólo para situaciones desesperadas; también es para situaciones placenteras. No es sólo para cuando estás derrotado; también es para cuando te sientes victorioso. No es sólo para cuando eres el último; también es para cuando eres el primero.

El rey abrió el anillo y leyó el mensaje: “ESTO TAMBIÉN PASARÁ”, y nuevamente sintió la misma paz, el mismo silencio, en medio de la muchedumbre que celebraba y bailaba, pero el orgullo, el ego, habían desaparecido.

El rey pudo terminar de comprender el mensaje.

Se había iluminado.

Entonces el anciano le dijo:
- Recuerda que todo pasa. Ninguna cosa ni ninguna emoción son permanentes.
Como el día y la noche, hay momentos de alegría y momentos de tristeza.
Acéptalos como parte de la dualidad de la naturaleza porque son la naturaleza misma de las cosas.

Invitat 22/04/10, 03:57 am

Victor escrigué:Ara m'agrades, Panter !!!

És clar que sí. I si no, ...
... respiració abdominal.

Bé, fa molts anys tenia el mal costum de no viure el moment present, sempre estava pensant en quelcom que havia passat feia temps. Fins què un dia em vaig adonar del temps preciós que havia estat perdent pensant en la "mona de pasqua". Vaig treure conclusions, i encara més vaig reaccionar, quan vaig veure aquella frase, atribuïda al Lennon que diu: "La vida és allò què va passant mentre tu estàs ocupat en altres coses". Des d'aleshores sempre he procurat viure el moment present. Què avuí tot et ve de cara?...doncs a per totes...què demà no toca? Doncs no toca. Potser tocarà plorar, però això es VIDA. Com he dit en un altra lloc, una vida linial i per més Inri, si la felicitat s'empenyés en acompanyar-te sempre, arribaria a ser insuportable. Gaudim dels bons moments pq n'hi han d'altres que no ho són, sinó no hi hauria ocasió de gaudir-ne. I tinc un exemple (raro...raro....raro, en mi ) Ara no puc gaudir de les esperades vacances com abans, pq estic de vacances tot l'any. I aquesta monotonia del no fer res, és no desitjable. De petita vaig aprendre que a totes les cases es passen temporades bones i dolentes, com ens passa a les persones. Unes vegades pinten Oros, i unes altres Bastos (com las set vaques grosses i magres de la Bíblia) i així va anant com una roda. El que avuí està a baix, demà està a dalt. La conclusió què trec de tot això és què, com s'està veient actualment (per alguns) la raó no ens serveix de massa en moments baixos, pq els sentiments ocupen i obnubílen tota la ment, no deixant ni un raconet per la raó...fins la catarsi. I així una i cent vegades, tot i sabent que sempre ens em sortit; què som l'ostia; que som forts i lluitadors....què "en peores garitas he hecho guardia..." Si, tot això ens ho diu la raó, però els sentiments (i no em refereixo únicament als afectius, sinó a diferents situacions de pèrdua)tenen una força aclaparadora, i fins què no has "paït"...elaborat, què diria un psicòleg, ben bé tota aquella mena de bola caòtica, no tornes a la normalitat....però això també passarà....

Sinuhé 22/04/10, 08:40 am

Collons que profunds... n'hi ha un altre que diu: No t'agafis la vida massa seriosament, tot plegat no en sortirem pas vius.

Contenido patrocinado