Prou conyeta amb els ni-ni...

En campanya sempre hi ha promeses fàcils, i la de repartir diners és la més simple de totes. Fins i tot quan la promesa no té gaire sentit, valga com a exemple això dels diners per als 'ni-ni'...

D'entrada, a mi, el concepte de 'ni-ni' em sulfura. Supose que té l'origen en alguna conya televisiva, però no veig la gràcia d'anomenar la gent jove 'ni-ni': 'ni treballen, ni estudien'. Identificar amb una parauleta de 'showman' aquesta generació em sembla, ben altrament, molt greu. La desocupació juvenil voreja en aquest país el 40%, i això és gravíssim, i no entenc que puga ser objecte de conyeta. O siga: condemnem una generació sencera i no se'ns acut res més sinó fer el gracioset i aprofitar una paraula enginyosa mentre tirem la tovallola a terra? Perquè regalar diners als 'ni-ni' i fer-ne bandera, fer-nos creure que és una gran idea, no és sinó tirar la tovallola a terra i dimitir. Dimitir de les obligacions que tenim com a societat envers els nostres joves. És reconèixer que, ja que la cosa no funciona, més val tapar el forat amb uns quants bitllets en comptes de fer allò que de debò s'espera d'un polític: que canvie la situació de manera que funcione.

Però és que conec molts joves que no són 'ni-ni'. Conec molts joves que treballen i estudien alhora, cobrant sous molt baixos (gairebé sempre sous negres) per feines que ningú no es preocupa de dignificar. A aquesta gent, a aquests joves, la denominació 'ni-ni' els resulta desagradable, frustrant, indignant. Ni s'hi identifiquen, ni els fa gens de gràcia que vulguem identificar la seua generació d'aquesta manera. Saben què els costa, a ells, fer totes les coses que fan al cap del dia, i de sobte se senten desorientats per la demagògia barata que els proposa diners i prou. Per a pagar-se les cerveses potser?

Hem de gastar més diners en els joves? I tant! Moltíssims més. Hauríem de gastar-nos-hi una xifra inimaginable en els nostres estàndards actuals. Això que la nostra societat gasta en els joves, per a millorar-ne les condicions de vida, és ridícul. Hauríem de gastar molt més, però també ho hauríem de fer bé. Perquè ahir, és un exemple, resultava xocant de veure tota la classe política discutint quants diners caldria donar als 'ni-nis', alhora que a la plaça de la Universitat de Barcelona hi havia un bon grapat de doctorands que protestaven perquè els han apujat les taxes acadèmiques. No seria més fàcil de fer menys promeses generalistes i mirar d'arreglar realitats concretes?

I no és que no tinguem on mirar. Hi ha sistemes universitaris europeus que preveuen el pagament d'un sou als estudiants perquè puguen fer una carrera sense haver de robar hores a l'estudi. A Noruega, posem per cas, les beques són universals, però imposen controls regulars de les notes. A Dinamarca l'estudiant que opta per viure sol i estudiar rep un mínim de mil euros el mes, també condicionats a les notes que treu. I alerta: la universitat en tots dos casos és gratuïta; i això vol dir que l'ajut és per a les necessitats quotidianes. A Suècia el sistema és més complicat, però també resol les necessitats diàries dels estudiants. En tots els casos una part dels diners s'han de tornar quan l'estudiant ja és un professional i treballa, però sempre en condicions molt favorables, d'interès zero en alguns casos.

Per això, vist aquest contrast, quan sent el president Montilla que parla, tot cofoi, dels 'ni-ni' i d'oferir-los diners, no puc evitat de pensar en una caritat. Però, quan pense què fan alguns altres països, em ve al cap la justícia, el suport de la col·lectivitat, la inversió en futur. Cosa que trobe a faltar en el nostre empobrit debat.

No pretenc que cap jove no passe dificultats en una època tan difícil com aquesta, però és que jo vull un país ambiciós, amb universitats d'excel·lència que malden per forjar generacions de grans professionals, complint una funció de servei públic. Igualment, vull governs que es gasten els diners, tants com calga, per aconseguir que estudiar siga una feina seriosa i no una font de patiment, i que, per favor, no tracten els joves com a telespectadors d'un 'late-show' que es riu de la pròpia caricatura, sinó com a ciutadans.

No sé si és demanar massa...



director@vilaweb.cat

El Montilla també és un "ni-ni". No és independentista, ni és de dretes. Bé, això és el que diu ell. Independentista català segur que no ho és.
Ara, aquesta campanya només és estratègia electoral, una nova manera, com ja va fer el Zapatero, de comprar vots amb els diners de tothom. Penso que si s'ha d'ajudar a algú és a aquella gent desesperada que tenen una família per mantenir i no poden pagar la hipoteca. El que és jove si vol estudiar ho pot fer sense necessitat de subvencions, i si vol feina, li és més fàcil trobar-la que la gent que té més de 50 anys.

PEP SABATER.-

Han passat prou dies des de que algú va posar a la taula l’assumpte dels ni-ni’s, però en tot aquest temps no he estat capaç de trobar cap anàlisi seriós, traient una honrosa excepció, no del que és evident, la conseqüència, sinó de les causes profundes de l’existència d’aquest col·lectiu jove i profundament desmotivat.
No és el meu paper donar respostes a la qüestió, no soc cap entès, però si que em puc permetre fer palès que hi ha d’altres ni-ni’s.
Jo, com tot ésser humà, pateixo d’amnèsia a mig termini, tot allò que fa un cert temps que no faig servir l’oblido, o en el millor dels casos ho deixo a les golfes de la memòria esperant el moment de ser retrobat, i això precisament és el que em va passar ahir quan escoltant per accident la conversa d’un company, amb la seva xicota i que preparaven una sortida de cap de setmana, va dir:
“Que mierda, ese finde hay elecciones!”
El primer que em va venir al cap va ser, que troba tant dolent en el fet que es facin eleccions?, perquè és una ‘merda’?. Tot de sobte quelcom va sortir de les golfes, els ni-ni’s. Fins i tot a mi em va sorprendre, quina associació d’idees es varen produir dins la meva closca?. Com que era a la feina d’altres assumptes van distreure’m i el vaig deixar passar. Hores més tard em va tornar a venir…i em vaig posar a rumiar-ho…
Com un Sherlock de fireta qualsevol m’hi vaig llençar a esbrinar el misteri. A veure, quin tarannà personal té aquest individu?, i el seu entorn?, i el modus de vida?, i la seva ‘cultura’?. El vaig fer el perfil:
Home blanc de vint-i-escaig amb un nivell d’estudis mig (sinó vaig errat té el segon cicle de FP), no massa implicat amb el món, no massa viu, amb poca iniciativa, que pateix de certa frivolitat i amant de les darreres novetats en telefonia mòbil. Castellà per orígens familiars i per idioma que viu en un barri amb una gran presència d’immigració espanyola i que es relaciona, gairebé en exclusiva, en aquest mateix entorn, amics, coneguts, parents…
I per què el vaig relacionar amb els ni-ni’s?, te feina, i em sembla que segueix estudiant, així que no és pas un d’aquests ni-ni’s convencionals. Llavors, quina mena de ni-ni és?, que m’ha volgut dir el meu cervell?.
Finalment, després de donar-hi voltes, vaig ser conscient del fet que no sols hi ha ‘els ni-ni’s de sempre’, que hi ha altra mena de ni-ni’s, aquells que no tenen cap mena d’interès vital fora del seu dia a dia, dels seus amics, les seves aficions i els seus telèfons mòbils, que viuen tancats i forrellats en el seu propi món, els que s’han fet el seu propi cau per aïllar-se de tots els altres ‘problemes’ i que no volen veure que hi ha esdeveniments més enllà del seu cau que determinen la seva vida.
En el cas del meu company, era així?, com l’estruç, que quan veu un perill amaga el cap sota terra i que un cop l’ha deixat de veure se sent a resguard?. No ho semblava pas, de fet el que havia dit posava en evidència que més que fugir del perill el que l’emprenyava era l’obligació que l’imposaven i que interferia els seus plans pel ‘finde’. I qui l’imposava aquesta obligació?. Masses preguntes per a un fet relativament irrellevant, si no fora per que per a mi no és pas irrellevant, que parlem de les eleccions al Parlament de meu País però, clar i català, em deixava una última i fonamental pregunta, és el seu País?. Tristament he de reconèixer que la resposta és que ‘no’, Catalunya per ell només un tros de terra on fa vida, la seva cultura, el seu idioma, les seves arrels ho diuen ben clar, això no va amb ell.
Així que era això, el meu cervell ho sabia, era al fons de les golfes i ho va retrobar, va fer sortir a la llum l’evidència, hi han uns altres ni-ni’s i en tinc un per company, un que ‘ni se sent interessat ni se sent implicat’.
I vosaltres, en teniu cap al voltant?
Siau…