En el dia de la dona

Cap on va la lluita de les dones?
Encarna Canet i Benavent


En 1910 Clara Zetkin proposava la realització del dia internacional de la dona treballadora, com a concreció de les reivindicacions feministes i de classe de l’època: jornada laboral de 10h, sufragi femení, pau i llibertat. Les primeres celebracions del Dia de la Dona foren, per part de les socialistes nord-americanes el darrer diumenge de febrer de 1908, fixant-se definitivament el Dia Internacional el 8 de març a partir de la sortida al carrer (en protesta per la manca d'aliments i en plena efervescència revolucionaria) de les dones russes, el 8 de març de 1917.
Com passa sempre, cap moviment sorgeix del no res. Ja en 1791, i al caliu de la revolució francesa, Olimpe de Gouges havia redactat La Declaració dels drets de la dona i de la ciutadana, exigint la plena assimilació legal, política i social de les dones. Aquesta declaració no tingué valor legal ja que aquest projecte va ser rebutjat per la Convenció Nacional, a la qual havia estat proposada, i va restar en projecte.
En 1949 apareix publicat El segon sexe llibre escrit per Simone de Beauvoir, donant carta de naturalesa al que podríem anomenar el principi de la segona onada feminista mundial. Actualment la celebració del 8 de març respon al ressorgiment de les reivindicacions feministes dels anys seixanta i setanta, essent assumida per les Nacions Unides el 1977.

Uns anys mes tard que es va consolidar el moviment feminista amb les seues diverses opcions, no hi ha cap dubte que ens hem de felicitar per totes les lluites guanyades, per les llibertats i les equitats aconseguides. Però el que és clar es que encara resta molt de camí per recórrer, molta lluita per defensar allò aconseguit, moltes agressions per rebutjar. I cal recordar que moltes ho fem, unint a les nostres reivindicacions feministes, el component de classe i també el component de tot el que implica viure en una nació sotmesa.
Cal que ens remuntem a aquestos components classistes i nacionals per entendre el que ha passat a l’estat espanyol als darrers anys, on per una banda es visualitzava una important equiparació de gènere en càrrecs públics -des de ministeris cap a baix- i per altra quan ha arribat la crisi del capital, aquesta equiparació no ha tingut cap valor per impedir que tot el pes de la crisi recaiga de manera especialment dura en el conjunt de les dones treballadores en general, i les dones migrants en particular.

Les noves generacions de dones ens trobem en una realitat que poc a poc serà pitjor que la de les nostres mares. Precarització laboral, retallades salarials, congelació de les pensions, acomiadament lliure i quasi debades, augment de l’atur, augment dels anys de treball i dels anys de cotització per poder jubilar-se...Cal recordar que tot açò passa amb governs i oposicions plens de dones que es consideren feministes.
També al sí dels sindicalisme oficial ha hagut moltes dones molt valentes que han aconseguit donar passes cap a la igualtat entre dones i homes i que segurament, més d’una ara estarà decebuda i avergonyida per pertànyer a un col·lectiu, els dirigents del qual, han signat un terrible pacte social acceptant tot tipus de mesures contra la classe treballadora i, especialment contra les dones.

Amb tot aquest desolador panorama ens trobem amb dones joves que no poden emancipar-se, ni accedir a una vivenda, ni tindre treball digne i estable, mentre la “Dirección General de la Mujer” de la Generalitat Valenciana fa uns cartells ensenyant el dit per al 8 de març, com exemple del feminisme institucional.
Ens trobem també amb dones ja més madures que tenen a casa una o més persona dependents (moltes es fan càrrec de pares , mares i sogres) i que en la pràctica no tenen vida pròpia perquè les prestacions de dependència no arriben o ho fan tard. Mentre, la Diputació de Valencia es gasta més de 4 milions d’euros en fer-li un paraigües a la plaça de torturar bous per a seguir promocionant la violència, altre exemple molt pedagògic.

Aquest feminisme desclassat fa publicitat de l’aprovació de lleis per a lluitar contra la discriminació i contra la violència de gènere – que sempre son positives és clar- però anys més tard de ser aprovades continuen donant-se nombrosos femicidis que confirmen el que dèiem quan va esclatar l’eufòria per la llei: les mesures legislatives i punitives serveixen de ben poc si no es destinen recursos suficients i sobre tot, si no es canvia el model social patriarcal de competitivitat i violència.

Per això celebrar el 8 de març és important però ho és més encara seguir treballant per un feminisme que no perda l’horitzó dels interessos de classe. Amb la que ens està caient – i a la dona sempre li cau més- no podem restar quietes esperant que les institucions, els partits politics i els sindicat del sistema lluiten per nosaltres. La resposta resta a les nostres mans.
Rés no és casualitat i tots els avanços en la història de les dones han estat fruit de la lluita i el patiment. Ara cal que les dones que arriben a les institucions no s’instal·len en elles pensant que com que elles han arribat de sobte tot millorarà. Cal que posen eixes institucions al servei de la lluita continua contra la desigualtat, les agressions i la violència estructural.

El futur és despús-demà i si no ho impedint, per primera vegada en varies generacions, les properes, viuran pitjor que nosaltres gràcies a que uns il·luminats -seguint les directrius del capital- estan destruint totes les millores que tant i tant els havia costat d’aconseguir a les nostres avies. Per tot això, i en homenatge a elles, cal que continuem lluitant aquest 8 de març i el 9 i el 10 i...

*Universitat de València