La societat infantilitzada

Autoritats, experts diversos i mitjans informatius es veuen en l'obligació d'advertir que convé a la salut consumir aliments frugals, després haver-nos excedit en menjars abundants. De la mateixa manera, cada estiu ens indiquen que, quan fa calor, és beneficiós situar-se en l'ombra, beure líquids o utilitzar robes lleugeres. Delmada la població per la seva obstinació massiu en córrer la marató, amb abric de plomes i barret de llana, a les 3 de la tarda, i amb 44 graus a l'ombra, o per sortir a la intempèrie, a l'hivern, amb una camisa mullada a les 5 de la matinada, calia prendre mesures. Hi ha indicis que s'han inspirat en la baixa mortalitat que registren gossos, gats i la resta de la fauna en similars circumstàncies, tot i no posseir el do suprem de la paraula i l'entesa. Dirigits i permanentment alarmats, desviada l'atenció sobre els assumptes crucials, els humans contribuïm de forma entusiasta a la missió d'espantar i obeir.
El segle XXI sembla haver donat lloc a una ciutadania que necessita tutela i motivació per afrontar el més nimi esforç, excepte festes i gestes esportives (alienes a la seva intervenció). Lligats a hipoteques i crèdits, al somni del triomf fàcil, els afectats per la crisi reaccionen amb passivitat inusitada a aquest atropellament a la lògica que ha constituït el desenvolupament de l'hecatombe financera i les mesures d'ajust que decreta, en connivència o submissió dels polítics. "Els que poden fer que creguis en absurds poden fer que cometes atrocitats", avisava Voltaire. Fins i tot per un mateix. O el que és pitjor, per a tot un col.lectiu que ha de carregar amb la rèmora dels nadons mentals.
José Ortega i Gasset reflexionava fa gairebé un segle sobre el naixement de l'home-massa, fill del progrés tècnic i tecnològic sense precedents que s'estava registrant. El filòsof espanyol ja veia que la societat no arribava semblant nivell de desenvolupament. La recerca dels diners i de la "utilitat" havia empobrit el que ell anomenava la consciència moral per produir, deia, un ésser vulgar, conscient i orgullós de la seva condició, exigint el seu dret a la mediocritat sense cap condició.
El 1913 José Enginyers, metge, sociòleg i filòsof argentí, s'havia expressat en termes semblants en L'home mediocre. Algú que no lluita per ideals sinó que, fins i tot, els combat perquè afecten la seva estabilitat, i es torna "submís a tota rutina, prejudicis i domèstiques, per esdevenir part d'un ramat o col.lectivitat les accions o motius no qüestiona, sinó que segueix cegament ".
Dubto que tots dos pensadors arribessin a sospitar el que hauria de venir: els terribles istmes ideològics que van sacsejar el món i una guerra extremadament cruenta, de la qual es va sortir, com a reacció, amb els majors avenços en el reconeixement dels drets humans que mai havien donat. Com permetem que destruïssin l'obra? Ho vam fer nosaltres. Amb el nostre silenci. A canvi, ens han donat el exacerbacions de l'anomenat lliure mercat i la precarietat econòmica per a la majoria de la societat, amb la minva dels èxits durament aconseguits. L'enaltiment del jo individual que, però, vol sentir-se "com tothom", la inacció i la immaduresa col.lectiva amb forts signes puerils.
El canvi substancial que va portar la nostra època va ser la comunicació massiva. I, amb ella, la uniformitat i repetició dels missatges. Si l'home-massa decidia sobre el seu destí-per molt simple que aquest fos-, al del segle XXI l'hi donen digerit i amb profusió d'impactes destinats, en bona part, a dissuadir el pensament crític. Resulta paradoxal veure una ciutadania assolada per problemes econòmics, amb aclaparadors greuges comparatius, a la qual roben els seus diners a la socialment acceptada corrupció pública, devaluats seus drets i els seus serveis essencials, mostrant tal despreocupació. O una por emmascarat que l'incita a mirar a una altra banda pensant que així el perill s'evaporarà per si sol.
Inconscient del seu problema, la societat infantilitzada malcria - per perpetuar? -. Els nens espanyols creixen en maduresa social a través de les xarxes d'internet, però es mostren francament desanimats davant el compromís i l'esforç. "Multirregalados"-fins a tres vegades per Nadal-, vine pal.liada l'absència d'uns pares, lliurats a la feina i al que aquest pot comprar en progressió insaciable, amb el telèfon mòbil. El permanent control a distància impedeix el desenvolupament de la facultat de decidir i afrontar els contratemps, d'equivocar, caure i tornar a aixecar-se, atès que una paternal veu estimada soluciona el conflicte puntual. O el que és encara pitjor: la dels "amics" de Tuenti o Facebook. L'educació autoritària va parir adults reprimits i proclius a utilitzar sinuoses corbes en lloc de la línia recta. L'aparent sobreprotecció actual, la mort de la iniciativa. Sensació fictícia, perquè porta de la mà just fins a la vora del precipici, on desapareix tot alè.
Ens hem convertit en ciutadans de talla única en cos, usos i, gairebé, en idees. Aferrats al centre protector-lluny dels extrems-on sentir la calor de l'altre i passar desapercebuts, addictes als camins gregaris. Sense prendre les regnes de la pròpia vida, excepte en el canal on ens hagi tocat ubicar.
La dolça àvia va resultar ser un llop ferotge. Els que dirigeixen el món no vetllen per nosaltres: busquen el seu propi benefici. Ens amenacen empatxos, freds i calors més perjudicials que aquells dels quals ens alerten. Aprenguem des de petits els riscos i la felicitat d'exercir la llibertat i el compromís. No podem seguir pensant que "altres"-posin el nom que sigui-arreglaran els nostres problemes. Som responsables de la seva solució. Com a adults. Perquè pare és un llop per al nen. I la democràcia, com l'amor, com el present i els projectes vitals, es treballa dia a dia.

Rosa María Artal és periodista i escriptora