els ulls dels oixells

Em sembla una història preciosa.
Un cant a l'esperança i ala llibertat.
La poso en lletra per si algú no té àudio

Els ocells (per Eduardo Galeano)

Els presos polítics uruguaians no podien parlar sense permís, xiular, somriure, cantar, caminar ràpid ni saludar altres presos. Tampoc podien dibuixar ni rebre dibuixos de dones embarassades, parelles, papallones, estrelles ni ocells. Didaskó pérez, mestre d'escola, torturat i pres, va rebre un diumenge la visita de la seva filla Milay, de cinc anys. La nena li portava un dibuix d'ocells. Els censors l'hi van trencar a l'entrada de la presó. Al diumenge següent milay li va portar un dibuix d'arbres. Els arbres no estaven prohibits. Didaskó li va lloar l'obra i li va preguntar pels cerclets que apareixen a la copa dels arbres. Molts petits cercles entre les branques. ¿Són taronges? Què fruita són? La nena li fa callar: ssshhhh. I en secret li explica: "babau, no veus que són ulls? Els ulls dels ocells que et vaig portar d'amagat".