Esclaus d'avui dia

L'Estat ha caigut en mans de gent que s'arroga una saviesa que no té, per administrar una societat que seria més pròspera i feliç si reduís al mínim la seva intromissió Fa un parell de mil·lennis un podia néixer esclau, i al cap dels anys esdevenir lliure, sigui per la bona voluntat del seu propietari, que li pagava d'aquesta manera els serveis prestats, sigui comprant la pròpia llibertat mitjançant un acord econòmic. Avui dia és a l'inrevés. Naixem lliures, i com més grans ens fem més obligacions contraiem. La nostra teòrica autonomia resulta contrarestada per un seguit de contractes que la providència estatal va signant per nosaltres, sense preguntar-nos l'opinió ni oferir-nos alternativa. L'Estat ha caigut en mans de gent que s'arroga una saviesa que no té, per administrar una societat que seria més pròspera i feliç si reduís al mínim la seva intromissió. Els individus realment lliures es veuen impulsats a treballar tant com els convingui i durant tot el temps que els convingui per assolir objectius d'acord amb la seva ambició, i la societat només en pot sortir beneficiada. Els individus sense atributs d'avui dia, en canvi, es veuen obligats a donar a l'Estat la meitat dels guanys, i encara ens volen fer creure que és pel nostre bé. Ara estan amb la idea d'ajornar l'edat de jubilació fins a la senectut a causa d'aneu a saber quins serveis socials que cal finançar. Estem en mans de gent que no s'immuta en veure bastides o cadenes de muntatge plenes d'homes de 67 anys mentre al mateix temps impedeixen que a la no exagerada edat de 15 anys un noi aprengui un ofici en el món real. La burocràcia no ha tingut mai gaire seny però d'ençà que s'ha instal·lat a Brussel·les l'ha perdut definitivament. El pròxim pas serà establir l'edat obligatòria de morir i fer-nos pagar per endavant tots els impostos assignats, no fos cas que no hi arribéssim. I matar-nos si no morim quan toca.

Estem en mans de gent que no s'immuta en veure bastides o cadenes de muntatge plenes d'homes de 67 anys mentre al mateix temps impedeixen que a la no exagerada edat de 15 anys un noi aprengui un ofici en el món real. La burocràcia no ha tingut mai gaire seny però d'ençà que s'ha instal·lat a Brussel·les l'ha perdut definitivament. El pròxim pas serà establir l'edat obligatòria de morir i fer-nos pagar per endavant tots els impostos assignats, no fos cas que no hi arribéssim. I matar-nos si no morim quan toca.

Home, llegint aquest article em sona a pura demagògia, pq francament no he vist mai homes de 67 anys, ni tan sols de 60, en una bastida d'obres, ni en cadenes de muntatge. En una cosa estic d'acord, i és què hagi desaparegut la figura de l'aprenent, què començava (depend les èpoques) als 14 anys. Possiblement si no fessin tants escarafalls a l'edat de començar a treballar, no hi hauria tanta delinqüència.

Clar que estem millor que abans, amb coses molt i amb altres no tant millor. Penso que amb els impostos no hem millorat gens, però també és el preu que hem de pagar per tenir una societat millor.
Amb això de la jubilació penso que el més lògic seria posar uns anys mínims de cotització, que poden ser 40 per exemple. Qui comença a treballar als 18 anys és més lògic que es pugui jubilar abans que no qui comença a treballar als 30.

Per desgràcia encara hi ha parts del món, on es compra i es ven a la gent com esclaus. En molts llocs, hi ha molts treballadors que ho fan en condicions infrahumanes, per un miserable sou.
No oblidem que el salari base aquí a Espanya ,per ixemple és de 500 euros, que es mes o meyns el que val dálquiler una vivienda.
No som els esclaus de abans, no portem cadenes, ni es fustiguen, pero quan la nostra supervivència depèn sola i exclusivament del nostre jornal, encara que no vulguem reconèixer-ho, d'alguna manera ens convertim en esclaus d'aquest jornal.
Això si, sempre podem convertir-nos en vagamundos i viuere "lliurement" pels carrers.

Jo crec que no hauria de allargar-se la jubilació a les 67 anys sinó que es deuria avançar l'edat de començar.
Els 14 anys de la joventut d'avui no són els d'abans, Avui en dia estan molt més preparats per a tot, del que ho estabem nosaltres.
Jo vaig treballar per primera vegada els dos mesos d'estiu, en una fàbrica quan tenia 12 anys, després vaig començar a treballar de continu als 14 anys i recordo que estava molt contenta i em sentia molt bé, amb moltes ganes i amb molta força. Cosa que no crec que em passi, si he de treballar fins als 67, sobretot si segueixen baixan-me el sou.
Els anys no passen en balde i es nota en tot.