Manuscrit inèdit sobre la detenció de Companys. Fent història

El 13 d'agost del 1940 agents alemanys van irrompre en el domicili del matrimoni Companys. A partir d'en document escrit per Carme Ballester i localitzat per l'historiador Joaquim Aloy a l'Institut Internacional de Història Social, a Amsterdam, reconstruïm els fets que van convertir a Companys en l'únic president europeu escollit democràticament que va morir afusellat durant el segle XX.

La seva importància es molt gran ja que es l'únic document escrit sobre la detenció del president Companys.

Carme Ballester de Companys que es com signa el manuscrit l'esposa del president de la Generalitat certifica que "tot l'ací exposat es exacte".

El trasbals que va patir quan varen detenir al seu marit va ser tan gran que fins l'any 1969 no es va veure en cor de relatar els fets ja que no podia deixar en la ignorància uns fets tan greus com els que es relaten a continuació.

Cal anar una mica enrera, uns mesos abans dels fets. El setembre de l'any 1939 començava la segona Guerra Mundial. L'Alemanya de Hitler dominava la situació. El juny del 1940 els nazis arribaven a París. L'acord entre la policia fraquista i alemana, signat a Madrid l¡'any 1938, permetia als nazis lliurar a Espanya qualsevol enemic comú ambdós règims..

Companys evidentment ho era: per republicà, per antifeixista i per catalanista. Aquesta vegada Companys no va acceptar marxar a Mèxic tal com li aconsellaven els seus. No ho volie fer fins que no trobés al seu fill, en Lluïset, que estava malalt i era il.localitzable d'ençà de la evacuació de la clínica neuropsiquiàtrica on estava internat. Companys i la seva dona van decidir esperar notícies des de una Bretanyaon la creu gammada dominava els carrers. La tragèdia era questió de dies

El 13 d'agost d'aquells infernal estiu del 1940 comença el fatal compte enrera de la vida del president de Catalunya.

N'es testimoni Carme Ballester, que mai més podrà oblidar la detenció del seu marit i del seu nebot Francesc Ballester, que tambè es trobava a casa quan sis agents de la policia del exèrcit alemany, s'hi van presentar. Qui va conèixer a Carme Ballester explica que aquella escena la va marcar per sempre més i que no la va voler explicar mai a ningú, a excepció de un cercle molt íntim familiar. Va ser el seu trauma persistent, el seu dolor en vida. Amb tot, poc abans de morir va decidir recordar amb detall els fets ocorreguts el 13 d'agost i també els fets posteriors fins a la matinada del 15 d'octubre del 1940, quan Companys va ser afusellat per ordres de Franco. Ho va fer escrivint el relat dels fets en un document que ha dormit durant molts anys als Països Baixos. Gràcies a les investigacions de l'historiador Joaquim Aloy, es publica per primera vegada a SAPIENS. Més de 40 anysdesprès d'haver-se redactat.

La narració s'inicia el 13 d'agost del 1940 quan a dos quarts de set de la tarda...

"dos homes vestits de civil i quatre de uniforme de soldats alemanys (a més no parlaven altre llengua que la alemanya) entraren a casa amb les metralletes a la ma....

(contiuarà)

... I apuntant al meu marit i a mi mateixa, ens van fer un registre personal... Quan van constatar que al damunt no hi portàvem res llavors van posar tota la casa en renou i tot ho deixaren capgirat; per fi trovaren dintre un calaix el nostre capital, 70.000 francs; llavors ja van començar a estar contents de la troballa; seguit s'ho posaren a la butxaca, tambè s'emportaren tots els documents que trobaren, fins i tot les nostres cartes d'identitat i els pasaports diplomàtics, com tambè entre els papers hi havia títols com el de advocat i d'altres que el meu marit volia conservar.

Els soldats apuntant al meu marit, assegut en una cadira, i jo havia de conduir els dos homes de civil, dient-los on eren les coses, però sempre sentint un revòlver que em recolzaven a l'esquena...

Els Companys no havien previst, es clar, aquella intromissió, ja que tot i que havien pres mesures de seguretat, fins aleshores havien viscut sense gaire entrebancs per part de la policia alemanya.

El personatge clau en la detenció de Companys es el plicia franquista Pedro Urraca Rendueles tal com va demostrar la documentació localitzada per l'historiador Jordi Guixé en diversos arxius de París, Urraca vigilava Companys des de la seva arribada a París i a més, disposava de l'ajuda i la complicitat dels polítics i policies francesos col.laboracionistes amb els nazis. De fet va ser Urraca qui va donar l'adreça de Companys als policies alemanys i qui els va dir que allà s'amagaven els diners de la Generalitat a l'exili.

Acabada l'operació, a les nou del vespre, els soldats s'emporten el president de Catalunya i al nebot de la seva dona, Francesc Ballester, que dormiràn aquella nit en una esglèsia desmantelladadel poble que la policia militar alemanya teniacom a quarter general.

L'endemà, Ballester, desolada, sense ànims d'explicar la situació a ingú, fa el cor fort i decideix anar a veure al seu marit.


...prenc la bicicleta i vaig anar a La Baule. Alli hi havia la Commandatur. Van dir-me que no sabien de que els parlava, van desempallegar-se de mi. En sortir, i a la porta, un home que em va semblar francès per la seva parla, em diu discretament: "Vagi a vil.la Carolina.

Efectivament, Companys havia estat traslladat en aquesta torre on operava l'administració nazi de la zona. Ballester aconsegueix l'adreça de la finca i no dubta a anar-hi

...sols sentia veus de gent que parlava en alemany. Seguit em vaig donar compte de que el lloc era perillós, però jo ho havia decidit: passi el que passi, (Havia d'anar) on era el meu marit. Em vaig asseure, esperant que passés algú. Així va èsser: un soldat passà i quedà sorprès de veure'm i, d'aparença tranquila, em parlà. Res a fer, no ens entenem. Les autoritats em van treure gairebé a cops de peus.

Finalment, aconsegueix fer entendre a un oficial nazi que vol veure al seu marit, que li han confirmat que es allà. L'oficial se la treu del damunt: ...em diu: A Espanya van morir alemanys i camarades meus. Jo li dic: quina culpa te el meu marit si vostés ens volien fer la guerra?

Desconsolada, decideix marxar, però en sortir es produeix el desitjat encontre: veig quatre soldats encascats, al mig hi havia el meu marit, que el traslladaven en un altre lloc. Vaig córrer cap a ell, però l'oficial em va agafar pel braç per treurem fora. No vaig oposar-hi resistència. Sols vaig cridar: Lluís!. Ell es girà cap a mi i em va fer un signe amb la mà volent dir: "Fuig d'ací". Ja no el vaig veure més.

Ballester recorda en l 'escrit que en els dies següents continuava rebent la visita de nazis a casa: ...venient soldats amb els dos homes de civil i continuar la perquisició. Buscaven or i diners. Deien que no era possible que un president visqués amb tanta modèstia. Jo els vaig dir: ".si vostès coneguessin qui es Companys, la seva pregunta seria inútil".

Convençuts de la verecitat d'allò queels havia dit Pedro Urraca, els agents alemanys van tornar quatre vegades al xalet per escorollar-lo. Es van endur, segons un altre document que tambè forma part de l'arxiu de Josep Ester, una càmera fotogràfica, uns prismàtics, equipatges amb efectes persoals de la família i els 70.000 frans, dels quals 5.000 van ser més endavant retornats a la senyora Companys.

El dia 20 Lluís Companys i Francesc Ballester són traslladats, en dos cotxes descapotables i escortats per agents de la policia alemaya, a la presó de la Santé a París, on el President va quedar incomunicat en una cel.la individual.

A Carme Ballester li'n fan saber el trasllat un alt oficial nazi el dia abans, el 19, quan li ofereix un tracte ben injuriós: Ell va dir-me: "si vostè vol, encara el pot salvar, si ens diu on son els altres diners i els documents". Els vaig jurar que no tenia res més. Be, docs demà al matí ens l'emportem.

L'esposa de Companys cau malalta,defallida, sense àims ni forces percontinuar lluitant. Al cap d'uns dies un metge amic de la família establert a París li confirma que el president de Catalunya continua tancat a La Santé son els temps més angoixants per a Carme Ballester fins que...vaig rebre uns altres mots del mateix doctor, acompanyats d'uns altres del meu marit dient-me que se l'emportaven a Espanya, demanant-me que tingués coratge, que si jo suportava aquesta prova, ell seria més fort.

(continua...)

El president de Catalunya va ser ejecutatal castell de Montjuïch la matinada del 15 d'octubre del 1940. L'endemà al matí, Carme Ballester rep la fatal notícia a través de la ràdio: "Així fou que en les primeres informacions del matí vaig assabentar-me que el meu marit havia estat afusellat. Uns veïns tambè ho van sentir, i seguit van còrrer a casa. Jo havia caigut a terra sense coneixement!".

A Catalunya la mort de Companys es silenciada pels mitjans oficials. Passaràn dies i setmanes fins que ho sabrà la població. Al drama personal, cal sumar-hi la imposibilitat de Carme Ballester de poder-hi fer res, de poder visitar el lloc on el seu marit havia estat executat, la dificultat d'obtenir qualsevol document que en certifiqués la mort. De fet, en el mateix manuscrit Carme Ballester afirma: ... no puc demanar, als botxins, jo mateixa. el certificat de defunció. Desprès, com que tenia el deure per el seu fill malalt, que ell (Companys) me l'havia encomanat vaig fer de nou esforços per cuidar-me del noi i així, amb molts treballs i angúnies, encara he sobreviscut i per damunt de tot mantenir la dignitat. Això es el tot que puc dir-vos sobre aquells temps tan dolorosos.

... ningú de allí (a Espanya) ni tampoc de França van justificar-me la seva defunció, però sí que ho varen portar tots els diaris de França... Tinc la darrera lletra del meu marit abans de morir, però això es personal. És cert que aquesta lletra m'ha donat la raó de viure" .

En els documents trobats a Amsterdam es diu que la vídua de Companys va participar en la Resistència francesa durant l'ocupació alemanya i va protegir i amagar jueus

Avui, però, el Govern espanyol encara no ha instat a les autoritats judicials a revisar el consell de guerra que comdemnà a mort l'únic president europeu escollit democràticament afusellat en ple segle XX.