Lluitar contra l'supèrbia

Guanyar terreny a la supèrbia és clau per tenir una psicologia sana, per mantenir un tracte cordial amb les persones, per no sentir-se ofès per tonteries, per no ferir als altres ..., per a gairebé tot. Per això cal tenir por a la supèrbia, i lluitar seriosament contra ella. És una lluita que pren l'impuls del reconeixement de l'error. Un coneixement sempre difícil, perquè l'error s'emmascara de mil maneres, i fins i tot treu forces dels seus aparents derrotes

Un escriptor va passejant pel carrer i es troba amb un amic. Es saluden i comencen a xerrar. Durant més de mitja hora l'escriptor li parla de si mateix, sense parar ni un instant. De sobte s'atura un moment, fa una pausa, i diu: "Bé, ja hem parlat prou de mi. Ara parlem de tu: què t'ha semblat la meva última novel?".
Sense voler s'amaga És un exemple graciós d'actitud vanidosa, d'una vanitat bastant simple. De fet, la majoria dels vicis són també bastant simples. Però en canvi la supèrbia sol manifestar sota formes més complexes que les d'aquell fatu escriptor. La supèrbia tendeix a presentar-se de forma més retorçada, es cola per les escletxes més sorprenents de la vida de l'home, sota aparences summament diverses. La supèrbia sap bé que si ensenya la cara, el seu aspecte és repulsiu, i per això una de les seves estratègies més habituals és amagar-se, amagar el seu rostre, disfressar-se. Es fica d'amagat dins d'una altra actitud aparentment positiva, que sempre queda contaminada.
Puntualitzar Unes vegades es disfressa de saviesa, del que podríem anomenar una supèrbia intel.lectual que s'enfila sobre una aparença de rigor que no és altra cosa que orgull altiu.
Ajustant el criteri Altres vegades es disfressa de coherència, i fa a les persones canviar els seus principis en comptes d'atrevir a canviar la seva conducta immoral. Com que no viuen com pensen, ho resolen pensant com viuen. La supèrbia els impedeix veure que la coherència en l'error mai pot transformar el dolent en bo.
Posar ordre També pot disfressar d'un apassionat afany de fer justícia, quan en el fons el que els mou és un sentiment de despit i revengisme. Se'ls ha ficat l'odi dins, i en comptes d'esforçar a perdonar, pretenen calmar la seva ansietat amb venjança i ressentiment.

Sóc la veritat Hi ha ocasions en què la supèrbia es disfressa d'afany de defensar la veritat, d'una ortodòxia altiva i crispada, que avassalla als altres, o d'un afany de precisar tot, de jutjar tot, de voler tenir opinió ferma sobretot . Totes aquestes actituds solen tenir el seu origen en aquest orgull ximple i simple de qui es creu sempre posseïdor exclusiu de la veritat. En comptes de servir la veritat, es serveixen d'ella-d'una ombra d'ella-, i acaben sent titelles de la seva pròpia vanitat, del seu afany de portar la contrària o de quedar per sobre.
Senyor servei De vegades es disfressa d'un aparent esperit de servei, que sembla a primera vista molt abnegat, i que fins i tot potser ho és, però que amaga un curiós victimisme ressentit. Són aquells que fan les coses, però amb aire de víctima ("sóc l'únic que fa alguna cosa"), o lamentant del que fan els altres ("mira aquests en canvi ...").
Més del mateix pot disfressar també de generositat, d'aquesta generositat ostentosa que ajuda humiliant, mirant als altres per sobre l'espatlla, menyspreant.
O es disfressa d'afany d'ensenyar o aconsellar, propi de persones plenes de suficiència, que posen a si mateixes com a exemple, que parlen en to paternalista, mirant per sobre l'espatlla, amb aire de superioritat.
O d'aires de dignitat, quan no és altra cosa que susceptibilitat, sentir ofès per tonteries, per sospites irreals o per gelosia infundats.
Omnipresent És que llavors la supèrbia està darrere de tot? Si més no sabem que ho intentarà. Igual que no existeix la salut total i perfecta, tampoc podem acabar del tot amb la supèrbia. Però podem detectar-la, i guanyar terreny.
Atendre escoltar I com detectar-la, si s'amaga sota tantes aparences? La supèrbia moltes vegades ens enganyarà, i no veurem la seva cara, oculta de diverses maneres, però els altres sí que ho solen veure. Si som capaços de ser receptius, d'escoltar la crítica constructiva, ens serà molt més fàcil desemmascarar.
Es manifesta El problema és que cal ser humil per acceptar la crítica. La supèrbia sol blindar a si mateixa en un cercle viciós de egocentrisme satisfet que no deixa que ningú ho digui pel seu nom. Quan es fa fort així, la indefensió és tal que van creixent les manifestacions més simples i primàries de la supèrbia: la susceptibilitat malaltissa, el continu parlar d'un mateix, les actituds prepotents i envanides, la vanitat i afectació en els gestos i la manera de parlar, la pèrdua profund en percebre la pròpia feblesa, etc.
Després tot són avantatges

Hola lector:
Jo crec que tots tenim una mica de supèrbia.
El problema és quan en comptes d'una mica es transforma en un molt, perquè com diuen els defectes de vegades només són virtuts exagerades.
Tots i més ha hores d'ara de les nostres vides, tenim les nostres idees molt aferrades sobre gairebé tot, és molt difícil que ningú pugui canviar la nostra manera de pensar o d'entendre la vida.
Per això crec, que moltes vegades no em val la pena discutir sobre certs temes, quan sabem que mai aribarem a cap acord amb algú.
És com si intentasim omplir una tassa que ja està plena.
D'altra banda és molt difícil que ningú, absolutament ningú, ni les persones més estimades per nosaltres, com ara els nostres fills, o pares, parelles, o amics més íntims, actuïn sempre o pensin tal i com a nosaltres ens agradaria.
Que hem de fer? callar i no dir el que pensem o com ens sentim? Crec que ens podem queixar, o comentar o dir-los que alguna cosa d'ells o alguna de les seves actituds, no ens agrada, o ens molesta o ens fa mal.
I això no significa donar lliçons de moral sinó simplement comunicar-se i exercir el dret a expressar- nos lliuremnt i per descomptat respectant també el dret de l'altre a que no et faci gens de cas o et mani a prendre vent. Que és el que normalemnte sol succeir.
Una queixa no seimpre és una crítica.
Una salutació.

És veritat aquest refrany que diu, que cap geperut. es veu la seva pròpia gepa.

Lector:
Perquè creus que aquest panell de la supèrbia et l'he dedicat a tu?
Quan alguna vegada he volgut dir-te alguna cosa t'he obert un panell amb el teu nom.
Només parlava de la supèrbia en general i t'he reconegut que tots som superbs.
Que jo no tingui ganes d'entrar en discussions sobre temes dels que ja sé com pensa cadascun perfectament, i que sé que no em van a portar a cap lloc, és una opció personal meva, perque en aquests momentes estic masa cansada de alguns temes. I això no vol dir que no em sembli perfecte que els altres ho facin.
Cadascú és molt lliure de gastar el seu temps com millor li plagui.
A mi personalment em sembla molt bé que participis en aquesta comunitat independient ment de que en alguns temes, pensi diferent a tu, o no.
Som molt pocs participants i cada un aporta el seu gra de sorra i per a mi tots són importates i vàlids.
El que em dóna la sensació és que sembla que sigui jo, la que et molesti a tu.
Si és així, tampoc tinc cap problema en deixar la comunitat. No m'agrada estar on la meva presensencia incomoda per alguna causa.
La meva intenció mai ha estat molestar ni a tu ni a ningú, i si alguna vegada ha estat així et demano disculpes.

Jo crec que la supèrbia no és el mal que pugui regnar en petita mesura i per part d'algú en el nostre grup. Més aviat diria que són casos de flagrant engreiment.

Aquest engreiment es deu a que la persona es sobrevalora tant, s'ufana tant, queda tan endiosada que al veure que al seu volant hi poden haver altres persones preparades tant o més que ell, no ho soportan i atacan tergiversant les opinions donades. La ùnica veritat és la que surt del seu interior. Són persones massa convençudes de la seva vàlua. Sol ser a més orgullosa i egoísta. Un engreit pensa que ningú és millor que ell.