El Barça, cap a Roma

Un xutàs d'Iniesta rebenta el Chelsea al minut 92 i classifica el Barça per la final de la Champions



En un final antològic, amb un xutàs d’Iniesta parabòlic que es va colar per l’escaire de Cech, en l’única ocasió clara blaugrana, quan ja passaven tres minuts dels 90, el Barça es va classificar per a la finalíssima de Roma. L’espera el Manchester United. Heroic, extraordinari. L’equip català havia vist com Abidal era expulsat a mitja hora del final, com el Chelsea es mantenia impertèrrit amb l’1-0 d’Essien, fort de debò, no com al Camp Nou, i amb ocasions per sentenciar, amb decisions arbitrals més pro visitants que casolanes. Però, de cop, el destí va pensar en la proposta de Guardiola, el futbol alliberat de pors, i el premi va arribar, a base de mantenir la fe, després de 180 minuts de duríssima eliminatòria.

Quan el guió del que va passar l’any passat a Old Trafford estava en la ment de tots, un gol al descompte, que tan sovint premia mesquins, va recompensar el millor conjunt de la temporada –no ahir–. Com el Dream Team a Kaiserslautern.
Aquest va ser el guió final. Com aleshores, fa ja 17 anys, Guardiola i tota la banqueta van córrer cap al manxec. Pinya monumental a la zona de seguidors culers. Allò era la felicitat. El Barça més bell ja tenia èpica, el moment de saber patir, perquè va patir molt al segon temps, prou per presentar-se viu a l’instant definitiu, al cop de puny particular d’Iniesta, el més castigat a puntades.

Així, el Barça afegirà Roma 2009 a Berna 1961, Sevilla 86, Wembley 92, Atenes 94 i París 2006. Quatre finals –i de moment dos títols– en els últims 20 anys. Una més que el Madrid i el Manchester, tantes com la Juve i només menys que el Milan. En els 30 anys anteriors, la meitat. Només jugava el campió de Lliga, cert, però també era un torneig bastant més assequible. El Barça està deixant enrere la madriditis i a Europa és admirat. L’estigma perdedor ha fet un gir molt important, per més que molts culers encara no s’ho creguin.

Des dels càntics sorollosos dels 3.000 culers i seguint amb l’alineació, el Barça va ser valent. A l’eix defensiu, amb les baixes de Márquez i Puyol, Guardiola va resoldre l’entrellat amb la decisió més atrevida i no va apostar per un central nat ni per un home d’última línia. Touré va ser qui va acompanyar Piqué i a la pràctica va fer un partit digne. No és segur que fos la millor tria perquè desvestia una mica el pivot. Hiddink també va treure pit, amb l’entrada d’Anelka per Mikel i, tot i que el francès no fos decisiu, el Chelsea va ser més poderós.

Al Barça li va faltar precisió i un punt més d’energia. La circulació no era prou ràpida per desfer la teranyina blue i Messi desequilibrava lluny de l’àrea. El Chelsea sempre tenia un home per corregir l’eventual acció de l’argentí, que va començar pel centre com al Bernabéu. Però no es va associar amb el migcamp. Terry li va marcar la línia, va encomanar els companys i va cohibir una mica els visitants. Controlava el Barça, però era poc profund i massa horitzontal. I sent així, els locals vivien còmodes, i van tenir la sort que en un rebot malgirbat més enllà de la frontal, tapat per un defensor, Essien va clavar la volea al travesser i dins. Un golàs.

El Barça es va descentrar, no va trobar vies clares i a la contra el Chelsea va posar contra les cordes Valdés, providencial. A la represa, l’equip seguia desencertat a l’última fase. La solidaritat dels locals era encomiable i freqüentaven Valdés. En una d’aquestes pujades, Anelka va ensopegar davant Abidal. I Henning va expulsar-lo. Quedaven 25 minuts i s’imposava una gesta. Guardiola va situar Keita al lateral esquerre i Messi a la mitja punta. Inevitablement, el partit es va trencar. Podia caure el segon –Anelka va tenir un parell de cavalcades davant Touré–, però el Barça no es va fer enrere. Va seguir obrint joc, va seguir patint en el replegament i va recollir la glòria quan gairebé ningú hi creia. Aquest equip té àngel.

Ahir el Barça ens va donar un altre moment d’alegria. A banda del bon joc que està fent esta temporada i de tenir quasi guanyada la lliga en una exhibició espectacular al camp de Madrid, este Barça s’ha classificat para la final després d’un partit agònic amb un golàs d’Iniesta.
Ahir l’arbit es va ajudar clarament i no ho negaré, tot i que es va equivocar clarament en la expulsió d’Abidal. Al partir d’anada també nes van birlar un penalti a Henry i haurien d’haver expulsat a Ballack. A banda d’això es va veure que l’equip que va anar a guanyar va ser el Barça. Els altres van anar a fer resultadisme, a esperar les errades dels rivals. Entenc que això ho facigue un equip inferior, però un equip com el Chelsea, amb tans bons jugadors no hauria de jugar així.
També s’ha d’entendre que aquí el que conta és guanyar i en una batalla totes les armes són bones.
Dona igual. A nosaltres la classificació del Barça ens dona doble satisfacció. Anem a Roma i triomfa el bon futbol!!

LLIR ENTRE CARDS


Perquè som els bons





Salvador Sostres




El Barça va guanyar ahir només perquè som els bons, perquè a més d'un equip som una missió. Vam guanyar pel que representem, pel que estimem, per la bellesa, per l'esperança. Vam guanyar per Catalunya, per Unicef, pel compromís amb la qualitat del futbol, perquè Déu de vegades també opina i ahir va acaronar l'escut del Barça i va regalar-nos la sort que normalment no tenim i un arbitratge que si ens l'haguessin fet en contra el mite de Guruceta hauria quedat petit. El Barça va fer ahir un futbol horrorós, no ens va sortir res, no vam fer ni una sola ocasió, ni una de sola a banda del gol; però el Barça del president Laporta i de la inspiració de Guardiola representa una superioritat tècnica, artística i moral molt superior a qualsevol equip d'Europa. El gol d'Iniesta a l'últim segon, destruint la tàctica destructora del Chelsea, i convocant l'esperança perquè sí, la victòria dels bons perquè sí és més que una classificació. És una confirmació, és un missatge de la Creació certificant que som els bons. La victòria d'ahir no és només la victòria d'un partit sinó la d'una feina molt ben feta per part dels jugadors, de l'entrenador, de la junta directiva i del president. La victòria d'ahir és la victòria de no haver renunciat ni un sol instant als ideals que han fet que el Barça sigui avui un club que tots podem dur al cor amb orgull i que els adversaris han de parlar-ne amb respecte i amb admiració. Un club que representa l'esperit més meravellós del futbol i que lidera la nació cap a la irrenunciable llibertat. El que ahir va passar al camp del Chelsea va ser prodigiós. La sort que ens sol girar l'esquena i els arbitratges espanyols i europeus que quasi sempre han tendit a robar-nos van posar el seu granet de sorra, i que un equip barroer i brut com el Chelsea apel·li ara a les mans de Piqué és cínic si prenem en consideració la seva història. Si ahir va ser possible és perquè els bons sempre se'n surten. Jan, ara queda Catalunya.




Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 45. Dijous, 7 de maig del 2009

Jo no hi entenc gaire de tècnica, però el que vaig sentir ahir amb el gol de l'Andrés, feia molt temps que no ho sentia. Va ser el passar de 0 a 100 el una milèssima de segon. Tota una angoixa cultivada durant 92 minuts va explosionar en un llum de colors, crits, abraçades, una alegria tal que no podia ser d'una altra manera estant a l'altra plat de la balança amb el nerviosisme, decepció, impotència, neguit, impaciència que acompanyaven a aquella angoixa.


Gràcies Barça, les felicitacions us les retorno. Jo soc feliç perquè tú ets feliç.

Avui a l'InfoCat (programa de notícies per a nens) de TV3 han dit: més o menys "i ara veureu una explossió just en el moment en que esclata, fixeu-vos ...tres....dos...ú!!! i han posat imatges de la gent que hi havia a l'estadi tres segons abans del gol i just quan el marcaven....ha estat molt divertit.
El meu fill s'ha enfadat amb mi perquè no el vaig despertar per poder veure la gent al carrer, els cotxes, petards, crits,...

Després de llegir aquest panell m'estic adonant que el futbol és molt mes que un esport.
És també una manera de sentir coses, que com tu dius Víctor, fa molt temps que no les sentim.
Li hauríem de donar les gràcies al Barça, per fer-nos saltar d'alegria. La veritat és que tal com estan les coses, no tenim massa raons per poder saltar per moltes més coses.
Gràcies Barça, per haver-me fet somriure tantes vegades aquesta temporada.

L'ex-entrenador del Barça Robson deia que el Barça es l'exércit de Catalunya... Molts cops hi penso i crec que tenia raò per això cel.lebrem tant les victories