No cal abandonar la lluita....

No cal abandonar la lluita,si més no per no donar la raó als qui volen que fracassem”
(Joan Laporta, president del F.C.Barcelona)
Per RAMON SERRA, editor.

Després de la manifestació i de l’acte de sobirania d’ahir al Parlament cal fer-ne algunes consideracions. D’entrada, la forma més fàcil per saber la importància d’una manifestació es medeix pel nombre d’assistents.Quanta gent ens vam aplegar a l’Arc del Triomf i al Parlament? Segons la guàrdia urbana unes mil quatre-centes persones i segons els organitzadors unes cinc mil .Si la virtut és al mig,segurament en vam ser unes tres mil.

És un número suficient? Segurament no.Confesso que no ha estat cap sorpresa, perquè si fa uns dies no vam omplenar per poc la plaça de Sant Jaume res no feia pensar que ara en seríem una gernació.Res a veure amb les dues últimes manifestacions multitudinàries, perquè aleshores el poder sobretot econòmic,ai!,dels partits ho va fer possible. Ara, en canvi, tot s’ ha organitzat des d’abaix, des de la societat civil que camina amb una sabata i amb una espardenya. Prat de la Riba deia: “doneu-me un segell i mouré el món”.Jo sempre dic: “doneu-me un milió d’ euros i mouré Catalunya”.

Sense gairebé diners ben poca cosa es pot fer.Cert que a hores d’ara disposem d’un mitjà tan important com és internet per conscienciar i formar dirigents. Però hem de fer el salt als mitjans convencionals d’informació que acostumen a moure’s si hi ha anuncis.I això costa diners, molts diners.També fa falta que hi hagi cartells ben vistosos als principals carrers de la ciutat. S’ha de visualitzar al carrer que hi haurà moguda. Per tant, s’imposa una reflexió i trobar uns camins per aconseguir diners. L’empresa és costeruda, però no hi ha més alternativa. I si algú en sap més que faci propostes. Tothom pot i hauria de col..laborar. Aquí no hi ha llistes tancades ni podem tornar a fer aflorar les velles disputes de la Plataforma pel Dret de Decidir quan ara, per fi,s’actua de forma conjunta entre les principals plataformes cíviques independentistes. Per favor, prou de remoure la porqueria! El passat ja es passat i encara que sembli mentida encarem el futur amb força unió. La Plataforma pel Dret a decidir només n’era una de les entitats convocants.O sigui que les batalletes d’aquesta entitat no han influït gens ni mica en el grup Acció de Sobirania. Entesos?

Es por parlar de fracàs? Doncs,no, rotundament no. Només fracassen els qui no lluiten o els qui s’enroquen en un malaltís esperit crític propi de vençuts. La derrota més important sempre es produeix en l’esperit .I em sembla que l’esperit dels organitzadors ha estat sempre d’alta volada,d’unes mires extraordinàries.S’hi han deixat la pell per organitzar l’acte que va estar prou bé.Vull destacar-ne, per exemple, el fet que una cantant ens interpretés unes sardanes que ens van enlairar els ànims.Sempre admiro els afeccionats anglesos al futbol que no paren de cantar durant el partit. Aquí amb prou feines de cançons populars només en sabem l’ himne del Barça i el Virolai, els qui som una mica granadets. Un poble que no canta es panseix.

També es va assolir que parlamentaris d’ERC i de CiU rebessin els manifestants.Tot un èxit. És més, els representants d’ERC van signar el manifest presentat a favor de la independència. Els de CiU no el van poder signar, però si més no van donar la cara, que no es pas poc en les circumstàncies actuals.Certament van faltar-hi més manifestants per arrodonir aquesta festa lúdica i reivindicativa. Va ser com un pa al qui li faltava la torna per fer-ne el pes.

Però ens queda aquest pa fet amb bona farina i ben pastat. Un pa que ens servirà d’aliment per als pròxims combats. Des de la societat hem començat aquest llarg viatge cap a Ítaca.Un viatge que haurà de sortejar nombrosos obstacles. Precisament per això és convenient d’entrada que les rates se’n vagin i puguem dedicar-nos a navegar, a superar les tempestes i a desplegar el velam dret i orgullós.

Després de tants anys de lluites estèrils, d’independentisme de saló, de confiar en uns polítics que no es mouran de les poltrones si no els empenyem i emprenyem ariba l’ hora de la veritat. Ningú no pot dir que la travessia serà fàcil. Així que el nostre suport als capitans del vaixell, sense excloure’n la crítica. Però una crítica constructiva perquè la nau arribi a bon port. Els qui se n’excloguin al menys que no carreguin el vaixell amb un pes excessiu i inútil, perquè no som un “barco” . No hi ha més alternativa si no volem ofegar-nos i enterrar-nos en el mar espanyolista ple de taurons.

Bon viatge cap a Ítaca als nobles guerrers de la terra! Bon viatge!