Tot es queda immòbil

"L'experiència amorosa ens dóna d'una manera fulgurant la possibilitat d'entreveure, així sigui per un instant, la indissoluble unitat dels contraris. Aquesta unitat és l'ésser. Heidegger mateix ha assenyalat que l'alegria davant la presència de l'ésser estimat és una de les vies d'accés a la revelació de nosaltres mateixos.
Encara que mai ha desenvolupat la seva afirmació, és notable que el filòsof alemany confirmi el que tots sabem amb saber fosc i previ: l'amor, l'alegria de l'amor, és una revelació de l'ésser.
Com tot moviment de l'home, l'amor és un "anar a la trobada". A l'espera tot el nostre ésser s'inclina cap endavant. És un anhelar, un tendir cap a alguna cosa que encara no és present, i que és una possibilitat que pot no produir-se: l'aparició de la persona estimada. L'espera ens té en suspens, és a dir, suspesos, fora de nosaltres. Fa un minut que estàvem instal.lats en el nostre món i ens movíem per tal naturalitat i facilitat entre coses i éssers, que no advertíem la seva distància.
Ara, a mesura que creixen la impaciència i el anhelar, el paisatge s'allunya, el mur i les coses de davant es retiren i repleguen sobre si mateixes, el rellotge marxa més poc a poc. Tot s'ha posat a viure una vida a part, impenetrable. El món es fa aliè. Ja estem sols. L'espera mateixa es torna desesperació, perquè l'esperança de la presència s'ha transformat en certesa de solitud.
No vindrà. No hi haurà ningú. No hi ha ningú. Jo mateix no sóc ningú. El no-res s'obre als nostres peus. I en aquest instant sobrevé l'inesperat, el que ja no esperàvem.
El gaudi davant la irrupció de la presència estimada s'expressa com una suspensió de l'ànim: ens falta sòl, ens falten paraules, l'alegria ens talla la respiració.
Tot es queda immòbil, a meitat del salt en el buit. El món impenetrable, ininteligible i innombrable, caient pesadament sobre si mateix, de sobte s'aixeca, s'alça, vola a la trobada de la presència. Està imantat per uns ulls, suspès en un misteriós equilibri.
Tot havia perdut sentit i nosaltres estàvem a la vora del precipici de l'existència bruta. Ara tot s'encén i cobra significació. La presència rescata el ser. O millor dit, el recrea. Neix l'ésser del no-res.
Però n'hi ha prou que no em miris perquè tot caigui de nou i jo mateix em s'enfonsi en el caos. tensió, marxa sobre l'abisme, marxa sobre el tall d'una espasa. Tu ets aquí, davant meu, i no em miris.
Tot es torna a quedar immòbil de nou.

OCTAVIO PAU

Hola Arcoiris.

L'Octavi Paz, pel que em sembla, espera massa i no va a la cerca. No sé si li hauran durat gaire les seves amants.

Em pregunto com es pot afirmar que l'experiència amorosa és la visualització de la unitat dels contraris i, alhora SOLAMENT esperar la persona estimada.

La Lògica em diu que és una contradicció, ja que:

Si un espera, i hi ha unitat d'esser (per la pròpia definició de l'amor)
L'esser sencer espera
Ergo tots dos amants esperen ¡NO BUSQUEN!

Per tant, probablement no es trobin i l'experiència amorosa no esdevingui.

Hola Arcoiris.

L'Octavi Paz, pel que em sembla, espera massa i no va a la cerca. No sé si li hauran durat gaire les seves amants.

Em pregunto com es pot afirmar que l'experiència amorosa és la visualització de la unitat dels contraris i, alhora SOLAMENT esperar la persona estimada.

La Lògica em diu que és una contradicció, ja que:

Si un espera, i hi ha unitat d'esser (per la pròpia definició de l'amor)
L'esser sencer espera
Ergo tots dos amants esperen ¡NO BUSQUEN!

Per tant, probablement no es trobin i l'experiència amorosa no esdevingui.



Hola Carlitos.

Jo d'Octavio Paz l'únic que sabia és que era premi Nobel de Literatura,, no sabia res dels seus amants, però he mirat la seva biografia i he vist que va estar casat dues vegades un matrimoni li va durar 20 anys i l'altre 35, fins que es va morir.
No he analitzat frase per frase, aquest text, alguns coses no li veig la lògica però parla d'enamorament i tots sabem que el cor té raons que la raó no entén.
A mi m'ha agradat com descriu l'alegria desbordant de la trobada amb la persona de la qual está enamorat i la profona tristor, que sent quan aquesta persona no apareix.
No es tracta del que espera, sinó de tot el que sent i de com es deixa envoltar per aquest torbellí tant intens d'emocions.
Encara que quedira mes resumit en aquesta frase.
Si veure't em dóna la vida
i no veure't em dóna la mort
prefereixo morir i veure't
que no veure't i tenir vida
O en el poema d'Bèquer que diu.
Avui els cels i la terra em somriuen
avui arriba fins al fons de la meva ànima el sol
avui ho he vist.
avui ho he vist i m'ha mirat
avui crec en Déu.

Panter:
Jo la rima que conec és la sencera tal com l'he posat, exceptuant algun error de traducció cosa que faig molt sovint

Aqui está:

[b]Rima XVII
[Poema: Texto completo]
Rimas y leyendas.
Gustavo Adolfo Bécquer
Hoy la tierra y los cielos me sonríen;
hoy llega al fondo de mi alma el sol;
hoy la he visto..., la he visto y me ha mirado...
¡Hoy creo en Dios![/b]



http://www.cervantesvirtual.com/servlet/SirveObras/03698405344615473232268/p0000001.htm

Sort que en Becquer no va poder llegir al Hawking, o la rima hauria estat que creu en el "Big-bang"