Un petó, no es sols un petó.

No sé per què els teus llavis em desperten

petons llunyans que mai em vas donar;

no saben desterrar-, o no encerten

a deixar-los dormir. Quan vas venir,

fregant-me la carn, de puntetes,

ningú et va veure, ningú va escoltar el teu pas,

sinó un tremolor lleuger en els meus genolls,

trèmul d'enfrontar-me a un altre fracàs.

Quantes vegades idèntic sender

ens condueix a dispars objectius,

i en el nou, no veiem que el primer
encara ens manté en el seu poder captius.


I no serveix pensar que el passat

passat està, que mai ha de tornar;

ahir, més que un disseny ja esborrat,

és espectre que torna a aparèixer

I així flueix la vida, una trama

de dolors, d'oblits, d'il • lusió;

com rosa que cada primavera

assíduament en el roser floreix,

núvol inquieta, incessant viatgera,

o estrella que a l'aurora empal.lideix.

Potser els teus petons són evocadors

de núvol transeünt, antiga rosa,

o estrella els últims fulgors

es van extingir, i dorm silenciosa.

Hi ha tant nou en cada petó, hi ha tant

que arrosseguem d'antic, tanta vida,

tant de goig, soledat i plor,

tant de acollidor i comiat,

que un petó no és un petó sol, aïllat,

és una llarga història embolicada

aflorant a un present arrabassat,

que abraça tot, i que no oblida res.