El reconeixement de la nostra vulnerabilitat

El reconeixement de la nostra vulnerabilitat té dues dimensions, una a nivell individual i una altra social.

El treball cap endins de nosaltres mateixos

Intentarem adequar el que creiem ser com a persona (el nostre jo ideal) al que realment som (el jo real). És un exercici que pot semblar estúpid o innecessari perquè "cada un es coneix perfectament a si mateix". Res més lluny de la realitat. No ens coneixem bé, almenys no prou. O de tant mentir hem acabat creient-nos diferents de com en realitat som. Construïm la imatge que tenim de nosaltres mateixos a partir d'aquesta imatge nostra que els altres ens transmeten, i de les nostres il.lusions, somnis o projeccions idealistes, no de la nostra manera real de ser, de pensar, sentir i actuar.

En altres paraules, que som ben diferents de com ens veiem a nosaltres mateixos. Una prova: proposem a tres persones sinceres que ens coneguin bé que defineixin el nostre caràcter, que ens diguin, jugant-i sense prevenció, com som, com ens veuen. Segurament aquestes tres versions tindran més en comú entre elles que amb la imatge que tenim de nosaltres mateixos. I això perquè a l'hora de pensar-nos, de veure'ns i definir-nos com a persones filem molt poc fi, per no dir que ho fem amb corda d'amarrar vaixells.

Quan aquest acostament al jo real es produeix (siguem honestos: per aconseguir-ho es requereix, a més de molt esforç, una mica d'introspecció i un molt de sinceritat i capacitat d'autocrítica), es descobreixen aquelles debilitats que ja coneixíem però ens costava reconèixer i assumir perquè, inevitablement, fer-ho ens suposa patiment o, si més no, un retrobament amb el que menys ens agrada de nosaltres mateixos. La majoria tendim a pensar que som millors del que som, i fins i tot els qui transiten preferentment per camins derrotistes o quasi autodestructius i tenen un concepte crític i negatiu de si mateixos, pateixen quan defineixen explícitament les seves limitacions i han d'assumir tal com són. Una cosa és dir "em considero més aviat pessimista", amb el vernís estètic-ideològic que porta impregnada aquesta afirmació, i una altra ben diferent reconèixer com un defecte el fet que davant una determinada situació-problemàtica o no-, aquest pessimisme frena, o directament empitjora, la nostra capacitat de reacció, d'actuació.

El més convenient, el realment saludable, és que l'individu reconegui les seves limitacions i les assumeixi amb serenitat i esperit de superació, entenent-les com un fet incontestable i com a part irrenunciable de la seva peculiaritat com a ésser humà imperfecte, de la seva pròpia història personal. D'aquesta manera, potser lamenti haver comès errors i experimentat fracassos, però els integrarà en la seva trajectòria vital, aprendrà d'ells i no s'avergonyirà perquè almenys podrà adduir que ha intentat millorar la situació. I, sepámoslo, quan davant d'un determinat problema analitzem primer la conjuntura i actuem després amb decisió i afany, per molt que l'èxit no coroni la nostra actuació ens cap la satisfacció d'haver fet el possible. I de disposar d'informació que ens permetrà millorar en futures circumstàncies i ens ajudarà a evitar la repetició dels errors comesos La persona que actua d'aquesta manera acaba concebent com el que és un ésser humà: un mosaic compost de peces de tots els colors i textures que formen un conjunt harmònic, encara que algunes no siguin molt afortunades i fins i tot resulten contradictòries amb el conjunt. En aquest exercici de la presumpció de les pròpies limitacions s'accepta la vulnerabilitat, la debilitat en alguns apartats com un component imprescindible de la pròpia personalitat, que en ocasions fins i tot la enriqueix. Els altres perceben aquestes flaqueses o "defectes" com a trets personals que ens fan ser més humans, més propers.

La tasca cap als altres

L'altra dimensió, a allò social, consisteix a aconseguir que no ens importa aparèixer socialment com a vulnerables, com a éssers imperfectes i limitats. No es tracta, però, de ser autocompassius, d'autoimmolar-se davant dels altres, de pregonar les nostres misèries o engrandir les nostres limitacions. Hem de mesurar on, davant de qui, com i quines de les nostres característiques personals menys lluïdes hem d'exposar .. En el nostre entorn social hi ha persones que poc ens aporten oa les que importem poc i, per què no dir-ho, altres que fins i tot s'alegren dels nostres mals. Òbviament, no constitueixen el millor terreny per a sincerar, per despullar psicològicament. Hem de seleccionar els àmbits socials mereixedors d'aquests actes de sinceritat i de comunicació de les nostres interioritats.

Hi ha molts àmbits, com el dels nostres familiars adults (amb els fills petits la sinceritat absoluta no sempre és convenient), amics íntims o companys de treball amb els quals mantenim una relació humana estreta, en els quals podem i hem de posar en pràctica aquesta exhibició (sempre calculada i mesurada) del nostre jo més íntim, pot resultar fèrtil i convenient. Una vegada triat el medi social favorable, és un exercici molt positiu transmetre les nostres limitacions, això sí, sense atropellar l'altre amb un cabal torrencial de dures o abruptes confessions, descoordinades i alienes a la situació concreta que es viu en aquest moment. Hem de saber mesurar i ubicar la nostra sinceritat, per no aclaparar i per aconseguir un doble efecte positiu: que ens coneguin millor (i, per tant, no ens demanin impossibles) i que puguem viure conforme a la nostra autèntica manera de ser, no seguint els criteris a què ens obliga la imatge que els altres tenen de nosaltres o la que nosaltres, equivocadament, hem contribuït a generar.

No es tracta de despertar la compassió aliena, sinó de donar a conèixer la nostra manera de ser i sentir, de concedir-nos la oportunitat de comprovar com les persones del nostre entorn ens comprenen millor i fins i tot comencen a sentir-se més còmodes amb nosaltres quan ens mostrem més humans , més limitats i reals. De fet, ens sentim millor amb els qui es mostren pròxims, imperfectes i accessibles i ens consideren mereixedors d'escoltar les seves confidències. I al contrari, resulten menys amables aquells que, per la seva aparença de fortalesa, no semblen necessitar per a res. El món és ple de falsos líders, que, a més d'equivocar i enganyar els altres, pateixen exercint un paper que no és el seu. A les nostres mans està corregir aquestes coordenades i resituar-les on correspon.