Voldria fer una mica de Història

El fet de fer una mica de Història ens permetrà arribar a la conclusiò a que porta aquest relat i sobretot veure fins a quin punt Europa està en deute amb Catalunya.

És bo conèixer l'història per tenir clar de que ens hem d'apartar.

Doncs a vegades, Re01, dona la sensació que has perdut aquesta part de la memòria. Has provat amb cues de pansa ? Diuen que va bé.

Re: me n'alegro que te la sàpigues de memòria. Per tan, et pots saltar el panell. Jo segueixo amb la Història perquè si una cosa es important en aquesta vida es no perdre de vista els origens ja que arreu del mon s'intenta diluir la identitat de tots els pobles i fer-ne d'ells mases uniformes fàcilment manipulables.




ESPANYA CONTRA EUROPA

Per la seva banda, la situaciò dels presos de Pamplona i Hondarribia es va modificar radicalment el 1719. En el marc de la guerra de la QUADRUPLE ALIANÇA (1718-1720), les tropes franceses, comandades per el Duc De Berwick, van entrar a Guipúscoa amb l’objectiu de ocupar la Península. Puntualment, França s’havia aliat amb la Gran Bretanya, els Països Baixos i l’imperi Alemany, i Felip V havia esdevingut el seu enemic. En el mateix context , França finançá la guerrilla de Pere Joan Barceló Carrasquet al Principat i ocupà algunes viles del Pirineu catalá, on restablí el régim municipal anterior al Decret de Nova Planta.

Per aquest motiu, les autoritats borbòniques ordenaren els desplaçament dels presos d’estat a l’alcàsser de Segòvia on romandrien fins el 1725. No tots hi anaren però, Aleshores Francesc de Sanç i el seu fill Ramon, Joan Llinás, Gaietà Antillon i Simón Sánchez solicitaren el perdò a Felip V i obtingueren l’indult. Cosa que els permeté tornar a casa. Alguns d’ells van ser utilitzats aleshores com a oficials de les milicies guipuscoanes que van contribuir a aturar l’ofensiva francesa.

LES CALAMITATS DINS L’ALCÀSSER SEGOVIÀ
Alguns informes sobre la condició dels presos de Segòvia resulten colpidors.

Segons el jesuïta Pedro Aleson, una de les poques persones quee hi va tenir-hi accés, els presos estaven “desnudos y muertos de hambre y sin hallar quien les quisiera prestar para comprar ni una libra de pan”. Les malalties cròniques eren freqüents. Segons el metgede la presó, Josep Torres patía “achaques habituales y muy continuos arrojando piedras por la vía de la orina”, mentre els seus companys tenien “melancolía,hipocondría, afectos de pecho y palpitación de corazón, todossíntomas de suma gravedad y riesgo”.
La pau de Viena del 1725, la primera signada per Felip V i l’emperaddor Carles IV (Carles III dels catalans) va posar fi a aquella situació. La pau establí l’amnistía recíproca. Els presos d’estat de la Corunya i Segòvia van ser alliberats a la fi d’octubre.
Aleshores, els més afortunatsvan fer cap a Viena.
Alguns, però, greument malalts i envellits, ja no els van poder seeguir. Aquest va ser el cas de dues figures clau de la guerra: Antoni Villarroel i Joan Baptista Basset.
Les xifres parles soles: entre 25.000 i 30.000 persones van haver d’abandonar el Principat poc abans o just desprès de la fatal data de l’11 desetembre del 1714. La meitat o més eren catalans; la resta austriacistes d’altres territoris de la Corona d’Aragó i fins i tot alguns castellans contraris als Borbons.
Per una població, la del Principat, que es calcula rondava el mig milió de persones, el cop va ser considerable; es tracta del primer gran exili dela història peninsular. El desterrament va afectar totesles capes socials, però sobretot els individuus amb més pes públic: governants, religiosos, nobles, intelectuals… El país va quedar desert d’individus capaços d’oposar algun tipus de resistència a la voluntat d’esborrar tot rastre del’antic ordre austriacista i d’uns costums, lleis i cultura seculars, d’accent català

El castellà, en general, sempre ha estat cruel i venjatiu.

I tan Sinuhé. El que segueix en dona fe.

L’exili havia començat molt abans de la caiguda de la capital. Ja des del 1713, molts nobles de la Cort de Barcelona se n’anaren cap a l’Imperi seguint les tropes austríaques. Els religiosos, en canvi, triaren per norma un altre destí: Roma, Itàlia, de fet, on l’Emperador tenia amplis dominis, va ser destí de bona part dels herois de la guerra. Un cas paradigmàtic és el dels germans Antoni i Manuel Desvalls: el primer, comandant general dels fusellers de muntanya, el segon, governador militar de Cardona, i amdós coronels de cavalleria. L’orografia de la fortalesa bagenca afavorí que els borbònics accedissin a una amnistia general dels militars i fusellers que hi resistien, a canvi de la capitulació. Sis-cents homes pogueren marxar sense ser destorbats i embarcar a Mataró en direcció a Gènova, on arribaren el 13 de novembre. Els Desvalls lideraven aquella tropa.

El general Josep Moragues en canvi, preferí quedar-se pensant que no li passsaria res. Quan va adonar-se que la repressió era molt més dura del que preveia, va ser massa tard. Després d’intentar fugir cap a Mallorca, el 22 de Maig del 1715 va ser detingut i jutjat sumàriament. Comdemnat a mort, va ser arrossegat viu per un cavall i esquarterat. El seu cap va ser posat dins una gàbia dalt del Portal de Mar de Barcelona. Hi va romandre dotze anys.

Part de la cançó Decapitació XII, del disc Cròniques, de Ramon Muntaner, 1977.

Josep Moragues i Mas
guerriller català, fill de la Garrotxa
lluità ardidament contra les tropes franco-espanyoles de Felip V
que venien a arrabassar-nos les llibertats

finalment vençut el 1715
després d'un intent de fugida cap a Mallorca amb altres companys
és pres i dut a judici

Josep Moragues és considerat culpable del delicte d'alta traïció
i per tant, condemnat a mort
la decisió del tribunal és que mori a garrot

L'endemà de la sentència, junt amb dos companys més,
és mort a garrot, descalç i amb camisa de penitent,
refusant-li tot honor

Després de l'execució fou esquarterat
i el seu cap sangonós exposat públicament dins una gàbia de ferro
al davant de la diputació del general de Barcelona
per escarment de patriotes

Els precs de la seva muller perquè la gàbia fos retirada
i el crani restituït al seu cos
no foren atesos fins dotze anys després de l'execució

LA SORT DELS DEFENSORS DE CARDONA

Si l’exili dels defensors de Cardona va ser col•lectiu, i amb honors militars, la sort de la majoria d’exiliats es ventilà de manera individual i estrictament clandestina. Això s’esdevingué ja amb els cinc comandaments militars que no es presentaren a la cita –trampa del 22 de setembre del 1714. Parlem dels coronels Pau de Thoar i Blai Ferrer i dels tinents coronels Alfonso Díaz de Aux, Esteban de Llerena I Joan Vernet. Tots ells s’exiliaren. Thoar va participar en la companyia de voluntaris exiliats que van combatre a la Tercera Guerra Turca, sota les ordres de Manuel Desvalls (1716-1718).En aquella contesa, els imperials van conquerir Temesvár (avui Timisoara, a Romania) i Belgrad.

Ferrer, per la seva banda, va combatre a Sardenya, on va ser detingut per les tropes borbòniques el 1717. Morí el 1736 a l’Hospital d’Espanyols de Viena. En aquella institució, que va ser fundada el 1717 per personal sanitari íntegrament català, també hi morí aquell mateix any Díaz de Aux. Segons dades del cronista Francesc de Castellví, l’hospital havia atès fins l’octubre del 1732 prop de 2.500 pacients.

Dels presos alliberats el 1725, com a mínim vuit es desplaçaren a la capital imperial, segons ha documentat Agustí Alcoverro: Bellver, Dalmau, Torres, Aixandrí, Maians i Vila, que provenien de Segòvia; i Ramon i Mas, que havien estat tancats a la Corunya. A Viena van poder obtenir una satisfacció material i moral pels anys patits. Alguns es van reenganxar a l’exèrcit, com Sebastià Dalmau, que va morir a Viena el 1762 després d’haver obtingut el grau de tinent general de cavalleria de l’Imperi. D’altres feren carrera funcionarial, com Josep Vicnt Torres, que havia estat secretari del consell municipal de València i que el 1727 va obtenir la secretaria del REIAL SEGELL DEL CONSELL D’ESPANYA DE VIENA. Tots van obtenir pesions d’acord amb el seu rang militar, en ingualtat de condicions amb els seus homòlegs de l’exèrcit imperial. Alguns disposaven d’una vida particularment dilatada, com Josep Bellver, que va morir centenari, o Manuel Desvalls.

En aquestes circumstàncies, Francesc de Sanç evidencia un autèntic contrapunt. Sanç va ser indultat per Felip V i es desplaçà, tanmateix a Viena desprès de la pau. Allà maldà durant molt temps per obtenir una pensió imperial. Morí el 1757, amb gairebé noranta anys, poc desprès que l’Administració vienesa li hagués concedit una petita paga.