Els Càtars

Panter 22/10/10, 11:43 pm

El catarisme fou una confessió cristiana de tipus gnòstica difosa, des del segle X fins al XIV, amb fluxos i refluxos, per l'Àsia Menor, els Balcans, el nord d'Itàlia, Occitània, Renània, Xampanya i Catalunya; així doncs, el catarisme s'estengué per tota la Cristiandat, tant en l'àmbit occidental llatí, com en l'àrea oriental bizantina ortodoxa. Els seguidors d'aquest corrent es coneixen com càtars o també albigesos. Sovint s'anomenaven a ells mateixos Bons homes o Bons cristians.

Creu de Tolosa

Fonaments teològics

A nivell doctrinal, el cristianisme càtar, es caracteritza per una concepció dualista[1], basada en l'existència de dos principis independents –el Bé i el Mal-, responsables de dues creacions. El principi del Bé –Déu- dugué a terme la creació veritable: la de les coses que són realment, és a dir, el Cel i els esperits, que no poden corrompre's ni destruir-se. Per la seva banda, la creació perpetrada pel principi del Mal –el Dimoni- és la il·lusòria: la del món material, visible, inestable, on tot hi està sotmès a la corrupció, a la mort, al desordre, al patiment, a la violència. El Dimoni, com que és incapaç de proporcionar a les seves criatures una naturalesa incorruptible, va necessitar usurpar una part de la creació veritable, de la qual la seva no és sinó un succedani grotesc, i, recorrent a l'engany i a la violència, va aconseguir fer caure uns quants esperits dins del món material, perquè, quedant-hi atrapats, li donessin vida.

Aquests esperits caiguts són les ànimes de les persones; a causa de la seva corrupció pel contacte amb el món material, quan moria el cos dins del qual estava empresonada, l'ànima no podia retornar al seu lloc d'origen –el Cel- i havia de reencarnar-se en un altre cos, trobant-se així tancada dins d'un cicle circular sense fi. Tanmateix, Déu, compadit de les seves criatures captives del Dimoni, va enviar a la Terra Jesucrist, un àngel que, per la seva condició d'esperit pur, no va encarnar-se en cap cos, sinó que, per fer-se entenedor a les persones, va dotar-se d'aparença humana. La missió de Jesús entre els esperits caiguts fou l'ensenyança de la doctrina de rebuig a les coses materials, i de la pràctica del consolament o baptisme per imposició de mans; posant en pràctica els ensenyaments de Jesús, les ànimes pogueren començar a trencar el cicle de les reencarnacions i tornar al Cel; així doncs, segons els càtars, Crist va realitzar la Redempció per la seva prèdica i no pas, com creuen els catòlics, per la seva mort a la Creu, la qual, els càtars, o bé la neguen, o bé la matisen considerant la mort de Jesús només aparent; en conseqüència, com que no havia mort, Crist no ressuscità ni, menys encara, ascendí al Cel en cos i ànima.

Segons la concepció dualista, la Redempció representa l'inici de la fi del món de la matèria que, d'una manera natural, es consumarà amb el retorn al Cel de la darrera ànima captiva, ja que la creació il·lusòria no pot subsistir sense els esperits presoners.

El rebuig al món material, creat pel Dimoni, duia els càtars a propugnar un ideal de pobresa, castedat i alimentació vegetariana. Tanmateix, com que els cristians dualistes no admetien la idea catòlica del lliure albir, segons la qual, la pràctica del pecat o de la virtut resulta sempre d'una elecció voluntària de l'esperit, els càtars consideraven la seva estricta moral practicable només per aquelles ànimes arribades a un estat de puresa; els esperits encara no prou purs, queien inevitablement en el pecat, i havien de seguir, una altra vegada, el cicle de reencarnacions, fins que, un cop alliberats de la corrupció, haguessin esdevingut capaços de rebutjar el món material, i poder entrar al Cel, després d'haver patit la darrera reencarnació.

El dualisme, per altra banda, també duia a considerar satànic l'Antic Testament, on s'hi narra la creació del món per Jahvè, identificat pels càtars amb el Dimoni. Per això, els albigesos només admetien com a textos sagrats el Nou Testament i els llibres sapiencials de l'Antic: l'Eclesiastés, el Llibre de l'Eclesiàstic, els Salms, els Proverbis i els Càntics; i els difonien traduint-los a la llengua vulgar, mentre que l'Església Catòlica, la Bíblia només la tenia en llatí.

A diferència d'altres grups herètics coetanis, que també criticaven l'Església catòlica per haver abandonat els ideals de pobresa evangèlica, els càtars es caracteritzaven no pas per ser grups de laics predicant sense permís de l'Església, cas dels valdesos, excomunicats al Concili de Verona (1184), sinó per haver bastit una església pròpia, amb uns sagraments (el consolament), una metafísica (el dualisme), una moral de salvació, uns fidels, uns clergues, als quals, la Inquisició catòlica donà el nom de perfectes, organitzats en una jerarquia de diaques i bisbes, la funció dels quals era difondre, mitjançant la prèdica itinerant i l'exemple de la pobresa, la doctrina entre els fidels.

Els orígens del cristianisme dualista, observable a Orient i a Occident des de finals del segle X, no són gaire coneguts. Tradicionalment, s'havia considerat els càtars com a resultat de la difusió entre grups cristians de les doctrines de Manes, filòsof persa del segle III dC, basades en la confrontació dels principis del Bé i del Mal, d'ací que alguns escriptors catòlics denominessin maniqueus els càtars; segons aquesta visió tradicional, el coneixement de la filosofia maniquea hauria originat grups de cristians dualistes, com serien els paulicians, establerts a Tràcia i Macedònia al segle VIII, i els bogomilites búlgars de finals del segle X, antecessors directes dels càtars o dualistes occidentals. Aquesta idea, recollida per Rafael Dalmau el 1960 a L'heretgia albigesa i la batalla de Muret Barcelona, Dalmau Editors, 1996, 2ª edició de la 2ª reimpressió. (Episodis de la Història, 8], darrerament, l'ha qüestionada Anne Brenon basant-se en la manca de proves sobre el coneixement de les obres de Manes pels càtars, l'única font doctrinal dels quals era el Nou Testament, i considerant el dualisme no pas com una influència aliena –de Manes o Zoroastre- sinó com una de les possibles respostes a un important problema teològic cristià: com pot existir el Mal al món, si Déu és bo?.

D'altra banda, la simultaneïtat de l'aparició del cristianisme dualista a Bulgària i a l'àrea occidental –Itàlia, Occitània, Renània i Xampanya-, posada de manifest per Brenon, deixa en suspens la visió de Paul Labal a Los cátaros, herejía y crisis social, de veure el catarisme com el resultat de la difusió a Occident d'una doctrina oriental, com era el bogomilisme.

Així doncs, Brenon, considerant impossible aportar una resposta definitiva al tema, es limita a establir la hipòtesi del catarisme com a una antiga forma de creença, sorgida durant els primers temps del cristianisme, que, en unes circumstàncies favorables, va reviscolar, d'una manera simultània, a Orient i a Occident vers l'any 1000

Panter 23/10/10, 12:41 am

Història

Els Càtars Catharsexpelled

Càtars essent expulsats de Carcassona

L'establiment

Occitània no fou ni el bressol del catarisme ni l'única regió de la Cristiandat llatina on s'hi donà aquest tipus de creença; ara bé, només a la Gàl·lia meridional i a Llombardia, hi arrelà l'Església càtara, dita també, per això, albigesa, la qual va poder estructurar-hi els bisbats de Tolosa, Albi, Carcassona, Agen i Llombardia, esmentats a les actes del concili càtar celebrat el 1167, a Sant Fèlix de Caramany, no gaire lluny de Tolosa, en presència de Niketas, bisbe càtar de Constantinoble.
A França i a Renània, el catarisme no va poder consolidar-s'hi a causa de la decidida reacció antiherètica de l'Església, dels poders laics i, fins i tot, del poble.

Els Càtars 800pxkatarer

Principals centres càtars al Llenguadoc

Així, a Soissons, una multitud assaltà la presó on hi estaven tancats uns pagesos, sospitosos d'heretgia, per linxar-los, com a Colònia el 1114, on, anys més tard, el 1163, els magistrats de la ciutat enviaren a la foguera uns heretges que els havia lliurat el bisbe; a Vézelay, el 1167, el poble demanà el suplici de la foguera per a uns heretges presoners de l'abat.

Segons Paul Labal, aquest fracàs de l'heretgia al nord fou degut a un ferm adoctrinament catòlic per part dels clergues locals, molt ben formats en el coneixement de la teologia, la moral i les Escriptures a les prestigioses escoles catedralícies de Chartres, Laon, Reims, Autun, Orleans i París, mentre que a Occitània, no hi havia cap centre d'estudis que s'hi pogués comparar. Per altra banda, a l'àrea septentrional, hi hagué una indestructible solidaritat entre els poders laics i l'Església; així, el rei Lluís VIII de França ajudà el seu germà l'arquebisbe de Reims en la lluita contra els heretges de la seva arxidiòcesi, com també, el comte de Flandes va perseguir els càtars dels seus dominis.

Davant d'aquesta situació, segons exposa Paul Labal, molts càtars francesos, flamencs o renans emigraren a Occitània i Llombardia, on l'Església càtara hi podia actuar amb llibertat. En aquests territoris, les circumstàncies polítiques i eclesiàstiques del moment hi impediren l'actuació dels mecanismes socials que a França, Renània i Flandes hi havien avortat l'arrelament de l'heretgia.

La situació a Occitània

En primer lloc, la solidaritat entre els poders laics i l'Església no va donar-se a Occitània. L'aplicació radical de la reforma eclesiàstica duta a terme, a finals del segle XI, pel papa Gregori VII, tendint a separar l'Església del domini laic, va fer que a Occitània, al contrari de França, el nomenament de càrrecs eclesiàstics es realitzés sense cap mena d'intervenció dels laics; així, no havent-hi contactes entre els poders nobiliaris i els clericals, foren freqüents els conflictes entre les autoritats eclesiàstiques i els grans senyors: el comte Ramon VI de Tolosa (1194-1222) va estar en pugna permanent amb els bisbes de Carpentras, Vaisson i Agen, com també amb els abats de Moissac, Montalban i Sant Gil; Ramon Roger Trencavell s'enfrontà repetidament amb l'abat de La Grassa, a les Corberes, igual com el comte de Foix entrà en conflicte amb l'abat de Pàmies; per altra banda, els petits clans aristocràtics –els castellans de la regió de la Muntanya Negra, o del massís de les Corberes, al límit amb Catalunya- disputaren a l'Església el control dels delmes de les parròquies dels seus dominis.

En segon lloc, seguint Labal, l'Església catòlica no va disposar a Occitània d'una organització eficaç; així, la diòcesi de Tolosa era un territori immens, on hauria calgut l'actuació d'equips actius de clergues, que el bisbe no va poder estructurar a conseqüència de la manca de mitjans, provocada perquè nobles laics havien acaparat els delmes de les parròquies. Per altra banda, l'atractiu, a Occitània, de l'Església càtara entre les dones fou, en gran part, per l'absència de monestirs, o convents, femenins a les diòcesis de Sant Bertran, Sant Lazier, Agen, Carcassona o Tolosa; així, quan, en una família nombrosa, es decidia encomanar una filla a una institució religiosa per alimentar-la i l'educar-la, calia recórrer, gairebé sempre, als càtars, entre els quals, les dones podien accedir també a la categoria de clergues.

En tercer lloc, va produir-se la disgregació del poder tolosà, assenyalada per Paul Labal, iniciada arran de la partida cap a Terra Santa del comte Ramon IV el 1096; el 1177, el comte Ramon V, del tot fidel al catolicisme, escrigué al capítol del Císter, demanant ajuda per combatre l'heretgia als seus dominis, cosa que ell es veia incapaç de fer. Aquesta impotència del comte resulta comprensible: a finals del segle XII i principis del XIII, al comtat de Tolosa, hi existien vescomtats independents -Nimes, Agde, Montpeller o Narbona-, com també escapaven al poder del comte dominis de bisbes i abats; a més, algunes ciutats havien aconseguit constituir-se en règim comunal, ço és, en autogovern municipal al marge de qualsevol altre tipus d'autoritat, com fou el cas de Tolosa, Montalban, Sant Antoní, Gaillac, Muret, Carcassona, Montpeller, Narbona i Nimes, els governs municipals de les quals, per marcar la seva independència respecte dels senyors i de l'Església, protegien tots els seus habitants, encara que poguessin ser heretges.

Panter 23/10/10, 12:47 am

Per tot això, el catarisme arrelà a Occitània, sobretot a les regions de Tolosa, Carcassona i Albí; a la ruralia, més que a les ciutats: el bisbe càtar de Tolosa, en realitat, residia a Lavaur, i el d'Albí a Lombers; també va haver-hi bisbat càtar a Carcassona. A Besiers, la presència càtara fou minoritària, i a Narbona i Montpeller, els mateixos escriptors catòlics reconeixen que no hi havia heretges. Així, des dels seus principals bastions –les àrees de Lombers i Lavaur, a la regió d'Albí, i el Lauragès, a prop de Carcassona- el catarisme s'expandí cap a la Garona mitjana i el Pirineu, fins arribar a Catalunya, on Jordi Ventura hi troba nuclis càtars al Rosselló, a l'àrea nord-occidental des d'Urgell, on el vescomte Arnau de Castellbò fou dualista, fins a Berga i, dins de la Catalunya Nova, a Lleida i al Priorat; tot i així, al concili càtar de Pieusa, celebrat el 1226, va nomenar-se Pere de Corona diaca per a Catalunya, sota l'autoritat del bisbe de Tolosa; per tant, malgrat la seva importància, no va haver-hi cap nucli càtar català amb prou volada com per constituir-se en bisbat.

A Occitània, l'arrelament del catarisme durant els segles XII i XIII no va significar-hi pas la conversió massiva de la gent a la fe dualista, sinó la perpetuació d'una situació de coexistència de les dues esglésies cristianes rivals –la catòlica i la càtara-. En aquella època, hi hagué unes quantes persones identificades clarament amb una de les dues opcions religioses, mentre que la majoria de la gent mostrava, sense decantar-se mai en exclusiva per una de les dues esglésies, una actitud eclèctica, buscant només algú que els oferís un exemple de vida cristiana, d'acord amb les seves exigències espirituals, insatisfetes sovint per l'Església catòlica, allunyada dels ideals evangèlics a causa de la seva riquesa i poder, i representada, sovint, per uns sacerdots ignorants, ineptes i dissoluts, incapaços, gairebé sempre, de rebatre els arguments dels predicadors càtars; els quals, a més d'estar dotats d'una bona formació teològica, per la seva pobresa material, donaven exemple de vida evangèlica. Així, a Occitània, segons explica Labal, l'Església càtara va poder funcionar amb total llibertat, i els seus adeptes podien integrar-se, sense cap problema, a la societat, tal com es desprèn de les actes del concili catòlic de Tours (1163), on es condemna els qui acullin heretges a les seves terres o hi tinguin relacions comercials.

Esforços "pacífics" per combatre l'heretgia

Aquesta situació de coexistència, en peu d'igualtat, de dues esglésies cristianes a Occitània va esdevenir normal, ara bé, els poders polítics i eclesiàstics d'altres llocs, en especial la Santa Seu, la jutjaren infame i intolerable, pel que significava d'haver-hi un país cristià on l'heretgia no hi era condemnada i perseguida, tal com s'havia fet a França, Renània, Flandes o Catalunya, on, el 1198 a Girona, el rei Pere I el Catòlic hi havia decretat mesures contra els heretges.

La carta enviada, el 1177, per Ramon V de Tolosa al capítol del Císter, demanant ajuda per combatre els heretges, va dur a la missió en terres occitanes del llegat papal Pere de Pavia i de l'abat de Claravall, Enric de Marcy, sense cap resultat tangible. Per això, al Tercer Concili del Laterà (1179), potser a instigació del mateix Enric de Marcy, els pares conciliars començaren a considerar la possibilitat d'una expedició armada contra el país on les autoritats locals no perseguien els heretges. Aquesta idea pot deduir-se també del menyspreu de certs clergues francesos envers Occitània: Enric de Marcy el 1178 féu tots els possibles per evitar que el nomenessin bisbe de Tolosa, i el clergue Esteve de Tournai felicità el seu amic Joan Bellesmans perquè l'havien investit bisbe de Lió, i no de Narbona.

Durant la tardor de 1203, el papa Innocenci III, evidenciant la seva desconfiança envers les autoritats locals occitanes laiques o eclesiàstiques, envià al país infestat d'heretgia dos germans cistercencs de l'abadia narbonesa de Fontfreda: Raül de Fontfreda i Pere de Castellnou, com a legats, amb plens poders per excomunicar, pronunciar interdictes i, fins i tot, destituir els prelats locals. Aquests legats cistercencs als quals, el 1204, s'hi afegí Arnau d'Amaurí, abat del Císter i parent dels vescomtes de Narbona, prengueren la mesura de depurar l'alt clero occità; i així, destituïren els bisbes Guillem de Besiers i Ramon Rabastens de Tolosa, simoníac i amb massa relacions amb els medis càtars, i conferiren aquestes seus a l'abat Ermengol de Sant Ponç –la de Besiers-, i a Folquet de Marsella, monjo de Thoronet, la de Tolosa. Tot i així, no aconseguiren cap conversió d'heretges, ni tan sols després d'haver participat en el col·loqui entre sacerdots catòlics i predicadors càtars, presidit a Besiers el 1204, pel rei català Pere el Catòlic; a més, el legats tampoc no reeixiren a implicar els prínceps occitans en la repressió de l'heretgia.

A la primavera de 1206, a Montpeller, el legats papals, decebuts pel fracàs de la seva missió, es trobaren dos clergues castellans: Dídac, bisbe d'Osma, i el vice-prior d'aquesta seu, Domènec Guzman, la idea dels quals fou lluitar contra els càtars no pas mitjançant la reforma de l'Església, tal com pretenien els cistercencs, sinó predicant des de l'exemple de la pobresa; així, Dídac i Domènec recorregueren les zones on el dualisme hi era més fort, seguint els mètodes d'actuació dels predicadors càtars i valdesos, ço és, prescindint de luxes i comoditats i vivint pobrament, buscant sempre la polèmica amb dirigents càtars com ara els diaques Ponç Jordà i Arnau Arrufat, o Guilabert de Castres, bisbe de Tolosa.

Els èxits de Dídac i Domènec es limitaren, però, a certes conversions puntuals. eradicar el catarisme, tal com es proposaven aquests predicadors castellans, era impossible mentre l'Església càtara pogués actuar amb llibertat, difonent la seva doctrina, amb la qual cosa, contrarestava l'evangelització catòlica i impedia, doncs, una conversió massiva dels heretges. Arran d'aquesta constatació, al mateix temps que els cistercencs desenvolupaven la seva missió, el papa Innocenci III va començar a fer gestions per predicar la Croada contra Occitània

Panter 23/10/10, 12:51 am

La croada contra l'heretgia

La possibilitat, cada cop més real, que Innocenci III decidís resoldre el problema càtar mitjançant una croada va provocar un canvi molt important en la política occitana: l'aliança dels comtes de Tolosa amb el Casal de Barcelona. Així, si Ramon V (1148-1194) i Alfons I el Cast (1162-1196) havien estat sempre rivals, el 1200, es concertà el matrimoni entre Ramon VI de Tolosa (1194-1222) i Elionor d'Aragó, germana de Pere el Catòlic, qui, el 1204, acabaria consolidant les seves posicions al Llenguadoc casant-se amb Maria, l'única hereva de Guillem VIII de Montpeller.

Poc després de la primera crida del Sant Pare al rei Felip II August de França per dirigir una croada contra els càtars, desestimada pel monarca francès, urgit més pel conflicte amb el rei anglès Joan Sense Terra, Pere el Catòlic, acabat de casar, acudí a Roma, on Innocenci III el coronà solemnement, així, el rei d'Aragó esdevenia vassall de la Santa Seu, a la qual es comprometia a pagar un tribut. Amb aquest gest, Pere el Catòlic pretenia protegir els seus dominis de l'atac d'una possible croada; per la seva banda, el Sant Pare, recelós de l'actitud del rei català envers els prínceps occitans sospitosos de tolerar l'heretgia –o, fins i tot, de practicar-la-, no va voler conferir mai el comandament de la croada a Pere el Catòlic, sinó, únicament, assegurar-se que no s'hi oposés; segurament per guanyar-se el favor papal, Pere el Catòlic i el seu germà Alfons II de Provença prengueren mesures contra els càtars provençals.

El 1207, al mateix temps que Innocenci III renovava les crides a la croada contra els heretges, adreçades ara no sols al rei de França, sinó també al duc de Borgonya i als comtes de Nevers, de Bar i de Dreux, entre d'altres, el legat papal Pere de Castelnau va dictar sentència d'excomunió contra Ramon VI, ja que el comte de Tolosa no havia acceptat els estatuts de pau, proposats pel legat, on s'obligava els barons occitans a no admetre jueus a l'administració dels seus dominis, a retornar els béns espoliats a l'Església, i, sobretot, a perseguir els heretges. Arran de l'excomunió, Ramon VI, el gener de 1208, va tenir una entrevista amb Pere de Castelnau a Sant Geli, força tempestuosa i conflictiva, de la qual no va sortir cap acord.

En aquesta situació tan tensa, l'assassinat del legat papal el 14 de gener de 1208, dut a terme per un escuder del comte de Tolosa, que, segons sembla ser, no actuà pas per ordre del seu senyor, va fer decidir Innocenci III, malgrat tot, a predicar la Croada contra els càtars, encomanant-ne la direcció al rei Felip II August de França, qui, però, declinà de participar-hi, tot i permetre als seus barons d'unir-se a l'expedició.

A la primavera de 1209, arribaren a la rodalia de Lió els exèrcits croats, compostos per barons francesos sota direcció del legat papal Arnau d'Amaurí. El comte Ramon VI, per evitar un atac contra els seus dominis, acudí a Valença, va manifestar-hi la seva obediència als legats papals, acceptant de sotmetre's a una cerimònia de penitència pública, celebrada a Sant Geli, i es féu croat.

L'avenç de les forces croades va provocar una situació de guerra civil a Occitània. Per una banda, arran dels seus contenciosos amb el seu nebot, Ramon Roger Trencavelh -vescomte d'Albí, Besiers i Carcassona-, Ramon VI dirigí l'exèrcit croat cap als dominis dels Trencavelh, juntament amb d'altres senyors occitans com ara, el comte de Valentinès, el d'Alvèrnia, el vescomte d'Andusa i els bisbes de Bordeus, Vasats, Caors i Agen; per altra banda, a Tolosa es produí un fort conflicte social entre la companyia blanca, creada pel bisbe Folquet per lluitar contra els usurers i els heretges, i la companyia negra, bastida al burg de Sant Serní; el bisbe va guanyar-se l'adhesió dels sectors populars enfrontats als rics, molts dels quals eren càtars.

El juliol de 1209, els croats assetjaren Besiers, ciutat abandonada pel vescomte Trencavelh, retirat a Carcassona, i pel bisbe, que intentà negociar amb els assetjadors. En aquesta situació, els dirigents ciutadans decidiren resistir, amb la creença que així podrien aconseguir un règim comunal, com el vigent a Tolosa des de 1189. Els croats prengueren Besiers i hi perpetraren una matança general, fins i tot entre els catòlics; quinze anys després, el record d'aquests fets inspirà el cronista cistercenc Cessari d'Heisterbach de posar en boca del legat papal Arnau d'Amaurí, en el moment d'ordenar l'entrada a Besiers, la frase Mateu-los tots, i Déu, després, ja sabrà conèixer els seus.

La massacre de Besiers, que, segons el cronista de l'època Guillem de Tudela, obeïa a un pla preconcebut dels croats, d'exterminar els habitants de les viles fortificades que se'ls resistissin, induí les altres ciutats a rendir-se sense combatre, excepte Carcassona, la qual, assetjada, va haver de rendir-se per falta d'aigua; llavors, els croats, tal com ho havien negociat amb el rei català Pere el Catòlic, no massacraren la població, sinó que l'obligaren a abandonar la ciutat. A Carcassona, va morir-hi Ramon Roger Trencavelh, els dominis del qual, el legat pontifici va atorgar-los al noble croat francès Simó de Montfort, qui, entre 1210 i 1211, va expugnar els bastions càtars de Bram, Minerva, Termes, Cabaret i Lavaur, aquest darrer, amb l'ajuda de la companyia blanca del bisbe Folquet de Tolosa; i així, es va començar a actuar contra els càtars, condemnant-los a morir a la fogue

Panter 23/10/10, 12:59 am

La batalla de Muret

La massacre de Besiers i l'espoliació dels Trencavelh per Simó de Montfort van crear entre els poders occitans un sentiment de rebuig a la croada. Així, el 1209, poc després de la caiguda de Carcassona, Ramon VI i els cònsols de Tolosa van negar-se a lliurar a Arnau d'Amaurí els càtars refugiats a la ciutat, llavors, el legat va pronunciar una nova sentència d'excomunió contra Ramon VI i va llençar un interdicte contra la ciutat de Tolosa.

Per tal de conjurar l'amenaça que la croada anti-càtara comportava contra tots els poders occitans, Ramon VI, després d'haver-se entrevistat amb d'altres monarques cristians –l'emperador romano-germànic Otó IV, els reis Felip II August de França i Pere el Catòlic d'Aragó-, va intentar obtenir d'Innocenci III unes millors condicions de reconciliació. El Sant Pare va accedir a resoldre el problema religiós i polític del catarisme en un concili occità; tanmateix, a les reunions conciliars de Sant Geli (juliol de 1210) i Montpeller (febrer de 1211), el legat Arnau d'Amaurí va impedir la reconciliació imposant al comte de Tolosa unes condicions molt dures, com ara expulsar els cavallers de la ciutat, i haver de partir cap a Terra Santa.

Després del concili de Montpeller, i amb el suport de tots els poders occitans –
prínceps, senyors castrals o comunes urbanes- amenaçats per la croada, Ramon VI se'n tornà a Tolosa i va expulsar-ne el bisbe Folquet; acte seguit, Simó de Montfort va assetjar Tolosa, el juny de 1211, però va haver de retirar-se davant de la resistència de la ciutat.

Per poder enfrontar-se a Simó de Montfort, vist a Occitània com un ocupant estranger, els poders llenguadocians necessitaven un aliat poderós i d'ortodòxia catòlica indubtable, per tal d'evitar que Simó pogués respondre demanant la prèdica d'una nova croada. Així doncs, Ramon VI, els cònsols de Tolosa, el comte de Foix i el de Comenge s'adreçaren al rei d'Aragó, Pere el Catòlic, vassall de la Santa Seu per la seva coronació a Roma el 1204 i un dels artífexs de la victòria cristiana contra els musulmans a les Navas de Tolosa, el juliol de 1212; a part, el 1198, Pere el Catòlic havia pres mesures contra els heretges dels seus dominis.

En el conflicte polític i religiós occità, Pere el Catòlic, mai favorable ni tolerant envers els càtars, va intervenir-hi per defensar aquells dels seus vassalls amenaçats per la rapinya de Simó de Montfort. El baró francès, tot i haver pactat el matrimoni de la seva filla Amícia amb el fill de Pere el Catòlic, Jaume –el futur Jaume I (1213-1276)-, continuà atacant els vassalls llenguadocians del rei aragonès. Per la seva banda, Pere el Catòlic buscava mesures de reconciliació, i així, el 1211, va ocupar el castell de Foix amb la promesa de lliurar-lo a Simó de Montfort, només si es demostrava que el comte era hostil a l'Església.

A principis de 1213, Innocenci III, rebuda la queixa de Pere el Catòlic contra Simó de Montfort per impedir la reconciliació, ordenà a Arnau d'Amaurí, esdevingut arquebisbe de Narbona, negociar amb Pere el Catòlic i iniciar la pacificació del Llenguadoc. Tanmateix, al sínode de Lavaur, al qual hi acudí el rei aragonès, Simó de Montfort va rebutjar la conciliació i es pronuncià per la deposició del comte de Tolosa, malgrat l'actitud de Ramon VI, favorable a acceptar totes les condicions de la Santa Seu; en resposta a Simó, Pere el Catòlic es declarà protector de tots els barons llenguadocians amenaçats i del municipi de Tolosa.

Malgrat tot, potser perquè hi veia l'únic mitjà segur d'eradicar l'heretgia, el papa Innocenci III es posà de banda de Simó de Montfort; i així s'arribà a una situació d'enfrontament armat, resolt a la batalla de Muret, el 12 de setembre de 1213, en què, Pere el Catòlic, defensor de Ramon VI i dels poders occitans, hi fou vençut i mort. Acte seguit, Simó de Montfort va entrar a Tolosa, acompanyat del nou legat papal, Pere de Benevento, i de Lluís, fill de Felip II August de França. El novembre de 1215, el quart Concili Laterà reconegué Simó de Montfort com a comte de Tolosa, desposseint-ne Ramon VI, exiliat a Catalunya després de Muret.

El 1216, a la cort de París, Simó de Montfort va retre homenatge al rei Felip II August de França com a duc de Narbona, comte de Tolosa i vescomte de Besiers i Carcassona. Fou, tanmateix, un domini efímer. El 1217, esclatà al Llenguadoc una revolta dirigida per Ramon el Jove –el futur Ramon VII de Tolosa (1222-1249)-, que culminà en la mort de Simó –el 1218- i en el retorn a Tolosa de Ramon VI, pare de Ramon el Jove.

Integració d'Occitània a França i fi de l'heretgia

Semblava, doncs, que la derrota de Muret havia de ser només un fet episòdic, sense conseqüències en el desenvolupament històric d'Occitània. Ara bé, el 1226, el pontífex Honori III (1216-1227) dictà sentència d'excomunió contra Ramon VII; a més, es dirigí una nova croada, dirigida ara pel rei Lluís VIII de França (1223-1226), a favor del qual, Amalric, fill de Simó de Montfort, havia renunciat als seus dominis occitans.

Ramon VII va poder vèncer la croada, que acabà amb la mort de Lluís VIII a Montpensier el 1226. Tanmateix, veient la represa de la Casa de Tolosa com a causa del reviscolament del catarisme, palpable durant els anys vint del segle XIII, al concili de Montpeller (1224), els bisbes occitans s'havien manifestat del tot contraris al reconeixement per la Santa Seu de Ramon VII com a legítim comte de Tolosa; a més, el papa Gregori IX (1227-1241) prohibí als comerciants de Tolosa d'acudir a les fires de Xampanya; per tot això, Ramon VII hagué d'acceptar a Meaux –Xampanya- la pau que li fou imposada: casar la seva única filla i hereva, Júlia, amb Alfons de Poitiers, germà de Lluís IX de França (1226-1270), establint que si Alfons moria sense descendents, Tolosa s'integraria al domini reial francès.

Ramon VII va intentar contraure nous matrimonis per tal de tenir un descendent i evitar l'aplicació de la pau de Meaux, com féu, el 1239, negociant el seu casament amb Sança, filla de Ramon Berenguer V de Provença, enllaç que no va poder dur-se a terme per l'oposició de la Santa Seu. Així, no havent reeixit cap dels seus projectes matrimonials, quan va morir Ramon VII, el 1249, el comtat de Tolosa fou governat per Alfons de Poitiers (1249-1271), i, a la seva mort, sense descendència, el territori tolosà va integrar-se als dominis del rei Felip III de França.

En els afers occitans, el rei de França sempre comptava amb el suport papal, com a garantia de l'extirpació de l'heretgia, la qual, malgrat la presa del castell de Montsegur (1244), refugi dels càtars perseguits, i de la mort a la foguera de molts adeptes de la fe dualista, no pogué considerar-se eradicada d'Occitània fins al moment de la captura, el 1321, de Guillem de Belibasta, el darrer perfecte conegut.

Pregaria càtara

PATER NOSTER
L'autèntica i secreta pregària càtara

El Sant Senyor, el Just Senyor, Déu dels esperits bons. El que mai s'equivoca, mai menteix, mai està errat i mai dubta de què no morirem en el món del maligne, un déu estrany, que ni som d'aquest món, ni ell és del nostre. Ensenyeu-nos a saber el que Vós sabeu, voler el que Vós voleu. Els fariseus bloquegen les portes del Regne, no deixen, ni entrar als qui volen entrar, ni ells mateixos hi entren. Però jo reso al meu Just Senyor, Déu dels esperits bons, car Ell té el poder de salvar les ànimes i transformar-les amb l'ajuda dels esperits bons, per a que floreixin com les flors. A banda dels bons, Ell dona la vida als dolents. I això serà així, mentre que les ànimes bones siguin en aquest món i fins que les últimes de les ànimes ungides abandonin la Terra. Les ànimes seves, venen dels set Regnes Seus, sortiren del paradís instigats per Lucifer que afirmava que Deu els mentia forçant-los a fer només el be. La mentida infinita del diable consistia en què ell prometia el be i el mal. L'enemic els prometia fer-los reis, comptes, emperadors, per a que fent servir una au podessin capturar-ne una altre i amb un animal poder atrapar-ne un altre.

Els que l'obeïren baixaren a la terra i varen poder fer el be i el mal al seu gust, com "Deu en el Cel". Amb tot això el maligne, els predeia que era millor que fossin a baix , on podrien escollir entre el be i el mal, per ells mateixos, mentre que en el Cel, l'Altíssim, només els deixa fer el be, limitant la seva llibertat. Tan sols uns quants aconseguiren pujar al Cel de cristall i desprès ascendien mes enllà a la bombada celeste. Però d'altres queien i es perdien. Això fou així abans que baixar del Cel, Deu amb dotze apòstols i abans que neixes la Verge Maria, per a salvar les seves animes bones i tornar-les a la casa del Senyor que les estima.

Panter 23/10/10, 02:28 am

Els Càtars "Homes Bons"

Els Càtars, també anomenats "Els Homes Bons" (s'inclou també a les dones amb el terme de "homes")

El Catarisme arrelar a Occident, i de manera particular en les terra d'Occitània, al sud de França.

L'amenaça que representaven dels Càtars contra l'Església Catòlica d'aquelles dates, va ser una excusa per tractar-los com heretges i rebels socials, i
a cavall dels poders de l'Església i l'Estat, exterminar-los.

Quan els enigmes són cremats a les fogueres de la Inquisició, Sempre queden "cendres" que poden comprendre i donar forma a una apassionada història d'uns homes, justos, bons, piadosos, treballadors i honestos, que en un moment donat de la història, van donar mostres de ser heroics valents.

El catarisme va ser una filosofia que va recollir els conceptes més humans del cristianisme, Els Perfectes i les Perfectes (que així eren anomenats) i que ensenyaven aquesta nova doctrina, es consideraven hereus dels apòstols d'un Jesús espiritual, mai material, tenien com a llibre màxim al "Evangeli de Sant Joan"

La doctrina ensenyava la visió dualista de l'univers. Amb els seus dos principis antagònics: el bé i el mal, la llum i la tenebra. Però ells no es consideraven també profetes com el persa Mani, el qual havia encunyat el maniqueisme compilant les doctrines de Zoroastre, Buda i Jesús. Per a ells el mal posseïa la mateixa força real que el bé. Pel que mai havia de ser ignorat i menystingut. La creació del món la atribuïen a un àngel malvat o Satanàs.

Els Càtars Castillo11

I això suposava que tot el material simbolitzava el negatiu i pecaminós. Pel que l'única solució per a l'ésser humà de salvar-se, radicava en seguir els ensenyaments de Jesucrist, que mostrés al món el camí de la redempció.

Els Càtars consideraven pecat el que l'Església romana considerava pecat. Però hi havia una excepció: El Jurament i l'homicidi. Per a ells estaven prohibides les guerres i la mort dels animals. Tampoc reconeixien l'autoritat dels Reis, els bisbes i el Papa. Amb els seus actes van aconseguir anular els capellans del Llenguadoc i per tant es van convertir en enemics de l'Església Romana. El mèrit dels càtars es basava essencialment en què no mentien.

Tot el que predicaven en l'acte el portaven a la pràctica, no recolzant-se mai en el raonament hipòcrita de "fes el que jo et dic, però no el que jo faig " tan comú en molts sacerdots.

Una altra de les seves virtuts era que a diferència dels clergues, treballaven i no vivien de la caritat. Acceptaven donacions i donacions però de seguida eren utilitzades en serveis a la comunitat, reparant les cases dels pobres, els pallers, construint pous artesians, etc. tot això contribueixo més tard a la terrible persecució que van ser objecte i al seu aniquilació.

Tota aquesta confecció d'idees era represa pel savi Ragis i desenvolupada sota el seu nou concepte: el maniqueisme. Les escriptures ens parlen de llibres extraordinaris en l'aspecte filosofal: "El llibre dels Gegants, El llibre de la Roda de les Recompenses i el Llibre de la Pacificació Universal" També es parla d'un altre "La Kephalaia".

Aquesta cultura es va estendre primerament cap a l'est de Pèrsia, és a dir Àsia Central, Índia, Bizanci, Xina. Però també es va estendre a traves de la conca mediterrània per Egipte, Cartago, Tunísia i la regió de Constantinoble, per arribar finalment a l'Europa Meridional per Itàlia i Espanya. Jutjats com a perillosos per la religió ortodoxa i per Roma, els maniqueus van ser massacrats i perseguits, anant de país en país en la recerca desesperada d'un edèn de pau i tolerància.

Perquè el pensament maniqueu sigui més entenedor caldria remuntar en el temps i situar-se en el període que va de l'any 200 aC al segle III d.C. Al llarg de 500 anys, el món intel.lectual va intentar resoldre el pensament dels enigmes de l'univers. A partir de les ensenyances del savi Manes es troben els elements de la Gnosi que concerneixen al descens de l'esperit a la matèria.

Es produeix l'oposició maniquea Ombra llum, Matèria Esperit, Malament Bé, tots dos d'origen diví ja que procedeixen un i un altre de la divinitat creadora, del etern. Es produeix una lluita entre el Bé i el Mal Els maniqueus atribuïen al Mal una existència real. Concretament era una substància, una força que està en la base mateixa de la matèria. La substància original és a dir el foc es va dividir en dues arrels vives: una la llum que es desprèn per brillar, i l'altra el foc fosc i el fum, que es consumeixen en si mateixos i tendeixen a materialitzar per tornar, en el nostre període terrestre , una mena d'escòria tenebrosa.

La doctrina maniquea designa aquest doble fenomen amb els termes de "terra lluïda" és a dir terra de llum i "terra pestífer" o terra de les tenebres. El dimoni se li deia Hyle. Però posteriorment tot prové en la progressiva racionalització de conceptes entre el Bé i el Mal i un perfeccionament posterior una mica confús per a ser explicat en poques línies originar el naixement de la doctrina càtara que anirem a poc a poc ressenyar en aquesta secció del web.

Així d'aquesta manera poc a poc es va anar creant aquesta doctrina que es va desenvolupar a Alemanya ia les regions franceses de Champagne i clar aquesta El Llenguadoc. I aquí comença tot el referent als Catars ...

I és que l'home de l'Edat Mitjana occidental, que deia, que lluitava, que treballava, segons el repartiment en tres ordres de la societat, sentia l'art, la política, el social, la vida, la mort ... en una paraula, el món que l'envoltava, en uns termes essencialment religiosos.

La quasi totalitat de les seves referències eren cristianes, ja que tot el saber estava condensat en els monestirs i abadies. El seu univers mental no podia sortir d'aquests conceptes religiosos. I entenia la seva pròpia existència com a resultat d'una creació. Tota la seva vida social i privada es centrava en la seva salvació i girava al voltant d'un tema recurrent: Déu.

El món medieval vivia immers en la incultura general, i els aires de reforma que envoltaven el poble cristià, a la recerca d'un retorn als ideals evangèlics de pobresa, de puresa en els costums i de predicació de la paraula de Déu, estaven bastant qüestionats .

La Reforma Gregoriana, entre els segles XI i XII, es convertirà en una primera temptativa de resposta per part de l'Església catòlica, als nous problemes plantejats per un cristianisme instal.lat en una Europa en pau, lluny de les antigues lluites i batalles.

Els Clergues i laics, a poc a poc sortiran amb valentia a recórrer aldees, poblats i ciutats, per predicar l'Evangeli, sense preocupar obtenir ni l'autorització de Roma, ni el dret a traduir les Escriptures del llatí.
I en aquestes terres, els càtars es van fer famosos, i poc a poc van sent coneguts també amb el nom de albigesos, nom que es va prendre de la famosa ciutat d'Albi.

Això també afectava a altres ciutats com Tolosa de Llenguadoc, Narbona, Carcassona, Besiers i Foix, entre altres.

Panter 23/10/10, 02:55 am

Un dels punts centrals del propòsit de vida càtar era l'observació literal dels preceptes del Crist i, especialment dels imanants del Sermó de la Muntanya.

Caracteritzats pel rebuig total de la violència, de la mentida, i del jurament, els càtars es van mostrar a les poblacions cristianes com a predicadors (itinerants i pobres individualment) de la Paraula de Déu. Que com ja hem dit "Predicaven amb l'exemple".

El nom de càtars (del grec "pur") els fou donat pels catòlics. Ells mateixos es deien cristians o "Bons Homes". I la seva manera de concebre la religió pot ser considerada com un evangelisme de l'època.

Aquesta situació no va agradar ja des del primer moment a l'Església Catòlica de Roma, i encara que es van fer esforços profunds per part del Clergat per portar els càtars a l'ortodòxia catòlica, en cap moment ho van aconseguir sinó que van aconseguir que a poc a poc creixessin seus adeptes.

L'Església va intentar recórrer a les ordres religioses perquè posessin basa, però ni cistercencs ni dominics ho van aconseguir. L'assassinat el 1208 de Pere de Castelnou, llegat pontifici, en estranyes circumstàncies, va donar marge al papa Innocenci III a canviar de tàctica i utilitzar la violència en contra dels Càtars.

Es va iniciar així una veritable croada contra els càtars. Aquesta croada va ser una gran ocasió que se li va brindar a la monarquia francesa del Nord per ocupar les terres del Sud, més ric i civilitzat. D'aquesta manera l'Església va aconseguir adeptes que l'ajudaran en l'extermini.

Aquesta violència contra els càtars va continuar anys més tard amb els procediments emprats per la Inquisició i les posteriors fogueres col.lectives ordenades pels braços temporals de l'Església de Roma, per acabar amb "gent indesitjable i molesta" com per a ella van ser en tot moment dels Càtars.

Els Càtars renunciaven als béns materials, a la pompa d'una vida fastuosa, i practicaven indubtablement una veritable fraternitat. Així els anomenats "Revestits" no posseïen cap bé terrenal, i igual que els Essenis, Vivien una existència austera.

Es reunien principalment en cases simples abans de la famosa persecució i posteriorment durant ella en simples coves o grutes, en els boscos. I és que la seva concepció de la vida xocava contra la fastuosa pompa de l'Església d'aquells temps.

Encara que van atacar el poder temporal d'Església, i la venalitat dels prelats i dels clergues, no van formar mai el que avui en dia es podria anomenar "Partit Polític". No obstant això posteriorment serien acusats vilment de "Aixecar contra la Propietat".

Impregnats d'una profunda saviesa i pau interior, afirmaven que els homes no tenien dret a jutjar a altres homes. Consideraven que els mòbils humans eren massa complexos i massa secrets, com perquè els jutges puguin conèixer i apreciar de manera equànime.

Només acceptaven per als culpables sancions educatives i reformadores, que havien d'estar carregades d'amor envers els culpables, mai d'odi. Els càstigs, segons la seva consideració no havien de fer que els delinqüents es revelen, sinó despertar en ells el desig de l'esmena.

En aquells segles de violència, els càtars rebutjaven la Pena de Mort i s'estenien el respecte per la vida als mateixos animals. Els Revestits, per evitar la violència, no havien de portar mai armes, no havien de lliurar mai a un combat sagnant, ni per tant fer la guerra.

El seu Credo consistia en el treball i en la millora dels seus coneixements, diversificant els seus oficis, i ensenyant als altres a practicar-los. Quan eren atesos a les cases, pagaven la seva manutenció ajudant en les tasques quotidianes de les mateixes, reparant coses trencades, treballant al camp, ajudant en les tasques domèstiques.

Si eren pagats, utilitzaven la major part de les pagues en la reconstrucció de cases dels pobres i necessitats, predicant amb fets i no amb paraules vanes i nues, el vot de pobresa.

Els Càtars consideraven que la justícia aplicava en els països cristians era una llei massa dura. Que era inhumana i maligna, ja que oblidava el sentit caritatiu del perdó, en considerar a tot reu "Culpable mentre no es demostrés el contrari".

Basaven els seus arguments en aquesta circumstància: "En una societat governada per Llucifer, tot el que es realitzi ha de ser diabòlic. Els jutges, els Senyors i els sacerdots no tenen dret a castigar, perquè veuen a l'acusat o el pecador com una víctima , i no com un germà a qui se li ha de brindar l'oportunitat de penedir ".

Poques vegades van tenir l'oportunitat i ocasió de poder portar a la pràctica el seu concepte real de "Justícia", encara que es disposa d'un exemple molt característic.
En 1209, van condemnar a un Baró acusat d'assassinat a que es "penedís" del seu delicte i després ingressés a l'Ordre dels "Homes Bons". Se sap que aquest noble va renunciar als seus drets feudals, va lliurar les seves terres i va viure com el més humil dels Càtars.

Els Càtars van basar la seva eficàcia en la predicació, donant exemple del que predicaven, pel que van causar clar aquesta preocupació i inquietud a l'Església de Roma.

El seu principal valor estava en la dignitat personal de les seves vides. Els seus actes i les seves paraules, concordaven absolutament. Els que els escoltaven no podien acusar d'hipocresia. Tenien l'habilitat d'aparèixer com autèntics "Homes Bons".

Portaven una vida dura i errant, fugien de vegades d'alguna ciutat per dirigir-se a una altra, com ovelles entre llops, i durant la seva repressió, van patir persecució com els mateixos apòstols i els màrtirs. No obstant això la seva vida continuava sent santa i austera, transcorrent d'abstinència en abstinència, consagrant-se a l'oració.

El seu treball era constant. Alguns eren metges, altres teixidors, altres treballadors agrícoles. I així en l'exercici de les seves funcions entraven en contacte amb el poble creient, a qui consideraven que havien de alliçonar i preparar per al "Baptisme Càtar".

El Catarisme semblava donar resposta a les qüestions deixades per l'Església Catòlica. Insistia en les espantoses denúncies dels monjos i fins i tot les ampliava.
En els fets que ens relata la història, se'ns amaguen sistemàticament les veritables raons de l'extermini de milers d'homes i dones que, de portes enfora, menyspreaven el cristianisme i els seus dogmes.

Els historiadors silencien, en efecte, quin era l'ideari d'aquells homes incompresos pel poder i el clergat i als quals finalment se'ls exterminaria a sang i foc. L'excusa de lluitar contra l'heretgia va ser només la coartada que havia emmascarar els veritables fins que l'extermini encobria.

La tradició ocultista assegura que la nit abans que caigués Montsegur, es van despenjar quatre homes de la fortalesa per protegir El Tresor Càtar. Què era, en realitat aquest "tresor"? Ningú, per descomptat, ho sap, però la majoria dels comentaristes imaginar que el que es va posar fora de perill era la "Sang Real" de Jesús. No és coincidència que el mite del Grial . De l'Sangral, s'incorporés a la naixent literatura europea a partir de l'extermini càtar.

A Ragusa (Sicília) hi ha una misteriosa obra d'art propietat del Comte de Gozcé, el qual en alguna ocasió va declarar a algun visitant que aquest plat provenia del Sud de França. i que havia estat cedit a la seva família al Segle XIII per un càtar tolosà exiliat.

La decoració d'aquest plat representa la il.lustració de la paràbola de l'home i l'unicorn, utilitzada per l'ancià Barlaam en els seus ensenyaments al Príncep Josafat. I ara comença l'enigma. El simbolisme és clar: l'home perseguit per la mort oblida el perill de la caiguda a la boca del Drac, retingut com aquesta pel fil de mel, "Símbol" de les "delícies" del món material. Ens apareix una vegada més la concepció càtara que expressa el dualisme moral, la lluita del bé contra el mal, il.lustrada pels colors blanc i negre de les "dues rates que roseguen l'arrel de l'arbust, que al seu torn representa l'Arbre de la Vida ".

El Càtar, Bernard Franca, Clergue de la ciutat de Goulier, va deixar escrita aquesta bella llegenda, que es pot entroncar en el que després es diria "Breviari de les Llegendes càtares":

Fa molt temps, un ocell molt especial solcava el cel, tothom el coneixia amb el nom de pelicà, i també era sabut que entre els seus costums estava la de seguir el curs lluminós del sol. No tenia por a la calor, ni prenia un moment de descans durant les hores diürnes.

Però va arribar l'època de l'aparellament, el que li va privar del seu plaer durant uns instants. Després va reprendre el vol a la recerca dels ardents raigs solars. Quan va posar els ous, els va cuidar amb gran dolor, ja que aquesta situació li privava dels seus perllongats recorreguts, estimant els seus estimats raigs solars. Per això, va intentar recuperar tota l'estona perdut, deixant les seves cries al niu, ben proveïdes d'aliment suficient.

No obstant això, durant la seva absència, una bèstia maligna va arribar al seu niu, i amb fúria i maldat plomar i va arrencar el bec a les cries del pelicà. En aquesta situació aquest animal va trobar a la seva tornada el niu. Molt disgustat, va curar els seus "Fills" i al dia següent, va tornar a marxar.

Però els atacs malvats al niu es van tornar a produir, cada vegada amb més acarnissament, de manera que va tenir de oblidar-se de la seva plaer, amb la finalitat de poder sorprendre al seu enemic, pel que es va amagar allà on no podia ser descobert i de Així va ser com va poder descobrir a la bèstia maligna, donant-li mort. Així les seves cries van quedar lliures de tota amenaça, i al mateix temps, van poder comptar amb una major companyia, ja que el pelicà escarmentat, va repartir el temps de la vigilància del seu niu amb la del goig de volar darrere dels raigs del sol .. .

L'explicació que els càtars donaven a aquesta llegenda, és una mica complicada, veien en el pelicà a Crist, el qual va perdre la seva lluminositat en ser engendrat per la Verge Maria, però que la va recuperar una vegada que va vèncer sobre les forces malignes de la terra ...

El que si queda molt clar és que, llegendes com aquesta, unides a anècdotes com la dels símils d'animals, servien per aproximar la religió al poble.

Amb aquestes llegendes aconseguien que el Catarisme fos netament popular, sense deixar de posseir una gran quantitat d'elements esotèrics, és a dir, "Una càrrega molt important d'enigmes i de misteris"

L'heretgia va ser un desafiament a l'Església Catòlica. El descobriment d'aquest desafiar va causar una intensa crisi a finals del segle XII. A aquest desafiar, la Croada i la Inquisició van donar una resposta violenta. I cal entendre la violència i la brutalitat contra els càtars, a causa de la crisi del pontificat d'Innocenci III.

Aquest controvertit Papa va comprendre millor que ningú del seu temps que el catarisme havia sorgit a Occident, per una greu manca de l'Església. És a dir una catequesi inadaptada als problemes quotidians viscuts pels laics. I una culpable vida de relaxament de clergues massa atrets per les facilitats del món temporal.

Se sap que les idees que mantenien "El Perfecte" és a dir el Càtar i el creient, és a dir l'ésser normal, tenien una diferenciació de criteris abismals.

Els Càtars transmetien els seus fills tots els seus coneixements ...

Panter 23/10/10, 03:30 am

Els Cristians incompresos

Escrit per: P. Argenter.

La història del poble càtar entra dins de les arrels medievals del canvi ideològic de cristianisme més pur. Recullo la notícia que el 16 de març de 1244, dos-cents càtars van ser enviats a les fogueres de Montsegur per blasfems, encara que aquests cantessin durant el camí a la seva mort, cants alçats a la glòria de Déu.

Aprofundeixo una mica en el tema dels Càtars, un poble pacífic i senzill, que veia la fe cristiana des d'una altra perspectiva. "Ecce qua" una mica de la seva història.
S'explica que el catarisme ve de la Mediterrània, com totes influències de l'època que venia de Bizanci i Terra Santa. A les terres del Llenguadoc (Occitània) l'arribada d'uns monjos de la mediterrània oriental, al segle XII canviaria el transcurs tranquil del poble albiges, (naturals del poble d'Albi) terra de trobadors

El dia 10 març 1204 el papa Innocenci III va escriure una carta al rei de França:

"(...) Et correspon a tu expulsar al Comte de Tolosa de Llenguadoc de la terra que ocupa i treure de les mans .... per donar a uns bons catòlics que puguin, sota la teva feliç dominació, servir fidelment al Senyor "(. ..).

Al Sud de França, un home de molt poder lluitava contra els càtars, Pèire o Pierre de Castelnau i acompanyat pel seu fidel company Arnau Almaric, que va ser abat de Cîteaux. Van lluitar per acabar amb l'heretgia d'aquells llocs i principalment es van enfrontar davant els prelats de Llenguadoc que afavorien als mateixos, com el Bisbe de Besiers, el Bisbe de VIVIERS o l'Arquebisbe Berenguer II de Narbona i que van pugnar durament en contra els ambaixadors del Papa.

A finals de 1207, Castelnau va aconseguir reunir una lliga de barons del Sud de França per unir-se a aquesta croada en contra dels càtars. El Comte de Tolosa en assabentar-se va posar remei contraatacant, en què es va valer de milers de càtars meridionals i de l'ajuda dels seus vassalls, com el rei Pere II d'Aragó.

Castelnau moriria assassinat en mans dels heretges, després d'un fort enfrontament amb el Comte de Tolosa (Toulouse) Raimond VI, el dia 14 gener 1208 a Beaucaire.

El dia 10 de març de 1208, el Papa Inocencio III convoca un gran crida que tots els prínceps, nobles i gentils homes s'uneixin en armes davant una nova i sagnant croada programada per defensar uns pobles cristians revoltats al sud de França i van ser dirigits pel comte Simó de Montfort. Mentre a l'altre bàndol, el Comte Raimond VI de Tolosa, familiar dels reis de França, Anglaterra i Aragó; nou enemic de la cristiandat per defensar i governar les destinacions dels càtars mana cridar a tots els seus aliats per defensar amb justícia els seus territoris davant el papat. El comte tolos governava unes terres en què l'heretgia s'havia instal lat i en la qual se sentia lliure ja que l'Església actuava cada vegada amb menys força.

Els Càtars Cat02g

Al juliol de 1209, a Béziers van morir prop de 30.000 persones, va ser tota una matança en la qual ni els grans, nens ni dones es van salvar. Raimond Roger Trencavell, va manar reorganitzar novament als seus vassalls dins de la fortalesa.

A l'agost de 1209, la ciutat va caure en mans de Montfort

LES CREENCES & FILOSOFIA CATARA:

L'arribada de l'heretgia era molt comú durant aquella època. A la Mediterrània era molt usual les guerres entre heretges i l'Església catòlica. També era època de les croades, encara que ja anaven en declivi, el fervor per servir a l'Església i lluitar en contra el mal i ser perdonats per l'eternitat a aquells que acabessin amb els revoltats, mantenien la fe, potser equivocadament, a uns homes cristians amb afany de seguir els passos de Crist. Els punts de vista dels càtars sobre els sagraments, qüestionats i reinterpretats, la seva oposició a la jerarquia de l'Església i pensament de que Crist va donar per igual a tots els seus apòstols, sense afany de poder ni d'economia, també van qüestionar els temes del baptisme , l'eucaristia, la virginitat de Maria, la conversió del pa i del vi, en cos i sang de Crist, acceptar la idea de la reencarnació de manera que molts van adoptar també una dieta baixa en carns arribant a fregar el vegetarismo. Aquesta nova filosofia soci-religiosa no va agradar a l'Església Catòlica, remarcar novament d'heretges.

El pensament o filosofia càtara, divergent i xocant amb el món cristià de l'època, van plantejar una nova forma de fe cristiana. "Katharos", aquesta paraula d'origen grec que significa "purs" o "bons homs" en llengua del Llenguadoc, mare del català actual i de les diferents variants lingüístiques de la mateixa llengua.

Cap a 1250 es va escriure un document-un dels pocs que hi ha hagut-que va ser qüestionat davant el papat, "El Lliure des dos principis" (El llibre dels dos principis)

CARCASSONA: LA LLAR DELS CÀTARS

Carcassona, terra dels Trencavell-senyors feudals-va prendre un paper molt rellevant durant la història dels càtars del Llenguadoc. A gairebé dues hores de Catalunya per carretera, trobem la ciutat medieval més ben conservada de les hagudes en el nostre continent. El poble albiges es va resistir a la croada organitzada pel Papa Innocenci III l'any 1208. Milers de fogueres van envair la ciutat, cada dia hi havia sentències de bruixeria i crema de infidels. L'Església va muntar-hi un dels millors i més grans tribunals de la Inquisició. Raymond Rouge Trencavell va posar forta resistència davant el Comte de Montfort, que lluitava a la banda papal i acompanyat de milers de creuats. La ciutat va caure en mans de Montfort, rendint-se a aquest després de quinze dies de setge, justament el dia 15 agost 1209 en el qual s'explica que cap una calor terrible. Pere II d'Aragó que operava a favor dels càtars, va intentar negociar amb Montfort però la temptativa no va donar molts fruits i encara seguint amb l'oposició de Trencavell, aquest mor el dia 10 de novembre de 1209. El seu fill Raymond tornaria anys més tard per poder rescatar Carcassona dels Capetos i retornar la seva fe en el caterismo i en l'esplendor que va viure la ciutat abans de 1208. Un cop derrotat el fill de Trencavel, en 1224, es va retirar i es va prendre molts anys abans de tornar el 1240 a tornar a reconquerir els terrenys que anteriorment van ser càtares com Montolieu. Els reis capetos (francesos) no els va permetre molt espai de mobilitat, manant fortificar i reforçar les defenses de les ciutats i viles importants del Llenguadoc. Per matrimoni i per herència, els Comtes del Rosselló, de Carcassona i senyorius de Llenguadoc i fronterers amb Catalunya, van passar a ser part de la Dinastia real dels Comtes-Reis d'Aragó i Barcelona, també antics aliats dels Càtars. A Carlemany i als seus descendents la unificació d'aquests territoris a Aragó no agradar gens. Es va intentar casar les filles dels reis d'Aragó i França, per poder recuperar els drets dinàstics sobre el sud de França. Sempre i durant la història i arran de la seva unió amb el poble català-principalment-i amb l'aragonès, el poble dels antics càtars han seguit mantenint molta simpatia per aquells aliats que van ajudar - no si poder resoldre-la temptativa de ser càtars a un món en què només hi havia una ideologia religiosa i en el que manava el Papa. Eren altres temps per al cristianisme

LA CREU OCCITANA:

Aquest símbol cristià va ser adoptat per les terres occitanes del Llenguadoc i Provença, on ja en moltes sepultures precristianes apareixia. La regió dels càtars, el Llenguadoc-Rosselló, va adoptar per la seva bandera les quatre barres catalanes i la Creu d'Oc o Creu Occitana.

Els càtars van renunciar al símbol d'idolatria però aquesta creu té una associació amb el món solar i amb els dotze símbols del horòscop occidental. Els Comtes de Tolosa o Tolosa de Llenguadoc van adoptar aquest símbol com a part del seu escut heràldic en el segle XIII. Amb el pas dels temps va ser acceptat com a símbol heràldic-nobiliari. En 1211 els comtes i la van portar durant la invasió francesa en els seus territoris per acabar amb el catarisme. Curiosament se la pot veure en color vermell o blanc. En la bandera amb fons vermell, la creu és groga o blanca.

LLOCS CÀTARS QUE AVUI EN DIA ES PODEN VISITAR:

Basilica de St Nazaire (Romànica) - Carcassone.
El Castell i muralles de la ciutat de Carcassona, el Castell de Puivert.
Les ciutats de Toulouse, Besiers, Narbona
Pobles de Montolieu, Bearn, Montsegur, Foix i Saissac
(Una època molt bona per conèixer el món càtar la tardor o la primavera)
Per saber més a la xarxa:
www.cathares.org
www.dobl-oc.com
www.montsegur.org
www.terra-cathares.com

Panter 23/10/10, 12:14 pm

CRUZADA CONTRA LOS CATAROS

La cruzada fue la maquinaria que los católicos utilizaron, a fin de suprimir la herejía de los cátaros, para ello se creó el ejército de los cruzados, que los componían, según las cifras de la época, veinte mil caballeros armados, con mas de doscientos mil, entre villanos, y agricultores, sin contar para la lucha contra los cátaros, de los burgueses, clérigos armados. Todas estas cifras tampoco son fiables del todo, puesto que, los propios interesados, las desvirtuaban en su propio beneficio, los cátaros eran los únicos que no inflaban su participación en las luchas y batallas , al ser el comportamiento defensivo, en la herejía de los cátaros.

Con el fin de crear un ambiente de terror hacia los cátaros, los cruzados empleaban la táctica de arrasar todo cuento encontraban a su paso, con ello conseguían el alimento para las tropas cruzadas, en los mismos lugares de lucha, y sobre todo el hacerse con toda clase de botín, en especial de los supuestos tesoros que los , guardaban celosamente en sus castillos.

Se ha de tener en cuenta, que sobre la misión de los nobles cruzados en la persecución de los herejes cátaros, con el propósito de erradicar la herejía cátara, se sobreponía el interés de los mercenarios, y cazadores de fortuna, cuya casi única preocupación consistía en diezmar las posesiones de los cátaros, para su enriquecimiento personal, con la excusa de preservar la religión romana.

Para este fin guerrero de los cruzados, contra los castillos cátaros, se construían, catapultas, con que poder lanzar grandes piedras contra las murallas de los cátaros, recluidos en sus castillos y poder así resistir el máximo posible el asedio de que eran objeto por parte de lo cruzados.

El ejército cruzado, contra los cátaros, se puso por primera vez en marcha el día de San Juan del año 1209, bajando por el Roine, al mando de Arnau Amalric, guerrero de una gran crueldad, contra el vizconde Trencavell de Montpelier, y Ramón Roger.
Posteriormente, frente a los cátaros, designaron a Simón de Montfort, de humilde origen, pero un gran soldado cruzado, que organizó el ejército contra los herejes cátaros, actuando contra los cátaros de una forma violentísima, sin ninguna compasión hacia el vencido.

El final de la persecución contra los cátaros, fue su total aniquilación, y diáspora de los pocos cátaros que pudieron sobrevivir.

Tragedia del último "Perfecto" cátaro

Guillem Belibaster, considerado el último Perfecto cátaro, nacido en Cubières-sur-Cinoble (Rasec), venia ya de una larga familia cátara, mató al pastor católico de Villerouge-Termenés Barthélémy Garnier, por lo que es detenido, condenado y encarcelado en Carcasona, junto con el perfecto Philippe d’Alairec, que anteriormente nombró Perfecto a Belibaster, en Rabastens.

Atravesando los Pirineos, Belibaster llega hasta La Seu d’Urgell, se establece en Lleida, donde puede trabajar como fabricante de peines para los telares, no sintiéndose seguro por la proximidad de la frontera con Francia, se desplaza a la ciudad de Morella.

En Morella en 1314, se encuentra con otros cátaros, afincados en esta ciudad por ser tejedores, aunque esta vez Belibaster se dedica a la cestería, ingresando en una pequeña comunidad de cátaros en la cercana villa de Sant Mateu, con mucha discreción, y la tranquilidad de estar en un lugar ya muy alejado de Occitania, por lo tanto goza de cierta seguridad.

No obstante al conde de Foix le llegan noticias del paradero de Belibaster, por lo que el inquisidor de Pámies, Jacques Fournier (que mas tarde sería el papa Benedicto XII), ordena que gente del conde de Foix persigan al fugitivo, utilizando al cátaro Arnau Sicre agente de la Inquisición, hijo de una cátara llamada Sibil.la de Balle, ejecutada en la hoguera, por lo que Arnau, le son confiscadas sus tierras y bienes, pero con la promesa de su restitución si atrae a Belibaster hacia Carcasona, traicionándolo con engaños, Arnau en Sant Mateu el año 1321, lo conduce a Beseit, Ascó Flix, vuelve a pasar por Lleida, siguen con mucho sigilo hacia Agramunt, Tragó, es apresado y encarcelado en Castellbó, lo trasladan hacia el norte, pasando por Tírvia, atravesando los Pirineos hasta Carcasona, donde es juzgado junto con el cátaro Philippe d’Alairec, por el inquisidor Jacques Fournier.

Guillem Belibaster, es trasladado inmediatamente al castillo de Villerouge-Termenés, donde en su patio interior fue quemado en la hoguera, por lo que se sepa hasta ahora, las piras de leña, dejaron de funcionar desde entonces, siendo Belibaster el último Perfecto de los cátaros.

Esta trágica historia de Guillem Belibaster, no significa necesariamente que él fuera elúltimo Perfecto de los cátaros, ya que se establecieron diferentes comunidades, tanto en Cataluña como fuera de ella, donde los cátaros siguieron practicando su religión, aunque de una manera muy discreta, sin dar signos externos de su existencia, por lo que sus costumbres y ritos quedaban en la discreción de sus casas o comunidades, lo que hace suponer que los cátaros siguieran nombrando sus dirigentes, pero al no existir ningún tipo de proselitismo, el catarismo fue decayendo poco a poco, hasta convertirse en residuos aislados.

Panter 23/10/10, 12:37 pm

Fugida dels càtars

Després de la quasi total eliminació de els càtars, Aquests van emprendre el camí del desterrament, cap a diversos països europeus, principalment a Itàlia i Espanya.
Creant-se la figura dels "conductors heritocorum" és a dir els "passadors" aquests personatges es van especialitzar, a ajudar a fugir a els càtars, En principi per diners, i posteriorment ja d'una manera més voluntària, moguts per la compassió suscitada, sobre la base de la precarietat a la conservació de la vida de els càtars
Aquests passadors, (de nacionalitat francesa i italiana) anaven dirigint els càtars pels túnels i conductes secrets que molts castells càtar posseïen, al mateix temps els fugits càtars eren proveïts, amb vestidures diferents als seus, canvis de noms, i sense cap signe o costum que els poguessin delatar com càtars, Els quals s'adaptaven aviat als llocs de les seves noves residències, seguint exercint els diferents oficis que aprenguessin a l'adoctrinament dels perfectes càtars, De manera que la gent els acollien de bon grat, donada la falta que existia, de bons artesans en molts llocs.

Els fugits càtars també van poder comptar a part dels passadors, coneixedors dels més recòndits camins, amb la complicitat de moltes altres gents, dels llocs per on travessaven els fugitius, en forma de diners, robes o allotjaments.

Els passadors, havien de conèixer bé el terreny que trepitjaven, ja que la Inquisició sabedora dels moviments càtars en desfer-se de la seva justícia, estava encara molt presents, en les cruïlles i tots aquells llocs on els càtars poguessin establir-se, com qualsevol altre veí de viles i llogarets, fent avisar els passadors per emissaris, dels possibles perills que poguessin amenacen els càtars.

A la fugida de els càtar s'afegia els perills que representaven els lladres de pas, ja que l'odissea de els càtars es va anar prolongant durant uns anys més, després de l'aniquilació soferta, causada per la persecució dels croats i la Inquisició.

Bon nombre de càtars, Ja sigui per les seves arrels, o per enyorança de la seva procedència, van tornar al Llenguadoc, malgrat el perill que comportava la seva presència a Occitània, aconseguint exercir el seu ministeri clandestinament; No obstant això, anys posteriors en què la presència de els càtars va deixar de suscitar persecucions o recels per part de l'església catòlica, no van saber aprofitar la conjuntura favorable a els càtars, En no transmetre la seva cultura a les noves generacions, quedant així oblidats per sempre.

Tot i malgrat els perills existents, alguns dels fugits càtars van poder travessar els Pirineus, endinsant a Espanya, principalment a Catalunya, però aquesta és una altra història de els càtars, No exempta de perills, però ja sense la força que van suscitar en la terra d'on provenien i desenvolupar la seva religió.

Batalla de Muret contra els càtars

Hi havia una confrontació entre el rei Pere II d'Aragó i el papa Innocenci III sobre Occitània, dominada aquesta regió per els càtars, El papa no podia consentir que el comte de Tolosa recolzés la causa de els càtars, Havent demanat Ramon VI vassallatge al rei Pere, i que aquest més ho hagués acceptat, propiciant amb això l'enfrontament obert, entre els càtars i els croats, a la ciutat de Muret, molt propera a Tolosa, que per més complicació Pere II de Aragó sent fidelíssim catòlic, va voler posar-se militarment del costat dels seus vassalls tolosans, objectiu imminent de Simó de Montfort.

El 8 de setembre de l'any 1213, Pere el Catòlic, instal seu campament davant Muret, unint-se els comtes de Comenge i de Foix, simpatitzants de els càtars, Igual que Ramon VI de Tolosa.

Sabedor Simó de Montfort la concentració de l'exèrcit del rei, i els seus contingents càtars, Surt de la ciutat de Fanjeaux amb les seves hosts acompanyat per set bisbes i tres abats, entrant en Muret, la primera acció empresa és la excomulgación dels comtes de Tolosa, i intent de convèncer a Pere el Catòlic abandonar la causa de els càtars, I retirar-se del camp, proposta que el rei rebutja de pla.

Simó de Montfort estratègicament tenia problemes, ja que els croats en acabar la Quaresma, passats i als quaranta dies obligatoris, marxen cap a França, de manera que els croats queden en inferioritat, amb uns 800 cavallers i 700 infants, enfront de l'exèrcit de els càtars de 40.000 combatents (encara que segons costum de l'època, aquestes xifres estiguin exagerades). L'avantatge de Simó és sens dubte la seva gran preparació militar, el acerb odi cap a els càtars, I la bona organització de les seves tropes.

El gran contrast entre un i altre exèrcit, és que mentre Simó de Montfort, planeja consciència l'acció a realitzar contra els càtars, Vetllant les seves armes i resant part de la nit, En el camp de els càtars pitjor organitzat, passen la nit en celebracions, en considerar ja per endavant una gran victòria sobre els creuats, el rei, el seu màxim valedor, després d'una nit repartida entre menjar beure i practicar sexe amb una dona, encara li queda temps per rebutjar el pla de Ramon VI el qual no creu convenient presentar batalla a camp obert, sinó assetjar la ciutat de Muret, ratllant de covard el rei Pere el Catòlic, de manera que Ramon VI es retira ofès a la seva botiga.

Simó de Montfort, surt amb les seves tropes de Muret sense cap problema, sabedor pels seus espies que el rei Pere, anirà en primera línia al capdavant del seu exèrcit càtar, a la manera clàssica de l'època, va escollir a una trentena de les seves més sanguinaris guerrers, per tal de matar el rei en la primera trobada.

En efecte, l'exèrcit de els càtarsxoc és extremadament duríssim, volant caps, braços i cames per tot arreu, un dels trenta homes creuats abat un gegantesc soldat càtar, exclamant ¿era aquest el gran guerrer que s'esmenta a les llegendes?. ¡! No és el rei, brivall ¡! exclamar Pere el Catòlic, ¡el veritable rei ho tens davant! per la qual cosa immediatament es van abalançar tots contra el monarca, el qual va aconseguir matar a vuit guerrers, però finalment un cop mort el seu cavall, el van abatre despietadament, deixant el seu cos destrossat i nu, sent rescatat el seu cadàver per els càtars.

Simó de Montfort, va fer córrer ràpidament la notícia de la mort del rei Pere, de manera que les desorganitzades tropes dels càtars van fugir desordenadament, els croats, van realitzar una maniobra envoltant, perseguint els fugitius empenyent-los fins la vora del riu Garona, on es va dir, que van morir ofegats més de 20.000 soldats.

Per tal de la batalla de Muret, i l'estrepitosa derrota de els càtars, Comença el declivi d'aquests, així com el domini català sobre Occitània, perdent l'ocasió de l'expansionisme de la Corona d'Aragó i Catalunya per tot el Llenguadoc, en benefici del monarca francès, que veu en aquesta oportuna derrota càtara i catalana, la alliberament del sud de França que tant anhelava.

Panter 23/10/10, 12:47 pm

Exèrcits croats contra els càtars

En contra de l'heretgia d' els càtars, Es forma un gran exèrcit creuat a la vora del riu Roine, entre Lió i Velence, si fem estricte cas de les xifres dels seus components, sempre amb la tendència secular en l'exageració d'aquestes, direm que segons Guillem de Tudela, la croada contra els càtars, Es componia de 20.000 cavallers ben armats, més de 200.000 soldats entre vilans, camperols, a part dels burgesos i personatges eclesiàstics.

Al capdavant d'aquest nombrós exèrcit creuat contra els càtars, Grans senyors, cavallers, mercenaris amb dret a botí, violar i arrasar tot conte poguessin al seu pas. Els vilans i camperols no combatents eren els encarregats de la intendència de l'exèrcit, queviures, aprovisionament d'armes, així com el conegut grup de prostitutes, per a l'entreteniment de la soldadesca.

Tota aquesta maquinària de croats anti càtars, Es posa en marxa el dia de Sant Joan de l'any 1209, descendint pel Roine, fins Montpeller, el 14 de juliol del mateix any, forçant-li converses per a la rendició dels càtars, entre el llegat papal Arnau Amalric i el vescomte Ramon Roger Trencavell, sense èxit.

Un altre exèrcit creuat contra els càtars, Va penetrant per Carcí, davant Casseneuil, prop d'Agen, dirigit pel bel.licós arquebisbe de Bordeus.

Les tropes creuades s'aturen davant de la ciutat càtara de Besiers, el dia 22 de juliol de 1209, on el bisbe catòlic de Besiers Renaud de Montreyroux intenta parlamentar amb Arnau Amalric, proposant el lliurament de 222 càtars de la ciutat, però els habitants de aquesta ciutat, es neguen en rodó.

Passa que un grup de soldats insulta els càtars posicionats després de les muralles, de manera que propicia una imprudent sortida d'una patrulla, per castigar els provocadors, el que aprofiten els croats per colar-se per la porta oberta de Besiers, envaint ràpidament tota la ciutat càtara, és tant l'ímpetu dels assaltants , que no poden impedir els càtars, L'incendi, destrucció, pillatge, i el degollament de tot el que troben al seu pas, homes, dones, gent gran, i nens, davant el horrorós de l'espectacle, algú li pregunta Amalric, com distingir els càtars de la resta dels habitants, pronunciant aquella cruelíssim frase del llegat papal, "mateu-los a tots, i Déu i separarà als bons".

El dia 3 d'agost següent, les tropes creuades ataquen la ciutat càtara de Carcassona, que tot i dels seus dobles muralles, i el inexpugnable del seu assalt, roman en la ment de tots, el violent fi de la ciutat càtara de Besiers, més encara quan un traïdor aconsella a Ramon Roger Trencavell, la sortida a camp obert amb 100 cavallers per enfrontar-se a Arnau Amalric, i tots fets presoners, i assaltada Carcassona.

No va córrer la mateixa sort que la ciutat càtara de Besiers, a intercedir pels seus habitants, Pere el Catòlic d'Aragó, i fins al mateix Innocenci III, prohibint passar a mata-degolla la seva gent, ja que el seu desig era jutjar per mitjà de la Inquisició a els càtars existents.

Des d'aquest moment Amalric, cedeix el comandament al terrible vescomte Simó de Montfort, quedant tota Occitània a la seva mercè, amb les tropes que el rei de França Felip August li va facilitar, per l'extermini de els càtars.

Encara que les tropes dels croats, van fer ús de l'obligada quarantena, per llicenciar-se, a Simó de Montfort li quedaven encara efectius amb el propòsit de seguir els atacs contra els càtars, Assolant tot el Llenguadoc, castells càtars com, Bram, Minerva, Termes, Cabaret, Lavaur, Puillorenç, Les Cassà, Montferrand, Motgey, incendia Altarriba, passa a mata-degolla a Pamis (malgrat la prohibició papal) Foix el 1212, conquereixen a sang i foc Agen, Castelsarrasin, Moissac, Montalbán, totes aquestes victòries dels croats, van seguides altres tantes fogueres, que són enceses per cremar vius als càtars i els seus simpatitzants.

Un fet important de la croada contra els càtars, Té lloc a la Batalla de Muret i l'assalt a la ciutat, per Simó de Montfort contra Pere el Catòlic, però això mereix un capítol a part, per la rellevància que saber aquesta acció contra els càtars.

Simó de Montfort, a part les seves crueltats, era un guerrer eficient, cosa que a Innocenci III, li convé, i Felip August li cedeix el domini de les terres càtares de tota Occitània, a satisfacció de Montfort, sent rebut pel rei de França a la població de Melun, li agraeixen els serveis prestats a la corona, sense més reconeixement.

Per part de els càtars, Experimenten un breu ressorgir de les seves cendres, quan el fill de Ramon VI, assetja la plaça dels croats a Bellcaire a la Provença, obtenint una victòria que fa renéixer les esperances de els càtars, En ser derrotats els creuats, el que anima a Ramon VI, fer-se fort a Tolosa, acudint Simó de Montfort, i entaulant una furiosa batalla per recuperar la ciutat per als creuats.

En el lloc de Tolosa defensada per els càtars, Una catapulta llançada des de les muralles una gran pedra, que dóna de ple al cap de Simó de Montfort, morint gairebé instantàniament, destrossant l'elm, la cota de malla i amb això el cap en diversos trossos, caient Montfort del cavall, la alegria en el bàndol càtar és indescriptible, en poder eliminar al seu més aferrissat enemic, el 2 de juny de l'any 1218, la llegenda diu que una enorme pedra és llançada des de les merlets de Tolosa per diverses dones càtares, Implicades en la lluita, donant fi al seu terrible enemic.

Li succeeix en la persecució de els càtars Amalaric de Montfort, fill de Simó, però la veritat és que durant un temps, els càtars obtenen ressonants victòries, comandats per Ramón VII, fill de Ramon VI, pel que és cridat a la ciutat de Meaux el 1229, proponiéndosele la seva rendició, a canvi de perdonar la seva vida, la de la seva família juntament amb la de tots els tolosans, que no accepta, només en morir prematurament Ramon VII, el rei de França pren el domini de tota la regió càtara de Tolosa.

Els Càtars, Són novament perseguits per la Inquisició amb més afany si és possible, tornant al costum dels croats, en la implantació de les fogueres, que consumiran a centenars de Bons Homes i tots els càtar trobessin en el seu camí, de manera que l'any 1244, cau el castell càtar de Montsegur últim reducte de els càtars, I en 1255 el castell de Quéribus, acabant d'aquesta manera la persecució de els càtars per la croada, i la diàspora dels pocs que han pogut salvar d'aquestes terribles persecucions.

Creació de la inquisició contra la heretgia

Cap al segle VI dC, no existien grans grups herètics, com ho serien posteriorment els càtars, Només certs personatges eclesiàstics que diferien sobre alguns aspectes del cristianisme, acabant aquests normalment, amb la pena d'excomunió.
Només a partir de l'any 1100, l'Església va començar a controlar de manera eficient als seus feligresos, de manera que la heretgia dels càtars, Sent ja coneguda, no oferia de moment perill per a Roma.

Però a partir d'aquesta data del segle XII, quan els càtars, S'organitzen millor i conquisten grans masses de simpatitzants a la seva causa. És quan comença la preocupació i mobilització eclesiàstica, mirant amb uns altres ulls, ja molt diferents, cap al fenomen dels càtars, Obstinats a d'aturar, sense grans èxits.
Al principi només l'estament civil pren cartes en els assumptes herètics com el dels càtars, Jutjant amb poques garanties a diversos dels seus membres, enviant-los a la foguera, sense comptar amb l'opinió ni beneplàcit de l'església dogmàtica romana.

La línia pacífica per a la conversió dels càtars s'inicia a finals del segle XII, sobretot per Santo Domingo i San Francisco, però amb poc èxit, com ja apuntàvem
L'església catòlica comença a organitzar-se legalment, per tal d'aturar la heretgia dels càtars, Imposant el 1184 la pena del foc, per a heretges càtars impenitents o reincidents, utilitzant instruments jurídics, en 1199, s'hi afegeix la confiscació de béns per als càtars, Apareixent sobre la meitat del segle XIII, disposicions inquisitorials, amb procediments com ara, la tortura en temes de fe, mantenint en secret el nom dels testimonis, per evitar represàlies, però totes aquestes mesures contra els càtars, Necessitaven el suport secular, per tal de complir les penes que Roma, pels mitjans més fàcils i ràpids exercien el seu ministeri.

Ja el papa Innocenci III, amb el total suport del rei de França Felip August, comença a crear un front comú en contra dels càtars, Ja sigui per disposicions clarament inquisitorials des de principis del segle XII i d'una manera clara en ple segle XIII.

Innocenci III institueix la "Santa Inquisició" com a instrument jurídic per tal de posar terme a l'heretgia càtara, per mitjà de procediments legals ajustats a lleis necessàries, per tal de jutjar a tot aquell que cometi qualsevol desviació dels dogmes catòlics, i delictes contra la fe cristiana, i en aquest aspecte els càtars tenien totes les de perdre, més encara que la religió dels càtars,

Panter 23/10/10, 02:51 pm

RUTA DELS CASTELLS CÀTARS

Per tot el sud de França, s'estenen els castells dels càtars, Així com les seves lluites contra els croats. Per això van ser construïts castells, que poguessin defensar els senyors d'ells, les seves propietats, terres i fins a la seva mateixa gent que recolzaven les seves reivincaciones, enfront dels abusos del rei de França, ia la mateixa església cristiana.

Com a regió més propera a la frontera espanyola, ens trobem amb Carcassona, Ciutat que ja des de l'autopista o carretera, pot albirar perfectament les seves muralles de doble recinte, sent una de les ciutats medievals millor conservades d'Europa.

Una altra regió interessant, tant des del punt de vista dels seus castells càtars, Com ho pugui ser les magnífiques vistes paisatgístiques és la Muntanya Negra molt interessants per les seves castells com Menerbes, Lastours, Miravall, Castres, Saissac, Limousis.

Territori aquest abundant en té balcons, grans muntanyes, salts d'aigua, boscos, tot això a l'abast de la mà, com per exemple al Pic de Nore, Amb vista panoràmica sobre Cabardès, I en dies clars es pot veure fins i tot El Canigó.'

Seguint la nostra ruta, ens trobem amb L'Albig, També abundant en castells càtars, Albi, Montagut, Castres, Vilamur. Sent Albi el centre des d'on es va estendre l'heretgia càtara.

Visita recomanable és: el altiplà de Sidobre, On hi ha el lloc anomenat La Fonda, On prop hi ha la cova de Sant Domènec.

En Castres per la carretera nacional 112, podem trobar hotels de totes les categories, i llocs pintorescs per menjar, d'exquisida cuina francesa d'aquestes regions.

Aviat podem albirar una mica més cap a l'oest, la regió de Tolosa Toulouse, Molt important actualment, per la seva indústria especialment aeronàutica, la ciutat amb molt diversos atractius, entre els quals hi ha les llibreries, amb molta bibliografia dels càtars, I llocs tan emblemàtics com Muret, On es va lliurar la batalla del mateix nom.

Castells càtars com: Lavaur. Verfeil, Puigllorenç, Lanta, I altres més dignes de visitar. Una de subespecialitats gastronòmiques la trobem en el Cassoles, Típic de Carcassona, Consistent en mongetes seques, embotits o carn, elaborats amb exquisidesa.

Al Capitole de Tolosa es van instituir els primers Jocs Florals, de Jean-Paul Laurens, el 3 de maig de 1324, sent el vencedor Amaud Vidal, guanyant una violeta d'or.
Visita sense dubte obligada és la del castell de Montsegur, I el prat dels cremats.
El Lauragais, Famosa en tota la regió per les seves boles de pastís Cocagne, Extret del agranat, Pols tintori blau, de l'herba de pastís, les fulles, llargues i espesses, conté una gran quantitat de fècula de indi, aquests productes, són molt apreciats per tot aquell que els degusta per primera vegada.

Es recomana la visita al Canal du Midi, Construït al segle XVII, des Tolosa, Passant per Carcassona, Besiers, Desembocant a la Mediterrània, el canal és navegable, sent molt sol.licitat pels visitants, pels seus túnels, ponts i rescloses, la aigua era recollida pels voltants de la Muntanya Negra.

Finalment, formant el territori del , Hi ha el País de Foix, El seu important castell ben conservat, l'arquitectura medieval de Mirepoix, o Camon, que semblen transportar als temps de l'Edat Mitjana, els seus magnífics porxos de fusta, com el tramat del mateix material de les seves façanes, fins i tot habitades en l'actualitat.
Notable és la cova de Niaux, Amb els seus realistes pintures rupestres, com el cos del bisó crivellat per innombrables fletxes ..

RUTA CARCASSONA

Sortint d'Espanya, en direcció a Perpinyà, Ens trobem amb la zona del Auden molt interessant, per les poblacions que es troben al seu districte, com ara la , Sense descartar els seus nombrosos pobles més petits, i les seves particularitats, tan diverses de fer molt agradable la seva visita.

Carcassona té una rellevància especial, tant pels seus nombrosos monuments, la seva primitiva muralla càtara molt ben conservada, així com el Canal du Medí, Navegable per petites embarcacions, que travessa Carcassona, I la seva importància com a nus de comunicacions.

Veurem visites interessants de la seva vaig citar, el castell comtal i el seu museu, la Basílica Sait Nazaire. Les Portes Narbonnaise o bé La Tour du Trèseau. Així com els seus carrers medievals, que encara conserven l'encant d'aquells temps.
Narbona, Capital romana de la Narbonense, important com a centre del llegat medieval, així com la impressionant catedral, Palau Episcopal, Davant del qual es troben vestigis de la calçada romana anomenada Via dimitia, comunicant Itàlia amb Espanya, digne és de veure's el seu Museu Lapidari.

Castelnauday i la seva exquisidesa culinària cassoulet, Plat originari càtar, Conegut com olla de carn, utilitzant-se en això, rotllo d'espècies, herbes, llegums i carn de xai, també anomenat héricot, Amb alguna variant, com la utilització d'aquest, naps, julivert, l'hisop i la sàlvia.

Limoux, Cèlebre pel seu primer Brut de la història, sense oblidar-nos dels seus vins blancs, com el Blanquette de Limoux, acompanyat del fi i deliciós plat Alima.
Pel que fa a paisatgísticament parlant, aquesta regió conté nombrosos incentius, els primers dels quals es representen pel massís de la Muntanya Negra, Bellíssimes vistes de les seves valls i rius que serpentegen entre ells.

A deu minuts de Carcassona, Hi ha una àmplia zona de cabanes, amb vistes de muntanya, i una sèrie de barbacoes, per als visitants que volguessin utilitzar-les, ia tan sols quatre quilòmetres, camp de golf on poden esplaiar tots els aficionats troben d'aquest esport.

Per descomptat que al voltant de Carcassona, Podran practicar els aficionats, tot tipus d'esports, bicicleta, equitació, senderisme, escalada, piragüisme o ràfting.
Però sobretot per als més artístics, trobaran en la fotografia, una font inesgotable a lluir les seves habilitats amb la càmera fosca, i plasmar amb ella, els seus agradables records.

Panter 24/10/10, 03:10 am

Castell d'Aguilar

Una altra de les glòries dels càtars, Va ser el castell d'Aguilar, Formant part dels coneguts cinc fills de Carcassona, juntament amb el castell de Quéribus, castell de Peypertuse, castell de Puilaurens i el castell de Termes, formant la frontera meridional amb el Comtat de Barcelona, on el Castell d'Aguilar, A part de la croada contra els càtars, va anar passant alternativament de la corona catalanoaragonesa al rei de França, en les seves moltes lluites per aconseguir el domini d'uns i altres.
El castell càtar d'Aguilar, Està enclavat en el departament del Auden, amb una gran influència dels càtars, dominant la plana de Tuchan, vigilant les connexions dels croats que organitzaven contra els càtars, està situat en un promontori sobre uns 400 metres sobre el nivell de mar, però d'unes suaus vessants, que no afavorien res als càtars, en no ser un castell inexpugnable.

El castell d'Aguilar, És dels pocs castells càtars, per la seva forma, en ser de planta geomètrica poligonal del segle XII en la seva muralla interior, amb un recinte exterior hexagonal, tancant la torre de l'homenatge, tenint aquestes muralles sis torres semicirculars en cada angle, que daten de principis del segle XIII, una cisterna, així com una petita església dedicada a Santa Anna de port romànic, molt senzilla, i volta de mig punt, el castell d'Aguilar, Va quedar declarat monument nacional de França l'any 1953.

El castell d'Aguilar, Compta amb dos barrancs a l'oest i al sud, dificultant en alguna cosa les connexions dels croats en les persecucions contra els càtars, situat el castell de Aguila en boniques zones de garrigues i vinyes, donant-li fins i tot un toc romàntic a aquests paratges.

No obstant els càtars van perdre el castell de Aguila, Per la violenta connexió del seu màxim enemic creuat, Simó de Montfort, que va acabar assaltat, pel que una vegada més els càtars van haver de rendir-se a tan aferrissat enemic.

La proximitat que té el castell d'Aguilar amb Perpinyà, afavoreix el viatger, que després de passar per les terres que foren en altre temps domini dels càtars, pot aquest allotjar-se a aquesta bonica ciutat amb un ampli ventall d'hotels, fondes, habitacions, i com no, la degustació dels plats típics càtars i els seus exquisits vins de la comarca, al mateix temps que es pot delectar en la visita pel barri antic de Perpinyà.

És al País Càtar, en un paisatge de garriga plena d'olors que contrasten amb l'aspecte ordenat de les vinyes Haut Fitou, que s'aixeca el castell d'Aguilar. Edificat sobre la roca com una corona, aquest castell vigila la plana de Tuchan. El nom d'Aguilar procedeix del llatí "aquila" que significa àguila.

El primer esment del Puy d'Aguilar data de 1020, en el testament de Bernard Taillefer comte de Besalú, besnét de Wilfred li Velu, el qual l'hi llega al seu fill Guilhem. Més tard, es converteix en "Castell d'Aguilar" pertanyent als senyors de Termes, vassalls de Trencavell. Després de la croada contra els albigeois, el castell pertany al rei de França, el qual l'hi dóna a Oliver de Termes en 1250 com a recompensa de les seves brillants accions a Terra Santa. Amb el tractat de Corbeil el 1258, Aguilar es converteix en una possessió avançada sobre la nova frontera amb Aragó. En 1260, Louis IX, rei de França, torna a comprar el castell d'Aguilar el qual es converteix en fortalesa real, un dels "cinc fills de Carcassona". El 1659, el tractat dels Pirineus situa la frontera en la línia de la carena dels Pirineus.

Panter 24/10/10, 03:50 am

Castell d'Aguilar

El castell d’Aguilar s’alça solitari enmig de les Corberes, al sud de França, a tocar de la Catalunya Nord. Tot i que forma part dels castells càtars i la seva ruta, la seva situació excèntrica respecte dels més famosos, i el seu estat ruinós, fa que poca gent el visiti. El paisatge tampoc acompanya. Les muntanyes són més pelades, amb la vegetació mediterrània típica de les Corberes, i contrasten vívament amb els amables turons boscosos, plens de prats, que rodegen Montsegur, Puilaurens, Puiverd o Foix. I és una llàstima, perquè Aguilar és bonic i evocador. A més, passant per Aguilar, podeu fer una ruta circular que us porti a veure, en profunditat, la zona càtara oriental, la més desconeguda. La ruta pot començar a Perpinyà, a la carretera que mena a Quillan i Foix. En arribar a Maury ens desvien a l’esquerra per pujar a l’altiu castell de Queribus. Un castell sencer, prominent i espectacular. Baixem a Cucugnan, un agradable poblet ple de serveis i bons restaurants, hotels i cases rurals molt boniques. Ens desviem uns kilòmetres fins a Perapertusa, i retornem per anar a Tuchan i veure Aguilar.

Optativament podem baixar a la plana de Narbona a veure l’esclatant Abadia de Fontfroide. O no. Després els castells de Vilaroja-Termenès i Termes. I baixar a fer una visita a la recollida Abadia de Lagrasse, o no. Seguidament el castell d’Arques i fem via cap a Couiza, on enllacem amb la carretera general que puja cap a Quillan, Foix i Puigcerdà, o baixa a Carcassonne. A prop de Couiza teniu Rennes le Chateau. Una visita misteriosa i obligada per qui a llegit o vist “El Código da Vinci”. Tornant podeu fer una ullada a Puilaurens, o a les Gorges de Galamús, i retornar a Barcelona pel Pirineu, o per la costa. En tot cas, Aguilar i els seus altres companyons càtars, Termes, Arques… o les formoses abadies no us decepcionaran. Per dormir teniu els hotelets barats de Perpinyà. Un novotel a Narbonne. Diversos hotelets rurals a Cucugnan, com l’Auberge. Un senyor hotel a Cuiza: el Ducs de la Joiosa. El Lons a Foix. O bé La Chaumiere o, si està ple, el Cartier a Quillan i encara d’altres.

Els Càtars 20221142946bd5a5a048z

Chapelle Sainte-Anne. Château d'Aguilar (Corbières),

Els Càtars 232248630066a87cb6f9

Panter 25/10/10, 02:32 am

Castell de Rennes-Le-Château

Rennes-le Chateau, És un petit castell, que trobarem a la ruta dels càtars, consisteix en una torre rodona emmerletada amb matacans, igual que en la seva part quadrada, finestres gòtiques geminades, en la planta inferior s'obren espitlleres o sageteres, per a millor defensar el castell de Rennes-le-Chateau

Rennes-le-Chateau, Ja era conegut en l'època romana, sobretot per la seva aigua, sulfuroses, càlciques, clorades, i radioactives, como poques existents a la Vall del Sals, molt visitades pels la reina Blanca de Castella en el segle XII, utilizándolas como balneari .

D'altra banda el castell de Rennes-le-Chateau, Domina els bells paratges de l'Aude, i Sals, sent posteriorment cobejat pels cavallers Templers.

L'església del castell de Rennes-le-Chateau, Conté una pila baptismal, i sobre ella hi ha una escultura del terrorífic dimoni Asmoideo, pintat de vermell com correspon a la seva espècie, sobre aquest conjunt hi ha esculpits quatre àngels, amb la inscripció "amb aquest signe venceràs", enrajolat el sòl com un tauler d'escacs de 64 quadres, orientat cap als quatre punts cardinals, oferint pistes sobre el secret càtar.

El que dóna una idea, del llegendari misteri que envolta aquesta església del castell de Rennes-le-Chateau, En la torre-biblioteca, on es diu que va ser escenari d'estranyes pràctiques de bruixeria.

Va ser el castell de Rennes-le-Chateau, Atractiu per les seves misterioses històries, fins al punt d'interessar en això, tant els merovingis, carolingis com templers.

Una de les més conegudes llegendes del castell de Rennes-le-Chateau, És sens dura el descobriment En aquest lloc del Sant Grial, que tants rius de tinta s'han abocat, a costa d'aquest sagrat objecte, però mai s'ha trobat aquesta relíquia, tot i que encara hi ha qui segueix buscant-la.

Com ho és sense dura, les moltes llegendes que sobre aquest castell s'han teixit, com per exemple les fosques històries de l'abat Saunière, sobretot relacionat amb el tresor dels càtars, i l'existència d'uns documents, amb les seves revelacions podien fer canviar el món completament, compartint Saunière com secrets amb la seva criada anomenada Maria, la qual mai va revelar ni una sola paraula

Es diu que la restauració de l'església del castell de Rennes.le-Chateau, Com la construcció de la luxosa vila de Betània, va ser sufragada amb el tresor dels càtars, ja que el propi bisbe de Carcassona, va voler sostreure a l'abat Saunière la veritat sobre el tresor càtar, cosa que no va aconseguir tot i privar dels seus poders sacerdotals, morint aquest poc després,

Pel que des de llavors a la torre-biblioteca de l' castell de Rennes-le-Chateau es vénen succeint estranyes pràctiques, que fins ara ningú ha vist. Ni tan sols fins ara s'ha trobat el Sant Grial ni el tresor dels càtars.

En l'actualitat el castell de Rennes-le-Chateau, És de propietat particular, comprat per l'escultor Henri Fatina, potser fins i tot estigui buscant el tresor, i els secrets que guarda aquest castell càtar.

Rènnas del Castèl

Rènnas del Castèl (nom occità; el nom oficial francès és Rennes-le-Château) és una vila de la regió del Llenguadoc-Rosselló, al departament de l'Aude, al districte (o arrondissement) de Limós, dins el cantó de Coisan, amb 111 habitants. La vila és al cim d'un turó, prop de Coisan, i s'hi arriba per una carretera secundària en pujada. La superfície del terme és de 1.470 hectàrees, i es troba a una altitud de 435 metres sobre el nivell del mar.

Des el límit del poble, prop de la Torre Magdala, es gaudeix d'una esplèndida panoràmica de tota la vall. El poble té una església notable dedicada a Santa Magdalena, amb un dimoni a l'entrada i una estàtua amb calavera.

Història

La ciutat era coneguda antigament com a Rhedae, Castellum Redae (cap a l'any 1000), Redes, Castrum Rades, Reddae, Castel de Redas (cap al 1130), Rehennas (segles XV i XVI) i Rennes (1778).

A Rènnas le Castèlh s'hi han trobat algunes restes prehistòriques i romanes. Es pensa que fou la darrera capital del regne Visigot quan els sarraïns ja havien conquerit tota la Tarraconense i gairebé tota la Septimània, i es creu que aquí es va amagar el tresor visigot que mai s'ha trobat però que ha donat peu a llegendes i a la presència d'investigadors i buscadors de tresors a la vila. Se l'identifica amb la ciutat de Rhedae, capital del comtat de Rasès, amb la història del qual es confon. En desaparèixer el comtat, la vila va perdre importància i avui és un petit pobet que viu del turisme i de l'agricultura

Els Càtars Torremagada

La Torre Magdala

Els Càtars Rennessmagdalena

Església de Santa Magdalena

Els Càtars Rennesdimoni

Asmodeo, Dimoni a l'església

Els Càtars Rennespedraprehistorica

Pedra prehistòrica al mig de la vila

Els Càtars 800pxrenneslechateau

Castell de Rènnas

Els Càtars P111234arenneslechateau

Panter 25/10/10, 03:00 am

EL SECRET DE RENNES-le-Château

Sobre dalt d'un turó al sud-oest de França, Rennes-le-Château és un lloc solitari, ardent sota el sol a l'estiu i castigat per freds vents a l'hivern. La seva situació dominant sobre la resta de la comarca és l'única raó possible que hagi estat habitat des de la més remota antiguitat. El seu castell és mut testimoni de passades grandeses. La visió dels cims nevats dels Pirineus l'única compensació a les dificultats de viure en lloc tan inaccessible. Fins i tot la moderna carretera es fa tediosa en ascendir de la vall al cim. Vista de lluny, la població sembla aïllada de la resta del món, un lloc oblidat pel temps. Impressió aviat dissipada pels nombrosos visitants que remunten la costa animats per un únic propòsit: Descobrir el seu enigma, endinsar-se en el seu secret, i és que Rennes-le-Château té el prestigi de ser el lloc més misteriós d'Europa, escenari d'esdeveniments estranys i sinistres, bressol de fabulosos tresors i guardià del secret més ben guardat de la història.

L'enigma de Rennes-le-Château s'inicia en l'època romana. Després que els soldats de l'emperador Tito saquegessin i destruïssin el Temple de Jerusalem l'any 70 de la nostra era, el botí - el tresor del Temple de Salomó - Va ser traslladat a Roma, on va romandre durant més de tres segles, fins que l'Imperi va començar a esfondrar-se. L'any 410 els visigots, acabdillats per Alaric, van saquejar Roma, portant "Il Tresor del Temple ". Dos anys després van desembarcar a les costes meridionals de les Galias. La regió de Rennes-le-Château els va agradar, establint i fundant un regne permanent que no trigaria a saltar els Pirineus i estendre pel nord d'Espanya. No sabem si és cert que el tresor "L'Arca de l'aliança i les Taules de la Llei de Moisès " va arribar o no a les Galias, però mai més es va saber d'ell. I no es descarta que pogués trobar-se ocult al voltant de Rennes-le-Château. De fet, no falta qui ha volgut veure una relació entre l'Arca i la població d'Arques, no lluny de Rennes.

Després de l'arribada dels visigots a Rennes hi va haver dos segles de relativa estabilitat, fins que al segle VI van arribar procedents del nord els merovingis, que van estendre el seu domini sobre el regne visigot. Aquests invasors eren portadors d'una cultura sofisticada i enterraven els seus sobirans amb joies i tresors. Un d'aquests reis, Dagoberto II, es va casar a Rennes-le-Château amb la princesa visigoda Gizella de races. És obvi dir que la llegendària riquesa dels merovingis, ben documentada per l'arqueologia, ha donat peu a relats de fabulosos tresors encara per descobrir a la regió de Rennes.

Atès el magnetisme d'aquesta comarca per als tresors de tota mena, no és sorprenent que en aquells paratges se suposi oculta la joia més preciosa de la Cristiandat. I per aventurat que sembli, és bastant possible que així sigui, ja que el Sant Grial va poder molt bé arribar a aquests llocs de la manera que ho explica la llegenda: "En algun moment del segle I, Josep d'Arimatea i Maria Magdalena van desembarcar al sud de França, portant amb si l'anomenat Grial, on Josep d'Arimatea va recollir la preciosa sang de Jesús Crucificat ".

Això és plausible ja que aleshores la Galia meridional servia als emperadors romans com a lloc convenient on enviar als desterrats. Entre els indesitjables il.lustres que en un moment o altre van recalar allí per haver perdut la gràcia imperial figuren, tant Herodes Antipas com Ponç Pilat. Històricament és possible que Maria Magdalena i Josep, pel que fa fidels seguidors de Jesús, emprenguessin el forçat viatge cap a les Galias. Al segle I de la nostra era hi havia rutes permanents de navegació mercant de banda a banda de la Mediterrània, que facilitaven els viatges a l'eludir les penoses rutes terrestres. Moltes famílies jueves es van establir llavors a la comarca de Rennes-le-Château, i d'acord amb una de les teories, una més de les que integren l'enigma de la regió, quan va desembarcar Maria Magdalena ho va fer amb un fill de Jesús, establint- així una dinastia messiànica. Sota aquest punt de vista el Sant Grial deixaria de ser un calze que recull la sang de Crist per passar a ser sinònim de Gri-al dir Sang Reial, que s'identificaria amb la genealogia dels descendents de Crist fins als nostres dies.

No obstant això, la veritable naturalesa del Grial, és un tema tan misteriós com els orígens mateixos de la llegenda. En la versió més antiga, el Grial és un objecte daurat, una pedra màgica, en altres posteriors és el Sant Calze utilitzat durant l'últim sopar de Jesús, o és el calze que ús Josep d'Arimatea per recollir la seva sang. Suposant que aquestes hagin estat explicacions derivades, el Grial originari va poder ser gairebé qualsevol cosa. Més endavant els aspectes cavallerescos de la llegenda van entrar a formar part del cicle arturiano medieval que després van ser ampliades pel romanticisme. Establint-se una connexió cavalleresca real que vincula el Sant Grial amb els correntment anomenats cavallers templers.

Els templers formaven una ordre monàstica i militar, prestaven vots de castedat, pobresa i obediència, i van aconseguir una gran popularitat i influència després de la Primera Croada i la conquesta de Jerusalem. Tenien la seva casa principal prop del destruït Temple de Salomó a Jerusalem, ubicació que els va ser concedit cap 1120.

Els Càtars Montsegu

Montsegur. Considerat "el Castell del Grial" a causa de la misteriosa fugida de 4 cavallers que es van evadir durant el setge portant amb si el més valuós tresor càtar: El Sant Grial

Panter 25/10/10, 03:18 am

Alguns indicis suggereixen que el grup fundacional de nou cavallers ja s'havia format fins i tot abans d'aparèixer públicament com Ordre. Van passar els primers anys sense que van augmentar molt les seves files fins que en 1135 -1140 va començar el seu ascens meteòric convertint-se en una força política i econòmica de primera magnitud. Van arribar fins i tot a tenir més poder que alguns reis, i aquest va ser factor principal de la seva sobtada i espantosa caiguda, que va culminar en la dissolució de l'Ordre i la dispersió de la seva fortuna i possessions.

Per les seves passats esplendors i per les experiències que van acumular al Pròxim Orient, però, va quedar al voltant d'ells un aura permanent de misteri. Es deia que els templers havien dirigit excavacions a l'interior de la muntanya del Temple, i encara avui es formulen conjectures sobre els motius que tindrien per obrir túnels en tan sagrat lloc. Una de les teories diu que van trobar un tresor, el qual van portar amb si quan van tornar a França per ocultar a la regió de Rennes-le-Château, i que tal tresor no era altre sinó el veritable i santíssim Grial.

Però tot això no hagués passat de ser simples llegendes o especulacions, si no hagués estat per un descobriment excepcional ocorregut fa poc més d'un segle a l'església de Rennes-le-Château on, un sacerdot catòlic anomenat François Bérenger Saunière, va elevar a noves i vertiginoses altures la llegenda de Rennes-le-Château com a lloc de misteri i de tresors ocults.

Els Càtars Saunier

Mn. F.B. Saunière

Nascut el 11 d'abril de 1852 a la propera vila de Montazels, el 1879 va rebre les ordres sacerdotals. En 1885 va ser destinat a la parròquia de Rennes-le-Château. Era un capellà pobre, que millorava la seva alimentació amb el que pescava i caçava durant les seves llargues excursions per la comarca. Els seus dietaris, que s'han conservat fins ara, testifiquen un nivell de vida exigu i racions de fam.

La parròquia consagrada a Maria Magdalena i escenari de les suposades noces de Dagobert II amb Gizella de Rasès, es trobava en avançat estat de ruïna cap a finals del XIX. L'última restauració datava del segle XV. Tot això va canviar quan el nou prevere va emprendre gràcies a algunes petites donacions la restauració de l'altar.

A l'aixecar l'ara de les antigues columnes que la sustentaven aparèixer diversos documents guardats en tubs de fusta, de tot això hi va haver testimonis, perquè Saunière comptava amb l'ajuda de sis obrers per als treballs de la restauració, i dos d'ells encara vivien el 1958 i corroboren el descobriment dels manuscrits.

Des d'aquell moment, Saunière va mudar de fortuna. La troballa de quatre documents suposadament antics va posar en marxa un encadenament de fets les conseqüències van superar amb molt el mer benestar espiritual del rector. Des d'aquell moment va manifestar una immensa riquesa, un tren de vida luxós, va fer freqüents viatges, va restaurar l'església, es va embarcar en noves construccions i va convertir Rennes-le-Château en punt de reunió de nobles i destacats visitants.

Quin va ser el descobriment del rector? ¿Que poden contenir uns manuscrits per mudar de manera la vida d'una persona i d'un lloc? De fet dos-cents anys abans podem trobar vestigis de secrets amagats. Molt s'ha escrit sobre la presència d'una misteriosa tomba de pedra, enmig de la vegetació, prop de Rennes-le-Château, havent-se suggerit que aquesta tomba és la mateixa que el famós pintor francès Nicolas Poussin va representar en una obra d' 1647, Les Bergers d'Arcadie II, la més misteriosa de totes les seves. Hi veiem un grup de pastors observats per una enigmàtica dona i reunits al voltant d'una tomba, en un dels laterals es mostra la llegenda «Et in Arcadia ego». La pintura es troba en el Louvre i Saunière encàrrec còpia. El quadre, el capellà i els pergamins es combinen per augmentar el secret de Rennes-le-Château.

Els Càtars Bergers

Els Bergers de l'Arcadie II de Nicolas Pussin. La còpia va encarregar el Rnd. Saunière en la seva visita al Louvre de París i que segons els experts conté les claus del misteri

La perícia de Saunière, amb el seu no explicat accés a una fabulosa fortuna i la seva repercussió en la tranquil vida vilatana de Rennes-le-Château, venien a confirmar les velles històries sobre tresors. De fet els pagesos de la regió tenien una explicació ben senzilla sobre la fortuna del rector. Cap enigma que desxifrar: el nou capellà s'hauria ensopegat amb una font de riquesa amagada pels avantpassats.

Però el cas va ser que mentre va viure, Saunière va guardar silenci absolut sobre l'origen dels seus fons i es va negar obstinadament a revelar el secret. Les especulacions interminables a què va donar lloc aquesta actitud es van multiplicar després del sobtat defunció d'aquell. Com va poder dur a terme el ràpid enriquiment de Saunière? D'on provenia els diners? Què contenien els misteriosos pergamins?. ¿Tenien alguna cosa a veure amb el misteriós secret dels Càtars, pel qual van preferir ser cremats, molts segles enrere, en aquesta mateixa regió? ¿Va descobrir Saunière el tresor amagat dels Templers? Mai ho va revelar, però va deixar moltes pistes al seu voltant. Especialment en la seva església.

Després del descobriment dels pergamins i durant diversos anys Saunière es va dedicar a restaurar l'església afegint decoracions i detalls, figures estrafolàries i talles estrambòtiques. Qualsevol catòlic que entri en el lloc i desitgi persignar trobareu que la pila de l'aigua beneïda està sustentada per un personatge ben conegut, encara que per descomptat el que menys esperaria trobar en aquest lloc, el diable en persona. D'altra banda les estacions del via crucis, molt cridaneres i desproporcionades de mida difereixen dels gravats dels via crucis normals. I per si això fos poc va fer posar a la llinda de la porta la inscripció "terribilis est locus iste" Aquest lloc és terrible.

Saunière va trobar quatre o cinc pergamins en uns tubs de fusta segellats. Dos d'ells contenien genealogies relacionades amb la dinastia merovíngia, els altres parlen de passatges evangèlics. Un fa referència a com anava Jesús amb els seus deixebles en dissabte per uns sembrats, i ells van tallar algunes espigues i les van menjar.

Panter 25/10/10, 03:33 am

Dos dels pergamins descoberts a l'Església de Rennes-le-Château.

L'altre compte el sopar a Betània amb Llàtzer ressuscitat d'entre els morts, durant la qual Maria Magdalena ungí els peus de Jesús. La versió oficial dels pergamins està exhibida a la vista del públic a les parets del museu Saunière a Rennes-le-Château.

Des que les còpies dels pergamins van ser publicats-els originals romanen ocults-s'ha intentat desxifrar a partir de variades aproximacions. L'Enigma Sagrat és possiblement l'obra més llegida sobre el tema i en ella, com en estudis posteriors, s'emfatitza que el tresor trobat a l'interior de l'església de Maria Magdalena, va ser de naturalesa espiritual. Un secret preservat a través d'mil lennis, una heretgia que atempta contra els fonaments de l'Església i que pertorba a tot cristià compromès:

El cos de Jesús roman enterrat en un lloc proper a Rennes-le-Château. Una versió assenyala que es va exiliar després de sobreviure a la crucifixió mentre una altra s'inclina a que el seu cos va ser portat momificat pels templers, i ambdues que va tenir descendència de la seva unió amb Maria Magdalena. I que la seva línia genealògica arriba fins avui dia. Si això fos cert les llegendes sobre el Sant Grial adquiririen nous significats.

Molt s'ha escrit sobre el misteri dels càtars i Rennes-le-Château. Avui sabem que la fortuna de Saunière provenia de les donacions de nobles i de societats secretes vinculades al secret. Un secret que indiferentment sigui veritat o mentida, atrau a nombrosos visitants amb ànim de trobar alguna cosa que potser per la seva simplicitat roman ocult a les seves mirades però obert als seus cors. Cert o fals, veritat o mentida, forma part de la història de Rennes-le-Château. Una cosa que molt aviat tots podrem veure. No t'ho perdis, descobreix amb nosaltres el misteri amagat a l'església de Rennes-le-Châtreau.

CLAUS DEL MISTERI

A l'entrada de l'església, el Reverend Saunière va fer posar les següents inscripcions: "La meva casa es dirà casa d'oració" i "terribilis est locus iste" - Aquest lloc és terrible-La referència bíblica completa és: "La meva casa serà anomenada casa d'oració, però vosaltres l'heu convertit en cova de lladres "(Mateu 21,13). Aquest lloc és terrible, és la casa de Déu i la porta del cel (Gènesi, 28,17)
El treball de reconstrucció de l'entrada va acabar el 1897 i va costar l'equivalent de 3.500.000 francs actuals.

En el sòl de l'església està dibuixat un tauler d'escacs de 64 quadrats orientat cap als quatre punts cardinals. Just a l'entrada es troba l'estàtua del diable Asmoideo (veure contes en El Pensa) Sostenint la pica d'aigua beneïda i sobre ella hi ha un grup escultòric de quatre àngels on pot llegir-se la frase que Constantí havia vist en el cel: "Amb aquest signe li venceràs "que per descomptat està sota el senyal de la creu. Però la frase real de Constantí era només:" Amb aquest signe venceràs ".

Aquest afegit -Li- a l'original ha alimentat moltes polèmiques.

Una dada significativa és que totes les estàtues a l'església miren cap a terra. A la part dreta de l'altar la Verge està sostenint un nen. En l'esquerre Sant Josep està sostenint un altre nen. Els dos nens a banda i banda de l'altar suggereixen la idea que Jesús tenia un altre germà o que un és efectivament Jesús i l'altre el seu fill i que, segons la llegenda del Grial, la seva descendència va escapar de la massacre de Montsegur.

Portal esglèsia

Ángels sobre Asmodeo

Panter 25/10/10, 04:25 pm

En tornar al poble continua amb les seves estranyes tasques, entre les quals hi ha haver esborrat l'escriptura de la làpida de la marquesa, encara que no comptava que el deixant havia estat prèviament estudiada i reproduïda per uns arqueòlegs al Bulletin de la Société des Études scientifiques de l'Aude, a més va fer traslladar les seves restes a l'extrem oposat del cementiri com volent esborrar del tot, tot seguit encarrega l'art que avui decora l'església i que no es compara amb el d'altres: El Asmodeo o dimoni al qual es va fer referència a l'entrada de l'església i pel qual no mancat qui atribuís la seva fortuna a un pacte amb aquest, també allí es troba dibuixat un tauler d'escacs les puntes donen amb els punts cardinals, totes les seves estàtues miren cap a terra, la verge està carregant a un nen mentre Sant Josep càrrega altre com representant un germà de Jesús, d'altra banda les representacions del viacrucis que en res es comparen amb els dels altres per la seva forma, per la seva grandària i altres diversos detalls són de ressaltar:

Estació VIII

Un soldat franc aguanta la túnica vermella de Jesús, mentre davant seu hi ha una dona amb un vel de vídua i un nen embolicat en una tela escocesa de color blau. Els maçons es fan dir: "El fill de la vídua", De la mateixa manera que hi ha a la franc-maçoneria el ritu escocès i el grau blau.

Estació XIV

Aquesta no és precisament la imatge de Jesús ressuscitat elevant-se sobre el sepulcre. En canvi veiem uns personatges que a l'empara de la nit transporten el cos sagnant de Jesús. -Observeu la ferida en el costat esquerre del cos-Aquesta imatge sol interpretar-se com el que va poder succeir després d'un simulat enterrament: Algunes persones es porten el cos encara viu de Jesús

Com és de suposar tot això teixeix tot un mantell sobre els dogmes d'aquest sacerdot i sobre tot el que va poder haver trobat allà, i que es torna encara més estranya quan dies abans de patir una apoplexia envia al seu governanta a encarregar un taüt i una làpida datada, 17 de gener és el dia de Sant Sulpici que es relaciona amb el seminari de Saint Sulpice, i també és la data gravada a la làpida dissenyada per Bigou potser els seus secrets estaven més enllà de l'entenem? Pot ser per que ni el sacerdot encarregat de donar-li els sants olis va poder suportar i va fugir de la seva habitació pres del pànic sense acceptar donar-li el sagrament i diuen que mai va poder tornar a somriure. Finalment mor el 22 de gener sense confessar, i la capella ardent es munta a la Torre Magdala, per on comencen a desfilar persones sense identificar que van arrencant una a una les borles de la sotana del rector, en un ritu sense precedents.

A la seva mort l'única persona que podria haver revelat la veritat amb tota certesa seria el seu governanta, però ella igual que el seu amo va morir d'un apoplexia el 1953 portant el seu secret a la tomba.

La llegenda es converteix en realitat?

Nous descobriments realitzats en Rennes-le-Château, que seran desvetllats en el documental "Bloodline", potser confirmin l'antiga hipòtesi que Jesús i Maria Magdalena van tenir descendència. Quins secrets guardava l'abat Saunière? Qui és la dona trobada a la tomba descoberta? Sembla que l'investigador britànic Ben Hammott, amb el director de cinema Bruce Burgess i el productor René Barnett faran públic el que tants anys porten intentant revelar. Va ser Francois Berenguer Saunière el responsable de guardar el secret de la descendència de Jesús i Maria Magdalena a Europa?

Un document inèdit que de ser cert, podria fer trontollar els fonaments del catolicisme.

Rennes-le-Château i Hammott

L'afició de Hammott per Rennes va començar després de veure un documental en què Henry Lincoln (coautor de L'enigma sagrat), relatava els misteris d'aquest indret. Al poc temps va decidir emprendre la seva pròpia investigació i el 1999 va realitzar el seu primer viatge a aquest màgic poble. Després de l'estudi i inspecció dels murals i altres racons del temple de Saunière, va arribar a la conclusió que alguns punts indicaven un lloc en concret dels voltants. En aquest lloc va trobar una cova.

Aquí us deixo la traducció literal Hammott sobre el que va trobar en aquest lloc.

Ben Hammott.

"El que segueix és una descripció breu de la tomba i com he descobert la seva ubicació:
La tomba que es mostra en aquesta pàgina va ser descoberta per algunes de les pistes que Sauniere incrustar en els adorns de Rennes-le-Château i la seva església dedicada a Maria Magdalena i que he pogut desxifrar. Per raons òbvies, en aquest moment, no puc entrar en els detalls de quins mètodes vaig utilitzar o com vaig arribar a aquestes pistes.

Les pistes em van conduir a una ubicació en la vessant circumdant, i després d'una recerca exhaustiva de moltes hores, finalment, juntament amb el meu germà que m'havia acompanyat en aquest viatge, trobem la situació del lloc que estàvem buscant.
El lloc estava bastant ocult i no el trobem fins a donar un segon cop d'ull al mateix lloc.

Crec també que el sol estava en un angle ideal per destacar l'obertura, fent-la més visible del que normalment seria. Ens això una gran emoció davant la sensació d'haver descobert aquell lloc que tant havíem buscat, davant la possibilitat que a pocs metres de nosaltres hi havia una tomba o tresor realment important. En encendre les nostres llanternes en la foscor em vaig sentir una mica decebut en veure un conjunt d'empremtes a la terra suau que cobreix el sòl de la cova. No semblaven fresques però, vaig pensar en el moment que potser eren de Saunière. Després de aventurar més a l'interior, vaig trobar un passadís que s'endinsava uns vint metres, un altre passatge petit i estret s'obria a un lateral i es corbava al final impedint continuar per allà.

Vam tornar a l'obertura principal, i comencem una recerca exhaustiva, buscant qualsevol signe o marca, tallats a les parets rocoses com a senyal que Saunière havia estat allà abans. Tots sabem com li agradava deixar la seva marca, però no hi va haver res, ni una sola marca en cap lloc.

A punt més alt la cova deixava lloc suficient per aixecar-se i va ser aquí que vaig trobar que no estàvem sols - un parell de ratpenats havia fet d'aquest lloc la seva llar. La gran part del sostre de la cova era molt més baixa, i amb pendents i grans protrusions en molts llocs. Això va significar que vam haver de rastrejar de mans i genolls durant gran part del temps i, de vegades fins i tot arrossegar sota les zones més estretes per arribar a altres cavitats més grans. Un parell d'hores i uns quants forats excavats més tard, encara no havíem trobat cap tresor ni res d'interès. Era hora de tornar i prestar una mica més d'atenció a la primera obertura que havíem trobat.

Arrossegant de nou lentament, la llum de les nostres llanternes il.luminar els sostres que estaven plens d'aranyes, algunes d'elles d'una mida considerable. Això em va fer accelerar bastant la meva marxa perquè odio les aranyes. Quan arribem de nou a la primera obertura, la que es corbava al final, com era massa estreta per als nostres mides, vaig haver de pensar alguna cosa per poder arribar allà amb la càmera. Vaig pensar que si volien amagar algun tresor en aquesta cova, aquest lloc seria bo per estar ocult a la vista. Vaig buscar una branca llarga que acabava en forma de ganxo, amb la intenció d'enganxar-hi la càmera de vídeo i poder arribar fins a la corba de l'obertura. Si hi havia alguna cosa, la pel lícula de la càmera que revelaria sense córrer més riscos del necessari i sense haver de tornar a enfrontar-me a un altre niu d'aranyes aterridores.

Mentre preparava la branca per l'operació, la càmera que estava preparada i connectada per gravar als meus peus, de sobte, va desaparèixer.

Mirant sorprès al meu voltant em vaig adonar que havia caigut per un forat. El buit, només lleugerament més gran que la càmera, passava totalment inadvertit. El buit era llarg i estret, mirant amb la llanterna veia la part posterior de la meva càmera però estava massa profund per arribar-hi amb el meu braç i era massa estret per a mi cap. No tot es va perdre, perquè si la veia, sabia que podria recuperar-la.

Amb l'ajuda d'una petita corda i el pal ganxut vaig aconseguir al final recuperar-la i vaig comprovar que encara funcionava. Ja es feia tard, i pensant que per aquell dia ja havíem explorat prou i també, imaginant per les empremtes de petjades que aquell lloc ja hauria estat explorat per altres persones, de manera que, d'haver alguna cosa oculta, ja ho haurien trobat, tapem el forat amb una pedra per salvaguarda dels animals (idea del meu germà) i tornem deixant en pau a ratpenats i aranyes.

El meu germà i jo havíem anat a Rennes a la meva vella caravana, allà tornem i després de menjar i descansar, una cosa va sonar als baixos i es va avariar misteriosament. La caravana no podia reparar-a França amb el que havia de tornar remolcada a Anglaterra. Això significava que havíem de contractar un automòbil i romandre en hotels en el viatge de tornada. Va ser en un d'aquests hotels quan vaig decidir veure les seqüències que havíem gravat aquest dia. Connectar la càmera a la televisió de la meva habitació i quan va arribar a la part on la càmera va caure el forat, vaig veure les imatges que s'havien registrat, una tomba, un cos complet embolicat en un sudari, una cosa que brillava a la llum - vaig pensar que havia de ser or - però l'objecte que més em va estranyar de tot va ser una gran Creu de fusta inclinada contra la paret. No es pot imaginar la meva emoció en veure la tomba, havia estat en el lloc adequat després de tot, al final realment les pistes deixades a l'església per Saunière eren correctes i encara que la sort havia tingut un paper important, seguint les pistes, havia trobat una tomba oculta en el paisatge dels voltants de Rennes-le-Château. "

Panter 25/10/10, 04:49 pm

Un any després, i amb mitjans més sofisticats. L'investigador va poder gravar amb més detall i qualitat el cos amb el sudari amb una creu Templera, un sac amb un estel de David, cofres i caixes amb monedes i calzes, pergamins i la gran creu de fusta.

Els Càtars Rennelechateau

Part de la volta havia cedit destrossant part de la creu i alguns objectes més.
Segons l'investigador, la cova és una cavitat natural amb posteriors excavacions artificials on els cavallers del Temple podrien haver amagat els seus preuats tresors de forma una mica precipitada poc abans del seu arrest i "dissolució?" L'any 1307. El secret d'aquest enclavament quedaria en mans d'una família local, passant de generació en generació fins que va arribar a les mans de Saunière, a través del pergamí de l'abat Bigou.

Segons l'investigador Nicolas Haywood, famílies nobles com els De Blanchefor, els Aniorts, els De Nègre i els D'Hautpoul vigilar el lloc fins que la responsabilitat va recaure sobre els sacerdots. D'aquí l'estret vincle que va unir a Bigou, Saunière, Boudet i Gelis.

L'esfondrament a la cova es presumeix poc després de la mort de Saunière i fins i tot s'especula que la seva mort es va deure al fet que l'abat va furtar algun objecte. Va ser l'esfondrament provocat a propòsit perquè no es tornessin a repetir els robatoris?
Alguns objectes semblen ser de finals del XIX, unes copes i un llibre. "És probable que en el passat, quan l'entrada estava oberta, la tomba rebés la visita de persones que coneixien la seva existència i que utilitzessin aquestes copes per realitzar algun tipus de cerimònia. Semblen calzes religiosos procedents d'alguna església. Sobre el llibre, la portada està molt deteriorada i encara no hi ha moltes dades sobre això,-apunta Hammott ". Sobre el sudari amb la creu temperada, creu que no deu ser molt antic, com a màxim un segle, i que va ser portat allà per substituir un altre més antic.

Amb un invent casolà, Hammott va aconseguir extreure uns cabells del cadàver que van ser posteriorment analitzats en els laboratoris de la Universitat de Lakehead (Canadà). L'ADN, encara que bastant deteriorat, va llançar el resultat que és rar i originari de l'Orient Pròxim, tot i que no es va poder concloure amb aquest estudi el sexe del cadàver, un primer estudi antropològic ha assegurat que es tracta d'una dona.

Increïbles descobriments

Malgrat l'sorprenent i enigmàtic del descobriment de la tomba, no es queda aquí la cosa. Hammott descobrir altres indicis a l'església de Rennes-le-Château que li van conduir a un amagatall en el qual va trobar quatre ampolles verdes tancades amb segells pertanyents als segles XIX o XX. En el seu interior va trobar enigmàtics documents escrits pel propi Saunière, tal com van confirmar posteriors anàlisi caligráficos.

En les cartes Saunière revela la pertorbadora confessió de ser el responsable de la mort de l'abat Antoine Gelis, rector del poble veí de Coustassa. (Potser Gelis es va assabentar del que es guardava en Rennes i Saunière se'l va treure del mig? Un altre enigma més per engrandir més, si és possible, tot el misteri que envolta a aquest lloc).
En els documents de les ampolles, Saunière també parlava de l'existència d'una cova, anomenada Gruta de la Magdalena, on podria estar guardat un bagul amb els pergamins de l'abat Bigou, la copa de Jesús i Maria i el recipient de la unció.

Butaca del diable

Els Càtars Demonondevilchair

Posició que tindria el dimoni Asmodeo orginal assegut a la roca.

Els Càtars Devilsarmchaircrevice

Lloc on mira el dimoni i on es va trobar la primera ampolla.

Els Càtars Bottleincave

"Les ampolles amb els documents van ser trobades després de la tomba, quan els meus indagacions van llançar noves pistes que incloïen el Butaca del Diable, A l'esquerra del Fleury Tableau de l'església de Saunière. Els documents esmenten una tomba que sembla no ser la que coneixem. Va resultar fàcil trobar la primera ampolla. Estava en un lloc obvi, tant que era fàcil ignorar-ho, en el Butaca del Diable a Rennes-les-Bains. L'estàtua del dimoni Asmodeu que està a l'església de Saunière presenta quatre costats elevats que em van conduir a la clau. Sé que altres van arribar a la mateixa conclusió, però la van descartar per la seva obvietat, com jo mateix vaig fer al principi, però la pista no feia més que tornar a la meva ment, fins que la connectar amb el signe que es forma en unir els quatre dits índexs dels àngels situats a sobre del Diable amb el genoll d'aquest. El resultat és un quatre invertit. També esbrini que posant els índexs dels àngels un per un es formaven dos · emes ·, potser les inicials de Maria Magdalena. Però, si és així, feia que direcció havia de dirigir-me? La mà esquerra de l'àngel que està mirant de lluny era un indici, però també podien ser-ho l'angle del pedestal i les línies del sòl escacat. Quan posteriorment vaig visitar el lloc amb el meu col lega Sandy Hamblett portava una foto del dimoni original de Saunière i vam aconseguir localitzar un lloc on excavar. Vaig trobar una pedra amb una inscripció en què figurava el número 14 i les inicials B. S.

Joan 25/10/10, 09:50 pm

Vaig trobar fa dies aquest escrit en que es defineix el caterisme.

No existe una lacónica definición histórica del catarismo. La espiritualidad, en que se basa la civilización cátara resplandeció en la Edad Media, evolucionando continuamente, no perdiendo, además, su autenticidad. Igual que el Espíritu Santo, es imperceptible y única en cada época. Con todo ello, todas sus manifestaciones, independientemente de su condicionalidad temporal, componen la unidad inseparable, una tradición común que de siglo en siglo fecunda escondida o claramente, la cultura humana.
El catarismo para nosotros, no es el movimiento histórico que una vez tuvo lugar en el pasado. Es otra Iglesia, otra concepción del mundo, otro modus vivendi. Esto no es ni la "alternativa" al catolicismo romano medieval, ni tampoco una temprana tentativa de "anticipar" la Reforma o las conquistas democráticas de la Edad moderna (como habitualmente presentan los investigadores cátaros modernos y comentaristas), como realización de las aspiraciones más elevadas y más nobles en la persona, que se realizó en la escala de la civilización en contra de todo el circundante orden mundial. Una civilización única, la base de la cual formó la fe en el Dios bueno y puro, el Padre del puro amor, y la fe en el hombre bueno y potencialmente divino.
Esta fe, que es común para muchas civilizaciones del pasado (sobre la mayoría de ellas no sabemos casi nada), tiene las bases y las raíces históricas. Tiene su resolución en el presente y en el futuro. Cambian las decoraciones, pero la genesíaca Gran Iglesia del amor queda igual en su movimiento histórico. El catarismo era una de sus manifestaciones, puede que la más impresionante, pero no extinguida ni mucho menos.
Por eso siempre, cuando hablamos sobre el catarismo, recordamos que: no tenemos en cuenta solamente el movimiento religioso de la Europa Occidental que existió en los siglos XI al XIV y que cayó bajo los golpes de las cruzadas y la inquisición. Comprendemos el catarismo en el sentido lato, como la religión del amor y libertad espiritual, dirigido al Padre amante que está en el cielo y que eleva el alma hasta la dignidad divina. Esta religión es ajena a la dogmática y al espíritu de la rutina. No acepta el pecado y posee el misterio de liberarse de él. Abre el potencial de la ascensión espiritual, que permite superar los límites de la existencia tridimensional y alcanzar los tronos de la Divinidad.
Esto es la doctrina esotérica en su mejor sentido y al mismo tiempo universal, pero sería incorrecto reducirla solamente a la esfera religiosa. Somos los herederos de los mártires del amor, que murieron por el Padre amante. La Gran Iglesia del amor incluye en sí, los que, no creiendo en Dios, se sacrificaron por amor. Su último suspiro fue aceptado en el cielo, y ahora ellos han entrado en el gran concilio de las santas almas justas.

LA IGLESIA DEL AMOR
Catarismo en Occitania
Cataros en Catalunya

Cataros en Catalunya

Como se sabe, Catalunya fue una de las cunas del catarism o. El catarismo vino aquí desde los paises eslavos en la frontera entre los siglos XI (once) y XII (doce), antes de las persecuciones, y se difundió en los territorios de Catalunya, Aragón, la Catalunya norte y otros en todos los estratos de la sociedad, habiendo recibido gran apoyo nobiliario y de la gente sencilla. Entre los más conocidos nobles fueron el rey Pedro II y el vizconde Arnau de Castellbò. Los elevados ideales cátaros influían y contribuían a la formación de la cultura y del arquetipo catalan, de las ideas de libertad y democracia.

En Catalunya vivían los últimos Perfectos cátaros así como Guillem de Bélibaste. Bélibaste fue traicionado por su ayudante al ir a Francia a través de Lleida, Tortosa y Castellbò a dar el consolamentum a una moribunda cátara. Él acabó quemado vivo en el castillo de Villerouge-Termenès en el año 1321. Según la leyenda, antes de morir él habia dicho su famosa predicción: “Dentro de setecientos años el laurel reverdecerá”. Posiblemente que hoy dia sea la hora de su realización (cumplimiento).

El catarismo vino de los paises eslavos como dice la historia. Y si el catarismo se extinguió en la Europa occidental hace muchos años, en Rusia quedó y con un nuevo aliento hoy ha regresado aquí.

Podemos ver el hilo histórico al pasar de los siglos. Después de la masacre de los Perfectos, España entronizó a los protegidos de Montfort y la inquisición que, en opinion general, intervenía (impedía) su progres o.

No sería correcto convertir la historia en la oposición, ni buscar quien tiene razón. Pero pensamos que hoy es importante saber que el catarismo nunca murió y que siempre ha habido cátaros.

Panter 25/10/10, 09:57 pm

És una història fascinant que vaig posant poc a poc. Penso posar tota la ruta Càtara, ara però, m'he volgut entretenir-me amb aquesta història de Rennes le Château.

Panter 25/10/10, 11:49 pm

La línea diagonal del cuatro termina en una flecha que indica una pequeña caverna, un pasadizo donde excavé y encontré la primera botella con el primer mensaje. La abrimos durante un congreso sobre Rennes que se realizó en Glastonbury (Reino Unido), porque Sandy y yo pensábamos que era importante abrirla en presencia de testigos, de manera que nadie pudiera acusarnos de alterar su contenido. El documento era un simple trozo de papel, amarilleado por el paso del tiempo, de 19×12 cm. Por las dos caras había información escrita con tinta roja. Recientemente, hemos datado el papel y la tinta y son anteriores a 1919”

Els Càtars Angelscutout4sign

Mensajes embotellados

El contenido de las botellas ha dado un giro al enigma. “El primer mensaje tenía poquísimas palabras y algunos dibujos. Un primer grupo de términos franceses y latinos mezclados; ·Jerusalén·, ·Estoy aquí·, ·Sanctus·, ·Corpus·, ·Tumba·… que he llamado códice Jerusalén”. Este mensaje simplemente alude a las cosas que había que encontrar una vez fueran descifrados los indicios.

Y comenta también que la alusión a la tumba le hizo pensar “en el principio de su diario, fechado el 21 de septiembre de 1891:`cartas desde Granes, descubrimiento de una tumba, el atardecer, lluvia´ ¿Que tumba había descubierto Saunière?

Si las botellas de vino contenían pistas, la otra de menor tamaño contenía una llave, una llave antigua que abría un baúl con el que dieron después. “Encontramos la botellita en un lugar entre la Roca Negra y el Château de Blanchefort. Seguíamos con dificultad las pistas de Saunière y no sabíamos cómo interpretar las palabras `Cista´y `Clavis´´. Antes de abrir la botella notamos que en su interior había algo de peso que tintineaba contra el vidrio. Teníamos la esperanza de que pudiera tratarse de una llave, y así fue”.

Els Càtars Grottodistant

Hammott, llave en mano, llegó hasta la gruta oscura que indicaban los mensajes. “La cavidad en la que encontramos el pequeño baúl nos fue revelada en la última parte del mensaje. Se encuentra tras el valle Couleurs y forma un ángulo de 22grados con la escalinata de la torreta de la Torre Magdala, que tiene 22 escalones y dos ventanas desde las cuales se divisa el lugar”.

En la cavidad hallaron también una copa de porcelana, un cuenco para unciones o unquentarioum, una treintena de monedas antiguas y una jarra de cristal con un pergamino enrollado.

Dataciones del baúl por especialistas han determinado que es del siglo XIII, en la superficie está representada una araña, símbolo de la familia D´Hautpoul, señores de Rennes descendientes de una estirpe de templarios. El pergamino de la jarra de cristal, tras examinarse con Carbono 14, parece datar de la mitad del siglo XV. Incluso la misma jarra es posiblemente el elemento más antiguo, pues se trata de un pequeño recipiente para ungüentos de un tipo de vidrio romano que imitaba el alabastro, datado entre los siglos I y II.

Esta jarra parece ser que anteriormente estuvo oculta en el capitel del viejo balaustre de la iglesia. Allí la encontró Antoine Captier, organista de la iglesia en la época de Saunière. Captier le entregó el hallazgo al abad, y éste se lo confiscó, siendo la última vez que Captier viera la vasija. Se intuye que la vasija y el pergamino fueron puestos allí por el anterior párroco, Jean Bigou y que en el pergamino se indicaba la localización de alguna especie de secreto o tesoro, pues Saunière, tras apoderarse de esa información comenzó una serie de excavaciones clandestinas en el cementerio de la parroquia y, a partir de ese momento, acabaron sus penurias económicas.

Panter 26/10/10, 12:11 am

El cofre

El baúl fue encontrado gracias a todos los indicios que Saunière dejó ocultos, lo cual no indica que fuera el mismo quien lo llevara hasta allí, pero sí que conocía su existencia.

El contenedor está lleno de trozos de papeles de libros usados por los encuadernadores. Saunière contrató un encuadernador para que se ocupara de los libros de su biblioteca, así que no es descabellado pensar que él y Marie Denarnaud utilizaron papeles sobrantes para rellenar el baúl.

Todos los elementos han sido estudiados por expertos. La copa es de una terracota de uso común entre el siglo I a.C. hasta el siglo I d.C. La jarra pertenece al primer siglo jerosalamita y se presume que en su día contuvo ungüentos o preciados perfumes. Las 30 monedas abarcan un período comprendido entre el año 100 a.C. y el siglo XII. Algunas eran de curso legal en Jerusalén en tiempos de Jesús y María Magdalena. Incluso una de ellas presenta una imagen de Cristo.

Mucho se ha hablado sobre Rennes Le Château, pero de confirmarse todo lo que se muestra en el documental Bloodline, sería sin duda el descubrimiento más importante y revolucionario sobre la estirpe Merovingia y el secreto templario. A día de hoy, Bloodline solo se ha estrenado en unos pocos países, la distribución es lenta, pero esperemos que a lo largo de este año sea traducido y distribuido por estos lares. Todo parece de una película de Indiana Jones, pero no olvidemos que la realidad suele superar la ficción en muchos casos y pese al escepticismo con el que podemos afrontar todos estos descubrimientos, es posible que en este caso estemos ante uno de los hallazgos más importantes de la historia.

No es muy normal que un lugar tan pequeño e insignificante como Rennes sea el epicentro de tantos enigmas históricos. Y cuando el río suena…

Por Galilea & Sinuhé. Tejiendo el Mundo.

Pórtico iglesia de Mª Magdalena

TERRIBILIS EST LOCUS ISTE (este es un lugar terrible)

Iglesia Mª Magdalena - lugar por donde entra el Sol el 17 enero

Iglesia Mª Magdalena - el 17 enero la policia hace acto de presencia

Altar mayor - Mª Magdalena

San Antonio Ermitaño - ubicación fenómeno "pommes bleues"

Confesionario

Bautismo de Jesús por San Juan Bautista

Sta. María Magdalena

Abad François Bèrenger Sauniere

Entrada al cementerio (adjunto a la iglesia)

Sala de reposo del abad Sauniere (junto al cementerio)

Châteu en Rennes