Catalunya està morta i viva alhora.

/09/10 02:00 - Jordi Coca Notícies de ...

“Fins i tot el més negat s'adona que l'Estat espanyol ens maltracta, ens roba i no vol modificar la seva estructura caigui qui caigui”

Si el lector està interessat en els temes de física quàntica segur que ha sentit parlar del gat de Schrödinger. Ara no entrarem en els detalls d'aquesta paradoxa, però com a mínim ens cal recordar que, segons la metàfora d'Erwin Schrödinger i aplicant la lògica fins a l'absurd, el gat en qüestió està viu i mort alhora. D'això se'n diu una superposició, té a veure amb la consciència de qui observa, i ha de quedar clar que el gat no està viu o mort, sinó ambdues coses simultàniament. I, com és lògic, al voltant d'aquest tema hi ha centenars de preguntes curioses i d'opcions difícils de creure perquè són literalment inversemblants. Per exemple: ¿hi ha salts incomprensibles entre les lleis del moviment del microcosmos i les del macrocosmos? Els atributs dels fotons ¿els tenen també els gats i les galàxies? De moment no ho sabem, però si se'm permet la broma diré que el gat de Schrödinger explica perfectament bé què està passant a Catalunya d'ençà de fa uns anys: passa que Catalunya està morta i viva alhora. No una cosa o l'altra, sinó ambdues coses al mateix temps, tal com dèiem.

Morta perquè la immensa majoria dels seus habitants no tenim prou consciència de la nostra història ni aspirem a cap futur que vagi més enllà del fet de viure relativament bé en el present. Des d'aquest punt de vista costaria trobar un país occidental on els seus habitants, i les seves institucions, ignorin de manera tan dolorosa els fets del passat i els referents culturals que els fan ser com són. I, d'altra banda, la fractura entre el moment actual i el futur és escruixidora, ja que la unitat de la cultura catalana només té passat: Llull, Ausiàs March i Verdaguer pertanyen clarament a la mateixa cultura, però actualment la relació qualificada entre les Illes Balears, València i Catalunya tendeix a esvair-se, i no em refereixo únicament a la llengua. I morta, també, perquè Catalunya no reacciona als estímuls culturals seriosos ni a les provocacions polítiques més evidents que furguen per aprofundir la pèrdua d'identitat comuna. I morta, encara, perquè surten un milió de ciutadans al carrer sense que això suposi res de res. ¿O és que la reacció catalana es produirà aquest mes de setembre, tal com avançàvem en aquesta pàgina abans de vacances? Hi ha, tanmateix, moltes preguntes pendents: ¿Quina mena de celebració es prepara per a la Diada Nacional? ¿Serà un Onze de Setembre resignat, reivindicatiu, ofès, esperançat, indiferent...? ¿Farem veure que fem, com sempre? ¿Oi que fa gràcia tornar a celebrar alegrement una derrota…?

Deixin-me dir que aquest mes d'agost hem assistit sota el bat del sol a les més dures inclemències imaginables. Les que es deriven de la comèdia que fan els socialistes espanyols, les que sorgeixen de la passivitat del socialisme català, les gruades en les divisions estúpides de les opcions independentistes, o les que provoca la gran sardana convergent. El president Pujol, per exemple, que certament té un nas polític de primer nivell, segons com sembla una mena d'Aznar a la catalana –salvant totes les distàncies, que són moltes– en el sentit que hi és i no hi és, que vol ser un ex i alhora aspira a conquerir illes com Perejil tot proclamant la necessitat d'un lideratge fort de CiU per redreçar el país... Un ex potser no hauria de tirar tant l'aigua cap al seu molí, oi?

I pel que fa als amics del PSC cal dir que no han estat gens a l'alçada. Des de la sentència del Constitucional tot se'ls ha tornat tebi, ambigu, inconcret i retòricament federal. A la meva manera de veure, per exemple, el president Montilla ha perdut el pas ferm dels darrers quatre anys, que ens van fer concebre grans esperances en la possibilitat d'un PSC que centrés la vida política del país. Castells ha estat el més clar, però ara com ara al PSC només l'envolta un cor de timideses que dolen i no volen. I mentre IC també parla de federalismes antics, no hi ha dubte que el PP continua, impasible el ademán, la política d'assimilació espanyolista segons la qual els Països Catalans són una entelèquia absurda i Catalunya només pot aspirar a ser una regió espanyola lleugerament pintoresca i amb grans mamelles. I els èxits del PP són clars: el PSOE ha comprat la seva idea d'Espanya i, de passada, els catalans ni tan sols sabem imposar el pes real que tenim, que és molt: pensin novament en els vint-i-cinc diputats socialistes que, tots sols, podrien capgirar l'Estat d'una tacada. Sort que el 2012 el candidat Mas, si és president, diu que demanarà el concert econòmic...

Seguint encara la broma del gat de Schrödinger, ara la pregunta a fer és: en què es nota que Catalunya també està viva? Jo diria que bàsicament es nota en el fet de ser un país en construcció. És veritat que tota la societat occidental està en un procés similar, però aquí han arribat més d'un milió de persones en poc temps, que proporcionalment és moltíssim. Cal decidir què són aquesta gent, i cal fer-ho alhora que es produeixen canvis essencials en la societat del benestar, amb uns partits polítics que gairebé no tenen militants ni votants. Com que no hi ha referents clars de cap mena, i com que Espanya es dedica amb una ceguesa tossuda i increïble a destruir-nos, doncs passa que, paradoxalment, el joc es gira a favor nostre. Fins i tot el més negat s'adona que l'Estat espanyol ens maltracta, ens roba i no vol modificar la seva estructura caigui qui caigui. En fi, que tot està per fer i, efectivament, aquestes i altres situacions, i alguna sorpresa que ara mateix és completament imprevisible, poden provocar un espasme important que sorprengui els catalans i els faci reaccionar. Faltarà un líder, és clar, tal com reclamava el president Pujol, però ¿on s'amaga?