Tirar el menjar

Fa pocs dies, arran del balanç de la Creu Roja de Catalunya, el diari Avui publicava un reportatge titulat La nova pobresa s'acarnissa amb dones, joves i infants, on es destacava que els programes d'aliments es queden curts. Si no menjar prou és greu sempre, molt més ho és en infants i joves, perquè les conseqüències repercuteixen més negativament en la seva salut que en la dels adults. Recentment, amb molta raó, el British Medical Journal ha recordat que els ajuts alimentaris no només han de combatre la fam pura i dura, sinó també els dèficits nutricionals en proteïnes, vitamines i minerals, encara que no hi hagi sensació de gana. Per atendre les mancances d'aliments no n'hi ha prou de proporcionar quantitat suficient de queviures sinó que cal, també, tenir en compte la qualitat i el valor nutritiu global.

Qualsevol observador mínimament atent haurà vist que cada vegada són més les persones que furguen en els contenidors d'escombraries buscant alguna cosa per menjar. Aquests sí que no necessiten la cursilada del personal shopper, és a dir, un assessor perquè els ajudi a saber comprar. Mentre uns han de subsistir amb el que llencem, altres, ben tips, pobrets, són tan limitats que necessiten bricolatge psicològic fins i tot per anar a comprar. Per això és important la tasca d'institucions com el Banc dels Aliments, que lluita contra la fam i el malbaratament gràcies a rebre els excedents en bon estat de la indústria alimentària, de la UE i de col·lectes en mercats, escoles i associacions, dels quals en fa una justa distribució. Amb això també s'ajuda a la sostenibilitat, perquè s'evita la destrucció d'aliments aptes per al consum. Com diu Jordi Peix, del Banc d'Aliments de Barcelona, destruir aliments consumibles té un alt cost ideològic. A l'Estat Espanyol es genera un 12,6% més d'escombraries que la mitjana de la UE i se'n recicla només un 13%, i això inclou molts aliments que es deixen al plat o que no es consumeixen. Els que tenim una certa edat recordem els pares i avis que havien passat les limitacions de la Guerra Civil, que ens renyaven si no ens acabàvem el menjar. Una tia meva deia, amb una certa ironia, «val més que faci mal que no que quedi». Avui es toleren massa els capricis de la nostra canalla ben tipa, cosa que no és la millor pedagogia, perquè no sembla que els esperi un futur de gaire abundància. S'ha calculat que a les nostres llars un 10% dels aliments que comprem acaben a les escombraries, i això representa uns 60 quilos de menjar per persona i any. Als Estats Units s'arriba al 40%, i s'han estudiat les repercussions negatives per al medi ambient i el canvi climàtic d'aquests i altres residus de la irresponsable civilització del malbaratament. Fa unes setmanes, aquest diari publicava un article d'Imma Merino en el qual ens explicava que havia vist un femer on s'hi distingien unes pomes en procés de putrefacció. Una mostra més, com constatava, d'una societat que malgasta malgrat que hi ha pobresa i precarietat. Així anem, encara que no sé ben bé cap a on.