El Català , per Anna Maria Villalonga

No cal que digui que, com a filòloga catalana (i també castellana), he estudiat aquesta qüestió, he llegit articles i estudis, he tingut professors molt importants que s’hi dediquen, he fet assignatures sobre el tema, etc. etc.
Per aquest motiu, tot i que humilment, en parlo amb un mínim coneixement de causa. Dic això perquè sovint la gent opina sobre llengua amb una certa lleugeresa. I està molt bé, perquè la llengua és un bé comú i que tots manegem a totes hores i a tots els nivells de la nostra vida. Malgrat tot, la lingüística és una ciència i, per tant, hem d’acceptar allò que els científics han extret de les seves recerques. És a dir, de vegades cal deixar la lleugeresa de banda i fer cas d’allò que ens diuen els experts.
Exactament igual que amb els descobriments mèdics, físics, astronòmics, etc. Ningú no es posarà a dubtar d’allò que diu un reputat astrònom sobre les noves troballes a l’espai, oi? Doncs això.
El català, llengua mil·lenària, no està prou protegida. Per subsistir i no perdre la seva genuïnitat i la seva idiosincràcia, necessita protecció. Viu en una situación anòmala, de diglòssia, compartint l’espai amb una llengua imposada que a tots els efectes és la llengua dominant. Quan en un lloc es produeix aquesta situació, de mica en mica la llengua dominant va acaparant cada cop més espais socials, va fagocitant la llengua minoritària, va atrapant-la en una xarxa de convergència lingüística que la condueix a la degradació i, amb el temps, a la desaparició.
Aquest fenomen està àmpliament estudiat i es produeix arreu, fins el punt que al món cada dia desapareixen llengües. I, amb elles, tota la riquesa cultural, tradicional i de visió del món que cada llengua ens proporciona de manera única. Està demostrat que la visió de la realitat d’una persona políglota és més rica i àmplia que no pas la d’una persona monolingüe, perquè cada idioma aporta un bagatge de mirada i comprensió envers el món diferent i amb matisos incomparables.
Encara que al nostre poblet, a la nostra comarca, sembli que el català és ben viu, no deixa d’estar en perill. Es parla cada cop pitjor, amb un registre més baix. Només cal contemplar amb esperit crític els TN de TV3. A més, actualment la situació s’agreuja per l’arribada de tantes llengües foranes. Els darrers estudis calculen que se’n parlen més de 300 a Catalunya, cosa que fa uns anys no era així ni de bon tros.
Per tant, hem de lluitar com a catalans per la nostra riquesa més gran, per la nostra principal senya d’identitat i per la nostra cultura i la nostra literatura. Les aparences enganyen i el català necessita de la nostra militància totes les hores del dia.
I hem de fer cas d’allò que ens prediuen els que més en saben, que per això estan. Haver-los estudiat m’ha permès ara, amics, escriure aquest comentari. Perdoneu l’extensió.