Ni un independentista al Parlament

El rebuig unànime de la Mesa del Parlament a la iniciativa popular d’un referèndum d’autodeterminació el setembre del 2010 ha estat una dada interessant. Enric Canela, de Deumil.cat, promotor de la consulta, ho ha dit: “Ara ja sabem que no hi ha cap diputat independentista al Parlament”. El terreny de joc queda perfectament delimitat: tothom s’ha retratat, i molt especialment Esquerra.

Canela no és cap ingenu. Ho deia ben clar: “Ja sabíem que la proposta quedava fora de la Constitució i de l’Estatut”. I és exactament d’això del que es tracta: de constatar que en el marc de l’ordenament legal vigent, la independència és impossible avui, i ho serà sempre. Que l’hi preguntin a Ibarretxe, que és qui hi arribat més lluny en aquest afer. L’independentisme coherent implica, en un moment o altre, una ruptura amb la legalitat vigent, i qui no estigui disposat a assumir-ne el cost, és que no és independentista de veritat.

Dins de CiU, el sobiranisme és poc més que una paraula, destinada a definir aquells que són més marcadament autonomistes. Dins d’Esquerra, l’independentisme és un ham electoral i res més, perquè ni a Carod ni a Puigcercós se’ls passa pel cap trencar amb una legalitat de la que obtenen sous tan sucosos i cotxes oficials tan llargs. La contradicció és flagrant: ¿com poden dir que són independentistes i alhora, reconèixer que mai no faran cap pas que no permeti la Constitució espanyola?

Aquesta contradicció és una de les moltes causes de la desafecció catalana, que es complementa amb una estranya paradoxa, que es pot resumir en dos termes:

1.- A Espanya, Zapatero no para de donar munició i arguments per a la independència de Catalunya. En això, el president socialista segueix l’exemple d’Aznar, que va ser el primer líder espanyol que va deixar ben clar el seu olímpic menyspreu per Catalunya i la seva voluntat inequívocament recentralitzadora.

2.- A Catalunya, els independentistes (a Esquerra) i alguns sobiranistes (com els CiU) no paren d’actuar (amb votacions, amb silencis o amb covardies) contra la independència de Catalunya.

La paradoxa és sensacional: Espanya els dóna arguments a cabassos per la independència i els catalans, enlloc d’aprofitar-los, tirem pilotes fora i la Mesa del nostre Parlament vota en contra, ja no de fer un referèndum, sinó simplement d’iniciar el tràmit per poder fer-lo.

L’autocensura del Parlament ha arriba fins a uns extrems que a Zapatero i Rajoy els deuen fer morir de riure. No m’estranya a Madrid ningú no es prengui mai seriosament cap amenaça que vingui de Catalunya.



Per Francesç Puigpelat

Enric Canela, militant de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) i portaveu de Deumil.cat, ha anunciat que es dóna de baixa de CDC després de 25 anys per la decisió de CiU de votar contra l’admissió de la iniciativa legislativa popular (ILP) impulsada per Deumil.cat que demanava convocar un referèndum d’autodeterminació el 2010.

Canela diu en una carta oberta publicada al bloc Gran del Sobiranisme que en els últims mesos ha mantingut el desig i l’esperança de tenir una “coalició nacional en defensa de la independència” integrada per CiU i ERC, però que el vot negatiu del seu partit a la ILP de Deumil.cat ha fet precipitar la seva decisió.

Afegeix que el vot afirmatiu a la ILP “no és un tema estrictament jurídic sinó polític”, i acusa la Mesa del Parlament d’haver-se convertit en “una sucursal del Tribunal Constitucional” perquè assumeix una funció que “en cap cas li correspon”, com és la de determinar la constitucionalitat dels expedients que tramita.

També diu que esperava que el seu partit, “que s’autodefineix nacionalista i que té una gran part de la militància favorable a la independència de Catalunya”, votaria a favor de debatre “al si del Parlament” la conveniència de convocar un referèndum perquè el poble es manifestés sobre la independència de Catalunya.

Així mateix, acusa CDC de tenir un comportament “només” d’un partit catalanista i no de treballar per “assolir un Estat propi”. Canela considera que el seu partit ha “d’anar més enllà de la defensa dels valors nacionals” i l’acusa de mantenir una “ambigüitat” constant en la manera de fer política.

Finalment, assegura que “és hora que el Parlament deixi de fer el ridícul i es gasti els diners dels contribuents discutint unes lleis de dependència com la de consultes”. Per l’ara ja exmilitant de CDC, l’opció política que defensa és la de bastir “una opció electoral, quan més àmplia millor, que posi per davant i com a prioritat la independència de Catalunya”.