Sabeu qui sou?

Es conta que una dona agonizant es va veure duta, de cop i volta, davant un Tribunal celestial.

Qui ets? - li va preguntar una veu.

Sóc la dona de l'alcalde –va reposar ella.

T'he preguntat qui ets i no amb qui estàs casada.
Sóc la mare de quatre fills.

T'he preguntat qui ets i no quants fills tens.

Sóc mestra d'escola.

T'he preguntat qui ets i no quin és la teva professió.
Sóc cristiana.

T'he preguntat qui ets i no la teva religió.

Sóc una persona que anava tots els dies a l'església i ajudava als pobres.

T'he preguntat qui ets i no el que feies.

I la dona es va quedar callada sense saber qui era.

Clar, sóc jo.

No.
Tu, no ets jo.
Jo soc jo. i tu, ets tu.
El que tu, ets per a mi, no és el que ets
per a tu.


Jo crec que som una barreja de tot, de pensaments, sentiments i accions. Però mes allà de tot això hi ha algo que s'escapa al nostre coneixement.
L'essència del nostre ésser, que no sempre som capaços de trobar-la, ni definir-la.

A vegades em pregunto perquè som conscients d'això que en diem "jo" (si, dona, i que tu en dius "jo" també) i suposo que la reflexió de tot plegat és precisament això: que és la consciència?

Pot ser no sé qui soc pero puc saber que no soc o que no vull ser, mai acabo de ser jo i posiblement cambiaré una altra vegada, dins d'uns parametres... potser sigan eixos parametres el que realment son.

Tots tenim una imatge de nosaltres mateixos que creiem que ens defineix (el problema ve pels que ens miren que moltes vegades no veuen el mateix). Segueixo....
Aquesta imatge que ens defineix són molts adjectius on cadascú d'ells va dient coses de nosaltres, però els adjectius sempre van lligats a un substantiu, i és aquest substantiu el que hauria de ser la definició del jo. Per mi el jo és aquesta cosa interior que ens fa conscients, que no sé d'on neix, i que suposo que mor amb nosaltres.

La veritat és que mai m'he preguntat qui sóc, és com si sempre ho hagués sabut, o per altra banda, que no m'importi en absolut (ja he dit que tenia molts trets dels animals) Crec que encara que el teu cos i intel.lecte vagi canviant, mai deixes de ser tu mateix. És com l'espelma que va minvant en el decurs del temps, però mai deixa de ser la mateixa espelma. En quan sóc per els altres, és una qüestió que no m'ha preocupat mai, pq tothom tenim impressions subjectives de tot el que ens rodeja.

Doncs jo si que m'ho he preguntat, Carme, i una vegada a l'escola, tenia 15 anys, ens van proposar fer una pregunta anònima en un paper. Després aquests papers es repartien entre tots i teniem que contestar. La meva pregunta va ser: Per què jo sóc jo ? I la reposta va ser, per mi, genial. "Si fossis un altre et preguntaries el mateix". Amb aquesta senzilla resposta vaig veure que jo no era pas cap cosa especial, sinó només un més.

Si no ho vesteixes amb altres raons, la existència no té cap sentit, però no només la nostra, sinó la del món en si. Analitzat amb aquest cervell limitat que tenim, i pel que ens han explicat, venim d'un origen que no sabem que l'ha provocat (tant l'univers com la vida) i no sabem pas cap a on ens porta.

qui soc o com me sento... sento que ara mateix soc mes pare que una altra cosa, quan penso com me van les coses vull que en vagin be per tal de donar un bon futur als meus fills i de tota forma per la meva forma de ser els deixare fer. Per exemple en diuent molts que el meu fill será "naturalment" del barça i jo dic que será del que el vullgo ser i que pot ser el fútbol ni li agrade. Soc una cosa o un algo a cada puesto, no soc lo mateix a un bar en los amics que en un menjar en la familia. si jugo al futbol en los amics no parlo de política. Les circunstacies, el voltant te fan ser a cada puesto i son una mica esclaus d'eixes circunstacies. Uns dels puestos que soc mes lliure es als foros, a internet, sempre he sigut molt independent inclós tinc "baralles" (per dirlo d'alguna forma) en gent que en "persona" ens porten d'allo mes be i als foros no conecten. Potser busco saber qui soc potser ja ho intueixo, o pot ser no mes siga un personatge, un nick... el que voldria ser?

Dona suposo que si, que som unics i el que pasa es que no ho saben encara.

Quins comentaris mes interessants , mes profunds i mes sincers heu fet tots.
Us felicito i us ho agraixco.

En quant al tema, si que m'he preguntat moltes vegades qui sóc , d'on vinc, i on vaig. El d'on vinc fa temps que no m'importa tant, em preocupa mes cap a on vaig, però no després de la mort, perquè no crec en en res mes allà.
Però si respecte a la meva vida i respecte a l futur de la humanitat.
Tampoc sé perquè estic aquí, però se, que estar aquí és un privilegimolt gran, i que hauria d'aprofitar mes els bons moments y les coses bones que la vida m'oferix. El que me passa, és que no sempre se que és el que és bo per al mi.
Hi ha una frase que diu si t'agrada i et fa sentir-te bé , això és bo per a tu. Si no t'agrada i et fa sentir-te malament, això és mal per a tu.
Però que passa amb els altres?
AL mi si que m'importa i molt, el que pensin els altres, no el que pensis exactament, sinó el que jo pugui afectar-los de forma negativa.
Així que suposo que és molt difícil saber qui sóc, perquè moltes vegades el que sóc es perd, s'ofega s'anul·la i s'amaga entre el que els altres volen que sigui.
AL final em dono conte, que solament sóc una marioneta en mans dels altres, de la destinació , de les circumstàncies o de les regles preestablertes que dicta la societat.
Per això de tant en tant em rebel·lo, i en un acte de camicace suïcida, faig el que raalment el meu cos, la meva ànima, la meva ment i el meu cor, desitgen fer amb totes les forces del meu veritable ésser.
Llavors em quan em trobo amb el meu jo, cara a cara i m´ aterroritce com si estigués donant un salt en el vuit i m'entra el pànic i per descomptat la inevitablement culpa de no haver pogut ser tot lo "correcta" que els altres esperaven que fora.

sempre em sembles molt correcta

Moltes gracies Foc.
Jo crec que en tu sempre me he comportat de forma correcta.
Pero no en tot el mon me comporte de la mateixa manera.
Que li farem? Soc aixi, de tant en tant, neseto sentir que soc jo.
Entonare el ""mia culpa", me torcare les llagrimes i nugare ben fort als caballs, fins la propera vegada que no els puga parar i que s´escapen galopant desbocats.
Encara que sempre pense que aquesta vegada, era el ultim crit de llibertat i ja mai me tornara ha passar.
Supose que alguna vegada tindra de ser l´ultima.
Fins que pugua ahufegar tot el que sent i ja no quede res de mi mateixa.

Es que jo encara no ho tinc massa clar...

Demà que tindrè el cap més clar. Fa dies que no entro i si sobrevisc a aquest estiu crec que ja no em moriré mai...

... Sóc pensament, li hauré de donar la raó a aquest filòsof.


Però quan no ho sóc, sóc sentiment ò somnio en Pau.