Model empresarial català

Catalunya ha estat en totes les èpoques un territori altament industrialitzat, i per aquest fet ha estat acompanyada de modernitat i desenvolupament. El comerç de la mediterrània ha estat sempre molt intens gràcies al corredor comercial tant entre riberes mediterrànies com al llarg de tota la costa europea. Del segle XIII fins al XVI, la nació catalana experimentà moments d’esplendor comercial amb l’aparició de desenes de gremis i, per tant, de volums significatius de la indústria del moment. També els Consolats de Mar són mostres del fort potencial comercial del país.

Els segles XVI i XVII van acompanyats d’una gran immigració francesa i de la construcció de molts hospitals, esglésies, mercats i altres símbols que reflecteixen una economia pròspera.

La culminació empresarial de l’època de les colònies espanyoles la tenim amb el decret de Felip V, que permetia als catalans fer negocis amb Amèrica, cosa que en poc més d’un segle donaria lloc al moviment del Modernisme, fruit, en part, del desenvolupament propiciat pels catalans que s’havien enriquit a Amèrica (els indianos).

Ja entrats en el segle XIX, trobem a Catalunya l’únic cas de Revolució Industrial feta sense carbó. En contrapartida s’utilitzà de forma innovadora i molt eficaç la força motriu dels rius catalans per donar lloc a les colònies industrials, tant nombroses per tota la geografia.

No cal recordar, perquè s’ha dit contínuament i n’hem estat partícips, que durant el segle XX Catalunya ha estat la fàbrica d’Espanya, però veient les anteriors explicacions hem de constatar que la nació catalana ha esdevingut sempre el pol empresarial-industrial del que coneixem per Espanya. Aquesta és la nostra tradició, ho han viscut els nostres pares, avis i demés generacions i ho portem a la sang i a la terra que trepitgem, vinguem d’on vinguem, aquesta és una terra d’empresaris i comerciants.

Tan sols en els darrers 10-20 anys, Catalunya ha perdut part del seu liderat empresarial en favor d’altres comunitats, sobretot Madrid, a causa de l’aposta continuada i injusta del govern espanyol per un model centralitzat no només administrativament sinó també econòmicament. Només cal citar alguns exemples com la radialitat de la xarxa de l’AVE i autovies, la potenciació de la T4 a l’aeroport de Barajas o el segrest de fires i congressos cap a la capital de l’Estat.

Espanya, liderada per la seva capital, Madrid, ha desenvolupat en aquests darrers anys, grans indústries de serveis centralitzats per tal de donar servei a la “perifèria” i als països bàsicament llatinoamericans. És el cas de les constructores que s’han fet grans gràcies a les fortes inversions en infraestructures realitzades a la capital i altres autonomies, pagades en gran part pels dèficits fiscals dels territoris de l’antiga Corona d’Aragó. També les grans empreses privatitzades en els darrers 20 anys, com Iberia, Telefónica, Endesa, Campsa, i tantes d’altres, actuen com a pol de centralisme, eliminant la majoria de serveis que existien repartits per tota la geografia i centralitzant-los en el Gran Madrid.

La banca ha experimentat també creixements significatius que de nou han potenciat l’economia de la capital en detriment de les altres autonomies.

Aquest és el model econòmic espanyol, res a veure amb el tradicional model català, de petites i mitjanes empreses i també algunes de grans, líders en molts sectors productius, com l’alimentació, el farmacèutic, el metal·lúrgic, l’automobilístic, el químic, el de serveis, el turístic i tants d’altres. Podem dir, sense por d’equivocar-nos, que Catalunya és una de les regions industrials més variades d’Europa del sud.

Res a veure, per tant, el model català amb el model espanyol o del gran Madrid.

Amb dos models tan dissociats, és inevitable que les mesures que s’apliquen per pal·liar la crisi no tenen res en comú. Mentre que per al model espanyol el que cal és salvar la gran banca i potenciar l’obra pública per aguantar les constructores, dues de les mesures ràpidament preses pel govern central, en el cas català les mesures a adoptar, com han repetit les patronals i cambres de comerç catalanes, passen per solucionar el tema de crèdits a pimes, fomentar el desenvolupament tecnològic, potenciar el teixit exportador, fomentar la R+D+i, etc.

La contradicció dels dos models comporta que en un exercici de realisme arribem a la conclusió que el govern espanyol només podrà dedicar diners a un dels dos (encara amb prou feines) i, per tant, si qui decideix sobre les partides pressupostaries és a Madrid i té posicions centralistes, només fomentarà les mesures que beneficien el model espanyol.

Els empresaris catalans no podem deixar que això passi perquè suposa la nostra fi, i la de la tradició empresarial de la nostra descendència.

Entès ja que el nostre model empresarial de país no pot de cap de les maneres compartir solucions amb el model espanyol, la conclusió és ben senzilla: ens cal fer el nostre propi model, potenciar-lo i fer-ne un cas d’èxit mundial, cosa que només podrem aconseguir amb el suport d’un Estat.

Quin ha de ser el nostre model de Catalunya Estat dins del si de la Unió Europea? Bona pregunta sense resposta a priori. Perquè l’hauran de desenvolupar els diferents actors del nostre país, entre els quals ha de figurar sens dubte el sector empresarial, sindicats, govern i oposició, i altres agents sensibles al futur. Serà el Pla Estratègic Empresarial de la Catalunya Estat.

Podríem posar exemples de països, de dimensions semblants al nostre, que han sabut trobar el seu encaix a Europa i al món (com Irlanda, Finlàndia i Holanda), però es dóna el cas que cap d’aquests països té el passat industrial que té Catalunya. A aquest avantatge s’hi afegeixen d’altres: la situació privilegiada per al comerç amb Àsia, un clima benigne i un atractiu turístic de primer ordre, i tants altres aspectes que ens fan únics a Europa i potser al món.

Catalunya té un potencial de futur que no hem pogut desenvolupar perquè estem lligats a una Espanya retrògrada, antidemocràtica, funcionarial…

Sigui quin sigui aquest model que ha de desenvolupar Catalunya, el que és clar és que pel sol fet d’esdevenir Estat haurem de crear les estructures que té qualsevol Estat. Però també a nivell privat caldrà crear grans empreses de serveis d’àmbit estatal: de telefonia, d’energia, de construcció, de gestió d’aeroports, de ferrocarrils, és a dir, que s’obre un ventall d’oportunitats per al món empresarial català.

En definitiva, el canvi cap a un Estat propi remourà totes les estructures i crearà un clima de dinamisme i il·lusió mai vist al sud d’Europa que pot portar a remuntar la crisi molt més ràpidament del que ara preveiem. Amb quins diners es farà això? Doncs amb part del dèficit fiscal que deixarà d’existir, aquests 20.000-22.000 milions d’euros anuals.

Es visualitza així un país nòrdic al sud d’Europa, una Holanda del Mediterrani, una Irlanda amb bon clima. En definitiva, la Catalunya rica i plena que tantes vegades hem cantat.