UN HOME DARRERE DE LA MONA LISA

La Mona Lisa reflecteix els trets facials d'un aprenent de Leonardo da Vinci. Silvano Vinceti, investigador de l'art italià, va comparar els trets dels rostres pintats pel mestre italià i va revelar semblances entre la Gioconda i obres pintades en el període quan amb da Vinci treballava l'aprenent Gian Giacomo Caprotti, conegut com Salai. Salai va començar a treballar amb el mestre el 1490 i se sap que va posar per 'Joan Baptista' i altres pintures. La semblança de nas i llavis entre la famosa dona i Salai resulta evident per a l'investigador.


Aquesta és una més de les múltiples versions sobre la identitat de la Mona Lisa, entre les quals hi ha arguments a favor d'un autoretrat del pintor o d'una reproducció de la dona d'un negociant de Florència.
Tampoc és la primera vegada que apareix el nom de Salai com el suposat model de la famosa obra. Vinceti insisteix que dóna Vinci tenia diverses fonts d'inspiració en diferents etapes de la creació de l'obra i que aquesta desborda simbolisme.

Segons la revista britànica New Scientist, dos científics espanyols han fet una nova interpretació del misterios somriure de la Mona Lisa valent-se d'anàlisis neurològics i òptics. Sostenen que el somriure, que desapareix de tant en tant, és degut a un error visual, perquè en observar, els nostres ulls envien diferents missatges al nostre cervell.

La Mona Lisa, que està considerada el retrat més cèlebre del món, va ser creada per Leonardo da Vinci, famós pintor italià. El seu somriure desprèn un misteriós encant que ha estat discutit i celebrat llargament en els cercles artístics. Per què el seu rostre radiant es torna de sobte molt seriós? Aquest somriure misterios ha deixat atordits durant anys als seus innumerables contempladors i investigadors.

Luis Martínez Otelo i Diego Alonso Pablos, científics de l'Acadèmia de Neurociències d'Alacant, Espanya, han realitzat estudis profunds de l'obra, i han arribat a la conclusió que en tot el misteri tenen molt a veure les diferents cèl lules de la retina, que transmeten diferents classes de missatges o "canals" al cervell, els quals s'encarreguen de codificar la mesura, la claredat, la lluminositat i la ubicació dels objectes a l'abast de la vista i que en aquest cas podrien resultar contradictoris. Així, Otelo assenyala que de vegades, quan un canal predomina sobre l'altre, pots veure el somriure, mentre que quan és un altre canal el dominant, deixes de veure-la.

Aquesta no és la primera vegada que els científics tracten d'interpretar aquesta famosa obra de Da Vinci. El 1993, la historiadora d'art canadenca Susan Giroux anuncià el resultat d'una investigació sorprenent, afirmant que els fascinants llavis de Mona Lisa són l'esquena nua d'un home. El Dr Joseph Baokowski de Maryland, Estats Units, opina que Mona Lisa no està en absolut somrient, sinó que el seu gest indica amb claredat que ella intenta encobrir la manca de dents incisius. El Dr Jean Jacques Condette, especialista en cirurgia cerebral de Lió, França, sosté per la seva banda que acaba de patir una apoplexia i el múscul de la meitat de la seva cara és fluix, pel que la seva cara una mica lateral mostra un somriure.


No he trobat el detall que mostrava la investigadora aquesta, pero quan el vaig veure
vaig veure ben bé la figura d'un home tombat d'esquena. Ara no el sé veure.