Estellés a Barcelona

Dimarts al teatre Romea Pep Tossar estrena a Barcelona Poseu-me les ulleres, una recreació magnífica de la vida i obra de Vicent Andrés Estellés, una llarga conversa amb l'escriptor, ambientada en un cafè de Burjassot. La vaig veure quan l'estrenaren a València, al Micalet, una estrena que aconseguí un èxit total de públic i de crítica. Personalment feia anys que no m'emocionava tant en una obra de teatre. Enric Juezas s'acosta d'una forma tan poderosa al fill del forner que fa versos que hi ha moments que sembla que el reviu. Miquel Gil, tan enorme com sempre, ens desfà amb la seua música i la resta de la companyia remata un retrat de l'home i dels versos que simplement és un pecat perdre-se'l. A València, a més, ballava la néta del poeta –ignore si ho farà també ací– insinuada rere una pantalla on anaven apareixent familiars i amics, puntualitzant el què i el com del gran poeta dels valencians.

Vicent Andrés Estellés mereixia una obra així i és un goig que ara arribe també a Barcelona. Del triangle màgic de la reconstrucció valenciana –Fuster, Sanchis, Estellés– ell era el més popular, el més pròxim. Llegir Estellés, no només per als valencians, és llegir un poeta extraordinari però també és menjar-se la terra a grapats, omplir els ulls d'imatges que podríem haver descrit si ho sabérem fer, com ho sabia fer ell, gaudir d'una llengua tan autèntica que arriba a bressolar-te. Excessiu, desbocat, romàntic i rotund. El país, la terra, les dones, els amics, el sexe i la passió, els llibres, Ausiàs!, el periodisme i la crònica, tot desfila per davant dels nostre ulls. I València per damunt de tot i de tots. Hi ha escenes impressionants que retraten el temps que li tocà viure. Una humiliant visita a ca l'amo del diari on treballava, per exemple. O la remor de la mort que seguí a la guerra. O la roba estesa, íntima, d'Isabel. O els himnes, el seu el primer, aquell Assumiràs la veu del teu poble que diu qui fou i explica què li devem.

Jo de vostès, simplement, no m'ho perdria.