Las religions principals culpables del paper secundari de la dona

Tant que critiquem a la islàmica, i la judeocristiana deu n'hi do el mal que ha fet, i continua fent.

La mujer subordinada al marido: la escuela de Pablo y la situación de la mujer (164-14)
Hoy escribe Antonio Piñero

Los sucesores de Pablo (los autores de las Epístolas falsamente atribuidas a Pablo= 2 Tesalon.; 1 2 Timoteo, Tito, Colosenses, Efesios) enmarcan su parenesis, es decir, su exhortación ética, acerca de la posición de las mujeres (e indirectamente sobre su función meramente doméstica en relación con su sexo, el amor y el matrimonio) en dos coordenadas:

1. En la doble realidad –ya señalada- de la imperiosa necesidad de acomodación de la estructura organizativa y de gobierno de las comunidades cristiana dentro del Imperio a las estructuras de éste, y a la realidad de la salvación en una iglesia más asentada en este mundo, puesto que el fin y la esperada venida del Mesías Jesús (parusía) no tenía lugar. En época postapostólica lo carismático, tan paulino (1 Cor 12 y 13) va perdiendo terreno. Por ello la actuación libre de la mujer en el nuevo ámbito o desaparece; o pierde terreno (una profetisa como Jezabel, antes mencionada, puede ser declarada ya hereje o “hija de Satánas”); o bien se acomoda a una comunidad ya regulada de otro modo no carismático ni doméstico.

2. En el orden de la creación, según las pautas de Gn 2,18:

« “No es bueno que el hombre esté solo. Voy a hacerle una ayuda adecuada" »

y 2,20-23:

« “El hombre puso nombre a todo ganado y a las aves del cielo y a toda bestia del campo, mas para Adán no se encontró una ayuda que fuera idónea para él. Entonces el Señor Dios hizo caer un sueño profundo sobre el hombre, y éste se durmió; y Dios tomó una de sus costillas, y cerró la carne en ese lugar. Y de la costilla que el Señor Dios había tomado del hombre, formó una mujer y la trajo al hombre. Y el hombre dijo: Esta es ahora hueso de mis huesos, y carne de mi carne; ella será llamada mujer, porque del hombre fue tomada”. »

El capítulo 3 del Génesis, la historia de la seducción de Eva por la Serpiente, y consecuentemente la “falta” o “pecado” originario (que será entendido de muy diversas formas), tendrá también una enorme importancia en contra de la mujer: ella fue, no el varón, quien se dejó seducir. El varón, conforme a este texto –entendido durante muchos siglos al pie de la letra- tendrá siempre la posibilidad de echar la culpa a la mujer de todo lo malo.

Que el nuevo orden comunitario de los grupos cristianos, acomodado a su tiempo, requería el cambio de situación de la mujer que conllevaba una absoluta subordinación -como señaló ya hace tiempo Lidia Falcón, Mujer y Sociedad. Cap. II “Las técnicas de la sumisión”. Barcelona 1973, 33-38- lo expresará muy claramente el autor, postpaulino, de la 1ª carta a Timoteo en 2,11-14:

« “Que la mujer aprenda calladamente, con toda obediencia. No permito que la mujer enseñe ni que ejerza autoridad sobre el hombre, sino que permanezca callada. Porque Adán fue creado primero, después Eva. Y Adán no fue el engañado, sino que la mujer, siendo engañada completamente, cayó en transgresión”. »

Concepciones por el estilo, dentro de una parenesis matrimonial, se hallan en Colosenses 3,18s:

“Las mujeres sean sumisas a sus maridos como viene en el Seño […] porque el marido es cabeza de la mujer”

Y en Efesios 5,22-24:

« “Las mujeres estén sometidas a sus propios maridos como al Señor. Porque el marido es cabeza de la mujer, así como Cristo es cabeza de la iglesia, siendo El mismo el Salvador del cuerpo. Pero así como la iglesia está sujeta a Cristo, también las mujeres deben estarlo a sus maridos en todo”. »

Y en Tito 2,4-5:

« “(Hay que enseñar a) las jóvenes a que amen a sus maridos, a que amen a sus hijos, a ser prudentes, puras, hacendosas en el hogar, amables, sujetas a sus maridos, para que la palabra de Dios no sea blasfemada”. »

Y en 1 Pedro 3,1:

« “Vosotras, mujeres, estad sujetas a vuestros maridos, de modo que si algunos de ellos son desobedientes a la palabra, puedan ser ganados sin palabra alguna por la conducta de sus mujeres”. »

De la misma época que las epístolas deuteropaulinas es la denominada Primera carta de Clemente (compuesta en Roma hacia el 95-96 d.C.). Leemos en ella:

« (En los tiempos en que erais fieles, vosotros, los hermanos de Corinto) recomendabais a vuestras jóvenes sentimientos de moderación y reverencia, y mandabais a vuestras mujeres que cumplieran todos sus deberes con conciencia intachable, reverente y pura, amando de modo debido a sus maridos; y las enseñabais a trabajar religiosamente, fieles a la regla de la sumisión, en todo lo atañente a su casa, guardando toda templanza. Todos erais humildes, sin arrogancia de ninguna clase, amigos antes de obedecer que de mandar, más prestos y alegres en dar que en recibir… (1,3-2,1). »

Son éstos unos textos en los que se dibuja a la mujer cristiana a la par de la imagen tradicional de la fémina en el Imperio helenístico-romano: meramente casera, hacendosa, modesta y separada de toda vida pública, mal vista cuando se adorna provocati¬va¬mente (1 Pe 3,3; 1 Tim 2,9). Su virtud principal y obligatoria era el pudor y la castidad.

Saludos cordiales de Antonio Piñero.
www.antoniopinero.com


Antonio Piñero Domingo 3 Octubre 2010

LectorSeLectivo escrigué:No sé de qué parleu vosaltres, però jo no he dit en cap moment que les dones (que no "la dona") siguin menys intel.ligents ni inferiors als homes, el que dic és que les comunitats humanes, per la seva seguretat, pervivència i avenç, les necessiten en les funcions que els han encomanades, i per a no necessitar-les en aquestes funcions i tasques caldria un canvi tan radical en tota la humanitat en el seu conjunt, que ni em sembla possible ni el veig enlloc.

Si t'entenc perfectament el teu raonament sociològic; així funciona la societat. De la mateixa manera que pel manteniment de la classe dominant (capital) es necessita que hi hagi un seguit de gent que treballi amb un decalatge econòmic a favor del que mana. I si pot haver-hi una legió d'aturats, millors que millor. L'home és un llop per a l'home...i d'això tampoc s'escape la dona com a membre d'una societat configurada d'aquesta manera. Els animals, en estat salvatge i que viuen en grups, tampoc s'escapen d'aquestes lleis. Vull creure que a la naturalesa, dins del regne animal, pugui haver alguna espècie que funcioni amb unes lleis més justes.

Ara és la societat que coneixem pq, tot i que han passat uns quants segles des que l'home va deixar els arbres, la vida ha anat funcionant a pas lent. Només has de veure en cinquanta anys, l'evolució tecnològica i social que ha hagut. Les famílies, de mica en mica, ja no van sent el que hem conegut fins ara. Les societats occidentals cada vegada tenen menys fills. A les parelles els fa mandra haver de deixar els treballs per tenir fills i tenir més preocupacions que la societat de consum els provoca.

En les parelles actuals tan l'home com la dona, treballen fora de casa i la cura de la mateixa la tenen tots dos. Crec que estem assistint al començament d'una nova era, que de mica en mica per a poder adaptar-nos, es trasbalsaran moltes coses que fins ara ens eren tenides com a normals. No m'atreveixo a dir que serà pitjor ni millor; serà simplement diferent, on com sempre ha passat, hi haurà gent que quedarà al marge per incapacitat o rebequeria al canvi, i una altra que tirarà endavant adaptan-se al medi. Res canvia tan ràpidament com la societat.

Lector:
Vols dir que una dona que no pari fills i no tingui cura dels fills, ja no pot fer res més?
Només podem limitar-nos a això?
Esque una dona no té el mateix dret a estudiar i treballar com qualsevol home?
Esque els homes no puden cuidar i educar els seus fills amb el mateix amor i atenció que ho faria una dona?
Afortunadament hem evolucionat i anem llimant diferències i desigualtats entre homes i dones.
Ara hi ha dones presidents de governs i homes que crien, cuiden i eduquen els seus fills a casa.
Perquè per fi hem vist, que tots som "persones" amb els mateixos drets i que estem junts, en aquest viatge que és la vida i el millor és que ens ajudem els uns i les altres a fer un món més just i més igualitari.

Amb la diguem "lliberalització" de la dona ens trobem en que no totes le dones poden ser empresàries. executives, metges, advocades i moltes, moltes dones formen part del mon dels "operaris" ja sigui en una cadena de produccìó, en una fàbrica o en l'àmbit anomenat serveis. Per aquestes dones treballadores si els firmesin un xec per quedar-se a casa ho farien amb molt de gust. Moltes d'elles els hi agradaria veure pujar als seus fills i ocupar-se de les tasques de la llar i per la p... hipoteca no ho poden fer i han de deixar als menuts de mesos a la guarderia o als avis ,si en tenent al avast.

Ja se que hi han dones molt realitzades en el mon del treball però n'hi han d'altres que gustosament es quedarien a casa. A més, quan arriben es troben tota la casa per fer i la gent sense menjar i a correcuites donar dinars i començar a preparar sopars per poguer tornar a la feina deixant preparada l'altre feina de casa. Algunes si tenen sort, el marit dona un cop de ma però la majoria s'han d'escarrasar i acaben tan reventades que diuen prou a tenir més quitxalla.

A més som en un pais on la incompatibilitat d'horaris fa que els pares vegin gairebé d'esquitllenta els seus fills.Jo parlo del que m'es més proper: Tan Alemanya com Irlanda els horaris son compatibles amb la família de manera que els pares es poden dedicar molt més als fills. Aquí amb això del horari partit es horrorós per fer-ho quadrar.

Jo entenc que tot el sant dia les dones soles amb la quitxalla deu ser agobiant perquè a estones deuen desitjar fer qualsevol altre cosa. Sobretot perquè en el mon d'avui si no tens una feina no et sents valorat. Es veu que això de treballar a fora (ens ho han inculcat) una es realitza més... I una merda! Ja em direu lo realitzada que es sent una dona fent tachetes tot el dia darrera una maquineta o envasant, o atenent clients emprenyadors que no pots engegar a la merda... però es clar, hi ha el teme de la hipoteca, el cotxe, l'escola o ves a saber qué. Total, a treballar tan si et realitzes com si no.

Personalment de totes les feines i titols de la meva vida del que he rebut més alegries i tambè m'ha costat més sacrificis es el de mare de família. Això de ser mestressa de casa es una de les feines més completes que existeixen. De fet has de saber fer de tot. I se n'aprén moltissim. Tambè, com totes les feines, tens dies que ho engegaries tot a pastar... començant pel marit però passa aviat. No es gens rutinària en contra del que molts es pensen. I si t'ho montes be pots gaudir moltisim de tot el que t'envolta.

Jo he tingut molts fills i a vegades em sentia com un lloca. I a vegades em sentia com aquell pobre Job sol i abandonat i a vegades pensava no ets l'enveja de ningú, però he estat feliç, vivia al cent per cent tots els moments bonics i tristos .

La vida de la dona es molt més enriquidora es plena de sentiments, d'imaginaciò, de illusions, de rialles amb els infants.
Els homes son més quadrats, de la feina a casa de casa a la feina i no tenen ni la riquesa ni la facilitat i la flexibilitat que tenim nosaltres.

Llàstima que en aquest mon tan masclista si les dones agafen una feina d'executiva, per exemple, sovint agafen el rol de l'home, amb la de coses que podria aportar des de la seva femeneitat.

Quan a la submissiò... no hi cre. Potser si que hi han dones aixi però les dones occidentals van a la seva. Estiguin a casa o no. Clar que sempre hi hauràn excepcions.


Crec que m'he allargat massa. Però es que es un tema del que en podrien sortir molts...