Entrevista a Jaume Sobrequés, historiador i vicepresident de l’Àmbit de Cultura i Llengua del III Congrés Catalanista

Més fermesa és el que demana Jaume Sobraqués als polítics que governen Catalunya a l'hora de protegir la llengua i cultura catalanes. Es queixa, que en els últims temps, en el terreny identitatri la Generalitat ha fet poc i destaca que pel Govern, els símbols fonamentals del poble català no són prioritaris. Aquestes han estat les conclusions del III congrés Catalanista presentades, aquest dilluns al Parlament, en l'àmbit de la Cultura i la Llengua.


per Maria Sistachs
Quins canvis cal fer a Catalunya per aconseguir noves fites de construcció nacional tal i com es proposa en el III Congrés Catalanista?
Cal una mica més de decisió i de gosadia en els nostres polítics, que tinguin una major fermesa davant del govern de Madrid, i que siguin sensibles al dret que té Catalunya com a poble a autodeterminar-se. Aquest és el desig per avançar. L’autonomisme s’ha esgotat i, per tant, si no hi ha un pas més cap a la independència quedarem estancats en aquesta descentralització profunda que té uns límits que són impossibles de superar.

Després de deu mesos, quines conclusions han extret del III Congrés Catalanista?
En el meu àmbit, de llengua i cultura, demanem a les autoritats polítiques una major fermesa en la protecció de la llengua i cultura catalanes, en tant que són els símbols bàsics fonamentals i prioritaris de la identitat nacional del poble català. Ara mateix, potser no estan menystinguts, però sí que estan en segon o tercer ordre en les prioritats del Govern. El Congrés denuncia l’intent de voler enfrontar les despeses identitàries amb la societat del benestar i de la igualtat. però cal fer-ho compatible.

Segons vostè, l'aspecte identitari perd aquesta batalla...
Allò més important d’un poble és allò que és. En l’aspecte identitari en els últims temps el govern ha fet poc. Ha fet massa concessions a polítiques de l’Estat en relació a la llengua i a la cultura. I ha de quedar ben clar que l’única llengua oficial de Catalunya és el català. Això no vol dir que no hi hagi d’haver un gran respecte per la llengua castellana. Hi ha massa temor i masses interessos partidistes sobretot, dels partits d’esquerra, que tenen la seva base electoral en sectors importants de parla castellana i han primat en molts casos els interessos electorals als interessos nacionals de Catalunya.

Quin ambient s’ha viscut en aquest congrés respecte als anteriors, tenint en compte la crispació de la societat actual?
Ha funcionat d’una manera molt tranquil•la i relaxada. S’ha treballat en comissions i no ha tingut una projecció popular important i hi ha hagut actes públics puntuals de presentació però s’ha treballat amb absoluta independència del que passava a fora.

Què en faran de les conclusions?
Ahir es van presentar al Parlament davant de les autoritats del país, també es faran arribar al Govern i es posarà en marxa una comissió de difusió internacional de les demandes i peticions d’aquest congrés perquè arribin als polítics europeus i mundials i així el món tingui coneixement de la realitat catalana.

I què ha tingut d’especial aquest congrés respecte als anteriors?
Hi ha una línia de continuïtat, en el sentit que sempre s’ha pretès avançar en la institucionalització identitària de Catalunya i reforçar aquesta identitat. En aquest cas, els tres àmbits fonamentals del congrés han estat la identitat, la política i l’economia. I tant en l’àmbit polític com econòmic s’ha treballat molt intensament per configurar una nova estructura política i per treballar en una nova realitat econòmica.

La gent que ha participat ho ha fet de forma optimista, malgrat el moment de desafecció?
Han participat amb una gran esperança, il•lusió i compromís perquè saben que els drets de Catalunya no estan reconeguts en tots els nivells. El congrés té un to reivindicatiu permanent i la idea que hi ha darrera és la necessitat d’una Catalunya independent. I hi ha unes minories cada vegada més nombroses que es revolten de forma pacífica i democràticament contra aquesta atonia dels nostres polítics i governants.

L’objectiu del congrés és aconseguir la independència. Però, la unitat dels Països Catalans ja és una realitat oblidada?
És una aspiració absolutament minoritària que com a entitat política no té cap futur, a no ser que Catalunya sigui independent i aleshores pugui oferir al País Valencià o a les Illes Balears que es confederin en una gran confederació com va ser la Corona d’Aragó des del segle XII al XVIII. Però la idea de Països Catalans no és l’objectiu del Congrés. Queda com un rerefons amb una força cultural i idiomàtica molt important però políticament està molt lluny.

En canvi, la independència està més a prop?
La veiem més propera que fa un any. El procés de referèndums autodeterministes que s’han engegat en els municipis va guanyant terreny i també veig molt positiu que sectors que rebutjaven la idea, sobretot, partits d’esquerres, cada vegada siguin més favorables a la proposta i persones que fa pocs anys eren contràries a la independència, avui en dia s’hi apuntin.

Per exemple?
Ferran Mascarell o Josep Ramoneda. El més important és que l’independentisme ha deixat d’estar penalitzat. Ara un pot dir que ho és sense ser titllat d’utòpic o foll. S’ha convertit en una opció més. I les crítiques que alguns partits han rebut, com ERC, per la seva tebiesa independentista, ho posen de relleu.

ERC s’ha quedat enrera?
Sí. Ha quedat curta i ja no lidera el moviment independentista. La seva actitud condescendent en el govern tripartit l’ha desmarcat negativament. Avui per avui, la bandera la porta Reagrupament, la CUP i els moviments populars de base. Això és positiu perquè demostra que l’independentisme eixampla la seva base social i política i probablement això forci a ERC a retrobar el seu paper històric en aquesta qüestió.

Vostè que ha estat un defensor de la unitat dels Països Catalans, ara ha dimitit del càrrec de rector de la Universitat catalana d’estiu.
Hi ha un grup molt minoritari, que va ser majoritari en l’últim patronat, que va forçar la meva substitució i vaig dimitir. Veien amb mals ulls la meva política de retornar les universitats dels Països Catalans en el patronat. Les universitats ja hi havien estat però, en van marxar per culpa de les actituds tancades del grup. Em preocupa el futur de la universitat perquè quedi com una institució de segon o tercer ordre ja que el grup que m’ha fet fora està molt anclat en el passat de fa 40 anys i la universitat necessita una renovació molt gran.

Precisament, vostè en declaracions anteriors ha qualificat el patronat d’hermètic i conservador. Creu que no s’ha adaptat als temps d’avui?
Tot el patronat no és així, sinó els dotze que van votar en contra meu. La universitat catalana d’estiu s’ha d’obrir al món universitari. Però aquest sector tem la pèrdua d’influència, cosa ridícula perquè la seva influència no té massa importància. Del passat només se n’han d’agafar els valors i la idea dels Països Catalans.La Universitat Catalana d’Estiu hauria de ser una universitat més, una universitat permanent. Ara sembla una universitat on només s’hi vagin a fer cursets d’estiu. Jo volia disminuir l’oferta de Prada per poder-la fer extensiva a tots els Països Catalans. Era una idea innovadora. Però ha estat penalitzada.

Catalunya està passant per un dels moments més difícils dels últims temps?
Des del punt de vista econòmic sí, però nacional no. Estem en un dels millors moments de la història des de la transició perquè cada cop hi ha sectors més amplis conscients de la permanent agressió del Govern de l’Estat i de les institucions contra Catalunya. Precisament, l’eventual atac del Tribunal Constitucional pot ser un element molt positiu a l’hora de desvetllar la consciència de molts catalans adormits per la pressió dels partits que tracten d’adormir la consciència nacional de la gent.

La gent cada cop desconfia més dels polítics. No agrada la forma que tenen de gestionar i els últims casos de corrupció han acabat de malmetre la imatge de la política. Cal una regeneració immediata?
Sí. Els únics que ho plantegen com a eix vertebrador del seu programa són Reagrupament. Els altres parlen de la lluita contra la corrupció, però cal parlar d’una regeneració política, cosa que és molt difícil mentre els partits continuïn sent estructures governades per una minoria reduïda, es votin llistes tancades i no es puguin demanar responsabilitats als polítics. Cal una regeneració molt profunda, encara que no veig als partits capaços de fer-ho. Sóc completament escèptic.

Per què hi hagi una bona regeneració es necessiten bons lideratges. Creu que el lideratge en política s’ha perdut?
Sí. A Catalunya no hi ha cap líder polític de l’alçada de Jordi Pujol, que és el líder més important de la política catalana, Felipe González o fins i tot de Pasqual Maragall, encara que a ell li van tallar les ales. La política s’ha mediocritzat una mica. Els líders i genis sorgeixen i esperem que en surti algun perquè Catalunya necessita algú sòlid que arrossegui la gent.

Els polítics que havíeu viscut el franquisme teníeu uns objectius molt clars per defensar els interessos de Catalunya. Avui, aquests objectius també són tan evidents?
Els objectius que teníem els polítics de la transició s’han assolit plenament. El que passa és que els països canvien i ara ens adonem que cal anar més enllà. I els objectius d’abans no són suficients per aconseguir la plenitud nacional de Catalunya. I el més lamentable és que els polítics actuals segueixen defensant el que nosaltres defensàvem fa 30 anys i no fan un pas cap a una Catalunya independent. L’esquema estatutari del 1932, 1979 o del 2006 no són suficients per resoldre els problemes econòmics de la gent o per normalitzar el català.

L’Estatut del 2006 ha estat útil?
Hi ha hagut avenços i rebem més diners que fa uns anys, però no és un text que introdueixi cap ruptura. El primer Estatut establia una ruptura amb la monarquia més corrupta, el segon amb el franquisme. I aquest és introdueix algunes millores, però no marca un canvi de model.

Fa tres anys que l’Estatut està al Tribunal Constitucional. Quina haurà de ser la reacció del poble de Catalunya si la sentència és negativa?
Hi ha d’haver una gran mobilització popular. N’estic segur que hi serà. Però si els partits no lideren una acció política molt ferma i molt sòlida no serviran de res.

Entre el 1978-79 vostès van fer un Estatut. Ara en parlem des de l'any 2006. El temps és la causa de la desafecció?
Hi ha un desinterès absolut. El del 79 servia per sortir d’una dictadura i per tant hi havia unes ganes de superar-ho. En canvi, ara és una modificació de detalls que no ha generat el més mínim interès social.

No s’hauria d’haver fet?
Sí que s’havia de fer, perquè l’Estatut havia quedat petit, però potser d’una altra manera. En un context menys poruc. Ha arribat el moment de fer el pas endavant, i no per un radicalisme de cap mena, sinó per sentit comú: les coses amb Espanya no funcionen. Tenim dues opcions: viure en la mediocritat nacional en la que vivim i ser molt feliços, o reenamorar-nos d’una opció nova, engrescadora i revolucionària, en el sentit pacífic de la paraula.

Vostè ha format part de la directiva del Barça. És compatible l’esport i la política?
En un país democràtic tot té relació. El Barça és una organització com qualsevol altra, i els seus dirigents tenen una opinió política. I ara tenen un president que sembla que té unes idees independentistes.

Precisament, com veu que Joan Laporta flirtegi en política?
Ell té un gran afany de protagonisme que ara se li acaba i probablement pugui pensar que aquest protagonisme el pot continuar tenint en la política. Crec que s’equivoca. La vida política és molt dura i ell estarà dins d’una disciplina de partit on no tindrà aquest poder unipersonal que té ara. I em sembla que no suportarà que les decisions les prengui un col•lectiu que no dirigeixi ell.

El PSC en aquests set anys de tripartit creu que ha estat massa supeditat a Madrid?
El PSC ha estat sempre relacionat amb el PSOE. Però quin és el problema? Que a Espanya no hi ha cap altra alternativa. S’ha de treure a Zapatero per posar a Rajoy? Seria una aberració. Cal entendre la situació política en què es mou el PSC a Madrid per entendre perquè no ha estat més agosarat.

Com veu les properes eleccions al Parlament?
Difícils i complicades per a tothom. Hi ha una tendència de cansament del tripartit i per això CiU té unes enquestes tan bones, perquè és l’alternativa del PSC. Però els resultats són una incògnita. ERC se n’ha adonat de l’error estratègic que ha comportat el tripartit, que només ha estat bo a nivell personal per a Josep-Lluís Carod-Rovira, però pel partit ha estat catastròfic. Per tant, suposo que el senyor Puigcercós farà un canvi.

Però hi pot haver un tercer tripartit. Seria bo per Catalunya?
Sóc dels que sempre he pensat que l’eix del Govern l’ha de fer el partit que guanya les eleccions, sobretot si hi ha una diferència molt substancial. I ERC no crec que ho digui, perquè l’haver-ho fet ha dut al partit a una situació electoralment molt dolenta, i el cap visible, Carod-Rovira, ha estat apartat de les llistes i de la política. Que ho facin a posteriori, no ho sé. A Iniciativa, en canvi, no els importa perquè en certa manera són un apèndix del PSC i no tenen cap altra opció de tornar al Govern si no és amb el tripartit.

Crec que fa una anàlisi molt encertada de totes les qüestions que se li plantejen. M'agrada més llegir al Sobrequés que escoltar-lo, i des de fa un temps fins i tot li perdono el seu passat socialista.