Laporta, Rosell i el maniqueisme

De vegades, potser encomanats per la deriva demagògica dels mitjans/empreses de comunicació/pressió, certs lectors expressen apriorismes condemnatoris sobre els articulistes que firmant amb nom i cognoms i fins i tot foto opinen lliurement i respectuosa sobre, per exemple, l'entorn i l'actualitat del Futbol Club Barcelona. Lectors que insulten articulistes i/o els atribueixen intencions ocultes interessades (alguns, els més imaginatius i paranoics, han identificat en el segon cognom de qui firma una suposada prova inculpatòria d'intencions fosques en els seus articles). En el cas que m'ocupa, el duet d'apriorismes és "ets un laportista" o "ets un rosellista", amanits amb una simpàtica bordada de perspicaces insinuacions sobre favors rebuts, fel·lacions ideològiques o fins i tot pertinença a conspiracions.

Deixem-ho clar, les paranoies són minoritàries i fruit del privilegi (lamentablement exercit) d'opinar anònimament. Amb tot, aprofito la deriva demagògica dels mitjans/empreses de comunicació/pressió en les últimes setmanes per expressar la meva opinió respecte a la figura de Joan Laporta:

Joan Laporta és un dirigent passional, que ha comès errors (sobretot de forma i d'arrogància), que en comet i en cometrà, com tothom, una persona pública que té el coratge de posicionar-se sense hipocresies mediàtiques ni febleses expressives, i, sobretot, és el president que ha dirigit el miracle dels últims anys de la secció d'esports del Futbol Club Barcelona, que abans que ell arribés patia un despropòsit colossal i ara és, i amb una diferència que inflama l'ànima dels més escèptics, una secció mundialment envejada.

El joc del Barça actual és miraculós en un moment evolutiu del futbol en què impera el talonari, el resultadisme, el tacticisme i la por a arriscar. Es pot argumentar amb raó que l'inici del cercle virtuós va ser compartit amb Sandro Rosell: totalment d'acord, i per això també tinc en bona consideració Rosell, però no com a president, perquè no en conec les virtuts, sinó com a intermediari per fitxar jugadors importants. El maniqueisme Laporta/Rosell em sembla inadequat, simplista i molt propi de la tendència d'anàlisi esquematitzador que patim. Qui firma afirma que no és ni Laportista ni Rosellista, perquè reconèixer els mèrits d'un no implica a negar els de l'altre.

I acabo manifestant la meva incredulitat en relació a les acusacions a Laporta per utilitzar el Barça com a plataforma política. Si hi ha un club de futbol a l'Estat amb connotacions extraesportives és el Futbol Club Barcelona. Escandalitzar-se per les manifestacions públiques de Joan Laporta em sembla un exercici d'hipocresia còsmic i gairebé còmic. I no entraré en afirmacions tipus "tot és política" per no obrir un altre meló, ara.

"Més que un club" vol dir precisament això que Laporta, i en això hi coincideixo, té més clar que molts altres que repeteixen la frase "més que un club" com si fos un tòpic buit de significat. La coherència necessita formes adequades, i en això Laporta ha de millorar; però d'aquí a fiscalitzar una presidència carregada d'èxits per defectes de forma hi ha un món (o una tergiversació).