Les raons del foc

A vegades posar nom als perills és una manera de conjurar-los. És el que van haver de fer els antics grecs al considerar la terra, l’aire, l’aigua i el foc com els quatre elements. No n’hi havia per menys. Aquests quatre elements formen part de la vida, però també de la mort. La terra s’ensorra sobre els poblats i sepulta la seva gent, però de la terra neixen les collites. El mar s’empassa els vaixells i inunda els camps, però sense aigua només quedaria el desert. L’aire ens permet respirar, però l’huracà ens arrossega. ¿I el foc? Hem domesticat el foc i l’hem tancat en una caixa de mistos o en un encenedor. El foc ens escalfa el menjar, ens salva de l’hivern i dóna llum als déus. Però la paraula «¡foc!» és l’últim crit que sent l’afusellat.
Fa setmanes que parlem del foc. I no es tracta d’un foc amic, sinó d’un pretext per portar a la pira un Govern matusser i apocat que no va saber dir la veritat a temps. En aquestes circumstàncies, ses senyories, que no han estat capaces de muntar una comissió d’investigació sobre els fons espuris del Palau de Millet i dels seus beneficiaris, l’han emprès contra els consellers de la cosa. I els consellers d’Interior i de Medi Ambient han enviat a comparèixer-hi els bombers –això sí: amb els seus uniformes– perquè declaressin davant d’uns diputats que en cap cas hi havien anat a aprendre, sinó que només es disposen a condemnar o exculpar.
Una de les afirmacions més contundents i més carregades d’humanisme la va pronunciar un dels experts dels GRAF. Venia a dir aquest bomber savi que els arbres cremats tornen a créixer, però que les vides segades pel foc són irrecuperables. I que farien bé ses senyories d’establir un ordre de prioritats a l’hora de dissenyar els protocols de l’extinció dels incendis forestals. Aquests bombers que van comparèixer davant d’aquesta comissió de sords voluntaris coneixen els capritxos del foc, saben el que significa que el foc plogui sobre els seus caps. Sens dubte, són els més grans experts en aquesta ecologia del foc en un país que ha vist com, amb l’abandonament, les àrees cultivables s’han omplert de masses boscoses fins a crear un espai continu que no entén de comarques ni de comunitats autònomes. Aquests bombers saben escoltar el cruixit de les branques seques i veuen la quantitat de combustible acumulat en aquests paisatges de postal pels quals tant clamen els ecòlegs de saló.
Però no ha servit de res la saviesa dels nostres petits herois. Ni els seus responsables polítics van estar a l’altura ni l’oposició, encegada per la necessitat d’esgarrapar els vots imminents, ha escoltat el que els professionals han dit fent de portaveus de les víctimes. És massa fàcil demanar responsabilitats sobre els cossos calcinats de gent valenta i no atendre les seves raons. Entre els seus caps polítics i els que aspiren a ser-ho han desautoritzat una de les poques professions concebudes per a la defensa del patrimoni comú. Però, ¿quin és el nostre patrimoni? ¿Dues-centes hectàrees de bosc o la vida i la humiliació pública dels que havien d’enfrontar-se a una muntanya cremant?
És fàcil ser fort davant del feble des dels escons ignífugs. Després de l’incendi i els morts, el Parlament s’ha acarnissat en una gent que d’ara endavant tindrà motius per dubtar si de les seves mangueres surt aigua o únicament la cendra de les paraules que els diputats han dit i que els mitjans hem amplificat. En nom d’aquest ofici, els demano perdó.

Té raó aquest bomber, un bosc cremat en pocs anys es regenera, i sembla que no hi hagi passat mai res. Està clar que millor que no passi, però si passa tampoc cal arriscar més del necessari per apagar-ho. En canvi hi ha una cosa que si fa que mai més tornin a créixer arbres, o cap mena d'herba: el ciment.