Paradoxa independentista?

Aquests dies tothom es fa la mateixa pregunta: per quina raó Solidaritat Catalana i Reagrupament, dos projectes polítics calcats, no han pogut arribar encara a un acord?.

La majoria de les persones demanen unitat, potser de vegades d’una forma un pel obsessiva, però cal reconèixer que no els falta raó, doncs la unió fa la força, i si aquesta finalment no arriba potser no aconseguirem sumar una majoria parlamentària independentista.

Estic d’acord amb que el més important que hem de fer ara i fins el dia de les eleccions, és explicar a la gent d’aquest país les avantatges de la independència, però al mateix temps no hem de deixar d’intentar trobar la formula que ens permeti sumar forces.

Solidaritat Catalana diu que és tracta d’un problema de llistes, i Reagrupament diu que Solidaritat Catalana no és una coalició sinó un projecte electoral que necessita el seu temps de maduració. Molta gent se sent cansada i atribueix les dificultats a personalismes.

Jo estic convençut que les dificultats per arribar a un acord amb Solidaritat Catalana no han estat degudes a personalismes, ni al sistema de llistes, ni a un atac de banyes per part de Reagrupament al veure que Laporta finalment es decidia a constituir la seva pròpia formació política. No. Segueixo a Reagrupament des del primer dia i em consta que no és això per moltes raons.

La veritable dificultat rau en que Solidaritat Catalana ha esdevingut finalment un partit polític, i no pas una coalició com havien anunciat al principi. Per aquesta raó Reagrupament no pot entrar-hi sense dissoldre’s. És un fet que Solidaritat Catalana està formada per militants i no per partits. L’estratègia de Solidaritat Catalana ha consistit en que tothom baixi del seu vaixell en marxa, per pujar a la seva llanxa ràpida, i tot això amb unes eleccions tot just a la cantonada.

Per un costat, això ha estat positiu perquè un sector de l’independentisme que no es sentia còmode a Reagrupament, per la raó que fos, s’ha avingut amb Solidaritat Catalana, i d’això ens n’alegrem, perquè han aconseguit sumar una part important de l’independentisme, però per altra banda, cal ser sincers i reconèixer que aquesta no és la millor manera de sumar forces, que l’estratègia que han seguit es clarament partidista, clarament electoralista, i que per tant, Solidaritat Catalana no ha esdevingut tampoc el pal de paller de l’independentisme, més aviat ha esdevingut el partit de Laporta, Lopez-Tena i Bertran, el que teòricament hagués pogut ser Democràcia Catalana.

D’altra banda, fins ara ha estat impossible un acord donat que Solidaritat Catalana ni tant sols ha fet una proposta formal de coalició a Reagrupament. Només hi ha hagut intents de que líders de Reagrupament abandonin la seva formació i s’en vagin a Solidaritat, cosa que acabaria provocant una auto-dissolució de Reagrupament. Es evident que molts reagrupats, davant d’aquesta estratègia s’hagin sentit molestos, però hem d’evitar caure en crítiques i atacs entre nosaltres. Doncs Solidaritat Catalana no és el nostre enemic. Els uns i els altres volem veure el nostre país lliure.

Sincerament crec que una vegada Solidaritat Catalana hagi madurat, és a dir, hagin constituït les seves llistes, i això serà el dia 4 de setembre, tothom finalment tindrà el seu partit i per primera vegada serà possible parlar de fer una coalició de veritat. Per això dubto que a la reunió del proper dia 29, s’aconsegueixi arribar a un acord. Només quan els parits ja estiguin constituïts es podrà parlar de coalició. La coalició futura haurà de ser un projecte compartit, de tots i que ens integri a tots. Una coalició compromesa només amb la declaració unilateral i a evitar la participació en qualsevol govern autonomista.
A les paperetes hauria de sortir el logo de la coalició i a sota el logo de les diferents forces polítiques que l’integren: Solidaritat Catalana, Reagrupament, Suma independència, Conferència Nacional Sobiranista, etc. D’aquesta manera aconseguirem sumar al màxim.

La llista i el programa és el de menys, doncs una vegada proclamada la independència, si convé podem convocar eleccions per a que cadascú trii el partit amb que se senti més representat.

Seguim doncs endavant, amb serenitat i confiança. Estem gairebé al final i no deixarem que ningú ens trenqui el nostre somni. Resistirem i guanyarem!