Facin el favor de tornar-me el formatge

Facin el favor de tornar-me el formatge

1. • El paper que juguen avui els professionals de l'autoajuda ha estat sempre reservat a la religió
   

LEONARD BEARD

FRANCESC Escribano*

S'acosta Sant Jordi i, tal com fa uns dies avançava EL PERIÓDICO, sembla que aquest any les editorials ens inundaran amb llibres d'autoajuda, de coaching i de superació personal. Travessem temps de crisi i les angoixes, els neguits i les pors fan niu en el cor i en l'ànima dels catalans. Necessitem algú, alguna cosa o alguna lectura que ens ofereixi una estona de calma, una pausa per a la reflexió i, és clar, un motiu per a l'esperança.
Em sembla que l'últim llibre d'aquest gènere que he llegit és l'únic llibre d'aquest gènere que he llegit, donant per descomptat que tots els llibres, d'una manera o altra, ajuden sempre. El llibre en qüestió era aquell del formatge. Qui s'ha endut el meu formatge, es deia. Parlava d'uns ratolins que anaven de cul perseguint un formatge que canviava constantment d'ubicació. El llibre, que calia interpretar quasi com una paràbola bíblica, esdevenia una metàfora dels canvis i de les dificultats que tenim per adaptar-nos-hi. Va ser tot un èxit de vendes i, curiosament, en alguns àmbits empresarials es va convertir en lectura obligatòria. El llibre, pels que són tossuts davant les metàfores massa evidents, no era res més que un recull d'obvietats dites, això sí, amb el do de l'oportunitat i amb molt sentit comú.

VIVIM UNA
època on tot va massa de pressa i, sovint, pensar esdevé un luxe inabastable. De vegades necessitem algú que pensi per nosaltres, que ens orienti i que ens marqui una disciplina que som incapaços d'autoimposar-nos. Tot plegat, pensant en el formatge i en moltes d'aquestes obres --segur que no totes són iguals--, em ve al cap una seqüència genial d'una de les pel.lícules amb més càrrega filosòfica dels últims temps: Pulp Fiction de Quentin Tarantino. Vincent i Jules, els dos protagonistes, van en cotxe i, sense voler, se'ls dispara la pistola i es carreguen un col.lega que anava al seient del darrere. No saben què fer. Porten un cadàver a sobre, tenen el cotxe empastifat de la sang i el cervell del difunt i estan nerviosos i desorientats. En aquell moment algú els dóna el telèfon del senyor Llop. És un nom mític, un home que té poders extraordinaris, algú a qui només s'ha de trucar en situacions límit perquè ell és capaç de solucionar qualsevol tipus de problema. Lògicament li truquen. La seva resposta està a l'alçada de les circumstàncies: "Sóc a 30 minuts d'on sou. Hi arribaré en 10 minuts". Tothom espera que el senyor Llop, que està interpretat de manera impecable per Harvey Keitel, farà alguna cosa extraordinària, gairebé màgica, per resoldre aquella complicació. Aleshores, el senyor Llop, amb reposada autoritat, agafa els dos ximplets per banda i els fa una sessió de coaching perfecta, els diu el que és evident per a tothom menys per a ells dos, que es canviïn de roba, que netegin el cotxe i que es desfacin d'aquell cos. Ho fan, amb penes i treballs, mentre ell els observa tot netejant-se les ungles. El millor de la pel.lícula és veure, quan tot s'ha acabat i el senyor Llop marxa triomfant al volant del seu descapotable, el rostre d'admiració i respecte dels dos protagonistes, que contrasta amb el somriure dels espectadors.
Si la màgia és fruit de la desesperació, en aquests moments, la proliferació de gurus del coaching i de la superació personal és conseqüència d'una necessitat d'ordre i orientació en la nostra vida quotidiana i també d'una certa voluntat d'orientació espiritual que no trobem en els canals tradicionals. De tota la vida el paper que actualment juguen els professionals de l'autoajuda semblava que era patrimoni reservat per a la religió i per als seus representants legals. Si mirem què és el que feien els nostres avantpassats per canalitzar la seva energia espiritual ens els trobem trucant a la porta de l'Església catòlica per afrontar la desgràcia, per confessar els pecats, per superar el dolor i per buscar la salvació en aquesta vida o en la vida futura.

LA
NOSTRArealitat actual és ben diferent, la societat catalana moderna es caracteritza per una més gran pluralitat religiosa conseqüència del canvi demogràfic. L'impacte de la multiculturalitat i de la modernitat ha anat portant moltes persones que es definien com a catòlics, per convicció o per tradició, a distanciar-se progressivament de l'Església ja sigui per desencant o per desacord. També és cert que últimament la jerarquia eclesiàstica, amb campanyes com la de linx en perill d'extinció i la condemna tossuda de l'ús del preservatiu, sembla esforçar-se a marcar una línia controvertida. Mentre guanyen adhesions i simpaties entre alguns col.lectius, un amplíssim sector de la població se sent cada vegada més lluny d'una Església a la qual abans estava vinculat per raons religioses i culturals.
No sintonitzar amb l'Església no vol dir deixar de tenir necessitats espirituals i això, segons el llibre dels ratolins, implica que "el formatge" es mou. Nous temps, noves creences. Ha aparegut una nova casta de sacerdots, més pròxims al senyor Llop que no pas als pastors d'ovelles, representants d'una nova religió a seguir. Llàstima que tot plegat es fonamenti en un valor tan modern com l'individualisme i que, tant centrats en nosaltres mateixos i en el propi benestar, ens oblidem de la dimensió social i de la preocupació pels altres que acostuma a ser el millor camí per trobar la pau, interior i exterior, que tant es busca.