Llegendes catalanes

Invitat 17/06/10, 02:46 am

Els orígens dels pobles es perden en la nit dels temps com si es tractés d'una espessa boira. Per sort, quan la història és incapaç d'explicar els fets, la llegenda, el mite estan allà per suplir amb la imaginació la manca de documents. La llegenda està allà, aquí, per satisfer a cor que vols, la necessitat de saber qui som, d'on venim i la necessitat de mantenir i fomentar un orgull nacional. Així apareixen els ascendents mítics, els fundadors de nissagues i nacions, que seran inventats totalment o basats en personatges reals elevats a la categoria de mítics...

PIRENE i HÈRCULES

Diu la llegenda que quan Hèrcules anava pel món el foc va fer-se amo dels boscos del s Pirineus (pyr, en grec, vol dir foc). El foc es va fer tan intens que va arribar a fondre les roques. els pobles quedaven sepultats sota els rius de magma. enmig la catàstrofe va arribar el semidéu i va sentir uns gemecs, va estendre els braços al bell mig de les flames a i allà va trobar la princesa Pirene, filla del rei Túbal que, abans de morir, va tenir esma d'explicar-li la seva història:

- El meu pare, Túbal, era el rei d'Ibèria quan el país va ser envaït per Gerió, el monstre de tres caps, que va acabar derrotant-lo i prenent-li el tron. Jo, esfereïda, vaig fugir a aquests boscos. Gerió, temorós que un dia sortís a reclamar la meva herència, va calar foc a les muntanyes i va retirar-se a Gades.

Dit això, Pirene va morir als braços del grec, donant-li les seves terres. Hèrcules va deixar Pirene al terra i va començar a cobrir el seu cos amb grans pedres fins a formar una gran muralla de roques que anava del mar Cantàbric fins al Mediterrani, on va llençar les pedres que li van sobrar, formant el cap de Creus.

GERIÓ, FUNDADOR DE GIRONA

Ja que hem esmentat a Gerió, el monstre de tres caps, fill de Crisaor i Col·lírroe, rei d'Hespèria, hauriem de saber que aquest manso, abans de derrotar Túbal, en el seu afany expansionista cap al nord d'Ibèria, va fundar la ciutat de Geriona (mira tú, ja tenim l'orígen de Girona!). Tot això va passar, però, abans de que Hèrcules li robés el seu gran remat de bous matant al bover i al seu gos de dos caps, Ortre, abans de matar al propi Gerió amb tres cops de maça (un per cada cap) i abans de intentar salvar Pirene i "construir" els Pirineus...

JOAN DE L'ÓS

És una de les rondalles poplars amb més elements mítics, estesa per tot Catalunya, sobretot pels Pirineus. Joan és fill d'un ós i d'una noia raptada per aquest. L'Ós rapta la dóna i la reclou en una cova amb l'entrada protegida per una gran roca. Al fer-se gran en Joan pot apartar la pedra i se'n, torna al poblat amb la seva mare.

Allà demana al batlle una vara de noranta quintars (alça!) i ell i vara surt al camí on trobarà un home que arranca pins amb les ungles (Arrancapins), un que s'obre pas empenyent les muntanyes amb l'espatlla (Regiramuntanyes) i un que fa còrrer i ballar els núvols (Bufim-bufaina). Tota quatre van a casa del Dimoni.i en prenen possessió i, mentre un cuina i els altres treballen l'hort, es sent de la xemeneia "Ai, que caic!" i cauen cames, cap, tronc... fins que es forma un dimoni que seu, encen la pipa, escup dins l'olla i apallissa el cuiner (quina cosa més agradable, senyor!). Això ho repeteix fins que li toca a Joan de l'Ós que apallissa al dimoni maleducat amb la vara i el llença aun pou. Havent sopat, volen baixar al pou i només o aconsegueix (endevineu...) en Joan de l'Ós i troba tres noies que el dimoni té encantades, les hi reclama, lluiten i perd en Banyeta, li talla l'orella i el dimoni queda al servei d'en Joan. Els "companys" intenten traïr-lo però en Joan els estossina tots tres. Els acompanyants s'anomenen al Rosselló: Passa-rius i Tombapenyes; a l'Alt Aragó, Batemontes i Arrancopinos; a Mallorca són en Joanet de l'Onso, Arrabassapins, Escardapenyes i Apunterapareis i no és el dimoni sinò el "jai" i al fons del pou hi ha la serp de foc o el bou de foc. A Occitània troba en Roda-de-Molí i en Porta-Canó i se'ls apareix un vellet mentre cacen.

Aquesta llegenda que es pot emparentar amb les figures dels peluts: San Joan Pelut de Pollença, Nicolau el Vellòs d'Alemanya, Guifré el Pilòs i, fins i tot amb Hèrcules o el gegant Rotllà o la tribu pirinenca dels Beribracis (els fills de l'ós), celtes de l'Europa central que van introduir la cultura del ferro.

INDIBIL I MANDONI

Dos cabdills íbers, de la tribu dels ilergets. Personatges reals mitificats com a herois nacionals per haver resistit als romans invasors fins a la mort. Segons la tradició eren germans i experts en l'ús de la fona. Indibil va morir en combat mentre que Mandoni va ser clavat en creu i decapitat

OTGER CATALÓ I ELS SET BARONS DE LA FAMA

Quan els moros van envair Catalunya, els homes de la nostra terra van ser ajudats per homes de més enllà dels Pirineus. Els moros van guanyar la batalla però a costa d'una gran desfeta als dos bàndols que va impedir que ocupessin els Pirineus. Un d'aquells valents que ens va venir a ajudar era Otger Cataló, senyor d'un castell a la Gascunya. Després de la lluita, ferit i cansat, es va amagar a Mogrony, amb l'única companyia d'un gos. En aquell indret, que era lafrontera de terres de moros, Otger va passar molt de temps guarint-se, menjant fruits del bosc i llet de les cérvoles i cabres que pasturaven lliures per aquells verals.

Quan es va veure les orelles, va decidir aplegar tots el supervivents de la lluita i formar un exèrcit per fer retrocedir l'invasor. El van seguir nou senyors acompanyats dels seus vassalls: els senyors d'Anglesola, d'Alemany, de Cervelló, de Cervera, d'Erill, de Mataplana, de Montcada, de Pinós i de Ribelles. Tots ells comandats per Otger, es van encomanar a la Mare de Déu de Mogrony i es van llençar a la lluita, cadascú per un camí diferent. Tots van assolir el seu objectiu, però Otger va caure a mans dels moros de Roses.

En el seu honor, els barons van anomenar Catalunya a la terra que havien recuperat dels sarraïns i van adoptar per escut de la nació, l'escut d'Otger: l'emblema del noble gos que havia ajudat l'heroi. Aquest escut va ser el nostre fins que Guifré va canviar-lo, però això és una altra història...

L'ESCUT DE CATALUNYA

Es va esdevenir que en una guerra que van lliurar els normands contra els francs, el rei franc, Carles, anomenat el Calb, va demanar ajuda als catalans. El comte de Barcelona va acudir immediatament en ajut del seu aliat. La presència catalana va ser decisiva: l'exèrcit franc que ja es veia perdut, va recuperar els ànims i al costat dels catalans van foragitar l'invasor normand. Durant la lluita, però va resultar ferit Guifré, anomenat el pilós, comte de Barcelona, i va ser traslladat a la tenda del rei franc. Carles, just la batalla era finida, va anar a visitar el seu aliat i nebot Guifré.

Demanant-li Carles que volia en recompensa pel seu ajut, Guifré va demanar que vetllés pel seu poble i li donés una senyera. Carles va sucar els dits en la sang de les ferides del comte i els va fer lliscar sobre la superfície daurada de l'escut del Pilós. Vet aquí que els catalans teníem un escut guanyat heroicament pel primer comte - rei de Barcelona.

EL COMTE L'ARNAU

El comte Arnau és el mite català per excel·lència. Les llegendes que el poble li atribueix tant aviat el presenten com un heroi noble i just defensor dels seus vassalls com ens parlen d'una mena de monstre cruel i despietat. També existeix la creença de la seva condemna a vagar per la terra després de mort. N'hi ha moltes de llegendes, sobre aquest fet; alguna parla del penediment, del perdó que cercava...
El comte Arnau era senyor de Mataplana i els seus dominis s'estenien per bona part del Ripollès.

La condemna del comte està lligada per amors blasfems, bé amb un donzella que, per fugir dels seus reptes es va fer monja de Sant Joan de les Abadesses o de Sant Amanç, però que Arnau no va parar fins que sense respectar el sagrat va entrar el convent per, a la fi, veure-la morta. Bé l'amor blasfem va ser amb la pròpia Adalaisa, abadessa de Sant Joan. O bé per culpa d'haver estimbat una donzella que el requeria de casar-se amb ell per haver-la seduït...

també es diu que la condemna és "per soldades mal pagades", "per mesures mal rasades", o per "fer patir el pobres en anys de fam..."

El cert és que, segons diuen, al punt de la mitjanit, sota la lluna, el Comte l'Arnau s'aixeca de la tomba, pren el corn i al seu so - talment un udol - surten de les entranyes de la terra els seus fidels escuders, les cavalleries, els criats amb els gossos i comença el galop esperitat del comte:

Correràs, correràs, i mai t'aturaràs...

Invitat 17/06/10, 03:40 am

EL NAIXEMENT DEL REI EN JAUME

Sembla ser que el rei Pere el Catòlic i la seva dona, Maria de Montpeller, no s'entenien gens, cosa que es veu que era del domini públic. Tant era així que el Pere sembla que intentà en va quie el papa li concedís el divorci. El propi rei Jaume explica en El llibre dels feyts que una vegada que el rei estava a Lates i la reina a Miraval, Guillem d'Alcalà, conseller del comte, li parlà al rei d'una dona "estupenda" que aniria al llit amb ell amb la condició de que no s'encengués la llum en tota la nit: el rei (que devia anar més cremat que una moto) va acceptar i el d'Alcalà aconseguí que jaguessin junts i Maria quedés prenys, donant al regne un hereu, doncs Pere i Maria no tenien fills.

Així Jaume el Conqueridor fou engendrat amb engany igual que Hèrcules, o igual que el rei Arthur o el cavaller de la taula rodona Galaad. Curiós i casual, no? Qui no té llegenda... se la inventa!

EL COMTE ARNAU

El comte Arnau, del que sempre s’ha dit que era un comte senyor del castell de Mataplana, és el mite més popular, més discutit i comentat, el més apassionadament representatiu i emblemàtic del Ripollès, però també, a més, és un dels més genuïns i originals de Catalunya

El mite del comte Arnau parteix d'una cèlebre cançó popular musicada: la "Cançó del comte l’Arnau". El comte Arnau, un personatge mític i d’amagades referències històriques, és d’una gran personalitat. Encara que té com a nucli una cançó popular, és una de les més originals creacions que ha donat el llegendari català, ja que no existeix equivalència en cap altre cultura, com moltes vegades succeeix en el cançoner popular. Quan els Barbaroja, dips (o vampirs) i altres ogres i malvats formen part de la nostra tradició cultural, és l'hora que el comte Arnau assoleixi relleu i nomenada, tot tenint en compte la versió original i les reelaboracions populars i literàries posteriors

A la xarxa World Wide Web (WWW) sols hi ha un text que comenta la figura d'el comte Arnau. Arqueologia de la llegenda del comte Arnau.

A l'entorn d'aquesta cançó hi ha tot un món. Des de la tradició popular que parla de les aventures del comte Arnau, fins la de les persones que l'han estudiat i els literats (un compendi bastant complert de les grans figures de la literatura catalana moderna) que l'han utilitzat fins a les llegendes col·laterals. I tota una geografia plena de cingles, muntanyes, avenç, coves, monestirs i castells com els cingles de Montgrony, Sant Amanç, el forat de Sant Hou, coves de Ribes, Sant Joan de les Abadesses i el castell de les Dames o de Blancafort

Caldria però preguntar-se que fou primer, l'ou o la gallina: el mite, la cançó o la tradició popular. La cançó popular i tradicional i el mite del comte Arnau fou per primera vegada recollida, a meitats del segle passat. La seva recopilació erudita com el desenvolupament posterior del mite forma tot un món. Des de les persones que l'han estudiat fins a llegendes associades, o història documentada, hi ha un munt de coses que mereixen ésser descrites

Per començar pel començament caldrà parlar com aquesta cançó va arribar a la popularitat i no esdevenir sols una cançó popular. Manuel Milà i Fontanals va publicar la cançó per primera vegada en Observacions sobre la poesía popular (1853) i, posteriorment, en el recull Romancerillo Catalán (1882). Com diu Josep Pla (Guia de Catalunya (1971), a partir de la publicació de la cançó per Milà "el seu èxit fou immens: la cançó elaborà un mite literari i musical ple de vida". Sols cal fer la llarga llista de literats catalans, de totes les tendències i corrents literàries que han existit, per veure com l'èxit de la "Cançó del comte l’Arnau" ha perviscut al llarg dels anys

La primera versió recollida de la cançó del Comte Arnau data de l'any 1843 i fou recaptada d’una família pirinenca radicada a Barcelona, com a fruït del treball de recopilació realitzat per Marià Aguiló qui, posteriorment va oferir-la a Pau Piferrer i aquest a Milà i Fontanals, en un recorregut per grans personatges de la Renaixença:

Com explica Tomàs Carreras y Artau en el pròleg a l’estudi més complert realitzat sobre la cançó i el mite del comte Arnau, el de Romeu Figueras (El mito de "El Comte Arnau" en la canción popular, la tradición legendaria y la literatura (1948): "La primera versión de la cançó del Comte Arnau data del año 1843: la recogió de una familia pirenaica radicada en Barcelona Mariano Aguiló, quien la dio a Pablo Piferrer y esté a Manuel Milà y Fontanals"

Avui sabem, pel documents d'Aguiló guardats per l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya, que la cançó, segurament, havia estat recitada a Aguiló per Joan Monbardó: "fou el 1er. que me digué unes quantes posades de la Cançó del Comte l'Arnau en 1844 abans de conexerla en Piferrer y en Milá (segons crech)", com podem veure en l’obra Inventari de l'Arxiu de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1993), fet per Josep Massot i Muntaner. Romeu Figueras fa esment d'aquesta primera versió com "Procedencia: Barcelona (de una familia pirenaica). Colector: Mariano Aguiló. Hacia 1843"

Com diu Tomàs Carreras en el pròleg al llibre de Romeu i ens assenyala Llorenç Prats (El mite de la tradició popular (1988), d’aquest manera neix "la línia estudiosa i erudita" sobre la cançó del comte Arnau que tindrà la seva culminació en l'obra de Rossend Serra i Pagès i Josep Romeu Figueras

Qui era aquest Joan Monbardó? Segurament un parent dels tres Monbardó dels que tenim notícia que participaren en la defensa de Ripoll davant l'atac de les forces carlines del Conde de Espanya el maig de 1839. Eudald Monbardó, membre de la primer companyia de la Milícia Nacional de Ripoll, fou ferit durant el setge i assalt, segons consta en la llista del comandant Juan Carbó datada a Olot el 8 de març de 1840. Però també consten Aleix i Josep Monbardó com a membres de la tercera companyia de la Milícia Nacional de Ripoll en una relació datada a Ripoll el 6 d'agost de 1838. Son dades que podem trobar en el llibre de Joaquim Boixès, La destrucció de Ripoll al 1839. El Ripollès en la primera guerra carlina (1995)

Manuel Milà i Fontanals, nascut l'any 1818, fou, a partir de 1845, un dels grans catedràtics de la restablerta Universitat de Barcelona després dels llargs anys d'exili del estudis superiors a Cervera. Milà fou un personatge clau i pintoresc de la història cultural de Barcelona de la segona meitat del segle passat (morí el 1884), i per tant de tot el moviment que donaria com a resultat la Renaixença.

Va escriure un estudi que encara ara cal esmentar, com hem fet, sempre que es parla dels trobadors: De los trovadores en España (1861).

Fou el mestre de la primera generació de la Renaixença literària catalana i de grans estudiosos espanyols com Marcelino Menéndez y Pelayo, el gran pare de tota la ciència crítica literària castellana, que el considerava el seu mestre. Menéndez Pelayo, diu de les obres de Milà i Fontanals Observacions sobre la poesía popular (1853) i Romancerillo Catalán (1882), que "es hasta el presente, en toda la península, la colección más copiosa, esmerada y perfecta"
La cançó va impressionar fortament a Milà

. Hi ha un detall que en demostra l'impacte. A Milà i Fontanals se l'anomenava, en el seu temps, la balena literària, pel seu immens saber i per la seva enorme corpulència quasi estàtica. Es comprendrà doncs l'esforç que el sedentari Milà va fer per a traslladar-se a diferents llocs del Ripollès, on va fer un treball de recollida de diferents versions de la cançó. Ho explica Romeu Figueras: "A Piferrer, gran temperamento romántico, le impresionó vivamente la canción; pero no menos honda debió ser la emoción de Milà, a juzgar por un detalle aparentemente trivial. Es sabido que al autor del Romancerillo Catalán se le llamaba, en su tiempo, la "ballena literaria", por dos razones: en primer lugar, por su inmenso saber, pero también por la enorme corpulencia, casi estática, de su persona física. Me decía, en cierta ocasión, mi venerado maestro don Antonio Rubió y Lluch, que tantas veces había visitado a su maestro, don Manuel, en su casa, siempre le había visto del mismo modo: apoltronado, inmóvil, en su butaca y ante una mesa de trabajo con pocos libros y papeles. Y ahora se comprenderá el esfuerzo y la emoción que supone el hecho de que el sedentario Milà se decidiese a trasladarse a distintos lugares de Ripoll, y acompañado de un tal Fossas, residente en esta villa, emprendiese la recolección de diversas versiones de la canción mediante el interrogatorio directo de los sujetos, verificado sobre el mismo terreno"

Però els altres dos participants en el conjur de fer aparèixer el comte Arnau mereixen que tinguem un retrat de cadascun

Marià Aguiló i Fuster (1825-1897), el primer del personatges de la Renaixença que va quedar enamorat de la cançó del comte Arnau, va néixer a Mallorca
(on i ha la tradició del comte Mal, molt semblant), de família benestant d'origen xueta, o sigui un jueu més o menys convers i d'una raça perseguida. És un dels celebrats iniciadors de la Renaixença catalana. "Aguiló encarnava l'ideal de les col·leccions romàntiques" diu Prats comparant-lo amb Milà i Piferrer

Pau Piferrer, nascut a Barcelona l'any 1818, "d'origen menestral", bibliotecari, professor de retòrica, escriptor, crític teatral i musical i poeta, fou traductor de Dumas i Walter Scott, un molt determinat romanticisme. Però la seva principal inspiració fou clarament francesa i pouava de Víctor Hugo, com molt acertadament indica Prats. Fou un dels grans personatges del romanticisme català, al que cal relacionar molt estretament amb Ripoll ja que el seu llibre Recuerdos y bellezas de España (1839) suposa una de les primeres referències a l'estat de destrucció del monestir de Santa Maria de Ripoll

Una aportació fonamental al mite: Víctor Balaguer i Pau Parassols
Però hi hagué un quart i cinquè personatge que van suposar una infecció de ferro pel comte Arnau. Com explica sintèticament Josep Pla: "El fantasiós Víctor Balaguer fou el primer que intuí les moltes possibilitats de la balada i el rendiment de la figura del comte Arnau; probablement falsejà la llegenda, però la completà amb la figura d'Adelaisa, abadessa de Sant Joan [de Ripoll, posteriorment conegut com de les Abadesses], dona de singular bellesa i de vida dissipada i lliure, amiga del comte blasfem. Gairebé tot allò que escriví Balaguer és fantàstic, però no cal dubtar que enriquí la llegenda, fins el punt que, sense la seva aportació, les dues glosses que ha produït la figura del comte -les poesies de Maragall i el poema de Josep Maria de Sagarra- serien molt diferents"

La seva aportació fou vigorosament contestada per mossèn Pau Parassols, capellà de Sant Joan de les Abadesses, que va sortir en defensa de les monges del monestir de Sant Joan de les Abadesses, donant així ales a la tradició i l’enginy popular. A patir d’aleshores la relació entre el comte Arnau i la presumpta corrupció del convent santjoaní fou ja un fet consumat

I el que més pot arribar a coure a les persones benpensants és que a San Joan de les Abadesses tenen un monument al Comte Arnau, encara que altres diguin que es dedicat a Guifré el Pilós o a Ramon Berenguer IV. El cas és que el bisbe de Vic, el dia de la seva inauguració (11 de setembre de 1927) no va beneir el monument, que és obra de l'arquitecte Jeroni Martorell. En tot cas, l'any 1930, en un periòdic local es demanava l'enderroc del monument per ser una infamia per la població

Cal esmentar també els estudis sobre el mite i la cançó fets per Rossend Serra i Pagès, que va patir una enfermetat molt semblant a la de Milà i Fontanals, cercant les petjades del comte Arnau pel Ripollès, en companyia del seu parent, el folklorista ripollès Tomàs Raguer, i l'estudi definitiu de Josep Romeu Figueras de l'any 1948
Podem comprovar en la seva influència sobre els principals noms de la literatura catalana, però alhora per la capacitat de fabulació popular. Poc mites populars catalans poden dir que han estat objecte d'atenció per tant preclars literats com Jacint Verdaguer, Frederic Soler Pitarra, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Josep Carner, Carles Riba, Josep Maria de Segarra, Miquel Ferrà, Joan Brossa, entre molts d'altres

La cançó i el mite

La cançó del Comte Arnau és la narració de la conversa que hi ha entre el comte, ja condemnat, i la seva dona. Alguns diuen que la escena va tenir lloc al castell de les Dames, un punxegut esperó de roca sobre Gombrèn La cançó explica com el comte visita la seva esposa i les seves filles, muntat en un cavall de foc. Se li presenta al peu d'una reixa on ella broda i tracta d'agafar-la, per tal de cremar-la i fer-la seguir cap el infern. A la muller no li val estar darrera d'una reixa de ferro molt gruixut, perquè, com que el Comte Arnau és tot flames, passa per entre els barrots de la reixa. Mentre ell parla se li atansa, però així que ella diu: Valga'm Déu val !, en sentir el nom de Déu el comte fuig com un esperitat i no es refà fins que la comtessa calla. Segons diuen, el comte va visitar la seva esposa set anys sencers cada nit. Set anys que era el temps que durava el dol entre la gent de pro

Però el mite no comença ni s'acaba amb la cançó. La cançó es fa ressò de l’aurèola que envolta al senyor de la baronia de Mataplana, i que estava casat amb una dama honestísima. Segons la tradició, aquest cavaller ripollès sostenia relacions sacrílegues amb l'abadessa o les monges del convent de Sant Joan de les Abadesses o de Sant Amanç. Altres versions diuen que es va condemnar al intentar conquistar a una donzella que va fer-se monja. El comte, infatigable en el seu propòsit, va entrar sense autorització al convent, on va trobar-la jaient morta al mig de l'església

Per anar de Montgrony fins el convent, el Comte Arnau passava per una mina quilomètrica que, segons diuen, tenia l'entrada al forat de Sant Hou o per les coves de Ribes i anava a sortir dins del claustre del convent. El cavaller passava per aquest conducte subterrani muntat en un cavall que corria com el vent i que passava com una alenada

Al comte Arnau se li atribueixen altres tractes il·legítims amb les dones. Era culpable de fer ús del dret de cuixa i de mantenir diverses dones al seu castell de Blancafort o de les Dames, de Sant Amanç i altres. Cal dir que el paper del castell o convent de Sant Amanç dins la llegenda ve avalat per una cançó que Milà i Fontanals (amb versions recollides també per Rossend Serra i Pagès) va transcriure també en el seu Romancerillo Catalán:

Les monges de Sant Amanç
totes en finestra estan.
Veuen venir un jove galant:
-Galant, galant, voleu lloguer?
I quina feina sabeu fer?
-Portar les monges al cutxer
i dormir-hi si convé.
Quan vingué lo cap de l'any,
dotze monges, tretze infants,
la priora el dos més grans [I la priora el més galant].
Ve el rei demanant:
-De qui són aquest infants?
-De les monges de Sant Amanç [-De frares i capellans.]
-O també del comte Arnau.
Les monges de Sant Amanç
al mercat se'n van anant.
Troben un jove galant:
-"Vos, galant, voleu lloguer?
I quina feina hem fareu fer?"
-"Portar monges a cutxer
I a dormir-hi si convé".
Lo galant prou s'hi avé,
I al venir el cap d'any
dotze monges, tretze infants,
la priora el dos més grans [I la priora el més galant].
Ve el rei demanant:
-"De qui són aquest infants?"
-"De les monges de Sant Amanç" [-"De frares i capellans".].

Cal dir que l'ús del dret de cuixa, és una tradició que s'aplica a molts dels castells de Catalunya. El dret de cuixa (que el senyor pugui dormir la primera nit amb la muller del pagès) formava part del grup de mesures més vexatòries per a la dignitat remença. Era fora dels sis mals usos que varen eximir-se als pagesos al segle XV, tot i que, segons sembla, perdurava sols simbòlicament

El càstig del comte Arnau fou que restà damnat a haver de vagar per tota l'eternitat caçant sense mai parar. Va seguit d'un estol de gossos que corrent al seu darrera. El cavaller porta a la gropa del seu cavall la monja que va estimar, damnada com ell. El seu pas ha estat sentit, des d'Olot fins a Bagà. La creença en la cacera infernal i eterna del comte Arnau és encara ben viva per les contrades ripolleses

Però els elements de la llegenda del comte Arnau no acaben pas aquí. La tradició oral perpetua la maldat del comte fent-lo culpable d'uns sous mal pagats i de cobrar uns cens a la població de Gombrèn del que havien estat redimits per la seva àvia. En el primer dels casos, segons la tradició popular, no va pagar l'establert (una mesura curulla i la va donar rasa i que va donar pedres per blat) als treballadors que varen construir les escales que menen de l'albergueria a la cova de la Mare de Déu de Montgrony i a l' església de Sant Pere

La llegenda de comte Arnau s'allarga per tots costats. Segons aquesta, el comte Arnau tenia dos gats que, curiosament, l'ajudaven a il·luminar-se amb ciris quan sopava. Una nit, tornant d'alguna de les seves disbauxes, un dels gats l'esperava en la Roca del gall, sobre el gorg del Banyuts, per emportar-se'l a l'infern. El comte Arnau el va matar, però l'altre gat el va matar i s'el va emportar a les calderes del Pere Botero

La llegenda del Comte Arnau es fon, per un altre costat, amb la d'Otger Cataló, el llegendari Pelai català, i els set barons de la Fama, de qui es diu que era company, i amb la de les cent donzelles de Galceran de Pinós

Segons sembla, el Comte Arnau també havia estat condemnat per blasfem ja que va voler desviar el curs del riu Llobregat des de Castellar de N'Hug fins a Montgrony, tant si Déu vol, com si no vol!

Els llocs citats a la llegenda són Gombrèn, la Fossa dels Moros, el castell de Blancafort o de les Dames, el gorg dels Banyuts, Mataplana, Montgrony, Coma Armada, les coves de Ribes, Sant Amanç i Sant Joan de les Abadesses, llocs tots ells situats al Ripollès. Estem davant una vida turbulenta, genuïnament ripollesa, i que ens recorda a Guillem de Berguedà
La versió princeps de Ripoll de la cançó
La cançó ha estat profundament estudiada. Romeu i Figueras indica que la cançó és de la darreria del segle XVI o la primeria del següent i es pot considerar un requeriment als amos i senyors perquè tractin bé els servents i treballadors i no els regategin les soldades ben guanyades, presentant-los l'exemple del comte Arnau
Però Romeu fa una altra important aportació en el seu estudi. Segons ell, la versió més original, la versió prínceps és la provinent de Ripoll que ell conceptua com a mare de les versions que es poden trobar escampades per tot Catalunya, fou la recollida a Ripoll. Fou Ripoll on va néixer aquesta cançó que havia d’impactar tota la literatura catalana moderna i contemporània?
Josep Pla ho veu molt clar: "En principi hom pensà que la cançó era arcaica. El senyor Romeu no ho creu i fonamenta la seva tesi en raons de pes. Creu que la cançó és de finals del segle XVII. D'aquestes coses, jo no en sé res, però a mi em sembla que la cançó no pot ésser, de cap manera, anterior a la Guerra del Remences. Abans d'aquesta guerra, abans de la sentència de Guadalupe, ningú no hauria gosat parlar d'un senyor feudal en els termes que fa servir la cançó. Qualsevol sapastre de la gleva que s'hagués atrevit a xiuxejar-ne alguna estrofa se l'hauria ben jugada. És una cançó social -no trobo un adjectiu més precís-, coetània o posterior a la guerra social dels pagesos, que descriu, segons entén el poble, el càstig imposat al comte Arnau per allò de les soldades mal pagades"

En tot cas, la llegenda arnaudiana va deixat petjada en la tradició popular i en la literatura. Tanta petjada com les suposades petjades sobre pedra que existeixen en el nucli central del mite del comte Arnau, el territori de Mataplana, Montgrony i Gombrèn
La opinió de Romeu i Figueras es que la forma mètrica de la cançó del comte Arnau "es muy evolucionada, no se encuentra en cancioneros medievales populares y cultos" i que la seva estructura (versos de 8 síl·labes) "se introdujo en Cataluña, por influencia castellana, a finales del XV, pero que hasta el siglo XVI no acabó por imponerse como metro casi único y general de la poesía popular". La conclusió es que "todo lo dicho nos lleva a sospechar que la canción debió nacer a finales del XVI o principios del XVII"
18/09/05

Sinuhé 17/06/10, 08:20 am

Moltes d'aquestes llegendes no les coneixia. Gràcies Carme.

Invitat 17/06/10, 09:17 am

Gràcies a tu per llegir-les

Invitat 17/06/10, 06:15 pm

Jaume I

Jaume I és un personatge envoltat de llegenda, començant pel seu engendrament i acabant per la seva tomba. Aquest rei, absolutament documentat per tres de les quatre Grans Cròniques ha traspassat el llindar de la història per aterrar al camp de la llegenda. Jaume I, més que Otger Cataló o Guifré el Pilòs ha esdevingut el mite català per excel·lència: és l'heroi fundacional i primigeni, alliberador de les Illes i el País Valencià de les urpes dels sarraïns, el que porta la fe cristiana i la imatge de la Verge a tots els llocs conquerits.Segons Bernat Desclot (12; 71-72) ...fo lo pus bell hom del món, que ell era major que altre hom un palm e era molt ben format e complit de tots sos membres...., d'acord que Jaume era el que pagava però alguna cosa de veritat havia d'haver-hi.

Seguint l'esquema mític de Lord Raglan a The Hero (1936) veiem que Jaume I acompleix molts dels vint-i dos punts de l'esquema mític que elabora a partir de diferents herois grecs.

engendrament i infantesa

Com tots els herois fundadors pare i mare són d'ascendència reial, el seu naixement és extraordinari, en aquest cas l'estraordinari és l'engendrament, és un fill diví , en el sentit que el seu naixement és un regal diví que allunya els problemes de successió que s'estaven plantejant. No es compleixen alguns dels punts com, per exempe, que el pare i la mare fossin parents pròxims, ni que el pare intenti matar l'heroi, encara que al Llibre dels Feits es parli de que tiraren per una trapa sobre nós un cantal, e caec prop del bressol. (5; p. 44)

engendrament

Sembla ser que el rei Pere el Catòlic i la seva dona, Maria de Montpeller, no s'entenien gens, cosa que es veu que era del domini públic. Tant era així que el Pere sembla que intentà en va que el papa li concedís el divorci. El propi rei Jaume explica en El llibre dels feyts que una vegada que el rei estava a Lates i la reina a Miraval, Guillem d'Alcalà, conseller del comte, li parlà al rei d'una dona "estupenda" que aniria al llit amb ell amb la condició de que no s'encengués la llum en tota la nit: el rei (que devia anar més cremat que una moto) va acceptar i el d'Alcalà aconseguí que jaguessin junts i Maria quedés prenys, donant al regne un hereu, doncs Pere i Maria no tenien fills.

Així Jaume el Conqueridor fou engendrat amb engany igual que Hèrcules, o igual que el rei Arthur o el cavaller de la taula rodona Galaad. Curiós i casual, no? Qui no té llegenda... se la inventa!

el bateig

Ja al món no sabien quin nom posar-li, ja que no li volien posar ni Ramon, ni Pere, ni Berenguer, ni cap que recordés els seus nobles avantpassats. Ja que havia vingut al món de manera, diem-ne miraculosa, van voler que el nom de la criatura fos producte de l'atzar. Per això, van encendre un ciri dedicat a cada un dels dotze apòstols: aquell que cremés més estona seria el patró del l'Infant Reial. El que més cremà va ésser el de Sant Jaume, i per aquest motiu va donar-se-li aquest nom (us imagineu que haguéssim tingut el rei Bartomeu I, o Judes I...).

el pi de les tres branques

La infantesa la va passar a Montpeller, però encara molt petit va venir a Catalunya. Segons els costums d’aquells temps, va fer el viatge a cavall i en diverses jornades. Una de les nits va haver-la de passar sota del pi de les tres branques, al Berguedà), i allà va tenir un somni: que seria rei de tres regnes. La visió d’aquell somni, inspirada i afavorida pel simbòlic pi va donar al futur rei la inspiració per a no parar de lluitar fins a haver-ne aconseguit la culminació d'aquell somni, és a dir, conquerir les Balears i València per afegir-les a Catalunya.

el camí del rei Jaume

Quan el rei Jaume era petit encara va tenir unes diferències amb un altre noi com ell, i aquest li digué: «Bé pots cridar, si no tens pare». Jaume, que no tenia record del seu pare, va anar a veure sa marei li va expilcar el que li havia passat i li demanar que li expliqués què havia estat del seu pare. Maria li digué que els moros l’havien fet presoner i el tenien tancat a la cova de la Gruta de Menorca.

Aquesta nova colpí profundament l’esperit del minyó, i mai més, d’aleshores endavant, no el veieren riure ni jugar. Quan algú li preguntava què tenia, responia: “Quan tingui setze anys, ja us ho diré”.

Quan va complir els setze anys, va cridar tota la seva gent, nobles i cavallers, i els va fer saber que havia decidit d’anar a alliberar el seu pare. Juntament amb els seus súbdits i vassalls es va posar en marxa cap a l’illa de Menorca, en la qual desembarcaren i es dirigiren directament a combatre els molts moros que defensaven la cova on tenien pres el rei. Després d’una terrible lluita, en què varen matar els moros com a mosques, el rei cristià i la seva gent aconseguiren de prendre la cova i entrar ben endins, on es varen topar amb un homenet tot vell i carregat de grillons. El rei En Jaume li preguntà qui era i què feia allí. Respongué el vell :

-Sóc un rei cristià. Els moros fa setze anys que em varen prendre i em varen tancar dintre d’aquesta cova. Primer em tragueren els ulls i després em carregaren de grillons. No m’han deixat sortir més a la llum del sol. Per a menjar em donen tan sols pa i aigua, i encara no cada dia, puix que moltes vegades se n’obliden.

El rei li preguntà :

-I no teniu qui s’interessi per vós?
-Tinc solament un fill, que ja deu tenir setze anys i que, si sabés on sóc, prou que em vindria a salvar, puix que deu ésser valent i esforçat.

Li digué el rei que ell era el fill enyorat. Li féu arrencar les pesades cadenes que l’atuïen, el varen treure de la cova i el portaren triomfalment assegut en reial cadira, seguit del seu fill i de tota la gent que amb ell anaven i dels molts cristians que, deslliurats del jou musulmà per les armes del gran rei, varen ajuntar-s’hi. Entre tots varen formar una llarga i inacabable filera, que donava visques al gran rei. Alçaren entre tots gran polseguera que va volar cel amunt i prengué un to brillant, fins a quedar gravada per sempre més al cel,. Aquest rastre lluminós encara avui es coneix a Mallorca per camí del rei En Jaume, i a Catalunya per carretera de Sant Jaume, i que els savis anomenen Via Làctia.

la conquesta de Mallorca

el sopar de Tarragona.

Que el rei fos tan jove havia dividit la noblessa en dos bàndols: uns veien malament la joventud del rei, altres estaven entusiasmants emb el monarca ja que a aquest li bullia el cap pensant sempre en conquestes i grandeses. Un dia que el jove rei visità la ciutat de Tarragona, fou obsequiat amb un gran sopar pel noble tarragoní Joan Martell. Tots els més nobles cavallers de la seva cort l’acompanyaren. Amb el menjar i, sobretot, la beguda, els ànims es van escalfar, i s’armà una forta discussió entre els dos bàndols esmentats, fins al punt que alguns ja tiraven d'espasa quan el rei els digué que, si tantes ganes de guerrejar tenien, millor fessin servir el seu valor lluitant contra enemics i no entre ells, i que, si volien, ell organitzaria la guerra contra els moros de Mallorca, que eren els qui més a prop tenien.

Retrat d'en Jaume I, per Manuel Aguirre y Monsalbe

Les paraules del rei foren molt ben acceptades per tots els de la taula, i es va decidir d’emprendre en aquell mateix moment la conquista de les illes, sense ni tan sols acabar el sopar. Es van conjurar per acabar-lo un cop haurien aconseguit treure del tot els moros de les Balears. Seguidament es varen alçar i a tocs de corns i trompetes van dirigr-se a Salou, on hi havia un gran nombre de naus, i tot seguit van salpar cap a Mallorca. Després de dotze hores de navegació van arribar a Sóller.

Els criats van tapar totes les ampolles de vi mig encetades i van empaquetar tots els rics menjars i delicades viandes, mentre arribava l’hora d’acabar l’àpat. Durant aquella crua guerra de conquista, els cristians van arribar a patir fam, però mai no van tocar els menjars sobrants, que van ser considerats pel rei i tots els seus cavallers com a sagrats i que sols els podrien tastar si expulsaven els moros de les illes.

Invitat 18/06/10, 01:59 am

dones d'aigua

De bon començament, el sol que naixia cada matí, i la lluna, ara creixent, ara minvant, que sortia als vespres es reflectien a les aigües del mar i dels estanys.

L'aigua, font de vida té els seus esperits: les dones d'aigua, esperits subtils i lleugers que s'hi banyen i s'escolen. Hom les anomena, segons la contrada: goges, aloges, llufes, paitides...

Són bellíssimes donzelles, d'ulls blaus o verd maragda, de llargues cabelleres d'or o de tons de coure, que enlluernen i encisen sota els raigs de la lluna, perquè són éssers nocturns.

Van nues o amb tuls transparents,. N'hi ha qui diu que tenen cua de peix, o ales de papallona o espiadimonis. Són permanentment joves malgrat que no són immortals, bé que arriben a viure més de mil anys.

Amb les aigües contaminades que tenim al nostre país, que n'hem fet de les lleus, fugisseres i encantadores dones d'aigua?

Autors com Mn. Cinto Verdaguer fan servir indistintament per referir-se a elles els noms de dones d'aigua o encantades. Aquí utilitzarem Dones d'Aigua i els seus noms locals per referir-nos als éssers elementals de les aigües. El nom d'Encantades el reservarem a aquelles dones (humanes) que per algun motiu han estat castigades pel fat i purguen els seu càstig.

De fades, tal com s'entenen a les rondalles, amb la vareta màgica, aquí no en tenim, ho sento

fades

Nom que englobaria a tota la tipologia de deitats femenines de caire positiu. Les virtuts màgiques de la fada emanen de la fertilitat. Amb el cristianisme van ser assimilades a les bruixes, eliminant tota la mitologia boscana. Han quedat, a més de la dona d'aigua, les bruixes benèfiques que son boniques, viuen en coves meravelloses i tenen el do de viure sense menjar. Quan algú està posseit per una fada està enfadat (si ho està per un follet , malament perquè està enfollit!)

Mitona o Nita: fada que viu als Pirineus, el seu origen legendari deriva de Neptú, el deu del mar que també era el senyor de les aigües terrestres i de les fonts

dones d'aigua

Al poema Canigó de Verdaguer, les "encantades", que diu ell, goges, que en direm nosaltres, sota el comanament de la reina Flordeneu, surten les nits de lluna plena de les coves on s'amaguen i ballen a la llum de la lluna. Al poema es mencionen un gran nombre de goges, la de Galamús, la de Ribes, la de Lanós, la de Roses...

Al cim del Balandrau, sobre Ribes de Fresser hi viu una encantada en els roquissars i cultiva una pomera de flors i fruits tots d'or, que tenen el do de la immortalitat i n'ofereix al joves que ella tria

Quan la invasió dels gots (alça!), el rei got Euric matà el rei dels bagaudes, habitants de la vall del Freser, i volgué casar-se amb la seva filla, la formosíssima, com no!, Sigiberta. Aquesta fugí a amagar-se a les coves del Freser. Arribada al peu de la cova sentí al seu interior una gran cridòria i uns bells cants, rialles i el dringar de copes de cristall fi. En veure.la tan bella, les goges , que no eren altres les que organitzaven el sarau, la van adoptar i la van fer la seva reina. De vegades, des de l'avenc de sant Ou, al Mogrony, encara es poden sentir els sorolls de les festes que organitzen, però si hi aneu i ho sentiu no us hi atanseu a escoltar-ho millor doncs serieu encantats i xuclats cap endins de la cova. En aquesta llegenda, com haureu notat, es barregen els termes goja i encantada.

A Rocabertí, La Jonquera, les goges són bones filadores. El que es afavorit amb el do del seu fil, mai no n'hi mancarà, amb la condició que no digui mal del fil ni pronunciï les paraules goja ni boja. Una noia de La Jonquera que va trobar una fusada "made in Rocabertí", va començar a guanyar diners venent-lo fins que al cap del temps la seva néta a la que se li enredava la troca va exclamar "Vatua el fil!" i va endegar a can Pistraus, madeixa, troca i tot el negoci al darrera i les peces de roba cosides amb aquell fil es van desfer (us ho imagineu?)

Les llufes són éssers eteris, de figura femenina i bellíssimes. Són molt sentides, agraïdes a qui els fa bé, però esquerpes a qui els fa mal. Es diu que són elles qui provoquen els ecos o tornaveus enganyosos de les muntanyes.

A Pals es coneixen com a Llufes unes "encantades de vent i de fum que semblaven una alenada i que eren les dones més boniques que mai s'hagin pogut veure" que vivien al redós del castell. Un dia un pagès va exclamar "Voto a les llufes!" i a partir d'aquell moment li abocaren els sacs de gra, li desfeien el llit... fins que, després de rumiar molt, pensà en les llufes i, pel que pogués ser, les beneí. L'ordre tornà a la casa.

L'amo de Can Prat un capvespre, passant pel Gorg negre de Gualba, va veure una dona d'aigua mentre es pentinava, i se'n va enamorar perdudament. Li va declarar el seu amor i ella l'advertia del risc que corria, però tant va fer-se pesat, que es van casar i la goja va esdevenir mestressa de Can Prat. van tenir un fill i una filla. Un dia discutint sobre si era millor plantar moresc o blat ell li va retreure que no entenia res de cultius essent com era dona d'aigua.

Immediatament se'n va penedir, però ja era tard, havia dit en veu alta la veritable natura d'ella. La dona va fugir corrents cap al Gorg Negre. No la va veure més, però a les nits la dona tornava al mas i acotxava els seus fills i les llàgrimes , al caure,, es tornaven perles, que l'amo recollia sense arribar mai a imaginar d'on venien.

A Fontalba (Andorra) hi ha un riu i un estany habitat per goges
A la serra de l'Albera. la nit de Sant Joan, les goges, amb la seva reina Estarella, fan un aplec a la muntanya de Verdera i ballen al voltant de les ruïnes de Sant Salvador, damunt sant Pere de Rodes.

Al Pla de l'Estany, prop de l'Estany, al peu de la serra de Sant Patllari, hi ha el bosc de les Estunes, un gran banc de travertí esquarterat, amb llargs esvorancs penetrats per les arrels dels roures i les alzines. Endins, endins, a través de fondes galeries s'arriba a un palau meravellós on viuen les aloges. Les aloges, de nit, a la riba de l'estany, filaven fil d'or i teixien amb telers de cristall i llançadores d'ivori. A l'estany també sortien a mirallar-se (presumides!) i a fer bugada. Una vegada es veu que una vella de Banyoles que havia anat a fer llenya a Sant Patllari, se li va fer de nit i va topar-se amb les aloges. Va quedar esmaperduda i va demanar pietat a les dones d'aigua. En veure-la tan vella es van compadir i la van deixar anar a canvi de que els rentés les robes. En paga li van fer tancar els ulls i parar la falda, li van omplir i li van posar com a condició que no mirés fins arribar a casa. Quan va arribar va veure que la falda era plena d'unces d'or. Una veïna seva, gelosa, va voler fer el mateix. Es va fer trobadissa i es va repetir la història, però no va poder aguantar i a mig camí va mirar la falda. Quin desencant! Era segó del que mengen les gallines. El va llençar. A l'arribar a casa va veure, enganxat a la falda, pols d'or, que eren les poques engrunes de segó que li havien quedat enganxades. Va sortir corrents a buscar el segó però el vent se l'havia emportat. Les aloges encara riuen ara...

A Lledó, Sant Quirze de Besora, caldes d'Estrac i Cabrera se les anomena Bones Dones, indicant el sentit positiu d'aquests éssers: allà on hi ha una dona d'aigua hi ha prosperitat.

A Mallorca tenim les dones d'aigo que viuen a pous i cisternes (a Mallorca no hi ha rius ni gorgs!). Igual que al principat, son bellíssimes i sempre s'acaben enamorant de mortals.

Les dones d'aigua del Monseny i les dones d'aigo de les illes disposen d'un pas secret que va de la Roca de Babilla a Mallorca al Gorg Negre del Montseny.

Al Pirineu reben el nom de janes, viuen en avencs i coves i de nit baixen al riu a fer bugada

On sembla que és un niu de dones d'aigua és la Vall de Boí on s'anomenen encantàries, malgrat que pel nom semblaria que fossin encantades, les seves històries ens parlen de bugades, cosa que ens recorda les paitides del Montseny : en trobem a Taüll, on vivien en casetes a la Ribera, a Barruera, en una cova de Roca de Carrera i havíen estat vistes vora el riu, pel camí de les Fonts; a Coll hi anaven a rentar roba al barranc d'Escorts i s'amagaven al Forat de la Grallera i a Durro on un home mentre robava una tovalla de la bugada va sentir una veu que deia Tira que tiraràs, si te l'emportes, ni ric ni pobre seràs. I així va ser ja que aquella casa s'ha conservat sempre igual.

Sinuhé 18/06/10, 08:39 am

Hi ha una noia que en fa cursos i exposicions sobre les dones d'aigua.

http://www.carmebosch.cat/?modul=cursos&lang=cat&idc=23

Invitat 18/06/10, 12:10 pm

Esperaré la nit de Sant Joan, a veure si en veig alguna pel Montseny

arcoiris 19/06/10, 11:04 am

Carme:
Dons jo la nit de Sant Joan preferira trobarme en algun "fado" Smile

arcoiris 19/06/10, 11:27 am

Nu se perque la majoria de llegendes son tan trists. Neutral

La Finestra del Bon Record
«Fou el cas que el donzell fill del senyor de Sentmenat va enamorar—se de la seva germana de llet. Així que el senyor se’n va assabentar va fer fora de casa, per gosada, la dida i la seva filla. Aquestes, sense la protecció del senyor del Castell de Sentmenat, van anar a viure en una casa rònega que hi havia dins dels dominis del senyor. Però la noia no sabia resistir el no poder veure el seu estimat, i cada dia anava a asseure’s al peu d’un àlber, des del qual es veia a l’horitzó la silueta del castell, i allà asseguda hi passava hores i hores. Però del donzell del castell, mogut també per l’enyorança i l’amor que sentia per la seva germana de llet, va fer mans i mànigues per veure la seva estimada, que no va trigar a descobrir asseguda al peu d’aquell arbre mirant el castell. I nit rera nit baixava el donzell a reunir-se amb la seva estimada i passar les hores al seu costat. Així que apuntava el dia, el fadrí tornava al castell, i per tal que el record de la seva estimada es mantingués més viu en ell, van convenir que ella cantaria tanta estona com creia que ell necessitava per arribar al castell, i així ell faria el camí acompanyat pels cants de la noia. El sòl on es trobava cada nit la parella va cobrir-se d’un gran tou d’herbes boscanes, que van enfilar-se amunt i amunt, a l’àlber que servia de recer a la donzella, i van enfilar-se també per un altre àlber, fins a formar com una mena de marc o finestra, al peu de la qual es posava la donzella per festejar amb el seu estimat quan ell acudia al seu costat. Passà un temps i la dida del donzell de Sentmenat va morir i va deixar sola la seva filla, a la qual féu prometre que no es casaria mai amb el seu germà. La parella enamorada va seguir festejant molt i molt temps, fins que un dia els senyors de Sentmenat va indicar al seu fill que li calia casar-se, i li van presentar com a promesa una minyona filla d’uns senyors d’un castell veí. El donzell no es resistí al matrimoni que li proposaven els seus pares, puix comprengué que el costum cavalleresc d’aquells temps no permetia el cansament d’un senyor amb una donzella que no fos del seu braç. El fadrí, amb molta recança va comunicar la decisió dels seus pares a la seva estimada, i li va prometre que no deixaria d’anar-la a veure fins el dia de les esposalles. I els dos enamorats van continuar-se veient encara molt temps més. Fins un dia que el donzell no anà a la seva cita, i la donzella, aixecant el cap, veié tot el castell il·luminat, i sentí la remor, l’alegria i la música que li revelaren el que passava. La pobra donzella en un gest de desesperació, no parà de cantar per veure si la seva veu podia arribar fins a les orelles del seu estimat. I cantant, cantant, anà per dent forces, i paral·lelament al seu costat, les plantes anaven agafant força i l’anaven envoltant, fins arribar a un punt en el qual la donzella es va convertir en un dels molts xuclamels que s’arrapaven i s’enfilaven àlber amunt d’on s’asseia la pobra fadrina. Aquesta finestra s’ha conservat fins ara i la gent l’anomena la “Finestra del Bon Record”. I quan el ventijol fa moure les herbes del bosc, la gent creu sentir encara la remor de la veu apagada de la pobra donzella que encara canta.»

Llegenda recopilada per Jordi Vinyets a Folklore de Sentmenat Grup d’Amics del Museu Arxiu Sentmenat, 1990.

Em va succeir un vespre que passejava pels entorns del castell. Era fosc i feia una mica de fred perque era ben entrada la tardor. Vaig seure una estona sota un lledoner gegantí i preciós que hi ha a les faldes del castell. Allà vaig començar a sentir una veu femenina, que primer semblava un xiuxiueig i després em va semblar un plor. Fins i tot vaig preguntar si hi havia algú, en veu alta, però no vaig escoltar cap resposta. El plor va durar molt poc, com deu segons, i no era un so molt exagerat, semblava venir de la vall de darrera del castell, de la riera, però de ben segur que no hi havia ningú allà, en aquella foscor, i tal com era aquell camí. Em va agafar una esgarrifança i vaig marxar. No m'ha tornat a passar, però quan vaig escoltar aquesta llegenda, em va fer pensar...

Sinuhé 22/06/10, 04:20 pm

Tampoc la sabia aquesta...

Joan 22/06/10, 06:23 pm

Pels nostres indrets hi han llegendes molt curioses i interessants.

La Llegenda del cavall Bernat: Diu la llegenda, que fa molt molt de temps hi havia un llenyataire que vivia en un poblet proper a Motserrat.
El llenyataire es passava el dia a la muntanya fent llenya per guanyar-se la vida. Era tan pobre tan pobre tan pobre,
que s'havia de traginar ell sol les garves de llenya muntanya amunt, muntanya avall!
Llegendes catalanes Motserrat

Un dia el llenyataire es va trobar un cavaller de capa roja que anava a cella d'un cavall anomenat Bernat.
El cavaller se li apropà e li va dir:
Bon home, no voleu pas ser l'amo d'aquest cavall? Llegendes catalanes Cavall

Us el regalo només amb una condició:
D'aquí a 10 anys, me n'heu de portar un d'igual que aquest, o altrament haureu de vindre a viure amb mi.
El pobre llenyataire va pensar que 10 anys era prou temps per fer fortuna i comprar-li un altre cavall, i si altrament les
coses no li sortien com esperava , anar a viure sota les ordres d'un cavaller, tampoc podia estar tan malament.
El llenyetaire va acceptar la proposta.
Ràpidament van pasar els 10anys i per una cosa o altra el llenaytaire no va poder comprar una ltre cavall pel cavaller. Llegendes catalanes Cavall2

Puntual, el cavaller, es va presentar davant el llenyataire a cobrar el seu deute.
El llenyataire, de sobte es va a donar que el cavaller era el mateix Satanàs! Horror! Aniré a l'infern!
El pobre llenyataire es va encomanar a la verge de Montserrat!
En aquell moment el cavall e va desbocar, i enmig d'un crit esgarrifós... va quedar convertit en roca! Però no creieu pas que tenia forma de cavall, sinó forma com totes les roques de les muntanyes de Montserrat.
Llegendes catalanes Bernat+motserrat

El llenyataire es va veure salvat i va dir al cavaller que es cobrés el deute amb qualsevol d'aquelles muntanyes que tant s'assemblaven al seu cavall Bernat!
El diable enfurismat va fer un encanteri a la roca, fent que tothom que l'escalés, si era home es convertís en dona i si era dona es convertís en home! Llegendes catalanes Bernat+escalador

Es per això que avui en dia els escaladors que pugen al cavall Bernat, tornen a escalar-lo per desfer-ne l'encanteri!

Invitat 25/06/10, 01:02 am

Encantades

El castell de Rupià és un cau d'encantades. Totes tenien al païdor una pedra. De fet, la pedra, mig d'or, feia que tinguessin aparença humana. S'alimentaven de carn de criatura ben cuinada. Un dia el cuiner, no trobant carn de nen (o nena), els va servir carn de gos. Elles van notar la diferència i el cambrer els ho va confessar. el disgust va ser tan gran que es van tornar fum, quedant al terra només les pedres de goja. Qui en trobi una i se la mengi es tornarà com elles. (Val la pena?)

Al castell de La Roca, al Vallès Oriental, hi ha qui explica l'existència de set princeses que encara obeeixen el manament patern de no eixir de la fortalesa. El pare va morir combatent en terres llunyanes i elles romanen com encantades, encantant al seu torn.

La filla del senyor de Caldes, del castell de Montbui, va restar encantada al fons d'un gorg, on encara hi és i no en podrà sortir fins que hagi teixit i filat les dotze camises que li van deixar les seves germanes, per poder lligar-les i escapar-se de la torre on el seu pare l'havia tancat. Si algú s'atansa al gorg pot escoltar una veu pregona que demana "Tireu-ne més, tireu-ne més". Es la donzella que vol teixir les camises i desencantar-se.

Prop del santuari de la Mare de Déu del Far, hi ha una encantada en forma de roca. Hi havia una vegada un matrimoni de conveniència format per un home molt vell i una jove que vivia per aquells indrets. Un dia ell, que estava cec i ja no podia treballar, li va demanar a ella que l'empenyés cingles avall. Al moment de fer-ho, l'home es va ajupir i va ser ella la que es va estimbar, quedant el seu cos petrificat. La llegenda no explica que se'n va fer de l'home, cec i sol dalt del cingle...

L'encantada del Balandrau viu als roquissars. Cultiva una pomera de flors i fruits d'or. N'ofereix als joves que ella tria.

Les lloranques que viuen en una cova prop de Castellar del Riu. Ara han passat a la trista categoria d'espantacriatures, igual que les barbotes que viuen a Sant Miquel del Fai i son usades pels pares de Sant Feliu de Codines per posar a rotllo la canalla. (Totes dues amb la resta d'alegre companyia les trobareu a espantacriatures)
Ecadema o encadenada encantada que viu en un avenc prop de Benissanet on se la utilitza com a espantacriatures.

Reina Guilleuma Es diu d'ella que era una bruixa que vivia al castell de Montsoriu i que les nits de lluna plena i, sobretot, els dissabtes sortien a ballar, ella i els seus servents, amb gran gatzara. Els veisn del proper poble de Breda van acudir al mossèn, que va anar al castell, de manera que tots, reina i servents, enrealitat encantats, van sortir volant fins al Gorg Negre de Gualba. Ara, a vegades, surten a ballar a un prat proper, el Prat de les Bruixes, prop del Gorg Negre.que viue

Altres personatges relacionats amb el món de la dona

Afegeixo aquí uns personatges que, més que encantades, llufes o goges, són éssers d'alguna manera relacionats amb el món de la dona i que no he estat capaç de classificar-los enlloc:

La Marota és un ésser femení que encomana mals a les dones i els provoca espant, angúnia i histerisme. Coneguda al Ripollès on és anomenada també Maregassa o Marassa.

Esgarrapadones geni malèfic de la Garrotxa que es dedica a atacar a les dones que estan treballant al camp o quan caminen pel bosc. Les seves intencions són clarament lascives. Podríem dir que són una mena de sàtirs de la mitologia clàssica.
La Maruga és un ésser misteriós que viu a l'aigua dolça, en fonts i rius. Les noies que se n'empassen un bevent aigua o els pica mentre renten la bugada, poden quedar embarassades. Aquest ésser és conegut a l'Alt Empordà.

Ai noies que aneu a l'aigua, que aneu a rentar a la Muga
mireu que us heu de guardar d'un pessic de sa Maruga

Maria Enganxa. Ninfa que viu al fons de pous i cisternes de Mallorca. Si algú bada abocat al brocal, l'enganxa amb un ganxo i l'arrossega al fons de les tenebres aquàtiques!

La Cocollona és un ésser mitològic propi i exclusiu de la ciutat de Girona. La seva història és la següent: una monja, acusada de ser poc devota (només una?) va ser tancada en una masmorra del convent, al barri del Mercadal, que només tenia una sortida al riu Onyar, prop d'on ara té la sortida la sèquia Monar. Amb el pas del temps, la mala alimentació, la clausura i la humitat van fer que la pell de la pobra monja s'omplís d'escates, talment com un rèptil. La seva santedat, la seva resignació i l'oració van fer que, malgrat el seu aspecte de cocodril li sortissin unes precioses ales de papallona. D'aquí el nom: cocodril i papallona. Ja ho diu la cançó:

Jo sóc la Cocollona
el monstre de Girona,
les nits de lluna plena,
amb pluja o amb serena
passejo per l'Onyar ...

Invitat 26/06/10, 12:48 am

Llegendes de Montserrat
LA TROBALLA DE LA IMATGE DE LA MORENETA

La llegenda més coneguda de la troballa de la talla romànica de la Mare de Déu de Montserrat explica que els pastors del mas Riusec de Monistrol pasturaven el seu ramat per la muntanya de Montserrat quan van veure una llum resplendent que provenia d’una cova situada sota un penya-segat sobre el riu Llobregat. Els pastors van decidir fer saber aquest prodigi al clergue de Monistrol i aquest al bisbe de Vic que de seguida va voler esbrinar el que succeïa en aquell indret.

El bisbe, juntament amb els pastors, van arribar fins a la cova d’on sortia la llum i uns cants celestials i hi van trobar la imatge d’una Verge amb el nen Jesús assegut a la falda. El bisbe va decidir portar la imatge a Manresa però en arribar a la plana on està situat actualment el Monestir tots es van quedar immòbils sense poder avançar ,cosa que es va interpretar com que la Verge volia quedar-se en aquest lloc. El bisbe va manar que s’hi edifiqués una capella, lloc on des d’aleshores es venera la imatge de la Mare de Déu de Montserrat.

Invitat 26/06/10, 12:53 am

EL TIMBALER DEL BRUC

El fet històric del qual parteix aquesta coneguda llegenda és la derrota de les tropes franceses manades pel General Schwartz el 6 i el 14 de juny de 1808 davant les tropes de sometents dels pobles veïns i soldats regulars. Va ser la primera derrota patida per les tropes franceses.

El jove Isidre Llussà, nascut a Santpedor, descansava a peu d’unes roques juntament amb els seus companys de sometent quan la caiguda d’unes pedres van fer sonar el seu tambor. Aquest fet els va fer sospitar de la presència de francesos i ràpidament els van poder sorprendre per la reraguarda. Les tropes franceses, que es dirigien a Manresa, van abandonar a corre-cuita la muntanya sorpresos per la presència dels catalans i sobretot pel soroll del timbal tocat per l’Isidre i amplificat per l’eco de la muntanya.

La llegenda del Timbaler és una de les més populars i més conegudes de Catalunya.

A prop de la nostra escola hi ha l'estàtua que va fer en Frederic Marés en honor d'aquest jove de Santpedor.

Tots els matins el veiem amb el seu timbal i la barretina i els dies de boira ens sembla sentir el repic de l'Isidre, que així es deia aquest noi senzill, valent i eixerit.

Tot i que la seva imatge ens recorda una batalla i els morts que hi va haver, avui dia, envoltat de plantes, sembla que ens recordi que hem d'arribar puntuals a l'escola i que si no ho fem farà cantar el seu timbal.

Va néixer a Santpedor (Bages) el 15 de març de 1791 i va morir el 7 d'abril de 1809. Formava part del sometent, gent del poble armada, i portava un timbal de la Congregació de la Verge dels Dolors.

Els enfrontaments amb les tropes franceses van tenir lloc els dies 6 i 14 de juny de 1808 en el Bruc.

La primera batalla va agafar per sorpresa els soldats francesos, que anaven en retirada, fugint de la també inesperada resistència que van trobar quan es dirigien cap a Manresa per a castigar els revoltats d'aquella zona.
En el segon enfrontament, el del dia 14, quan els francesos van tornar per donar un escarment als habitants del Bruc, van ser derrotats per una població.

Aquesta va ser una batalla més de les moltes que hi va haver a la Guerra del Francès, que va durar sis anys; però això ja és un record i avui dia, els nens i nenes del Bruc ja no volen cap més guerra, ni aquí ni enlloc!.

Invitat 26/06/10, 01:09 am

FRA GARÍ

Diu la llegenda que l’ermità Fra Joan Garí va rebre l’encàrrec de deslliurar del diable el cos de la filla del comte Guifré. Però el diable el temptà i Fra Garí va violar i assassinar la filla del Comte. Un cop es va adonar del que havia fet va anar a Roma a cercar el perdó del Papa. Aquest va escoltar el relat de Fra Garí i li va perdonar els seus terribles pecats imposant-li per això una penitència: Havia de caminar a quatre grapes fins que un nen li digués ’Garí, posa’t dret, els teus pecats et són perdonats’.

Fra Garí va tornar a Montserrat complint la penitència imposada pel Papa. Hi va arribar corbat i amb el cos tan deformat que gairebé no semblava un home. El Comte Guifré va organitzar una cacera per Montserrat i allí van trobar a Fra Garí. Ningú el va reconèixer i es van meravellar tant del seu aspecte que se’l van endur a Barcelona dins una gàbia per exhibir-lo a la Cort. Dies després, la dona del comte Guifré va parir un fill que vuit dies més tard es va acostar a la gàbia de Fra Garí i li va dir ’Garí, posa`t dret, els teus pecats et són perdonats’.

Guifré i Garí es van dirigir a Montserrat, al lloc on Garí havia enterrat la filla del Comte. Allí van exhumar les restes per endur-se-les a Barcelona i miraculosament van trobar el cos incorrupte de la noia. Havia estat salvada per la Verge en el darrer moment.

La cova de Fra Garí es troba situada a la banda del cingle i a una vintena de metres d’alçada del Camí de Sant Miquel.

Podeu trobar més informació al llibre:
REDO MARTÍ, SALVADOR. Montserrat i el seu entorn. Angle editorial. Col.lecció Indrets (1). Manresa, abril 1996

Invitat 26/06/10, 01:16 am

El suposat gran riu de Montserrat

De vegades hom té el costum de passejar entre piles de llibres, antics en algunes ocasions, d’oferta en d’altres, als quals no se’ls dóna massa atenció de bon principi. Va ser així com va arribar a les nostres mans La Cataluña Misteriosa (sic, 1977), l’autor del qual era en D’Arbó, un conegut periodista de temes paranormals. Dins del llibre constava un capítol «Misterios geológicos» [p. 137] que esmentava un fantàstic riu subterrani a Montserrat l’accés al qual semblava avui en dia impossible.

La història resultava fascinant. A principis del segle XIX, un monjo, el Pare Gerard Joana (1769-1841), amb afany d’aventurer i explorador, a més d’un positiu esperit científic, s’endinsa per alguna cova situada al peu de la muntanya i sembla que arriba a trobar-se, quasi per casualitat, un profund barranc amb un riu que travessa pel seu fons. Aquesta és la història que D’Arbó explica en el seu llibre, resumida de la que el mateix Abat Miquel Muntades deixà escrita en la seva obra Montserrat, su pasado, su presente y su porvenir (1866).

Incansable el pare Joana en el seus estudis sobre la muntanya, i no satisfet amb les observacions es va preparar per una nova expedició. A tal efecte es va fer amb tots els mitjans necessaris per endinsar-se a la Cova del Salnitre, a Collbató.

«D’aquesta manera, va entrar per un dels forats que presentava una de les estances de la Cova, portant sempre una brúixola amb direcció nord, convençut que arribaria o amb el pous de Santa Magdalena, o el pouetons de la roca del Lloro.

Efectivament, superant dificultats i salvant distàncies pogué arribar molt a dins la muntanya i tant que, per tots els senyals, va comprendre que estava molt a prop o sota l’ermita de Santa Anna.

Gojós ell i els seus companys de tant com havien aprofundit, creien que podrien arribar molt més endavant, quan varen trobar un barranc tan gran i d’unes distàncies tan sorprenents, que per molt que conferenciaren i pensaren, es van haver de convèncer de l’impossibilitat de salvar-les.

I el que més els espantà fou el gran soroll que feien les aigües que corrien pel barranc.

Llavors decidiren retrocedir, guiats sempre per les cordes que havien deixat en avançar, amb l’ànim d’estudiar i proveir-se de nous utensilis per una nova expedició» [Muntadas, obra citada, p. 34-35].

Aquesta és la història que ens narra l’Abat i que es reprodueixen a La Cataluña Misteriosa D’Arbó també afegeix que «a la carretera que va de Collbató a Monistrol, existeix una sortida d’aquest també misteriós riu subterrani de Montserrat. Una desembocadura per la qual flueix aigua intermitentment segons les pluges de la zona. Una altra desembocadura, també d’aquest riu, es troba en una cova que hi ha a Monistrol, a la qual s’anomena exactament igual que la de Collbató, Les Mentiroses; així doncs existeixen dues desembocadures conegudes d’aquests riu misteriós, La Mentirosa de Collbató i Les Mentiroses de Monistrol; ambdues desembocadures són intermitents i tenen més o menys cabal segons la època de pluges. Però resulta que existeix una tercera desembocadura, i a més és la principal, car el riu emergeix a l’aire lliure des de l’interior de la terra, en la mateixa plaça de Monistrol, a poca distància de l’altre desembocadura de Les Mentiroses de Monsitrol i a més en aquesta desembocadura l’afluència de l’aigua és contínua». [D’Arbo, obra citada, p. 141].

Com a primera aproximació a un tema tan aliè a nosaltres, ens va semblar convenient d’explorar sobre el terreny directament, intentant reconèixer els elements bàsics que D’Arbó cita en el seu llibre. Així, doncs, un mes després ens trobàvem recorrent els carrers estrets, encisadors d’altra banda, d’un poble al peu de la nostra muntanya: Monistrol de Montserrat. Havíem llegit que aquí emergia del terra el famós riu subterrani, a la plaça cèntrica el nom de la qual resulta significatiu per sí mateix: Font Gran.

També dóna a aquest municipi la desembocadura de la intermitent Mentirosa de Monistrol. Després d’unes quantes anades i vingudes pels carrers serpejants, aconseguírem de localitzar les surgències, i per a la nostra sort –encara que en aquell moment ens resultava un xic molest– portava uns dies plovent, per la qual cosa l’aigua sortia abundantment per la Font Gran i pel «trop-plein» de la Mentirosa.

Allà, al mateix centre de Monistrol de Montserrat, mentre un dia gris ens envoltava i deixava caure una dèbil pluja, que lliscava pels paviments mullats, i la boira s’arrossegava penosament entre les capritxoses formes de la muntanya sagrada, cosa que li donava un aspecte estrany, quasi màgic, estàvem contemplant «la sortida del misteriós riu subterrani de Montserrat». Efectivament, sortia una gran quantitat d’aigua, que sumada a la que ho feia per la Mentirosa, donava un cabal significatiu. Significatiu, però no un gran riu, ni tan sols riu. El podíem qualificar, si ens sentíem generosos, de rierol cabalós. Ocorria això després de dies de fortes pluges. Havíem topat amb la primera exageració de la història...

Antoni Ardauy Dellà
Jordi Ardanuy Baró

Extret amb breu adaptació de: El Misterios riu subterrani de Montserrat. Un estudi complet del conegut riu subterrani de Montserrat i la seva relació amb les Coves del Salnitre. Hospitalet de Llobregat. Edició dels autors, 1995.

Comentari: Magnífic llibre, però molt curt. D’una manera animada s’aclareix perfectament que no té cap misteri la presència d’aigua en una muntanya, cosa que no sembla evident per a alguns passerells i crèduls. Però a més, es comprova que l’existència d’un fabulós riu és una llegenda aprofitada pels bastaixs de les paraciències.

Joan 26/06/10, 12:36 pm

Llegenda de Catalunya

Llegendes catalanes Y1p2ktcIBywPB7g7k_p7hNoqm5QKJvw9w21ZgGUXOa4_JGwLOBvv1IjBvHe7XTfikXIXx7gH0IbgLU

La fundació nacional dels Països Catalans s'atribueix a l'Otger Cataló, un personatge llegendari convertit en mite, el qual, va ser alimentat per la llet d'una ovella i acompanyat d'un gos gànguil que el va protegir en mig de la naturalesa, a l'abric d'una cova.

Otger Cataló, va sobreviure a l'escomesa sarraïna que va arribar fins a les valls pirinenques. Tots els guerrers catalans havien mort. només un va sobreviure malferit amagat a les muntanyes del Pirineu.
Va viure molt de temps sota la protecció de la seva tenda feta amb pell de cabra, atès per l'afecte del seu gos gànguil, el qual, diàriament li llepava les ferides de les que, poc a poc, s'anava recuperant.
S'añimentava de les friutes i de la llet que li facilitava una ovella. En la mesura en que s'anava guarint les seves ferides, Otger Cataló es dedicava a afilar les seves armes, amb el desig de tornar a guerrejar contra els invasors de Catalunya. Polia el seu escut i afilava la seva daga.
El temps anava passant, i quan va ser arribat el dia en el que l'Otger va considerar havia ja recuperat tot el seu vigor, va agafar la seva banya de caça i amb el seu buf la va fer ressonar profunda i prolongadament de tal manera que volà la seva ronca crida per valls i muntanyes estenent-se per tota Catalunya, convocant als seus homes, els catalans fidels a la catalanitat, a la lluita.
Així va ser com, de nou llocs diferents, van acudir amb les seves hostes, els més aguerrits barons de la terra catalana amb el deler de reconquerir els territoris forasteritzats pels sarraïns. Aquests nou cavallers foren els senyors de: Cervelló, Eril, Ribelles, Montcada, Cervera, Pinós, Anglesola, Alemany i Mataplana. Aquests 9 cavallers són coneguts com "Els 9 Cavallers de la Terra" o també "Els 9 Barons de la Fama".
Otger Cataló els va conjurar a lluitar fins a la mort per la terra que els havia vist néixer fins alliberar-la del poder de la "mitja lluna" sarraïna que els havia imposat una cultura diferent de la era la seva fe vernacia.
Els nou cavallers ajuntaren les seves espases, jurant davant l'altar de la verge negra anomenada Nostra Senyora de Montgrony, i juraren complir amb lleialtat la seva paraula.
Aquests nou cavallers, van partir cap al combat, cadascú cap un lloc diferent, aconseguint la victòria més rotunda. L'únic que va tornar a quedar ferit, fou l'Otger Cataló, aquesta vegada però, Triomfador.
Així fou com, segons la llegenda, es fondar la nostra patria.

Invitat 26/06/10, 01:58 pm

Montserrat, historia y leyenda

A raíz de mi última visita a Montserrat y animada por el consejo de mi amigo Acasadovento, buen historiador, he encontrado cosas muy interesantes sobre la Montaña Sagrada.

Dejo el enlace de donde he sacado la información que me pareció más resumida. Ya se que es un poco largo, pero me pareció apasionante.

Enlace: http://elistas.egrupos.net/lista/restempli/archivo/msg/80/

Montserrat es una de las montañas sagradas más importantes que existen en el mundo; para muchos, el enclave más esotérico del mundo occidental; es el corazón maternal y espiritual de Cataluña; en este altar natural es donde mejor se puede percibir la fuerza telúrica de la Madre Tierra. Cuentan las leyendas que en la Antigüedad la gente acudía allí en peregrinaje al inicio de la primavera, para lavar sus pecados y curarse de sus enfermedades.

Este poder de atracción ya lo contemplaron los primeros anacoretas cristianos que, durante los siglos paleocristianos y del inicio de la Edad Media, hasta allí subieron para elevar sus rezos al Altísimo, conocerse a ellos mismos y vivir de la meditación en la soledad de la montaña. Uno de los anacoretas que vivieron en aquellos lugares, cuevas, etc. fue San Ignacio de Loyola (1491-1556), fundador de la Compañía de Jesús; allí tuvo sus más reveladoras experiencias místicas, visiones y revelaciones, sometiéndose a un periodo de gran austeridad a fin de abrirse con sus Ejercicios Espirituales a otros niveles de la realidad interior, y, sería en Manresa donde terminaría de redactar el futuro proyecto renovador del catolicismo así también como la formación de la orden que iba a revolucionar los pilares de la Iglesia.

Precisamente en Manresa -la capital de la comarca barcelonesa del Bages-, se celebra todos los años el día 21 de enero, las Festes de la Llum; se trata de un misterioso rayo solar que, procedente de la montaña de Montserrat, como señal divina, en 1345 se proyectó en la fachada de la iglesia manresana del Carmen, avisando al obispo de esa diócesis que abandonara su intransigente actitud respecto al aprovechamiento de las aguas del canal procedente de Sallent, construido en tiempos del monarca Pedro III.

La leyenda más conocida relacionada con esta montaña se remonta al año 1239; según la cual, al anochecer de un sábado del año 880, una gran luz descendió del cielo, y cuyo resplandor dejó extasiados a unos pastorcillos que contemplaron el suceso; el formidable resplandor estaba acompañado de una bella melodía angelical como música de fondo. El sábado siguiente los niños regresaron al mismo lugar del suceso acompañados de sus padres, y la sobrecogedora visión se repitió; lo mismo sucedió los cuatro sábados siguientes, cuando les acompañó el rector de Olesa de Montserrat, y todos juntos constataron la misma y sorprendente maravilla estelar. El obispo, que por aquellos entonces se hallaba en Manresa, no tardaría en tener noticias de lo ocurrido en la montaña y éste no dudó en subir a su cima para comprobar los hechos con sus propios ojos; en la expedición se descubrió una caverna natural: la Santa Cova, en cuyo interior encontraron una imagen de María con el Niño en su regazo, con la cara y manos de color negro. Gotmar, el obispo de Vic, no dudó en proponer que fuera trasladada a Manresa; pero fue apenas sacarla del interior de la cueva, cuando la imagen se hizo tan pesada que no había forma de moverla del suelo; la interpretación para el obispo era fácil: La voluntad de la Virgen era la de permanecer en aquel sagrado lugar; por lo que respaldó la voluntad divina y decidió construir una capilla para que María fuese venerada en la montaña de Montserrat. Según la leyenda, “La Moreneta” fue esculpida en madera quemada por el efecto de un rayo, por el mismo San Lucas en Jerusalén y traída a Cataluña por San Pedro, siendo posteriormente depositada en la iglesia de San Justo, para ser venerada por Santa Eulalia y San Oleguer; la imagen, conocida como “La Jerosolimitana”, sería ocultada a comienzos del siglo VIII a causa de la invasión musulmana, llevándola a Montserrat, donde sería escondida en la Santa Cova, permaneciendo allí oculta hasta el 880, año de los fenómenos de las extrañas luces.

Y es aquí donde se extrae la vinculación de Montserrat con el Temple, a través de “La Moreneta”, la Virgen negra de esta sagrada montaña. En las montañas sagradas, que tienen plataforma plana, como si de un altar gigantesco se tratara, los pueblos de la Antigüedad alzaban sus templos para rezar a sus divinidades masculinas, mientras que las laderas, en sus cavidades naturales, se construían los lugares de oración a las diosas; estos conceptos que superan los niveles más profundos de las culturas eran harto conocidos por los templarios y los caballeros más esotéricos del mundo medieval, conocedores de las ciencias más herméticas y del poder telúrico y druídico de estos lugares, quienes supieron muy bien seguir las huellas de las civilizaciones más cultas tanto de origen celta como del Mediterráneo, y, Montserrat muy bien transmitía tales conceptos. Por ello, no es una casualidad que en los niveles más dominantes de esta montaña se hayan construido los templos dedicados a los dioses, que luego, ya en tiempos medievales, tales enclaves serían cristianizados (Sant Miquel, Sant Jeroni, Sant Salvador, Sant Joan, Sant Iscle, etc.), y lo mismo sucedió con las cuevas –signo del útero de la tierra- de las laderas (la Santa Cova, Santa Magdalena, Santa Cecilia, etc.). Los templarios vincularon esta sagrada montaña con la residencia de la reina de las brujas, al tiempo que consideraron a Montserrat como un gigantesco dolmen –se dice que estas construcciones megalíticas actúan a modo de las agujas de acupuntura con la tierra; como un gigantesco tótem catalizador de poder entre lo telúrico, lo humano y lo divino-, bajo el cual, en las entrañas del conglomerado rocoso, consideraban la existencia de un lago subterráneo –creencia que también se repite en Randa (Mallorca), como ya hicimos alusión en su momento- y en un espacio oculto del interior de la montaña custodiaron el Santo Grial, el cáliz sagrado donde Jesús durante la Última Cena, dio a beber a sus discípulos, y, después, José de Arimatea recogió sangre de la herida abierta en el costado de Cristo, ya en la cruz. Una vez comprobado por los templarios su realidad, situaban allí la localización de una diosa Madre de color negro -(a diferencia de las Diosas Madre blancas, que representan el poder celestial y de los elementos agua, plantas, etc...)- como el humus –la tierra fértil-, con lo cual querían significar que aquel era un lugar donde se manifestaba el poder de la Madre Tierra, venerándola por encima del Dios Padre al tiempo que le otorgaban el poder primordial de la vida, de la creación y del espíritu a la Diosa Madre, intercesora y dadora de vida.

Eschenbach apunta que la peripecia en torno al Grial fue cantada por un trovador provenzal llamado Kyot que, a su vez, se había inspirado en un manuscrito árabe encontrado en Toledo. Según este autor, el castillo del Grial se hallaba situado en los pirineos, en la frontera con el mundo árabe.

Además el castillo es nombrado Montsalvatge , habitado por templarios. Un respaldo documental importante a la cuestión planteada es la existencia de un castillo anterior al monasterio. En el entorno está documentada la existencia de uno de origen árabe, denominado Castillo del Marro, que se levantaba cerca de Santa Cecilia hacia el año 871. También se ha especulado con la existencia de un segundo y tercer castillos, cuyos cimientos se localizarían actualmente en lo que es hoy la ermita de San Dímas.

La leyenda simboliza esencialmente un viaje que lleva no a realizar hazañas externas de fama y gloria como ocurre en las otras aventuras de caballería, sino a buscar interiormente un crecimiento personal que nos conduzca al descubrimiento de la superación de contradicciones y desdichas que la mayoría de la gente se encuentra en sus vidas

La identificación entre el mito griálico y la montaña alcanzó artísticamente su cumbre de la mano del romanticismo alemán. Richard Wagner, que conocía a través de Goethe y Schiller su espiritualidad, recreó en su ópera Parsifal la aventura del castillo de Montsalvatge

Invitat 06/07/10, 08:39 pm

La creença religiosa en una divinitat marina és molt antiga. La imatge d'aquest déu marí queda molt desdibuixada, però hi ha festes, rituals, costums que indiquen aquest culte a aquesta divinitat. Dins d'aquestes vivències disperses podem trobar mites com El peix Nicolau o l'Home del Mar, històries de sirenes, relats d'ofegats i països més enllà d'aquesta mar infinita...

El mar
La creença religiosa en una divinitat marina és molt antiga. La imatge d'aquest déu marí queda molt desdibuixada, però hi ha festes, rituals, costums que indiquen aquest culte a aquesta divinitat. Dins d'aquestes vivències disperses podem trobar mites com El peix Nicolau o l'Home del Mar, històries de sirenes, relats d'ofegats i països més enllà d'aquesta mar infinita...

Orígens del mar
Per què hi ha mar?

Resulta que una vegada Nostre Senyor i Sant Pere voltaven pel món i, de cop, van tenir set. Van anar a una ciutat i no van trobar cap font per beure, la que hi havia era propietat del rei i només l'obria els diumenges. A l'hostal no els van voler donar aigua i, de porta en porta, van demanar als vilatans un got d'aigua. Només una pobra velleta va ser capaç de donar-els-hi aigua, de la poca que tenia. Nostre Senyor, agraït, li va regalar una bota de la qual rajava l'aigua només d'obrir l'aixeta. Un diumenge que la velleta no va poder anar a la font va obrir la bóta però no va saber aturar-la. D'aquesta manera, l'aigua que va rajar sense parar va anar cap a la plana fins que es va convertir en mar.

Per què és salat?

És una llegenda força coneguda: dos germans, l'un ric l'altre pobre. El germà pobre, desesperat, va anar a mar disposat a ofegar-se. Allà va trobar una velleta que li va oferir un molinet màgic. Només s'havia de dir "molinet, mol" i el molinat molia tot allò que volguessis: menjar, vestits, beure..., per aturar-lo només s'havia de dir "molinet, para de moldre!".

El germà ric, envejós, un cop ho va saber li va demanar l'estri i aquest li va deixar. El germà ric va fer moldre palla i no va saber aturar-lo de manera que la palla va encendre la llar de foc i la casa es va cremar. El germà li va retornar la casa i els germans van viure pers empre més en pau. La màgia del molinet, però, es va anar estenent i, un bon dia, un capità de vaixell que comerciava amb sal li va demanar i el pobre noi no li va saber dir que no. Al mig del mar un mariner va suggerir que si li feien moldre sal al molinet s'estalviarien el viatge. I així ho van fer, van dir: "molinet, mol sal!" i, tanta en va moldre, que el vaixell es va enfonsar pel pes de la sal i a hores d'ara el molinet segueix molent sal des d'algun indret del fons marí i així ho farà fins que algú el pesqui i li sàpiga dir: "molinet, para de moldre!"

Divinitats del mar

na Ruixamantells

És una deessa de la mar amb poder de congriar núvols i tempestes. Quan s'enamora d'un mariner aixeca un temporal que fa naufragar el seu vaixell i se l'enduu al seu palau submarí. Té els seus dominis al mar Balear.

La mare Balena

Divinitat marina comuna a tota la Mediterrània apareix a la llegenda de Na Lionor (Lianoreta, Niranureta, la dona peix…). La llegenda recollida per mossèn Caseponce del Vallespir explica la història de dos bessons sotmesos a la tirania de la seva madrastra: el noi, Bernadet, acabarà decapitat I la nena, Lionor, serà engolida per la Mare Balena que la voldrà fer reina dels peixos a la qual cosa la noia es negarà I serà presonera de la divinitat marina. Malgrat tot la història acaba bé…

Sirena (rajola catalana)

Les sirenes

Són éssers aquàtics meitat dona, meitat peix, algunes amb la cua doble, estesos per tota la Mediterrània. En les nits de lluna surten dels seus palaus encantats de sota l'aigua i la mar s'il·lumina amb resplendors blavoses i enlluernadores. Segueixen els corrents marins, i un estel, conegut pels navegants com Sirena, els indica el rumb. S'asseuen a les roques i canten... Ai de qui es deixa seduir pel seu cant!
La reina de les sirenes duu un gran anell a la cua i viu en un palau de cristall sota les illes Medes. S'hi pot entrar mentre sonen les dotze campanades de la nit de Sant Joan, però... qui n'ha sortit mai?De les sirenes ja en fa temps que no en tenim notícies però tenim proves de la seva permanència: diuen que a les sirenes sempre els hi ha agradat arrossegar gran quantitat de pretendents al fons de la mar. Als mesos d'abril i maig, les sirenes feien tria dels pretendents i aquells que queien en desgràcia eren convertits en peix, concretament en un peix conegut com a fadrí (Thalasoma pavo). El fet que encara n'hi hagin a les nostres llotges és una prova bastant ferma de l'existència, encara, de les sirenes a la nostra Mediterrània.

També tenim la sirena com una mena d'encantada. Hi ha llegendes que parlen d’una noia bella I enamorada del mar que no volia casar-se amb ningú. Un dia des d’un llagut, mar endins quan ja no veia la costa en va abocar a l’aigua per emmirallar-se I l’atracció que I produïa el blau marí la va fer caure a l’aigua: va caure lentament I mentre queia el seu cos s’anava transformant en sirena. Ara, però sent melangia dels pretendents rebutjats I, a les nits de lluna plena, surt a ran d’aigua I, entre es pentina, canta cants torbadors que sedueixen als mariners I atrauen les barques a les roques

Invitat 10/07/10, 04:28 pm

éssers de la mar
l'home de la mar
	A la platja de la Mar Bella -Barcelonès- hi havia un home que de dia era com la resta dels mortals, però a entrada de fosc es tirava a mar i el cos se li cobria d'algues i petxines. El seu consell era molt apreciat entre homes i entre peixos, car sabia els secrets de la terra i del mar.
peix mular o el Molà
	El més gros del mar, mena de catxalot, mascle de la balena, el rei dels peixos segons la fantasia popular, són grans com un vaixell. Expulsen aigua pel nas amb tanta força que poden fer enfonsar un vaixell. Tenen els fills de set en set i els transporta tots junts a l'esquena i els cria amb llet. No moren de mort natural i viuen d'un fet extraordinari fins a un altre en el que moren tots. Hi ha hagut tres generacions de molàs: de la creació fins el Diluvi, del Diluvi fins al naixement de Crist, i des d'aleShores fins ara. De vells que són, són savis i coneixen tots els secrets del mar. Cada vegada que en mor un el mar s'esvalota. De molàs sempre hi ha els mateixos, quan mor un en neix un altre.
peix Nicolau
	Era un xicotet d'un poble mariner, i li agradava tant nedar que tot el dia se'l passava a l'aigua. La seva mare n'estava farta i el va maleir dient-li que tant de bo es tornés peix, i això és el que li va succeir a l'acte de mig ventre en avall. Cansat de les incomoditats que el nou cos li provocava, decidí viure a mar per sempre més, i allà té encara el seu palau.
peix Simonet
	Peix en forma d'homenet que neda més veloç que els altres peixos. Era la gent d'una illa que no era tal sinó un enorme peix. Un dia la illa-peix va bolcar i els illencs es van tornar mig peixos: els simonets.
el Percolet
	També hi ha una mena de follet marí , el Percolet. És una mena de moixonet que surt del mar cap al mes d'abril. Es posa damunt dels ormeigs i hi juga. És blanc com la llet i veure'l indica bona fortuna.
la baldemora
	És una mena de sirena amb una llarga cabellera daurada o platejada, viu dins de la mar i guia als mariners quan aquests han perdut el nord. Celebra la festa per Sant Pere i per això aquest dia és millor no fer-se a la mar.
mare dels Peixos
	És més llarga que un home, de colors vius, sembla una serp de mar. Té tres caps units i aplatats, cadascun amb dos ulls grossos i expressius i amb dues cues. Es pescada davant la badia de Xàbia. Li diu al seu pescador que li talli els caps i les cues i llenci la resta al mar; ha de donar un cap a la dona, un a la gossa i el tercer a l'euga i plantar les dues cues a l'hort. Dona, gossa i euga infanten bessons i de les cues surten dues espases... , però això és una altra rondalla.
Vell Marí
	Té trets humans, és grassonet i te la pell coberta d'un pel curt. Acompanya les embarcacions i és capaç de saludar li agrada molt la musica, imitant tot tipus de melodies amb la boca. Aquesta habilitat ha estat la seva perdició ja que n'hi havia prou amb fer servir un instrument musical per poder-lo capturar ja que la pell del Vell Marí era un poderós amulet. Viu a l'illa de Cabrera, a la Cova d'es Secret o a la Cova Blava.
Bellmarí
	Mena de peix mular que té mans, peus i faccions d'home, segons una llegenda valenciana.

Invitat 17/07/10, 01:47 pm

ànimes en pena

l'ànima de la mar

Els pescadors creuen que els dies calorosos i serens d'estiu es pot sentir com la mar gemega. En plena calma del vent i enmig de la soleia es pot veure passar corrent per damunt de l'aigua una ombra blanca com un núvol que, mentre llisca, deixa anar un gemec profund i sentit: és l'Ànima de la Mar que sospira.

les grutes de Neptú (llegenda de l'Alguer)

A l’Alger expliquen la història del pescador de corall que es va enamorar de la filla del veguer. Quan l’enamorament dels joves fa arribar a les orelles del veguer aquest va empènyer el jove finestra avall I va manar que fos llençar el cadàver prop de les grutes de Neptú. Conten que encara ara en nits de mar calma es pot sentir el xipolleig del cos al ser llençat a l’aigua I els gemecs I sospirs que pugen del fons marí.

la processó dels ofegats

És una tètrica processó que llisca damunt les aigües en un horitzó fosforescent.

vaixells encantats

la barca de les ànimes

Navega a la tardor els volts del Dia dels Morts, al novenari d’ànimes, a entrada de fosc. Navega envoltat de calitja, com si fos un sudari. Abans de veure’l hom pot sentir el so llòbrec i fondo del corn marí. Té el buc negre i negres les veles, sempre inflades per un vent misteriós malgrat faci calma. Està fet amb les ungles de tots els que han mot al mar i amb el ossos dels que hi ha llençat. De l’arbre de mitjana i del trinquet hi pengen els esquelets d’uns mariners descreguts que van es van negar a anar a missa una nit de Nadal. Navega a la deriva mentre el món sia món i es manté a la ratlla de l’horitzó, no fondeja en cap cala ni atraca en cap port i ... Ai de qui el vegi! Naufragi cert!

la barca embruixada

Cada matí, un vell pescador, en anar a la barca, la trobava tota mullada i amb indicis clars que, durant la nit, s'havia fet a la mar. Per veure que passava, una nit es va amagar sota el carcanyol de la barca. Tocades les onze es van acostar sis estranys ocellots que, just tocar la barca es van convertir en dones a les que el pescador va reconèixer. La que duia la veu cantant va dir: Vara per una, vara per dues, vara per tres, vara per quatre, vara per cinc, vara per sis. Passaren una moments i la barca no es movia, repetiren la fórmula fins que, per si de cas alguna de les bruixes estés embarassada, hi va afegir: vara per set. Aquesta vegada la barca es va llençar a l'aigua i, a tota velocitat, al cap de poca estona, va tocar terra i les dones, convertides altre cop en ocells, van sortir volant. El pescador sortí de la barca i va suposar que, pel que li havien contat, havia d'estar a Amèrica. Va prendre una branca de l'arbre més estrany que va trobar i va tornar a amagar-se. van tornar les bruixes-ocellot i, repetint la mateixa fórmula van tornar a casa. Aquesta llegenda està estesa per tot el litoral català: Altafulla, Cadaqués, Cabrera, Mataró, Somorrostro de Barcelona, Cotlliure...

el bergantell del patró Morell

Bergantí fantàstic que s'estira i s'arronsa: de barqueta pot créixer fins tocar amb la proa el cap de Creus i amb la popa el delta de l'Ebre o Alacant. El pont, des d'on el patró Morell dóna les ordres es troba davant de Montjuïc, a Barcelona. Veure'l porta mal averany.

la barca empestada

Era un galió que portava un tresos fabulós d’Amèrica. Els tripulants , plens de cobdícia, en van enfrontar entre ells i van matar-ne set. El cel els va castigar amb la pesta. D’aleshores ençà, el galió navega pel món desesperadament demanant asil a cada port, però enlloc els deixen atracar. Així que es gira tempesta el vaixell empestat hissa el velam i s’hi llença de front amb afany suïcida. Tot és en va: estan condemnats a navegar per tota l’eternitat.

la barca de dormen i canten

Quan el rei Jaume va conquerir Mallorca una galera sarraïna va aconseguir fugir de l’estol cristià. Des d’aleshores canta que canta i rema que rema l’embarcació solca els mars fins a la fi del món. A vegades al fons del soroll dels trons, el bruzir del vent i, entrevista entre els llamps, es pot entrellucar el flamejar de les veles i escoltar el clapoteig dels rems i, sobretot els cants de la tripulació i els roncs dels que dormen, fatigats de remar. S’ha de tenir cura de no trobar-la, la dissort s’encomana...

Indrets de la mar

Illes Medes. Hi viu la reina de les sirenes en un palau de vidre i corall

Illes Formigues. Vora de Palamòs, davant de Cap Roig. Es veuen bellugar: eren uns vaixells pirates que venien a atacar la costa i Sant Joan els va maleir convertint-los en pedra.

Illa de Tossa. Molt a prop de la costa, conta la llegenda que es tracta d’u n vaixell tombat, amb la quilla enlaire. Diu la llegenda que un pirata moro es va enamorar de la dama del castell i va decidir restar per sempre davant d’ella. Va enfonsar el seu vaixell que va donar la volta i va quedar convertit en roca. A les nits de lluna plena la gent de Tosa ha vist les ombres del pirata enamorat damunt la quilla i a la dama abocada als merlets de la primera torre de la muralla.

A la mitologia catalana troben illes que són records del Paradís terrenal: l'Illa sense Verí, la terra de Siònia, on totes les herbes, arbres i pedres són remeieres, l'Illa -On-La-Gent-No-Mor, l'Illa d'Adam i Eva, on neix l'arbre de la vida, la reïna del qual es vetllada per una serp terrible que només dorm la nit de Sant Joan,....

Isona77 17/07/10, 02:49 pm

Es extraordinari la quantitat de històries i llegendes que hi han. M'agrada moltissim aquest panell.

Invitat 21/07/10, 03:17 am

gegants i ogres

Els gegants, mireu per on, son citats a la Bíblia (Gn. 6, 1-4), on tenim a Goliat i Samsó, A Grècia tenim Polifem els Cíclops, Hèrcules, Gerió..., a les mil i una nits un gegant lluita contra Simbad i a la França medieval trobem a Gargantúa, Gulliver va a Brobdignan, el país dels gegants... És l'expressió de la força i del poder, la imatge del "pare terrible". En els relats son bons o dolents indistintament. Aquí en tenim uns quants. A la pàgina d' orígens hi tenim tots aquells gegants fundadors con ara Hèrcules o l'esmentat més avall Joan de l'Os, Gerió...

gegants humanitzats

Rotllà. Un dels gegants més prolífics al nostre país és Rotllà o Roldan, el mític heroi de Carlemany. D'ell es diu que quan tocava el seu corn Olifant se sentia des de Tolosa a Saragossa. No es pot dir que no anès ben armat, duia una espasa de virtut, Durendal, una roca plana grandiosa, una gran maça de ferro que pesava moltíssims quintars i una vara, també de ferro, de més de dues canes de llargària. Rotllà va deixar moltíssimes empremtes: cops de mall, d'espasa, pedres llançades (menhirs)... Donem una ullada al mapa i ho veurem.

Pròpiament Rotllà, era nebot de Carlemany, un dels dotze pars de França . A l'epopeia medieval de la Chanson de Roland es descriuen les gestes temeràries que va realitzar contra els moros i la seva mort heroica a Roncesvalles, volent venjar el seu amic i company d'armes, Oliver. Va morir en el camp de batalla en una emboscada, traït per Ganeló, el seu padrastre, i va ser plorat per Carlemany.

Per veure les moltes empremtes de Rotllà a Catalunya, però també a València, Occitània, Aragó o Euskadi, f(visiteu l'Atles)

Altres gegants més o menys famosos són:

Moro Ferragut. Relacionat amb Rotllà. Aquest i Ferragut , per evitar la batalla i els morts i ferits que comportaria van decidir jugar-se-la en un combat singular. van lluitar durant set dies, només reposant de nit. Tan lluitar es van fer amics i un dia el moro li va explicar que només tenia un punt feble: el ventre, però el duia protegit per una pedra. En Rotllà també tenia un punt feble, la planta dels peus, però se'n va cuidar prou d'explicar-li res. A la matinada, rotllà li va robar la pedra i, d'un cop de puny al ventre, el va deixar estassat allà mateix, a Núria, a la Fossa del Gegant.

Gegant de Sant Aniol. A La Garrotxa, al peu del Bassegoda, es diu que h ha una cova que arriba fins a Tolosa. La cova es guardada per un gegant ferotge armat amb una gran destral, amb la que evita que ningú passi. Ha fet tants morts que quasi bé no es pot entrar a la cova perquè la pila d'ossos amuntegats ho impedeix.

El Fort Farell. Nascut a Caldes de Montbui. Era tan gran que per caminar feia servir un pi com a bastó. Era pagès i un dia mentre llaurava, un caminant li va demanar una adreça, i en Farell, per indicar-li va fer el senyal aixecant bous i arada. Al Fort Farell o Gegant del Pi se li han atribuït llegendes originàriament pertanyents a altres gegants. A part de la llegenda típica se'n conta una altra: diuen que quan Colom va tornar d'Amèrica va portar un indi negre de mida gegantina. El rei catòlic, impressionat per la mida, va mostrar la seva sorpresa. Els responsables de l'ajuntament li van dir que, no gaire lluny, vivia en Farell, tant o més gran que aquell indi. El van anar a buscar i a l'arribar el volien fer pagar la taxa de llenya, ja que portava el pi, per no pagar va llençar el pi per sobre la muralla. En Farell va engrapar el gegantàs i dient: Aparteu-vos, gent d'Amèrica, que allí on caurà tot ho aixafarà!. I el va fer voleiar i el va llençar enlaire, amb tanta fúria que el va fer retornar a Amèrica.

Quan en Farell tornava cap a casa es va ajeure a Collserola, que aleshores era molt més baixa, per tal de dormir. Va fer tant de fred que el pobre Farell va quedar allí petrificat. Avui encara es veu la seva silueta en el relleu que forma la carena.

Un altre gegant seria Joan de l'Os i tota la seva colla. Aquests però estan a l'apartat dels orígens. Al mateix apartat tenim a Mandroni, el gegant de Betlan, un gegant defensor de les llibertats en temps dels romans a la Vall d'Aran.

Pare Falgars . Al Ripollès. Gegant molt servicial: el rector de Sant Julià de Vallfogona li encarregava feines diverses com transportar la campana. Al morir el van enterrar al llindar de la porta

El Nen de Vacarisses, es lleva per Collsacabra i amb la seva bufera desencadena fortíssimes ventades a la Plana de Vic.

El Pare Esmé, senyoreja el Montseny i es planta eixarrancant-se amb un peu a les Agudes i l'altre al Turó de l'Home.

Els regira-rocs eren una nissaga de gegants que vivien prop de Montserrat i vivien de la feina del camp. Un any que la collita va ser dolenta, van decidir robar els veïns i els vianants. com a càstig ells i el menjar robat es van convertir en pedra. Es poden veure en forma de pallers a la zona de les Agulles, sota les coves d'Alpens.

Set Homes. Gegant alt com una muntanya. No es té constància de la seva residència
Mala Cosa . Gegantàs que surt pels carrers de Barcelona a mitjanit i s'esfuma tan bon punt clareja. És negre i de testa punxeguda, segueix a la gent sense deixar-la de petja; si el perseguit s'amaga en una casa la Mala Cosa l'espera al portal.
Gegant del Romaní. Viu en una illa encantada davant de les platges de la Marina. Disposa d'un passadís secret que el permet arribar fins a Benifallim (l'Alcoià), a la serra de Rontonar.

En aquest lloc se'l pot fer present tibant una gran mata de romaní que resulta que és el seu cabell. Quan se li estira el cabell-romaní el gegant diu: "Si m'estires els cabells me n'eixiré amb ells". És un gegant moro de quatre braces d'alt.

Petarrà. Geganta de Menorca que, quan filava, feia servir el monòlit anomenat Fus de la Geganta. A la Taula de Torrauba, servia a altres cinc gegants uns tiberis pantagruèlics. Els cinc gegants seien a les cinc pedres que envolten el megàlit.

Invitat 23/07/10, 11:28 pm

gegants cíclops

Gegant de l'Ull al Front, del Moianès, de la Quera (La Garrotxa) o de Rocallaura. La llegenda explica que a uns caminants se'ls va fer de nit al bosc i es van aixoplugar en una cova. Al poc va aparèixer un gegant amb només un ull al front conduint un remat. Els viatgers es van amagar com van poder. El gegant en va atrapar un i se'l va fer a la brasa.Un cop tip es va adormir i els altres caminants amb una brasa li van cremar l'ull. Els caminants van poder escapolir-se penjant-se del ventre de les ovelles quan aquestes sortien, o bé amb una pell d'ovella al damunt. A aquest gegant emparentat amb Polifem també se l'anomena Pare Gagantàs i Pare Janàs

Al Pirineu hi ha d'altres gegants bornis, amb un sol ull al front; són els que guarden gelosament els ramats del bestiar deIs corns d'or -com el ramat de Gerió, que Hercules va robar. Diverses rondalles parlen de les aventures, normalment d'un noi i una noia que volen robar un corn d'or. Aquestes rondalles abunden per tot el Pirineu, com si la serralada fos un reducte d'antics cíclops .

gegants antropòfags (ogres)

Aquest apartat recull els ogres, gegants que, segons el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans, és el gegant que menja carn humana. Nosaltres farem extensiu el nom a aquell gegant que s'especialitza en fer mal als humans, especialment als nens. Molts d'aquests ogres figuren com a espantacriatures. Possiblement, temps enllà, tingueren una personalitat més definida i concreta dins aquest món de la mitologia catalana.

Gegants Gops. Viuen a la terra dels Gops. Són gegants que només mengen carn humana: viuen de la guerra i es mengen els presoners i, fins i tot, els seus propis morts i ferits. Tenen un sol ullal, cabells gruixuts i rasposos i una barba que els hi creix des de la punta del nas.

El Peladits vivia prop del massís de Montserrat, pels pobles que es despleguen a la seva falda. És un ésser molt prim, cobert per una gran mata de cabells negres de cap a peus, altíssim, tant que se l'havia confós amb un pi. Baixa des de les agulles de Montserrat amb una cistella on porta les seves eines per rentar criatures (no ho havíem dit però el Peladits s'encarrega de netejar a fons els nens que brutegen). Per rentar les criatures segueix un ritual fix: primer fica el nen en aigua bullint, el frega amb una pedra i el va estovant amb una paleta de ferro. Després d'això el raspa, el pela i el talla a llesques, deixant-lo net com una patena. Per acabar,el pentina amb un filferro de punxes. Per fer aquesta feina el Peladits cobra directament de la guardiola del nen. Si té molts diners estalviats l'ogre salta i fa uns crits impressionants.

Una habilitat curiosa del Peladits és que té poder sobre els polls, amb els que ataca els nens especialment bruts. Els polls arrosseguen aquests nens fins al fons del mar, d'on ja no en tornaran. Per fer més veraç aquesta història les mares explicaven que la Via Làctia era en realitat una processó de polls a les ordres del Peladits.

Un altre personatge emparentat és el Pardinot. Com el Peladits és alt i negre, amb uns cabells enredats i amb dues grans gepes: una al pit i l'altra a l'esquena, amb la qual cosa té un caminar diríem peculiar. Dos ulls grans i una boca com l'entrada de l'Infern. Té un nas llarg i corbat com ganxo. Les dents són el més horrible de la seva cara: són descomunals: els superiors li arriben fins més enllà de la barbeta i els inferiors li pugen per sobre el front .El soroll que fa quan mastega és infernal. Aquest viu per la zona de Ribes de Freser i també té cura dels nens bruts als que tanca en una cova i els neteja amb un raspall de netejar cavalls i els pentina amb un rasclet. La femella del Pardinot, la Pardinota, fa el mateix amb les nenes i encara és més temuda que ell.

En Trucafort és més alt que una muntanya i viu en una cova a prop de Castellar de n'Hug. Porta una barba blanca que es trepitja quan camina i aleshores fa uns crits que fan tremolar les muntanyes i es senten set hores lluny. Va amb una pedra al damunt del cap com si fos un barret i una de deu vegades més grossa a l'esquena que deixa caure damunt els nens dolents que troba pel camí.
Hi ha ogres especialitzats en altres feines. Per exemple el Caçamentides menja carn de nens mentiders, als que es menja de set en set. El Papasopes o Papamosques que es mengen el plat del llepafils al mateix temps que el van mossegant.El Pare Gegant i el Caragot, s'encarreguen de menjar els nens trapelles; el primer se'ls menja crus i el segon els cuina. El Batoni i en Pugot són dos ogres ferotges; del primer sabem que és negre i del segon que té molt mal geni.

Tots aquests ogres, ara reconvertits en espantacriatures i alguns ja despareguts de l'imaginari col·lectiu, juntament amb tota la seva parentela els trobareu llistats a l'apartat Espantacriatures

Tenim unes quantes ogresses que entrarien dins d'aquesta categoria, però ara ja estan relegades a espantacriatures i aviat només estaran en aquestes pàgines i en alguns llibres que parlaran d'elles... (les podem trobar a espantacriatures)
La Bensor, vella, estranya, arrugada, lletja i rondinaire que pega als nens dolents a Aiguafreda i el Figueró.

La Donzella de Noades, que viu al fons del llac de Noades, vetllan un immens tresos juntament amb un drac o l'encantada del Prestil, reina i senyora de a font del Prestil, al massís del Montgrony.

La Maria Bruta, de Sant Andreu de Llavaneres, és una vella bruta i repulsiva que roba criatures a dotzenes per guisar-les i fer-les en salsa, i les servia a una munió d'encantats que anaven a menjar a l'Hostal de la Maria Bruta, al fons de a cova del mateix nom.

gegants fundadors

Hèrcules.Fundador de Barcelona. Diu la llegenda que Hèracles va navegar fins la península Ibèrica amb nou barques, una de les quals, la novena, va recalar a les costes del llevant. A l’indret on es trobava aquesta barca, Hèracles va fer construir una ciutat nova a la qual anomenà barca nona (Barcelona).

Sembla ser que Hèrcules (Hèracles pels grecs) va fer tot un periple per la península Ibèrica, durant el qual repoblà Vic i funda la Seu d'Urgell, a més de fundar Barcelona. Al marxar va deixar de regent d'aquest regne a un tal Hispà. Tota aquesta història d'Hèrcules està recollida en un llibre de 1243, De Rerum Hispaniarum, de Rodrigo Jiménez de Rada, arquebisbe de Toledo, que devia ésser un best seller de l'época, dons se'n van fer traduccións al català i diverses edicions..

Túbal va rebre l'encàrrec del seu pare Noé de poblar Europa i, embarcant al port de Jaifa, va travessar tot el Mediterrani i després de vorejar les costes de Catalunya va desembarcar en el delta del riu Francolí, contruint a la seva vora la primera ciutat de la península Hispànica, batejant-la amb el nom de Tarraho, que era el nom del seu fill primogènit.

En Tubal tenia tres fills: Tarrahó, Semptofail i Hibero, i després de repartir el territori d'Espanya entre tots tres, a Tarrahó li va correspondre la terra més rica, i la va anomenar Tarrahonense i la seva capital Tarranona, que al llarg del temps per unes deformacions fonètiques van esdevenir Tarraconense i Tarragona, respectivament...

D'altres mantenen la teoria de que van èsser els armenis que acompanyaven l'expedició d'en Tubal, els que la van anomenar Tharacon, que en la seva llengua vol di "home que cuida els ramats", per que aquest era l'ofici d'en Tubal quan vivia a Terra Santa.

Gerió. Fundador de Girona, a aquest el tenim a l'apartat d'orígens.

Tombatossals. Heroi mític de Castelló de la Plana. Fill de la Penyeta Roja i el Tossal Gros, amb l'ajut dels seus amics, Arrancapins, Cagueme i Bufanúvols (la conllonga del Rei Barbut), fa que el Rei Barbut baixi de les muntanyes i fundi la ciutat de Castelló i, gràcies al desig de la filla del rei d'ampliar el regne, conquereix als filisteus les illes Columbretes.

A partir de llegendes i amb creació pròpia en Josep Pascual i Tirado, un il·lustrat agricultor castellonenc, va escriure la novel·la Tombatossals el 1930. Estem, doncs, davant d'un mite del que en sabem l'origen. La novel·la està plena de personatges a més d'en Tombatossals, el Rei Barbut i la seva filla, la infanta.

Contenido patrocinado

Llegendes catalanes

Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

magnific aquest panell

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes

Re: Llegendes catalanes