L'editorial que avui publiquen tots els diaris de Catalunya

Tots els diaris de Catalunya publiquen avui una editorial conjunta, però jo els diria que no cal que ens hi encaparrem, no hi ha cap més solució que sortir d'aquest estat i deixar que s'ho facin solets.

EDITORIAL: La dignitat de Catalunya

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

L’editorial conjunt de la premsa catalana sacseja la política espanyola

1. • El text unitari suscita una cadena d’adhesions socials i polítiques encapçalades per Montilla i Mas
   

L’editorial conjunt de la premsa catalana en defensa de l’Estatut va sacsejar ahir la vida política espanyola com si des de Catalunya s’hagués clavat una «xurriacada» com la que l’expresident Jordi Pujol reclamava dies enrere. La postura unitària de capçaleres tan diverses va cohesionar una vegada més el front que va impulsar l’Estatut, inclòs, amb matisos, el Govern. Mentre que a Catalunya va generar una cadena d’adhesions polítiques i socials, el PP dissimulava malament la seva incomoditat per veure’s un cop més situat al centre de la diana i els magistrats del Tribunal Constitucional (TC) reprenien l’interminable debat jurídic sense novetats ni resposta oficial a l’admonició catalana. La dreta mediàtica i els jutges conservadors van ser els encarregats d’airejar el malestar de l’Espanya irreductible.
Després de ser informat dimecres a la mitjanit de la sorprenent iniciativa (quasi no se’n recorden precedents), el president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero, va reaccionar positivament al conèixer el contingut, encara que després no ho expressés amb claredat en públic. El líder socialista es va limitar a explicar als passadissos del Congrés que havia llegit el text «amb molt interès» i «respecte, molt respecte». Res més.

TREBALL DISCRET / L’editorial no deixa de ser un suport a l’intent de l’Executiu de salvar l’Estatut de mutilacions indesitjades, però des de la Moncloa es cuiden al mil·límetre les paraules per allunyar el fantasma de la imatge d’un Zapatero ostatge de Catalunya que li va costar tants vots al PSOE durant el debat estatutari. El material és massa inflamable i des del PSOE es prefereix una «tasca més discreta».
No és fàcil recordar a Catalunya un moment en què el tripartit i l’oposició de CiU hagin coincidit tant al mil·límetre com ahir a elogiar una iniciativa. El president, José Montilla, va agrair a la premsa catalana l’editorial, amb el contingut del qual va dir que se sentia «identificat», i va qualificar d’«històric» el gest.
El líder de CiU, Artur Mas, es va fer seu el contingut, però va intentar fer anar l’aigua al seu molí pel que fa a l’estratègia de futur. Segons ell, el cap del Govern no ha d’esperar més temps per convocar una cimera de líders catalans que preparin la reacció davant una eventual retallada estatutària. El dirigent nacionalista remetrà una carta al president català per demanar-li que la reunió se celebri ja, i que no esperi que es conegui la decisió del Constitucional, que és el que Montilla va pactar fa ara un any amb el líder d’Unió, Josep Antoni Duran Lleida. «Si diaris tan diferents són capaços de posar-se d’acord, els partits catalans també hem d’estar a l’altura de les circumstàncies del que el país ens reclama», va afirmar Mas.

INCLOURE EL PP / El líder convergent va demanar, a més, no excloure d’entrada cap partit d’aquesta cimera, tampoc el PP, malgrat ser la força política que va recórrer l’Estatut el juliol del 2006. Montilla sempre ha rebutjat una cimera prèvia a la sentència que es pugui interpretar com una pressió als magistrats de l’alt tribunal, i als passadissos del Congrés Josep Antoni Duran Lleida també es va mostrar contrari a la idea.
Els portaveus de la resta dels partits, ERC i IC-V, van comparèixer també al Congrés per elogiar el pronunciament editorial i prendre’l com a exemple d’unitat que els partits del Parlament haurien de seguir. El secretari general d’ERC, Joan Ridao, fins i tot va proposar ampliar la unitat catalana a la política espanyola avui mateix.

ENVEJA BASCA / Veus parlamentàries de fora de Catalunya també van manifestar la seva admiració per la iniciativa mediàtica. El portaveu del PNB, Josu Erkoreka, va mostrar una sana enveja: «Ja m’agradaria que això fos també possible a Euskadi». I Gaspar Llamazares, parlamentari d’Izquierda Unida, es va dirigir obertament al Constitucional per demanar-li que tingui en compte el context en què emetrà la sentència i la «sortida constructiva» que planteja l’editorial conjunt.
Del PSOE menys autonomista només van parlar dues personalitats amb un pes al partit que avui és escàs. «Ningú està per sobre de les lleis, ni el Rei, ni els ministres, ni cap força política o social», va advertir el president del Congrés, José Bono, des de Tarragona. Per la seva part, l’exvicepresident del Govern Alfonso Guerra va censurar «les pressions» perquè el TC «no ha de mesurar les conseqüències de les seves decisions.

Comunicat Acte de Sobirania



Novembre 26, 2009 in General | by carmef
Benvolguts compatriotes,
Un cop més sembla que la sentència del TC està al caure. Sigui o no una falsa alarma, cal estar amatents i esmolar l’eina. Com a compromesos amb Acte de Sobirania, serem a la plaça Sant Jaume des de les 8 del vespre a les 12 de la nit el dia que surti la sentència. Hi serem per cridar al poble de Catalunya a mobilitzar-se per situar la independència com a projecte central de la política catalana, tant al carrer com al Parlament.
En aquest sentit, i com a Acte de Sobirania, us convidem aquest diumenge 29 de novembre a les 12 del migdia al Fòrum de Barcelona, a l’acte central de la campanya per a la
Consulta sobre la Independència de Catalunya,
que se celebrarà a 161 municipis el proper 13 de desembre.
Comptem amb vosaltres aquest diumenge, i prepareu la vostra gent pel dia que es faci pública la sentència.
L’Acte de Sobirania el fem entre tots.
UN PAÍS LLIURE, UN PAÍS MILLOR



Grup Acte de Sobirania

.
Clic

Personalitats com Sergi López, Joel Joan, Emma Vilarasau, Toni Albà o Santi Santamaria signen el manifest de la Coordinador


Els personatges públics i mediàtics catalans no són aliens al moviment de les consultes sobre la independència de Catalunya. Alguns ja han manifestat públicament el seu suport pel dret de decidir de la ciutadania i aquest dijous s'escenificarà amb la presentació d'un manifest signat per actors com Sergi López, Joel Joan, Emma Vilarasau, Carme Sansa o Toni Albà, el chef Santi Santamaria, el cantat Titot, la responsable d'Acció Cultural del País Valencià al Principat, el vicepresident de la Plataforma ProSeleccions, Mossèn Dalmau o l'expresident de la Unió de Pagesos, Pep Riera. El president del Barça, Joan Laporta, també ha expressat el seu suport al procés fent arribar una carta a la coordinadora santcugatenca.
La Coordinadora per la consulta sobre la independència de Catalunya presentarà el manifest públicament aquest migdia, on es constat que 'ha arribat el moment que els catalans i catalanes decidim el nostre futur' i apostar amb decisió 'si volem esdevenir una nació sobirana plenament reconeguda en el context internacional i desplegar totes les nostres capacitats col·lectives.