Lletres en català 2

... una cançó que m'agrada molt... i es que la meva terra, es el mar..


LA MEVA TERRA ES EL MAR
(Lax 'N' Busto)


Sóc navegant solitari, sóc mariner sense port.
Mai no he tingut calendari, el meu rellotge sóc jo,
que no tinc segons i que allargo les hores.

Tu, vell timó que m'ajudes,
la meva adreça sou tu i el vent;
treu-me d'aquesta tempesta,
treu-me que ja no puc més,
seguint una estrella potser vaig em vaig perdre el cel.
Vaig perdre el seny.

Dona'm força per cridar,
que no sóc d'aquí, tampoc sóc d'allà,
la meva terra és el mar.
Dona'm força per cridar, que jo sóc de mi,
no sóc de ningú i sempre així serà.

Vaig neixer sense fronteres,
no crec en les possessions,
doncs penso que hi ha massa coses
que ens separen i tots som del mateix món,
no crec en nacions ni en obligacions.

Dona'm força per cridar,
que no sóc d'aquí, tampoc sóc d'allà,
sóc part de l'Oceà.
Dona'm força per cridar, que jo sóc de mi,
no sóc de ningú,
la meva terra és el mar fet d'aigua i sal.
Sota l'aigua no hi ha peles ni banderes ni nacions
el silenci que m'envolta és la solfa que em fa viure,
viure i ser lliure, lliure!
Dona'm força per cridar, que si l'aigua és amor,
jo de pedra no sóc, mulla'm un altre cop.
Dona'm força torna'm boig, que si l'aigua és amor jo de pedra no sóc,
mulla'm un altre cop dins el cor ....

https://www.youtube.com/watch?v=raJgjL-2qnE

Si un dia vols



(Raimon)



Si un dia vols,
si un dia tornes,
em trobaràs com sempre,
si un dia vols.

Potser més sol,
potser més trist que sempre,
si un dia vols,
si un dia tornes.

Encara em queda

tant d´amor
i queda tant per fer,
si un dia vols,
si un dia tornes.

Si un dia vols,
si un dia tornes,
deixaré tot,
per abraçar-te.

Quan vulgues,
quan tornes.


Si un dia vols,
si un dia tornes,

deixaré tot,

per abraçarte.

(1965)

No sóc un Àngel (Catalan Translation)







Si em donessis una moneda per cada vegada que no en dius res,
o sols un Bé, seria rica més enllà dels meus
somnis.
Ho sento per la meva manera d´estimarte
Sé que no sóc perfecta però puc etiamrte I espero que
vegis aquest cor darrere dels meus ulls cansats
Si digués que vinc aqui,
probablement estaria esperante tota la vida
Sé, que puc tenir por, però estic viva I espero que confiïs en
aquest cor darrere dels meus ulls cansats

Perquè no sóc un àngel, però si us plau no pensis
que no ho intentaré ferte feliç ,una vegada i una altra
No sóc un àngel, però significa això que no puc fer el
que sento?
No sóc un àngel, però si us plau no
pensis que no et puc estimar
No sóc un àngel, però significa això que no puc volar?

Sé que no estic així totes les nits I sé que
sempre penses que tens raó i creus que em pots fer mal.
Però puc confiar en que podries mirar el meu cor?

Perquè no sóc un àngel, però si us plau no pensis
que no intentaré ferte feliç, una vegada i un altra
Si us plau no pensis que no et puc estimar
No sóc un àngel, però significa això que no puc volar?

Elogi dels diners



(Anselm Turmeda - Raimon)



Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.


Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.


Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.


Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.


Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.


Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.


Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!


Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.

(1969)

Estava escoltant ara mateix, aquesta cançó i m'han entrat ganes de posar-la , no es perquè.
suposo que será perquè aqui també está caient la pluja










Absència
Autor: Llus Vicent

La pluja cau tristament
gotes de records ara em fan nosa
obric les finestres enterc
i els núvols escolten la marcida rosa.

La meua galeria és gris
com les meues paraules
fa massa temps que no em ric
traït el cor pels meus faunes.

Busque entre els records res conspicu
però l'amor passat no em cal recordar
sóc malalt de sentiments bonics
xicotets indrets a la nostra mar

Ho vam intentar nadant del mar a la riba
esforçant-nos en atrapar el vent,
però no perdona la vida
qui no inventa un present
a la seua atrotinada mida.

No hi ha rancor pel balafiat
el passat no és cap nostàlgia
somnis de tardor són els anys
i hem envellit tant que ens espanta

I no sé perquè ara t'escric
recorde un bolero i sent fred
deu ser la pluja que em deixa trist
o potser, m'he cansat de ser-me mentider

La pluja cau tristament
gotes de records ara em fan nosa
La meua galeria és gris
com les meues paraules

Des dels meus llavis

Crec que encara sóc capaç d´escriure´t
La cançó amb més tendresa mai cantada,
Prop de tu sentir la força dintre meu
Per fer un lligam etern amb les nostres mirades.

Ja saps que en els meus llavis podràs llegir per sempre
qui t´ha estimat dia rere dia sense paraules.
Però m´agradaria acaronar-te amb el meu cant
En una melodia mai somniada,
Brollant suau la veu entre els meus llavis

Aromes d´amor sense basarda,
Olor a la meva pell enamorada.
Vull tastar un cop més el dolç plaer
De beure la teva boca estimada,
Cantar veient fugir les meves llàgrimes
Darrere el mirall quan m´emocione
Amb la meva veu lliure al cel de matinada.

Voldria cantar bén alt que tothom escolti com la cançó
Neix i creix només per a tu des dels meus llavis,
Per dir-te mots que t´arribin bén endins, al cor
Des del meus llavis, amb els meus llavis.

I dir-te adéu amb els mateixos acords sense pors
Si el temps ho vol i ens deixa sols sense un per què
Si la cançó se´m fa malbé i em deixa sense tornada.

Per retrobar-te voldria un cop més
Cantar-te de nou a cau d´orella
Per redibuixar-te el somrís
Deixant gust de cirera en els teus llavis.

Somnis d´amor pendents del temps
Des dels meus llavis, dels meus llavis,
Amb la tendresa dels meus llavis.

Però voldria encara ser capaç i dedicar-te
La cançó més tendra mai cantada.




.

https://www.youtube.com/watch?v=adphayGyZsU

Si no fos per tu	Sala, Pep

SI NO FOS PER TU Si no fos per tu no tendria sentit el batec sense por del cor al meu pit, ni la dolça tendresa d´un cos acostat de matinada. Tu em fas brillar els ulls, te´n duus la foscor, em treus el neguit del pitjor malson, calmes les tempestes, i atures els vents de mitja tarda. Digue´m tu que coneixes els secrets de l´ànima cap a on haig d´anar. Tu sempre m´escoltes quan em fa falta. Si no fos per tu hauria patit el fred de l´hivern i l´absència al meu cor, i la pell amarada de tanta humitat, els dies de pluja. Els temps van ser durs i els dies tant llargs, i el camí escollit no sempre encertat, vam passar per l´ombra, avançant a peu sense tornada. Si no fos per tu (3) no tendria sentit el batec sense por del meu cor al meu pit.

Segueix Bategant ...clic

Cada nit somí
que et toc, que et sent.
Sé que hi seràs sempre, Amor.

Tant lluny de casa
bategues molt feble
però tú hi seràs sempre, Amor.

Prop teu seguesc avançant,
el meu cor se t'acosta i s'adorm.

Dorm, però segueix a es costat
sempre prop un de s'altre
batega a es teus braços, Amor.

Son d'amor que cega
i ens obre ses portes
d'un mon fet a mida pels dos.

Somnis que ens acosten,
que ens fonen ses boques.
Somnis que ens desperten el cor.

Prop teu seguesc avançant,
el meu cor se t'acosta i s'adorm.

Dorm, però segueix a es costat,
sempre prop un de s'altre,
batega als teus braços, Amor.

Prop teu seguesc avançant,
el meu cor se t'acosta i s'adorm.

Dorm, però segueix a es costat,
sempre prop un de s'altre,
batega als teus braços, Amor.


Aquesta és l'aportació de Cris Juanico al Disc de la Marató de TV3 del 2007 dedicada a les malalties del cor

Peuades damunt s’arena
Si véns em trobaràs
ballant de puntes
damunt d’aquesta roca,
i tu per jo et tornaràs loca.
Viatjarem amb un cavall alat,
aquest vespre silenciós,
cap a racons inexplicables,
deserts, salvatges.
Esperarem sa nit.
Vaig anar a trobar camins de foc.
Me’n tornaria a anar
més enfora que mai.
I no tinc por de somiar
que me perdré pes camí
o que no tornaré mai més.
Jo no sé de quina banda bufarà.
Sa sínia perd aigua
i sempre amb es peus banyats.
Tenim pedres entre ses ungles,
ben pops i despullats,
com dues gotes d’aigua
a ses cales del Pilar.
Te cantaré as capvespre,
t’estimaré a sa matinada,
te donaré fruit
i te menjaré a besades.
No tinc por de somiar
que me perdré pes camí
o que no tornaré mai més.
Jo no sé de quina banda bufarà.
Sa sínia perd aigua
i sempre amb es peus banyats.
Tenim pedres entre ses ungles,
ben pops i despullats,
com dues gotes d’aigua
a ses cales del Pilar.
Si véns, si véns em trobaràs
ballant de puntes
damunt d’aquesta roca…
Si véns – Ja t’ho diré

No sé si m’estimaves: t’estimava
i això era tot, i això era prou, i els dies
obraven per a mi racons tendríssims.

T’estimava amb les hores i amb el somni,
i et cantava, i passaves, i abril queia,
i et sabia ma carn meravellada.

Sí, t’estimava lentament i sorda.
Com s’estimen les coses marcescibles.
Com s’aprén l’idioma de l’absència.

Joan Fuster. Antología poètica





Vinc d'escoltar un recital de música i poesia, en homenatge a la nova cançó.
Fa 30 anys que escolti aquesta cançó per primera vegada i després de tant temps, segueix emocionant, d'una manera especial.
Tal vegada será perquè la nit estava preciosa i les estrelles seguien brillant, com ho feien fa 30 anys, o potser sigui perquè quan es tracta d'amor el cor no envelleix mai.



QUE TINGUEM SORT






Si em dius adéu,

vull que el dia sigui net i clar,

que cap ocell

trenqui l'harmonia del seu cant.



Que tinguis sort

i que trobis el que t'ha mancat amb mi.





Si em dius "et vull",

que el sol faci el dia molt més llarg,

i així, robar

temps al temps d'un rellotge aturat.



Que tinguem sort,

que trobem tot el que ens va mancar ahir.



I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar

el camí que, poc a poc, escrius per a demà.

Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;

per això, malgrat la boira, cal caminar.



Si véns amb mi,

no demanis un camí planer,

ni estels d'argent,

ni un demà ple de promeses, sols

un poc de sort,

i que la vida ens doni un camí ben llarg.



I així pren, i així pren tot el fruit que et pugui donar

el camí que, poc a poc, escrius per a demà.

Que demà, que demà mancarà el fruit de cada pas;

per això, malgrat la boira, cal caminar.





Autor de la lletra i la música: Lluís Llach

Astres



(Lluís Llach)



Neixen estels
amb el teu primer batec de cor.
Neixen les albes
quan amb els teus ulls obres la llum.
Això tens, això sóc
de tant poc, alè immens.


Perquè a recer d'una gavina amiga
escrius pel cel la llibertat del vol


Perquè en el gest de l'univers
aprens la frevolesa del teu cos,
oblides que l'univers és només si tu ets.

Perquè sents com la vella dama dansa
ets generós esperant l'últim pas
sabent que només seràs en allò
que els altres guardin de tu.


Neixen els astres amb el primer
batec del teu cor.
Neixen les albes quan obres la llum
amb els teus ulls.
Neix la primavera per al goig
del teu cos.
Neixen les roses perquè els teus dits
empaiten colors.

Això tens, això sóc,
alè immens, i tan poc!

Per si ve la nit al meu cor
puc trobar estels en els teus ulls

descobrir en la solitud
que només soc, si els altres poden ser
aprendre a fer un niu amb les mans

trobar en el coratge tendresa
en la humilitat fermesa



i vore estels als teus ulls

Eiiiiiiiiiiiiiiiii gracies Carme.
Mira aprofitare.







Ovidi Montllor

A la sortida del sol,
t’esperaré.
Allà on tu saps que t’espere,
a lo darrer.
I amb un farcell a l’esquena
de cadascú,
marxarem amb el que és nostre,
tot al damunt.
Potser triguem més o menys,
això no escau.
L’important és aconseguir-ho
fent enrenou.
Un cop tot aconseguit,
no pararem,
doncs convé millorar coses
o ens morirem.
Allà on tu i jo serem
com tants i tants,
un país només d’humans,
no hi ha gegants,
allí arribarem de nit
i sense llit.
Però tu no t’amoïnes,
recorda’t bé;
doncs l’endemà…
A la sortida del sol
t’esperaré.

.

[









Un sonet per a tu que em fas més clar
tant el dolor fecund com l'alegria,
un sonet amb els mots de cada dia,
amb els mots de conèixer i estimar.

Discretament l'escric, i vull pensar
que el rebràs amb dicreta melangia,
com si es tractés d'alguna melodia
que sempre es agradable recordar.

Un sonet per a tu, només això,
però amb aquell lloc teu de fantasia
que fan que els versos siguien de debò.

Un sonet per a tu que m'ha permès
de dir-te clarament el que volia:
més enllà de tenir-te no hi ha res.

Quan el món sencer
És una confusió irreparable
I les gotes de pluja
Cauen per
tot arreu
El Cel obre una senda màgica



Quan tots els núvols
Enfosqueixen el firmament
Apareix el camí de l'arc de Sant Martí
Perquè el trobis
Et conduiré desde la teva finestra
Cap a un lloc darrere del sol
Uns passos més enllà de la pluja

.
En algun lloc, sobre l'arc de Sant Martí
Molt al capdamunt
Existeix una terra que vaig somiar

En algun lloc, sobre l'arc de Sant Martí
Els cels són blaus
I tots els somnis
Que t'animes a somiar
Es fan realitat.
Algun dia desitjaré una estrella
I despertaré abraçada a ella.

On els riures cauen
Com gotes de rocio
Per sobre del mar
Més enllä de l'arc de Sant Martí
Allí és on em trobaras.

Si els ocells feliços volen
Més enllà de l'arc de Sant Martí
Per què, , no puc fer-ho jo?

Simplement t’estimo,

t’ho dic,
les estrelles em miren cauteloses,
contemplen el teu rostre,
la nit es contagia de la teva bellesa,
la matinada arriba amb tu, parlo amb el meu cor descobert,
esperant-te, reclamant el teu ser,
acaricio el fum de la meva cigarreta simulant siluetes teves,
m’aferro a tu, a la teva línia esvelta,
als teus ulls profunds, els teus llavis.
Es que no puc oblidar-te, imaginart-te…
Aquí estic, estimant la sinceritat de les teves mans,
només et vull dir quant t’enyoro.
I que simplement t´estimo.