Cada dia un mot

arreplegar (v)

Agafar o recollir d'ací i d'allà (coses escampades a terra, disperses, abandonades) per aplegar-les, per guardar-les, per apropiar-se'n.
<Arreplegueu la paperassa del despatx.>
<Van estar arreplegant dades per escriure el llibre.>

[Etimologia -- De «replegar», de «plegar», del llatí «plicare», 'plegar', derivat de «plectere», «plexum», 'entrellaçar'.]

Bon meló a la lluna hi ha
per a fer-ne un bon sopar.
--Avisa baix en Miró
per poder-la arreplegar.

Joan Brossa, «L'any 1893 va néixer en aquesta població un fill a qui per nom van posar Joan Miró», dins Romancets del Dragolí (Barcelona: Edicions 62, 1986 [1948])

galta (f)

Part de la cara que s'estén a cada costat des de sota l'ull a la barbeta.
D'algú que té les galtes ben plenes diem que és galtut o galtaplè. Hi ha diverses maneres de referir-se a les galtes molt plenes: galtes de pa de ral, de pa tou, de pa torrat, de farro, de formatge, de trompeter...
[Etimologia — Del català antic gauta, d'un preromà indoeuropeu gáuota, comú amb altres llengües romàniques, probablement també descendent d'un indoeuropeu gonunta, d'on provenen en altres llengües de la mateixa família indoeuropea noms de 'galta' o 'mandíbula'.]
Per dissimular les llàgrimes que li queien
galtes avall va tancar el paraigua i va rebre
la pluja a la cara.
• Joan Brossa, «Per dissimular les llàgrimes...», dins Ollaó! (Barcelona: Alta Fulla, 1989)

muscle (m)

Espatlla; part superior i lateral de l'espatlla humana.

[Etimologia -- Del llatí «musculus», 'ratolí; múscul', derivat de «mus», 'rata', per semblança del moviment dels músculs sota la pell amb un ratolí que s'escapa.]

vares deixar el teu cap al meu muscle.
tenies son i volies dormir.
et fou capçal el meu muscle, i recorde
els teus cabells, aquella confiança.

Vicent Andrés Estellés, Per a tota la mort (1963)

maluc (m)

Cadascuna de les dues parts sortints que formen els ossos superiors de la pelvis.

[Etimologia -- Variant d'«amaluc», de l'àrab «azm al-huqq», 'os del flanc', segurament a través de l'occità.]

Jo havia quedat, doncs, d'esquena al Pinces, que molt vergonyosament m'acariciava els malucs, em llepava el coll, em xuclava l'orella, em besava els ulls (i per a fer-ho m'obligava a girar el cap, exageradament), ficava ben endins una llengua que no s'acabava mai.

Ofèlia Dracs, Deu pometes té el pomer (Barcelona: Tusquets, 1980)

canell (m)

Part del braç compresa entre l'avantbraç i la mà.

[Etimologia -- Del llatí «canna», 'canya'.]

L'havia oblidat, o així m'ho semblava. Vestia de negre, com de costum, i al canell dret lluïa un rellotge groc. Però ja no movia els braços i la seva manera de caminar havia deixat de recordar el ritme d'un cavall. Tot ell semblava haver-se mesurat, tallat a una altra mida.

Mercè Ibarz, A la ciutat en obres (Barcelona: Quaderns Crema, 2002)

natja (f)

Cadascuna de les dues masses carnoses de la part inferior i posterior del tronc, entre la cuixa i la cintura del cos humà.

[Etimologia -- Del llatí vulgar «natica», derivat del llatí «natis», mateix significat.]

Atenció, si diem «els ulls» no estem responent de manera sincera a la pregunta que se'ns fa (¿En què et vas fixar quan em vas conèixer?). Però replicar, «mira, les teves natges em van semblar impressionants» ens obligaria a escoltar comentaris tòpics com «sempre penseu en el mateix», «suposo que això és tot el que t'interessa de mi» o «ara ja sé què li trobes a la meva germana».

Francesc Orteu, Dr. Soler: conflictes avançats de la parella (Barcelona: Quaderns Crema, 1997)

anar a pas de bou

Anar molt a poc a poc.


L'oncle Canut assenteix. Li costa una mica articular que prefereix anar a fer un tomb, sempre que condueixi a poc a poc. El nebot engega el motor i enfila cap a la Ronda de Dalt a pas de bou. Pres d'una loquacitat extrema, com la que experimenta en moments de gran perill, fa un panegíric atropellat de les Rondes. El monjo l'escolta impassible fins al Nus de la Trinitat.

Màrius Serra, Mon oncle (Barcelona: Proa, 1996)

passar l'arada davant dels bous

Invertir l'ordre de les coses, fent més aviat allò que s'hauria hagut de fer més tard; obrar precipitadament o alterant l'ordre natural de les coses; excedir-se, precipitar-se.

--Vostè ja sap, don Andreu, que hem demanat un permís al Palau. Veurem quan arriba, perquè pareix que no tenen pressa.
--Aquestes coses no es decideixen en un moment --li replicava el senyor vicari--. Es permís està en estudi. En principi el Palau no s'hi oposa, però...
El senyor feia amb la mà un gest indecís, molt característic, que significava paciència.
--No passem s'arada davant es bous, don Andreu.
--Això mai.
El meu protector es fregava les mans. No hi havia res més contrari a la seva condició caparruda que la discussió.

Llorenç Villalonga, Bearn o la sala de les nines (1961)

passar bou per bèstia grossa

Ser possibles o passadores certes coses perquè hom no mira prim, perquè no s'hi mira gaire; no ser estricte.

Una cosa és tenir raó i una altra tenir raons, i ben mirat molt sovint si hi ha raons és perquè tothom vol tenir raó. El cas és que 'raons', en plural, és sinònim de discussió, de baralla, i d'aquí la celebèrrima figura del 'busca-raons': tots ens hem comportat com a tals alguna vegada, mirant de fer passar bou per bèstia grossa per descarregar la mala jeia sobre l'argumentació lògica d'un interlocutor innocent.

Pau Vidal, En perill d'extinció. Cent paraules per salvar (Barcelona: Empúries, 2005)

perdre bous i esquelles

Perdre-ho tot.

També: perdre el bou i les esquelles

De fa dos mesos es necessiten cent cinquanta mil milions de marcs per a prendre el tramvia. Un milió de marcs avui no és res. I com que avui no és res, no hi ha ni la més remota possibilitat que demà o d'aquí a vint anys sigui alguna cosa. Tots aquells que compraren marcs i que, quan encara hi eren a temps, no van salvar-ne el que pogueren esmerçant-los en cases o en valors industrials, han perdut, a hores d'ara, bous i esquelles.

Eugeni Xammar, «Un consell d'amic als tenedors de marcs» (La Veu de Catalunya, 22 de febrer del 1924)

esquella (f)

Campana petita, cilíndrica o quasi cilíndrica, com les que es posen al coll dels caps de bestiar que guien un ramat.

[Etimologia -- Probablement del germànic gòtic «skilla», mateix significat.]

Mentrestant el temps va que vola. El sol deu estar a prop de la posta. I sempre la mateixa soledat. No hi ha un pastor en les garrotxes, no es sent dringar una esquella. Tal vegada si cridés compareixeria algú. Ho provo: crido, crido... Ningú enlloc. El vent udola més que mai. L'arbrissa s'ajeu com els blats en herba sota un bell ruixat. Les ginestes aplaquen a la roca llurs branquillons esparpellats, que hi ditegen tremolosament. Els fantàstics penyals xisclen monstruosament al llarg de la costa. No mancaria sinó un xàfec.

Joaquim Ruyra, «Jacobé», dins Pinya de rosa (1920)

terrassà -ana (adj i m i f)

1 Persona que es dedica al conreu de la terra.
2 En els pobles de marina, tot aquell qui no és mariner ni pescador.

Tots els germans de mossèn Alcover eren pagesos autèntics i amb un grau molt elevat d'element terrassà: «pagesíssims», si m'és permès d'usar aquest superlatiu. Tot Manacor els coneixia per les seves excentricitats o pagesades.
· Francesc de B. Moll, Els meus primers trenta anys (1903-1934) (1970)

No havia gosat pronunciar el mot «pagès» per por que, a les orelles d'en Mateu, no tingués qualque connotació pejorativa, no fos que se'n pogués ofendre. Ofendre? I ara. Això si li haguessin dit «ciutadà». Varen riure tots dos. Ell tenia vint-i-tres anys. Sí, era pagès, d'Onxa, el lloc més pagès i terrassà de tota la pagesia.
· Miquel Adrover, Els voltors (2004)

GUSPIRA: espurna, -partícula incandescent que es desprèn d'un cos en combustiò

-porciò molt petita d'una cosa

-persona espavilada

redall (m)

1 Herba que creix en un prat després de dallar-lo.

2 El segon dall o segada d'un prat.

El prat de Tres Aigües era el que més m'agradava. Per una banda el banyava el barranquet d'Arlet abans de deixar el seu cabal al riu, pel límit de baix tenia l'Orri mateix, i per dalt hi anava a parar el reguerol de la font de la Torna. L'herba s'hi feia alta i bona i era en l'únic que s'hi podien fer tres collites. La primera i dues vegades el redall. No era un prat gaire extens i quan fèiem la feina ens vèiem els uns als altres.

Maria Barbal, Pedra de tartera (Barcelona: Laia, 1985)

era (f)

1 Espai de terra, aplanat i ferm, damunt el qual hom posa els cereals o llegums per a batre'ls i separar el gra de la palla.
2 Espai petit de terra destinada a un conreu.

[Etimologia -- Del llatí «area», 'pati, era de batre'.]

Algun temps després d'aquell primer sopar a Santa Espina, una ordre havia arribat del comandant de la brigada prohibint les anades i vingudes dels soldats als pobles d'aquella vall; només en Picó i en Lluís quedaven autoritzats a penetrar-hi. La tal ordre havia estat motivada per un fet que el comandament trobava escandalós: els nostres soldats havien arribat a organitzar partits de futbol amb els d'enfront a les eres d'aquells pobles. La superioritat volia tallar en sec unes relacions tan excessivament amicals amb els contraris.

Joan Sales, Incerta glòria (Barcelona: Club Editor, 1999 [1956])

sequer (m)

Era on, sobre canyissos, es posen a assecar fruites, com ara figues.

El dia abans l'avi li construïa la milotxa amb canyetes molt fines, paper de seda enganxat amb pasteta d'aigua i farina, i fil d'empalomar, i li ensenyava a volar-la en algun sequer d'arròs, els sequers eren grans rectangles de ciment, com dos o tres pistes de tennis, on al principi de la tardor escampaven l'arròs de la marjal acabat de collir i de batre i l'eixugaven al sol pentinant-lo amb rastells grans de fusta i formant com un camp o un estany de color daurat fosc fent dibuixos regulars solcs i ones com de jardí japonés...

Joan F. Mira, El professor d'història (Barcelona: Proa, 2008)

roda-soques (m i f)

Persona que sempre va rodant, que hom veu sempre anant i venint.

[Etimologia -- De «rodar» i «soca»; «soca» ve probablement d'un cèltic «tsukka», corresponent al germànic «stokk», 'garrot'.]

Detalle aquestes coses perquè els bàndols existeixen fins i tot en el moment de prendre el cafè: ser dels Anglesos era sinònim de posició ben acomodada i de mirar la vida des de l'altura que imposa tindre sempre la carrossa a la porta; en canvi, anar al Greco significava ser un roda-soques, un senzill caminant, obert a les noves idees, un home sense ínfules aristocràtiques que s'enfronta a la vida amb la fortuna que li cap en l'estreta butxaca del pantaló. I allí em reunia amb els meus amics...

Martí Domínguez, El secret de Goethe (Barcelona: Edicions 62, 1999)

escanyapobres (m i f)

Persona avara que explota la misèria dels pobres; usurer.

Fa riure una mica veure un senyor que és un escanyapobres i un bandit amb tots els ets i uts, que el dia de Nadal, per complaure la família, es dedica a guarnir una cova de Betlem de suro, i escriure un romancet perquè els nois l'aprenguin de cor, que parla invariablement de l'establia, del bou i la mula i del bon Jesuset, però què hi voleu fer?
· Josep M. de Sagarra, «Nadalisme» (La Publicitat, 25 de desembre del 1923)

Fa molts anys, hi havia un hereu a casa Llibrada de Benasc que era un escanyapobres: prestava diners a interessos molt alts i ja es cobrava el rèdit per endavant. Si per exemple li demanaves cent duros, ell ja només te'n deixava setanta-cinc.
· Pep Coll, «El canut de diablorins», dins Muntanyes Maleïdes (1993)

puntimirat -ada (adj)

Molt exigent en els detalls o en coses que no valen la pena, susceptible en les relacions amb els altres.


[Etimologia -- De «punt» i «mirar».]

Jo, a les deu de la nit, deixo d'escriure a màquina, perquè als meus veïns, que dormen paret per entremig, els desvetllo. Vaig provar amb l'ordinador, i també. Si et cau un veí puntimirat, estàs perdut. Tanmateix, després, al bar, tots confraternitzem sota l'orquestració d'una cafetera que xiula, desaforada, més que un tren, una televisió a tot volum que ningú mira ni escolta, unes màquines escurabutxaques que cascavellegen quan donen premi i si no el donen també, uns jugadors de cartes o dòmino que criden: «Passo!», i uns cambrers que bramen: «¡Marchando!». La televisió, que ningú escolta ni veu, no te s'acudeixi de demanar que l'apaguin o que n'abaixin el volum: tota la parròquia s'enfurisma, llavors.

menjacapellans (m i f)

Anticlerical acèrrim, enemic acarnissat dels capellans.

[Etimologia -- De «menjar», del llatí vulgar «mandicare», i «capellà», del baix llatí «capellanus», mateix significat, que designà primer el prevere d'una capella determinada i després els preveres en general.]

La novetat és que a la diversitat d'opinions se li diu col·laboracionisme amb el terror, i els discrepants amb el poder som sospitosos, sabeu de què? no de ser comunistes, ni maçons, ni rojos, ni tan sols de menjacapellans: som sospitosos de ser nazis. Donat que tenim aquest estigma a sobre, l'obligació dels nostres governants és eradicar-nos de la vida pública, aïllar-nos perquè no contaminem, il·legalitzar no sols els nostres actes sinó la nostra existència.
· Isabel-Clara Simó, «Demència» (Avui, 15 de setembre del 2002)

capiculat -ada (adj)

Es diu de la posició de dues persones o de dos objectes, col·locats paral·lelament però en sentit invers.


[Etimologia --De «cap» i «cul».]

Era cert que moltes infelices no tenien més que l'espai just per descansar els seus ossos. Algunes, fins i tot, no podien estirar les cames en jeure. Altres dormien capiculades per aprofitar millor el terreny. I fins i tot algunes mares feien dormir les criatures damunt dels farcells. Però de tot això nosaltres no en teníem la culpa i, si haguéssim cedit el mig metre que ens sobrava mentre dormíem, només hauria servit perquè ens duguessin una altra persona a la barraca.

Otília Castellví, De les txeques de Barcelona a l'Alemanya nazi (Barcelona: Quaderns Crema, 2003)

a estiracabells (loc adv)

Expressió que denota la manera com diferents persones es disputen l'obtenció d'alguna cosa prenent-se-la de les mans els uns dels altres.

El govern espanyol, per protegir les dones que són agredides pels seus marits i companys, ha preparat una llei que posa en pràctica allò que s'anomena la discriminació positiva i que vol dir que les dones tindran una protecció especial davant els homes. Discriminació positiva, tolerància zero... cada dia ens inventem parelles de paraules que van a estiracabells mútuament.
· Manuel Cuyàs, «Conservadors» (El Punt, 24 de juny del 2004)

30 d'abril [1931]. Es veu aquests dies, pels carrers, com es rejoveneixen les cares i com s'arrodoneixen les anques d'una determinada quantitat de gent. Es fan els primers nomenaments d'alts càrrecs --cosa importantíssima. Hi ha cua, tot va a estiracabells, les intrigues són innombrables.
· Josep Pla, «Madrid. L'adveniment de la República» (1931-1932)

raons (f pl)

Discussions; baralles de paraules.



Com citàvem no fa gaire d'un llibre de Pau Vidal, «Una cosa és tenir raó i una altra tenir raons, i ben mirat molt sovint si hi ha raons és perquè tothom vol tenir raó». En un sentit menys conflictiu, les raons també són les coses que es van dient en una conversa, però les que ens interessen avui són les que mouen brega: «Jo donaria metzines | o set anys de sessions | a aquell qui porta raons | entre fadrins i fadrines» (cançó popular mallorquina).

No, la meva reclusió és sempre voluntària, conec els meus límits, m'adon que he tocat fons. I venc aquí a passar un parell de setmanes amb companys que sempre m'esperen, que mai no pregunten, que no em cerquen raons.

Carme Riera, Jo pos per testimoni les gavines (Barcelona: Laia, 1977)

batussa (f)

1 Acte de batre's dos o més a cops, a pedrades, a trets, etc.
2 Baralla produïda pel desacord entre dues o més persones.

[Etimologia -- De «batre», del llatí «battuere», vulgar «battere», provinent probablement d'una altra llengua indoeuropea, segurament el cèltic.]

Se sentí, de sobte, l'espetec d'una metralladora i l'Oriol es va esgarrifar, s'arraulí rere la font, tremolant i, després d'uns instants, tragué les pestanyes, amb precaució, per veure què passava a l'altre cantó de la plaça. Qui, com, per què l'havien descobert, si jo venia en so de pau, si jo només sóc un mestre que he estat entabanat pel maquis, jo no volia barrejar-me amb res que... Els coloms, que havien emprès el vol esverats com ell, observaven la batussa des dels arbres.

Jaume Cabré, Les veus del Pamano (Barcelona: Proa, 2005)