Últimos temas
el futbol és un opiáceo que paguem els contribuents
3 participantes
Pàgina 1 de 1
el futbol és un opiáceo que paguem els contribuents
Amb Franco o amb el nou règim democràtic, el futbol és un opiáceo de provada eficàcia en situacions de crisis: ja sigui per falta de llibertats, ja per excés de desocupats. Un bon gol de Ronaldo, uneixi Champions i no diguem ja un campionat del món basta perquè la gent, de natural agraïda, oblidi les seves penúries.
Escandalitzats per la despesa de més de 30.000 milions de pessetes que cert constructor acaba de fer en la compra i manutenció anual d'un parell de futbolistes, els periòdics especulen sobre la quantitat d'hospitals, autovies, trens i altres obres de profit que podrien executar-se amb tan morrocotuda suma de diners.
Res caldria objectar, no obstant això, si les cambres sortissin de la butxaca de qui acaba de contractar a Ronaldo i a un jugador de tan cacofónico sobrenom menjo Kaká.
Per desgràcia, la història recent del futbol a Espanya suggereix que bona part dels diners invertits en fitxatges acabem per pagar-los l'escot els contribuents. I això ja té menys gràcia.
Encara que molts d'ells tal vegada ho ignorin, els assalariats espanyols vénen sufragant des de fa més de dues dècades certs plans de sanejament amb els quals l'Estat no per a de tractar –sense especial èxit– la crònica malaltia financera dels clubs. El primer d'ells, executat a la fi dels anys vuitanta, va perdonar en la pràctica els deutes multimillonaris que els equips mantenien amb institucions de seu implacables en el cobrament com Hisenda i la Seguretat Social.
Aquell pla de xoc que va convertir a la majoria dels equips en societats anònimes contemplava, per exemple, la cessió als clubs d'un percentatge dels ingressos que l'Estat obtenia de les travesses, a més de posar a zero el marcador dels seus pufos. Després va venir una segona fase de sanejament del malalt basat en les recalificacions de parcel·les que, en plena festa del maó, va reportar –per exemple- 374 milions d'euros de vellón al Reial Madrid. I a això caldria afegir encara les subvencions, cessions d'estadis i altres regalies amb les quals les administracions públiques no paraven d'acaronar als equips dels seus amors (i dels seus vots).
Tot va ser en va. Els nous directius, ja propietaris, van seguir estirant més el braç que la màniga a l'hora de fitxar i el lògic resultat va anar que la bola de neu creixés fins a xifres estratosfèriques. El sanejament dels clubs va durar tot just un parell d'anys abans que els tornés a pujar la febre dels nombres vermells i els seus balanços emmalaltissin de pronòstic greu.
A dia d'avui, els equips de Primera tenen deutes de primerísim nivell xifrades en uns 3.400 milions d'euros, el que és tant com dir que deuen fins a la samarreta dels seus jugadors.
Si haguessin de pagar com qualsevol ciutadà del comú els seus enormes descoberts amb Hisenda i la Seguretat Social, molts d'ells es veu­riguin abocats a la fallida. I és que són 627 milions d'euros els quals deuen a l'Agència Tributària, tan comprensiva amb els clubs com inclement amb els particulars.
No passarà res, naturalment. Els ruïnosos empresaris del futbol saben per experiència que cap govern gosarà aplicar-los la legislació vigent, tenint en compte del transcendental paper que aquest esport –o el que sigui– juga en el apaciguamient de les tensions socials.
Si alguns es queixen encara pel porró de milions que el president Florentino Pérez està gastant a renovar la seva ramaderia futbolística, això no es deu al fet que –d'una o altra manera– el malbaratament acabem pagant-lo tots, sinó més aviat a la sorpresa que produïx la enormidad de les xifres. Quan comenci a rodar el baló, tot s'haurà oblidat.
Sarna amb gust no pica.
Escandalitzats per la despesa de més de 30.000 milions de pessetes que cert constructor acaba de fer en la compra i manutenció anual d'un parell de futbolistes, els periòdics especulen sobre la quantitat d'hospitals, autovies, trens i altres obres de profit que podrien executar-se amb tan morrocotuda suma de diners.
Res caldria objectar, no obstant això, si les cambres sortissin de la butxaca de qui acaba de contractar a Ronaldo i a un jugador de tan cacofónico sobrenom menjo Kaká.
Per desgràcia, la història recent del futbol a Espanya suggereix que bona part dels diners invertits en fitxatges acabem per pagar-los l'escot els contribuents. I això ja té menys gràcia.
Encara que molts d'ells tal vegada ho ignorin, els assalariats espanyols vénen sufragant des de fa més de dues dècades certs plans de sanejament amb els quals l'Estat no per a de tractar –sense especial èxit– la crònica malaltia financera dels clubs. El primer d'ells, executat a la fi dels anys vuitanta, va perdonar en la pràctica els deutes multimillonaris que els equips mantenien amb institucions de seu implacables en el cobrament com Hisenda i la Seguretat Social.
Aquell pla de xoc que va convertir a la majoria dels equips en societats anònimes contemplava, per exemple, la cessió als clubs d'un percentatge dels ingressos que l'Estat obtenia de les travesses, a més de posar a zero el marcador dels seus pufos. Després va venir una segona fase de sanejament del malalt basat en les recalificacions de parcel·les que, en plena festa del maó, va reportar –per exemple- 374 milions d'euros de vellón al Reial Madrid. I a això caldria afegir encara les subvencions, cessions d'estadis i altres regalies amb les quals les administracions públiques no paraven d'acaronar als equips dels seus amors (i dels seus vots).
Tot va ser en va. Els nous directius, ja propietaris, van seguir estirant més el braç que la màniga a l'hora de fitxar i el lògic resultat va anar que la bola de neu creixés fins a xifres estratosfèriques. El sanejament dels clubs va durar tot just un parell d'anys abans que els tornés a pujar la febre dels nombres vermells i els seus balanços emmalaltissin de pronòstic greu.
A dia d'avui, els equips de Primera tenen deutes de primerísim nivell xifrades en uns 3.400 milions d'euros, el que és tant com dir que deuen fins a la samarreta dels seus jugadors.
Si haguessin de pagar com qualsevol ciutadà del comú els seus enormes descoberts amb Hisenda i la Seguretat Social, molts d'ells es veu­riguin abocats a la fallida. I és que són 627 milions d'euros els quals deuen a l'Agència Tributària, tan comprensiva amb els clubs com inclement amb els particulars.
No passarà res, naturalment. Els ruïnosos empresaris del futbol saben per experiència que cap govern gosarà aplicar-los la legislació vigent, tenint en compte del transcendental paper que aquest esport –o el que sigui– juga en el apaciguamient de les tensions socials.
Si alguns es queixen encara pel porró de milions que el president Florentino Pérez està gastant a renovar la seva ramaderia futbolística, això no es deu al fet que –d'una o altra manera– el malbaratament acabem pagant-lo tots, sinó més aviat a la sorpresa que produïx la enormidad de les xifres. Quan comenci a rodar el baló, tot s'haurà oblidat.
Sarna amb gust no pica.
Jaume- Nombre de missatges : 560
Fecha de inscripción : 20/04/2009
Re: el futbol és un opiáceo que paguem els contribuents
Pregunta innocent:
Hi ha alguna cosa que no paguem els contribuents?
Hi ha alguna cosa que no paguem els contribuents?
Isona77- Nombre de missatges : 1095
Fecha de inscripción : 18/01/2009
Re: el futbol és un opiáceo que paguem els contribuents
Tots necessitem moments de distracció i d'alleujament per a oblidar-nos un poc dels nostres problemes i el futbol és un bon al·licient. En això no vegi cap problema
Però cal reconèixer que les xifres s'han desorbitat i és una vergonya que no s'utilitzi part d'aquests diners a cobrir altres necessitades més importants.
Som 45 milions d'habitants, no estaria gens malament que d'aquests 95 milions de l'ultimo fitxatge ens donessin un milió a cadascun, per a combatre la crisi.
Els restants 30 milions per a ells.
Algú no está d'acord?
Però cal reconèixer que les xifres s'han desorbitat i és una vergonya que no s'utilitzi part d'aquests diners a cobrir altres necessitades més importants.
Som 45 milions d'habitants, no estaria gens malament que d'aquests 95 milions de l'ultimo fitxatge ens donessin un milió a cadascun, per a combatre la crisi.
Els restants 30 milions per a ells.
Algú no está d'acord?
Jaume- Nombre de missatges : 560
Fecha de inscripción : 20/04/2009
Re: el futbol és un opiáceo que paguem els contribuents
No has fet bé els comptes, Jaume. 95 milions dividit entre 45 milions, són uns 2,11 euros per cap. Però, bé, a mi ja me'ls poden donar, que val més que me'ls donin per comprar-me un gelat que no pas gastar-se'ls en un xulo prepotent com el Crstiano Ronaldo.
Sinuhé- Nombre de missatges : 1687
Fecha de inscripción : 16/01/2009
Temas similares
» I ara amb el Mundial de Futbol.....
» Històries a l'entorn del futbol
» El traspàs més car de la història del futbol.
» Crackòvia: Un equip de futbol va ser la riota del món
» La Federació Catalana de Futbol estudia promoure un referèndum sobre la selecció
» Històries a l'entorn del futbol
» El traspàs més car de la història del futbol.
» Crackòvia: Un equip de futbol va ser la riota del món
» La Federació Catalana de Futbol estudia promoure un referèndum sobre la selecció
Pàgina 1 de 1
Permisos d'aquest fòrum:
No pots respondre a temes en aquest fòrum
09/06/23, 02:16 am por VlCTUR
» Un Joc Divertit: VERITAT ò MENTIDA
29/02/16, 12:18 pm por VlCTUR
» ALFABETO EMOCIONAL...
23/09/15, 11:32 pm por VlCTUR
» El domini de les emocions, clau en el treball i fora d'aquest
22/09/15, 06:44 pm por VlCTUR
» M'han ajudat a eliminar un xic de burriqueria.
21/09/15, 11:01 pm por VlCTUR
» Música de la Terra
23/09/14, 09:46 am por VlCTUR
» Per a Pantera.
26/05/14, 03:25 am por VlCTUR
» Bona tarde de¨fret ivent
07/05/14, 02:56 am por VlCTUR
» Bon Fret i molta pluja
01/02/14, 02:33 pm por greta