TANCAR PORTES

Cal saber quan una etapa arriba al final; quan insistim en allargar més del necessari, perdem l'alegria i el sentit de les altres etapes que hem de viure.

Posar fi a un cicle, tancar portes, concloure capítols... no importa el nom que li donem, l'important és deixar en el passat els moments de la vida que ja van acabant.

M'han acomiadat del treball?
Ha acabat una relació?
M'he anat de casa dels meus pares?
M'he anat a viure a un altre país?
Aquesta amistat que tant de temps cultivem, ha desaparegut sense més?

Pots passar molt de temps preguntant per què ha passat alguna cosa així, pots dir-te a tu mateix que no donaràs un pas més fins a entendre per quin motiu aquestes coses que eren tan importants en la teva vida es van convertir de sobte en pols.

Però una actitud així suposarà un desgast immens per a tots: el teu país, el teu cònjuge, els amics, els fills, el teu germà, tots ells estaran tancant cicles, passant pàgina, mirant cap endavant, i tots patiran en veure't paralitzat.

Ningú no pot estar al mateix temps en el present i en el passat, ni tan sols en intentar entendre el que ha passat.

El passat no tornarà. No podem ser eternament nens, adolescents tardans, fills amb sentiments de culpa o de rancor cap als nostres pares, amants que reviuen dia i nit la seva relació amb una persona que es va anar per no tornar, no podem ser empleats d'empreses inexistents, ni tenir vincles amb qui no vol estar vinculat a nosaltres.

Els fets passen i cal deixar-los anar!

Tot passa, i el millor que podem fer és no tornar a això, per això és tant important, i per molt dolorós que sigui, destruir records, canviar de casa, donar coses als orfenats, vendre o donar els nostres llibres.

Tot en aquest món visible és una manifestació del món invisible, del que passa en el nostre cor; desfer-se de certs records significa també deixar lliure un espai per a que altres coses ocupen el seu lloc.

Deixar per sempre.
Deixar anar.
Desprendre's.

Ningú en aquesta vida juga amb cartes marcades, per això, unes vegades guanyem i altres, perdem.

No esperis que et tornin el que has donat, no esperis que reconeguin el teu esforç, que descobreixin el teu geni, que entenguin el teu amor.

Deixa d'encendre la teva televisió emocional i veure sempre el mateix programa, en el qual es mostra com has patit amb determinada pèrdua, això no fa sinó enverinar; no hi ha res més perillós que les ruptures amoroses que no acceptem, les promeses d'ocupació que no tenen data d'inici, les decisions sempre posposades en espera del moment ideal.

La vida està per endavant, mai enrere. Si camines per la vida deixant portes obertes "per si de cas", mai podràs desprendre't ni viure el d'avui amb satisfacció.

Prometatges o amistats que no acaben mai?
Possibilitats de tornar? (A què?)
Necessitat d'aclariments?
Paraules que no es van dir?
Silencis que el van envair?

Si pots enfrontar-la i ara, fes-ho, si no, deixa'ls anar i tanca capítols.
Digues a tu mateix que no, que no tornen. Però no per orgull ni supèrbia, sinó, perquè tu ja no encaixes allà en aquell lloc, en aquest cor, en aquesta habitació, en aquesta casa, en aquesta oficina, en aquest ofici.

Tu ja no ets el mateix que vas ser fa dos dies, fa tres mesos, fa un any, per tant, no hi ha res a què tornar.

Tanca la porta, dóna volta a la fulla, tanca el cercle. Ni tu seràs el mateix, ni l'entorn al qual tornes serà igual, perquè a la vida res es queda quiet, res és estàtic.

És salut mental, amor per tu mateix, desprendre el que ja no està en la teva vida.

Abans de començar un nou capítol cal acabar l'anterior. Repeteix a tu mateix que el passat no tornarà mai. Recorda que hi va haver una època en què podies viure sense allò, sense aquella persona, que no hi ha res insubstituïble, que un nom no és una necessitat.

Pot semblar obvi, pot ser que sigui difícil, però és molt important.

Tancar cicles, no per orgull, ni per incapacitat, ni per supèrbia, sinó perquè, senzillament, allò ja no encaixa en la teva vida.
Tanca la porta, canvia el disc, neteja la casa, sacseja la pols.

Deixa de ser qui eres, i transforma't en què ets ... Aquesta és la vida ...

Paulo Coelho

La vida és un obrir i tancar portes

Camins, somnis i promeses,
camins que ja són nous.

No és senzill saber cap a on has de marxar:
pren la direcció del teu cor.

Mai no és massa tard per tornar a començar,
per sortir a buscar el teu tresor.

Camins que ara s'esvaeixen, camins que has de fer sol.
Camins vora les estrelles, camins que ja són nous.




Prou pensar amb les coses mil cops...

...a gaudir-les!


es respira alegria, optimisme i felicitat!

si no comencem així el mes d'estudi malament....


I ara a estudiar, que és el que toca i no faig.

Crec que la solució serè llençar el portàtil... algú el vol llogar un mes?

I quines grans i encertades paraules les d'aquest panell. MOlt bons raonaments Arco. Hi estic totalment d'acord. Hem de mirar endavant per poguer viure totes aquelles coses que ens depara la vida i que si mirem enrera no les podrem fruir com cal.

Jo sempre dic que les portes hi són per algún motiu. Que si no hi haguessin de ser, allà hi hauria una paret (porta SEMPRE tancada), o un marc (porta SEMPRE oberta). I aquesta visió de que la porta és allà per alguna cosa em dóna increibles resultats en les meves relacions socials.

M'explicaré: La porta és, potser, el major invent que simbolitza la llibertat. Aquesta llibertat és la de permetre't fer, en qualsevol moment, un gest i el contrari:

1. Obrir-la quan és tancada (com quan visites a algú, o com quan vols veure una sortida o posta de sol)
2. Obrir-la quan és tancada i tornar-la a tancar (com quan vas a cagar. En aquest cas la porta és una tapa de water)
3. Tancar-la quan és oberta (com quan t'acomiades d'algú, o com quan s'ha fet de nit, ja no es veu el sol i no vols que entrin mosquits. També com quan el que ha anat a cagar abans que tú se l'ha deixat oberta)
4. Tancar-la quan és oberta i tornar-la a obrir (com quan necessites reflexionar amb tú mateix, sense que t'importi que algú l'obri desde fora per a veure que tal estàs).

¿que passa, que jo faig més moviments que tú, i tu no en fas cap? ... millor per a mi, MÉS US QUE FAIG DE LA LLIBERTAT. I aquí es resol el tema, amb un, dos, trenta o trenta-mil simples gests d'humilitat (o de voluntat, digueu-li com volgueu). En aquest sentit, sols es pot ser lliure si no s'és orgullós en absolut.

Una altra cosa, són les portes amb candau, que jo no considero portes, sinó un d'aquells murs. a l'igual que les portes trencades per a que sempre siguin obertes: això ja són camins que algú ha volgut que hi siguin i que hom pot decidir, també no veure's forçat a prendre.

Però sobretot !!! .... libertat per a dotar a la porta de la seva funció, que existeix. De la mateixa manera que no ens hem d'emprenyar quan el que ha anat a cagar abans que nosaltres ha deixat la tapa aixecada, sino que hem de fer ús de la nostra llibertat i prou: tornar-la a baixar.

¿Que costa fer aquest gest?: RES !!!.
i ¿ que costa l'orgull del "que la baixi ell que és que l'ha deixat aixecada": .... doncs estar tota la vida emprenyat i ESCLAVITZAT per estar pendent de com la deixa, un desgast total i el més important de tot:

ELS MICROBIS.


PD. No estic d'acord, per tant, amb el Paolo Coelho: És clar que el passat és passat !!!, però a mi m'importa un rave el passat !!!, perquè ja no existeix, a l'igual que el futur. L'únic que sóc capaç de controlar és el present, i això és fa amb aquesta simbiosi que es dona entre llibertat i humilitat.

POS JO DIRE ARA LA MEVA,

NO SE SI SABEU QUE VENC MOBLES (I SOFAS) I A L'HORA DE VENDRE
UN MENJADOR SEMPRE EN FIXE I PREGUNTO AL CLIENT SI S'HA ADONAT
QUE EL MENJADOR QUE LI AGRADA TE TANTES PORTES O TANTS DE
CALAIXOS, HI HAN MENJADOR QUE TENEN MES PORTES QUE CALAIXOS
I AL INREVES. TAMBE LES PORTES PODEN SER DE FUSTA QUE AMAGEN
EL QUE HI HA DINS, DE CRISTAL FUMÉ QUE NO HO AMAGEN DEL TOT I
DEIXEN ENTREVEURE I DE CRISTAL TRANSPARENT QUE HO DEIXEN VORE
TOT. LA PREGUNTA QUE LIS FAIG SEMPRE VA ENCAMINADA AL QUE TENEN
O EL QUE NECESITEN, CON VOLEN EIXES PORTES, QUE VOLEN AMAGAR
I QUE VOLEN DEIXAR VORE I SEMPRE, SEMPRE FAN FALTA CALAIXOS,
NO TOT SE POT FICAR DINS D'UN ARMARI.

Tancar portes, tancar cercles, passar pàgina. posar punt final, acabar amb alguna cosa, és igual el nom que li posem. l'important és deixar de desgastar-se emocioanlemte en alguna cosa que ja na forma part de nosaltres.
Quant ja has fet tot lo posible perque algo el que siga, un treball, una situacio, una relacio, funcini i veus que es imposible, quan te has deijat la pell i has donat tot lo mitllor de tu i lo unic que treus es patir i patir, perque allo esta mort, cal deixar-ho anar.
Cal deixar el cor obert, perquè es pugui omplir de coses, de situacions de llocs i de persones noves i positives que alegren la nostra vida.
Cal acabar amb tot allò que ens fa mal, que ens fa plorar que ens fa patir.
La vida és massa curta per desaprofitar el temps amb persones, amb relacions d'amor o d'amistat, amb treballs, amb situacions, que no ens aporten res positiu.
Mentre ens morim de tristesa i ens quedem quiets, plorant davant la porta que ens van tancar en les nostres nassos, esperant inútilment que tornin obrir-la, cosa que probablement no passi mai, no ens donem compte de totes les portes que hi ha de bat a bat obertes a nostre voltant, convidant-nos a entrar ia seguir vivint, a seguir estimant i a seguir somrient.

Es curiós però jo no tinc portes a la meva vida. I les de casa sempre resten obertes pels amics i pels que hi vinguin amb bona voluntat.

El que sí hi han a la meva vida, com segur a la vostra, son etapes. I cada una d'aquestes etapes marca un principi i una fi. Generalment son experiències que: bones o dolentes ens ensenyen quelcom per el nostre creixement personal. I per tan, sempre que n'obtenim un benefici, si son bones, o una ensenyança si no ho son, es bo per a nosaltres ens enforteix. La questió es que, finalitzada una etapa, no tornem, ni mirem enrera, sino que hem de fer com els ciclistes,anar per la seguent etapa amb tota la força i la il.lusió de les coses que hem après i que ben segur donaràn un millor resultat als nostres projectes i il.lusions.

Está molt bé, pensar de manera diferent, són interessants i respectables totes les opinions.
Si torno sobre el mateix tema no es perque jo vulgui tenir raó, només vull que no hi hagi cap confusió en el que he dit.
Aquest panell, el vaig posar pensant en la relació amb el meu ex.
Ha estat una relació que només m'ha aportat, dolor, patiment, angoixa i desaparició.
I no penso entrar en detalls de tot el que he viscut, només diré que si tingués algun poder apretaría un botó, perquè mai ho el hagués conegut.
El problema és que encara que porto 7 anys divorciada, i ell ja té una altra parella i una altra família i viu en un altre lloc, la porta es va quedar sempre oberta, perquè jo volia tenir una bona relació humana, perquè no sóc, ni rancorosa, ni orgullosa, ni paranoica, ni observa, ni possessiva, ni egoista. Tinc molts altres defectes, pero aquests no.
Només sóc una persona que crec en l'amor, en l'amistat a la compressió, en la confiança, en la llibertat, en el respecte, i en les relacions humanes. Però ell no és així i l'únic que ha fet és utilitzar-me, aprofitar-se de la meva manera de ser, i fer-me més i més mal, com sempre ha fet, i a la meva filla també. i aixó e el pitjor de tot.
Així que l'únic que me e trobat cada vegada que s'ha obert aquesta porta ha estat un cop de puny darrere l'altre cop de puny.
Per això l'altre dia prengui la decisió de tancar aquesta porta del tot. Crec que 22 anys oberta ja han estat suficients per donar-me compte que ja no val la pena perdre ni més temps, ni més energia en aquesta relació. Aquesta persona se acabat per ami. Ja no està en la meva vida, aquesta persona ja no em tornarà fer més mal. sense cap de rencor, pero en un adeu per sempre.
I per això vaig posar aquest panell i per això estic contenta d'haver tancat aquesta porta definitivament, o aquesta etapa, o com volgau dirli.
Com diu la cançó:
Al cor de l'amic: Obre la muralla.
Al verí i al punyal: Tanca la muralla.

Ho entenc Arco: desprès d'una relaciò aixi tan i tan angoixant sobre tot perquè fa més mal quan afecta als fills, es un alliberament tancar aquesta porta per sempre.

No permetis que aquell mal engendro et faci mal mai més. Ni a tu, ni a la teva filla.

Sovint, les dones encara que haguem trencat una relació no guardem cap mena de rancúnia i d'això se'n aprofiten els miserables però quan diem PROU, es PROU.
Me n'alegro per tu. Ets molt valenta i et mereixes el millor.