L'aversió dels polítics catalans al compromís

Les campanyes electorals, si les analitzem per la relació qualitat/preu, no tenen cap mena de sentit i es podrien suprimir avui mateix. Con sabem, són caríssimes i la major part de les coses que s'hi diuen són desqualificacions de l'adversari i un enfilall de falòrnies o, en el millor dels casos, frases buides amb el mateix valor que aquelles músiques lliures de drets d'autor que es fan servir per a falques de ràdio, audiovisuals o guies turístiques i que poden ser dites en qualsevol context perquè sonen bé, fan patxoca i no comprometen a res. Vegem-ne algunes: "Fem un pas endavant", "El futur és esforç i justícia social", "Cal una Catalunya serena", "Anirem a Madrid a defensar Catalunya", "Defensarem els interessos de Catalunya"... I cada legislatura la mateixa cantarella.
Cap compromís, cap paraula que més tard, talment com un bumerang, es pugui tornar en contra del seu autor i incomodar la direcció del seu partit. I dic incomodar en lloc de fer dimitir perquè el llistó català de l'ètica, que en un passat llunyà havia estat elevat, ja fa temps que ha davallat escandalosament fins a situar-se al mateix nivell de l'ètica espanyola la màxima expressió de la qual es resumeix en els mots "digo" i "Diego". Això fa que, a diferència d'altres cultures, com ara la centreeuropea o l'escandinava, l'acte noble de la dimissió sigui considerat propi de passerells o de babaus.

Els partits polítics, en general, han esdevingut màquines merament electorals que empaiten, gairebé assetgen, la ciutadania quan s'acosten eleccions i que la menyspreen després si aquesta, durant la legislatura, es mostra crítica amb la praxi de la direcció. N'hi ha que gairebé com una secta exigeixen submissió absoluta a les més grans barbaritats. Unes barbaritats que, tot i foragitar milers i milers de votants, sempre es justifiquen desqualificant la dissidència. És a dir que a la manca d'arguments s'hi suma la manca d'ètica la qual cosa fa que l'absència de dimissions es cobreixi amb l'arrogància i la desqualificació. Tot s'hi val per fer bullir l'olla.

En el cas concret de l'actual campanya per a les eleccions espanyoles, és ben visible el pànic de CiU a comprometre's amb Catalunya donant una xifra per sota de la qual no transigiran en el seu famós "pacte fiscal". Números? I ara! Cap ni un. No fos cas que... Recordem que abans de les eleccions catalanes, CiU parlava de "concert econòmic" i, tot seguit, després de guanyar-les i veure que hauria d'anar més enllà de les paraules, va passar a dir-ne "pacte fiscal". I és que dir pacte no compromet a res, ja que n'hi haurà prou que el nou govern espanyol afluixi quatre rals més perquè CiU vengui el "pacte" com una victòria. És el que ha fet sempre. I així van passant els anys, de quatre en quatre fins al judici final.

En el cas d'Esquerra, és ben galdosa la utilització sibil·lina de les sigles de Solidaritat (SI) en la seva campanya electoral: "Catalunya Sí", "República del Sí". La idea és clara: captar gent despistada que pensi que Solidaritat els dóna suport. I això després que Solidaritat, lògicament, es negués a pactar amb Esquerra perquè aquesta, en cada proposta que rebia, suprimia dràsticament els punts que feien referència a la "prioritat" de la independència i a l'ús sistemàtic del català al Congrés espanyol. Encara és l'hora que Esquerra digui amb dades concretes, no pas amb frases líriques, com aconseguirà a Madrid la independència de Catalunya.

Tanmateix, el cas més barroer i nefast de la política catalana, aquell que tradicionalment esdevé el paradigma de les males arts i del tot s'hi val portat a les últimes conseqüències, és el PSOE de Catalunya. Realment cal ser molt mesquí per recórrer a la mentida i a la manipulació amb l'únic objectiu de perjudicar el partit del govern i de fer creure a la gent coses que no són. Ho hem pogut veure en el vídeo que transmetia a l'espectador la idea que els hospitals del país estan plens de persones que moren cada dia per culpa del govern, que no les assisteix. Realment repugnant. Ara ja ha estat retirat, però aquest extrem també formava part de la campanya perquè responia justament a un pla dividit en quatre fases: difusió, atac, escàndol i retirada.

Aquesta és l'ètica que ens demana el vot.

www.victoralexandre.cat