“Després de les consultes no podem caure en discursos triomfalistes o victoriosos”

Inconformista i un afèrrim defensor de la independència. Així és el cantautor de Riudebitlles Cesk Freixas, qui desitja veure uns Països Catalans lliures algun dia. Però és conscient que Catalunya és complexa i cal una anàlisi més acurada de la realitat perquè ara només el 30% dels ciutadans volen un país independent. Proposa continuar treballant i ell ho fa des de la música. El gener sortirà al mercat Les mans dels qui t’esperen, el seu tercer disc, amb més cançons crítiques i compromeses amb la realitat en la qual està immers.


per Maria Sistachs
Mirant les consultes de diumenge amb perspectiva, consideres que és un resultat satisfactori que el 30% dels ciutadans vulguin la independència?
Les consultes no deixaven de ser simbòliques. Era un acte de reafirmació i de recol•locar el vot i el moviment independentista en un mapa. Arribar gairebé al 30% de participació, a nivell general, és prou bo i a més a més cal tenir en compte que el sí per la independència va superar de llarg el 90%. Però, no ens podem quedar aquí, falta molta feina i les consultes són una eina més que tenim a l’abast per dur a terme el procés de construcció nacional.

Ara es proposa fer un referèndum vinculant. Té sentit?
Totes aquestes opcions democràtiques que surten d’iniciatives populars són positives i, evidentment, qualsevol procés d’aquest estil, que permeti executar la democràcia en pels i senyals, és bo. És cert que fa falta fer un anàlisi més acurat del nostre país, perquè on s’han organitzat la primera tongada de consultes són llocs amb una clara tradició independentista, catalanista o nacionalista. Però el país és molt més complex que això. Algun dia ens hem d’arriscar a fer un referèndum d’independència que parli de Països Catalans i no només del principat però, hem de ser realistes perquè hi ha zones del país on serà molt complicat, ara per ara, treure un resultat favorable al sí.

Què caldria fer perquè els resultats fossin bons a tot arreu?
Seguir treballant molts aspectes de l’àmbit polític, cultural i social. Ara per ara, estic segur que hi haurà llocs del nostre país que el sí s’emportaria una derrota bastant important. I això, a qualsevol independentista li fa mal reconèixer-ho però és el país que tenim i 300 anys d’ocupació espanyola donen per molt.

Ha estat positiu que la gent de 16 anys pogués votar per primera vegada?
Pel que vaig veure a Vilanova i la Geltrú la mitjana d’edat que anava a votar era gent gran, de 50,60 i 70 anys, molts avis i àvies i vaig veure molt poca gent jove.

Als joves no els interessa la política...
Potser no s’ha sabut transportar bé el discurs perquè aquesta gent s’impliqui, ni que sigui per anar a votar. És positiu haver retallat dos anys l’edat de vot. Però l’estructuració de la societat fa que el jovent passi de tots els temes polítics. Amb temes independentistes i nacionals aquest sector sempre s’hi ha implicat molt. Però, també és cert que no sempre tot el jovent s’hi implica i hem de trobar mecanismes o estratègies perquè s’interessin per aquests processos.

Com s’ha de fer?
La política ha arribat en un moment que està tan desacreditada que el jove fins i tot la veu com una cosa enfosquida, grisa, on no s’hi veu reflectit. Cal obrir les portes, fer la política més participativa i, sobretot, renovar una mica més el discurs. El que es porta dient des de fa molt de temps des de l’Esquerra independentista és precisament apostar per la democràcia participativa, on tothom pugui dir-hi la seva, aportar-hi el seu punt de vista.

Les consultes han estat una iniciativa popular, com recolliran els partits els resultats?
No confio massa en el treball que puguin fer els partits polítics perquè ha quedat demostrat que els seus interessos passen per davant dels nacionals. Això vol dir que els resultats d’aquestes consultes les faran servir en benefici del seu partit. Si per alguna cosa han servit les consultes i les plataformes que s’han anat creant és per fer un contra poder.

Pots explicar-ho...
Cal recuperar i reivindicar un front de lluita que és el de la ciutadania, que no està vinculat a cap partit i té uns objectius clars, amb ganes de tirar endavant el projecte polític. Al final serà aquest front el que farà avançar l’horitzó de la independència.

Per tant, consideres que el moviment de consultes s’ha intentat polititzar?
És inevitable. Els partits miren pels seus interessos i una iniciativa tan gran com la que hi ha hagut tothom la vol capitalitzar i capitanejar. Però s’ha sabut portar prou bé i distanciar-se de marques polítiques i partits. Veient-ho des de fora, pot ser una de les victòries d’aquest procés.

La independència està més a prop després de les consultes o estem igual que abans?
Estem igual que abans. Les consultes han servit per delimitar el terreny de joc per on ens movem, situar damunts d’uns números la quantitat de persones relatives que donen suport a la independència i per acabar de convèncer moltes persones que estan cansades de moltes coses. Però no podem caure en discursos triomfalistes o victoriosos, ni dir que la independència l’aconseguirem d’aquí a un o dos anys.

Llavors quan s’aconseguirà?
Quan no ens oblidem, sobretot, de seguir treballant la part més social del nostre país. És una lluita de llarg recorregut, com una carrera de fons. I la independència arribarà, però no tan aviat com alguns discursos diuen.

Els catalans estem preparats per ser independents?
Sí. Catalunya ha demostrat tenir una capacitat molt gran en molts aspectes de desenvolupament nacional, i aconseguir unes estructures d’estat ens donarien la oportunitat de desenvolupar polítiques que afecten directament a les persones de casa nostra, que ajudarien a fer un país, segurament, molt més just.

Aquest referèndum ha estat una resposta al recurs interposat pel PP a l’Estatut i que fa tres anys que està al Tribunal Constitucional. Si això no hagués passat la societat civil també s’hagués organitzat per fer una consulta d’independència?
Com a militant de l’Esquerra Independentista fa molts anys que portem dient que la via autonomista ens lliga a l’Estat espanyol i ens condemna a seguir sent una regió d’Espanya. Tots els problemes que hi ha hagut amb l’Estatut i la resposta dels ciutadans ha provocat que molta gent despertés, i potser ha estat l'espurna que ho ha encès tot. Però tard o d’hora els catalans amb sentiment nacional se n’haguessin adonat.

Ets un cantautor de protesta i algunes de les teves cançons tenen un clar rerefons polític. Per què has escollit aquest camí?
Parteixo de la idea que la cultura ha de ser crítica i ha de fer reflexionar. Tenia molt clar que volia dir coses per no quedar-me indiferent, ni que les persones que m’escoltaven s’hi quedessin. I tenia una necessitat de parlar del que afecta al nostre país i a l’entorn social. La cançó d’autor no s’estava explotant gens en aquest sentit.

La música et serveix per ensenyar com veus la societat?
Sí. Però, no tan a nivell individual sinó també col•lectiu. Espero que la gent que escolti aquest disc o els meus discos entengui que és una mica despullar-me a mi mateix, i també l’eix central o ideològic d’un determinat col•lectiu de persones que creiem que les coses han de canviar o poden canviar en molts aspectes.

Quina és la filosofia del tercer disc: La mà dels qui t’esperen?
La idea que hi ha al darrera del disc és jugar amb la importància de l’individu, com a subjecte creador, actiu i participatiu, i del col•lectiu. Vull deixar molt clar que una persona ha de ser conscient de la seva vida, de la seva llibertat, però també de voler formar part d’un grup perquè junts podem aconseguir més coses i arribar molt més enllà.

En aquest tercer disc, hi ha la cançó de Hosanna on parles de “la lluita contra els necis”. Qui són?
Aquesta cançó parla de relacions sinceres, transparents, entre persones, que ens portin a un altre estadi sentimental de no dependència. I quan parlava dels necis em referia a tota aquella gent que no s’implica en la lluita perquè creu que que són cabòries d'altres generacions o aquelles que critiquen sense saber ben bé què diuen.

Creus que la situació per on passa Catalunya ha fet que cada cop apareguessin més grups de musica en català recuperant la cançó de protesta?
Hi ha hagut un moviment de cançó d’autor de protesta bastant important que està ressorgint però, no és tant per la situació nacional sinó social. Les condicions en les que ens hem trobat en els últims anys, fins i tot abans d’aquesta crisi, on els canvis socials han girat directament cap a la dreta i han afectat a treballadors, estudiants i famílies, han ajudat a recuperar una cançó d’autor més compromesa i encarada a la protesta.
Tenint en compte les relacions amb Espanya teniu dificultats els qui canteu en català per obrir-vos pas dins de l’Estat?
Sí perquè d’alguna manera estem fent una cultura que diu no a moltes coses de les que ens proposa l’Estat espanyol. Cantant en català és bastant complicat trobar un circuit dins de l’Estat espanyol que ens accepti. Sent independentistes encara és difícil que les línies oficials i institucionals de l’Estat ens vulgui i definint-nos com a anticapitalistes en molts espais, on segurament l’administració d’Extremadura ens podria convidar, nosaltres ja hi tenim l’entrada vetada.

Llavors què feu per moure-us per l’Estat?
Utilitzar espais alternatius. Els moviments d’alliberament de diferents punts de l’Estat tenen al seu abast sales de concert, ateneus o bars. Gràcies a això ens podem donar a conèixer. Però és complicat perquè hi ha una neocensura cap a les nostres propostes polítiques, no només a la resta de l’Estat sinó també a casa nostra.

Has tingut problemes per trobar productores que vulguin produir les teves cançons?
No he tingut problemes per treballar amb empreses discogràfiques o de manejament perquè a casa nostra tenim la sort que mica en mica ens hem anat traient aquesta por a un determinat discurs polític i, ara per ara, als Països Catalans hi ha prou infraestructura per poder promocionar els nostres projectes, com a mínim a nivell discogràfic. Però és cert que la indústria discogràfica està en crisi, i la indústria musical segurament ha d’anar cap a un procés de canvi.

Com et reben quan surts fora de Catalunya?
Sempre m’han rebut bé. I quan viatges fora dels Països Catalans aconsegueixes trencar molts prejudicis. Te n’adones que no ens veuen tant com uns monstres i que ells tampoc ho són. I quan sortim de Madrid hem aconseguit trencar els estigmes que teníem cap a tot allò que no era català com si hagués de ser nefast i horrible.

Sis anys sobre els escenaris, tres discos i el 2008 vas ser premiat per Enderrok a millor artista de cançó. Però a no tothom li agrada el que fas. T’esperaves que dos grups polítics, PP i C’s, et boicotegessin un concert?
Quan ho vaig saber em va fer certa gràcia. I vaig pensar que era normal que un discurs independentista a un espanyolista no li agradés. Però quan vaig veure les barbaritats, les mentides i les tergiversacions que feien d’informacions que no sé d’on van treure, a més de les amenaces i que el PP em volia portar als tribunals, ja no em va agradar tant. Però em vaig sentir molt acompanyat, i al final es va fer el concert a Figueres, on gairebé van venir 1.000 persones i es va demostrar que la gent estava al costat de la llibertat d’expressió i de la música compromesa. Al final, però, va ser la campanya de publicitat més gran que mai he rebut.

Alguna vegada has deixat d’escriure alguna cançó o de dir alguna cosa per por a represàlies?
Sempre he dit el que tinc ganes de dir. Sempre intento escriure les cançons des del respecte, la sinceritat i la comprensió amb totes les persones. Mai he escrit una lletra pensant que vaig a fer mal a aquesta gent. Encara que entenc que alguna de les meves cançons puguin molestar perquè venen d’on venen.

I arran de Figueres, en aquest tercer disc, tampoc t’has callat res?
No, al contrari. Figueres em va donar peu a escriure algunes lletres que parlaven, precisament, dels necis, que serien aquests partits una mica hipòcrites i ambigus. Aquell esdeveniment va enfortir-nos psicològicament, i va donar peu a fer lletres més compromeses. Potser hi haurà alguna cançó que molestarà a aquests que ens critiquen tant o que diuen que fem cançó violenta o carregada d’odi.