Madrit 2 - Barça 6

El millor Barça de la història.




Potser per això Puyol ha celebrat el gol treient-se el braçalet amb la senyera i besant-la de forma repetida.



Del Bernabéu al cel



Un Barça genial esclafa el Madrid amb un històric 2-6 i sentencia la Lliga
TONI BROSA
Grandiosa, històrica i justa, així va ser la victòria (2-6) al Bernabéu amb què el Barça va rematar ahir aquesta Lliga. Molts adjectius caldrien per descriure la demostració hiperbòlica dels blaugranes al feu del Reial Madrid, però potser n’hi hauria prou amb dir que és superior al 0-3 del Barça de Ronaldinho el 2006 i que està com a mínim a l’altura al mític 0-5 del Barça de Cruyff el febrer del 1974.

Mai el Barça li havia marcat sis gols al Madrid al Bernabéu, però això només és una estadística. La realitat és encara més gloriosa per a l’equip de Guardiola, que va demostrar davant de tot el món com n’és de superior al seu etern rival, com n’és de superior la seva aposta futbolística i com serà d’infinitament justa la seva coronació com a campió de Lliga, la setmana que ve (Camp Nou), l’altra (Mallorca) o la següent (Camp Nou).

El Barça va anar a Madrid a rematar una Lliga que s’ha estat guanyant a pols durant molts mesos i va fer molt més que això, va donar una classe magistral explicant per què guanya aquest campionat, i sobretot va fer immensament feliç la seva gent, la va rescabalar de la infelicitat de les dues últimes Lligues regalades als blancs i de la vergonyosa rendició de l’última visita al Bernabéu el maig passat.

Deien aquesta setmana a Madrid que el Barça venia cansat, presentaven un duel equilibrat entre un pegador i un fi estilista, apel·laven a un 2 de maig en què la tradicional heroica madridista podia ser imparable per al Barça, com ho ha estat per a la resta de rivals durant la ratxa de 19 partits (55 de 57 punts) en què ha perseguit inexorablement el líder.

Però el Barça va destapar la crua realitat madridista, convertint el partit en massacre per als jugadors blancs i per als gurus del madridisme mediàtic. Els de Guardiola van respondre a cada intent madridista per triplicat: de l’1-0 a l’1-3; del 2-3 al 2-6, i van demostrar que si gran és la distància a la Lliga espanyola entre els dos primers i la resta, també gran és la distància entre el primer i el segon.

I això només ho podia fer sent ell mateix, com reclamava el tècnic, sent l’equip que pren la iniciativa, el que ataca, el que combina, el que pressiona, el que treballa, el que se solidaritza, el que remata, el que goleja.

Per això Henry va fer el primer en una combinació excelsa amb Messi; per això Puyol va fer el segon en jugada d’estratègia; per això la pressió de Xavi li va donar el tercer a Messi; per això Henry va repetir de contraatac; per això Messi va repetir de combinació; per això l’ambició de Piqué li va donar el sisè; per això el Bernabéu va veure ahir quatre gols i cinc assistències (4 Xavi i 1 Messi) parits a La Masia.

Perquè el Barça, el seu estil, el concepte, el treball, els mèrits, tot era innegociable, i tot va servir per vestir amb les millors gales la sentència d’aquesta Lliga i per escriure un capítol destacat en la història del Barça i del futbol.

Encara tinc el somriure posat des que el Piqué va fer el 6è. És un partit que ha quedat ja per la història, per la bellesa del joc del Barça, i pel resultat.

sense paraules!

i quin gran Xavi...!

Som molts els que varem compartir aquest somriure i el duem posat encara. Sobretot per la quantitat de gols.


I molts els que necessitarem això, per molt de temps.

Al senyor Josep guardíola.