L'edat és important ?

Jo tambè crec que el més important es la compatibilitat de la parella i tot el demès son condicionaments socials . Quina importància te que sigui més gran? més gros? més petit?. La questiò es si aquesta parella es troba be amb ells mateixos i si es així qué importa tot el demés?

Cadascú ha de viure la seva pròpia vida buscant al màxim la felicitat i l'equilibri que et dona estar amb la persona adient. Si no es així més val viure sol/a.

[color=blue]Què en penseu? No és un tema gaire original per discutir però segur que hi hem pensat o preocupat en algun moment de la nostra vida.

És la diferència d'edat determinant en una relació de parella? Quins són els límits que ens farien rebutjar algú altre per la diferència d'edat? 5 anys? 10 anys? 15, 20? Segons la franja d'edat és un amor platònic? O no ho és?


Crec que Lo determinant en uan relació, és la compatibilitat de caràcteres com diu el lector i per supusat el sentiment d'amor que hi hagi entre aquestes persones.
L'edat és una, entre moltes altres circuntancies, que de vegades jeuguen al nostre favor o en contra,pero no la mes important
Per a mi 5 o 6 anys d'difenrcia no em crea cap problema a partir de 10 anys si que em resultaria una mica complicat.

Hi té res a veure la llei? Us ha influenciat mai en les vostres decisions?

Ostris a no ser sigui un menor d'edat, no crec que la llei tingui res a dir al respecte.
Una vegada em pasar, viatjava tots els dies al autbus amb un noi, molt agradable en tots els aspectes, vam fer una bona amistat, però quan em va demar de quedar fora de l'autobús,li vag dir que no, em va donar molta por, perquè ell tenia 12 anys menys que jo, així que canviï el autobús pel metro..

Sovint està pitjor vist que una dona surti amb un home excessivament més jove. Però no quan és al revés. Com ho veieu?

Jo conec a molts homes amb parelles molt mes joves que ells, sobretot les que es busquen després del divors. Suposo que per als homes això de ser ser important, en canvi crec que les dones valorem més altres coses.
De tota manera quant t'enamores, no sempre tries lo mitllor, ni el que més et convé, ni lo més normal, ni el més còmode.
Jo crec que quan dues persones s'enamoren poden amb tot, amb les diferències d'edat, amb el temps, amb l'distancia, amb la malaltia, amb problemes de tota mena, iamb consevol circunstncia, per complicada que sigui. Perquè l'amor és de les feurzas més poderoses.
Quan dues persones s'estimen de veritat, tot el demés no import.
Quan no hi ha amor, no hi ha res i quant se acaba, se acabt tot.

LectorSeLectivo escrigué:Jo crec que és molt més important la compatibilitat personal, doncs hi ha parelles de la mateixa edat que de seguida acaben en divorci (si es que no acaben a les notícies de violència de génere, fixeu-vos que la majoria dels protagonistes d'aquestes notícies estan molt anivellats en edat), i tenim en canvi el cas de la parella Sofia Loren-Carlo Ponti, que malgrat la diferencia de trenta anys, va ser considerada com un matrimoni ideal. Naturalment, una gran diferència d'edat no garantitza l'èxit de la parella, però el contrari tampoc.

jo també penso que l'important i pot ser, el que fa funcionar i anar amuntegant anys en una relació en pareja es l'amor el respecte i alló que s'en diu compenetració o estar l'un per l'altre independentment de l'edat

En principi, davant d'un sentiment l'edat no té cap mena d'importància, però també és evident que quan hi ha molta diferència d'edat és més difícil que pugui néixer aquest sentiment que és barreja d'atracció, de desig, d'estimació, d’amistat, d'admiració, de... en definitiva el que en diem amor.
Ara, quan veus parelles amb gran diferència d'edat el més probable és que no hi hagi amor, sinó una comunitat d'interessos, l'un buscant estabilitat econòmica i l'altre buscant un cos jove.

No crec que la majoria de gent es prengui a la babalà el diborci.
Perquè és una cosa molt seriosa molt dolorosa i on tothom pateix i no només els fills.
A tots ens hagués agradat casar-nos i viure feliços per sempre.
Però quan la gent arriba a aquest punt de separació, és perquè ja ha esgotat tots els altres recursos.
. Ara bé, deixant de banda ara aquesta qüestió i anant a un altre punt, haig de dir que qui confia en l'atractiu físic, en un cos jove i bonic, etc., com a base d'una parella no trigarà gaire temps en adonar-se que aquest fonament és molt feble, pocs anys durarà una parella si construeixen la seva relació sobre la base de l'atracció física. Si no hi ha res més que això, en un parell d'anys, màxim tres, el resultat serà el divorci. Amb la qual cosa estic remarcant que molt per damunt de l'atracció física i dels interessos comuns, estan la compatibilitat personal, l'enteniment, l'harmonia, el respecte, i l'amor (també el carinyo, afecte, etc.).

D'acord una relació només pel físic dura res i menys que res. Però una relació de parella ha de tenir també una mica de físic, o decomplicitat sexual, però si no té aquest component eròtic, tampoc durará com parella. Es quedara sols en amistat.
I sentint-ho molt i sense ànim d'ofendre a ningú, però una persona com més edat té, menys possibilitats d'exercir aquesta atracció.
No pot atreure'ns igual una persona de 20 anys que de 80. És llògic. Si etimarla es pot estimar moltisim per a no ser que es facin vells junts, jo veg molt dificil que algú de 20 anys es senta atret per algu de 80.
Suposo que perquè una relació de parella funcioni ha de tenir de tot, sinó es queda a mitges, han de sentir-se atretes i unides tant les ànimes com els cossos.

L'únic problema del vostre discurs, sobretot del de l'Arco, és que esteu oblidant dues dades fonamentals: 1) Que el semen dels joves actuals és de pitjor qualitat que els dels homes més madurs, i 2) Que l'atracció física, inclús en els matrimonis entre joves no dura gaires anys. Tota la vida fins al moment, els matrimonis que han durat anys i anys s'han mantigut sobre una base diferent a la de l'atracció física (a banda d'això, és molt discutible que una dona madura, o un home madur -que a més envelleix molt més lentament que les dones- estigui mancat d'atractiu físic), si ara vosaltres voleu canviar aquesta regla d'or matrimonial us haureu d'inventar un nou model de matrimoni. Però que duri, eh! ja que dels que no duren en tenim un tip de models nous. Potser convingui recordar que un matrimoni no és un "ligue"; els "ligues" sí que es fonamenten en l'atracció física, i per aquesta raó duren tan poc temps.

Començo a estar força asombrat per la vostra preocupació sobre un possible fracàs dels matrimonis desiguals en edat, potser és que els altres matrimonis no fracassen tant o més que aquests? Teniu la recepta per a evitar els fracassos matrimonials? Si la teniu, us podeu presentar per a assessores del Govern en aquesta qüestió: Només cal que els nostres poders legislatius promulguin lleis que per a autoritzar dos persones a contraure matrimoni exigeixin els requisits que vosaltres considereu indispensables per a l'èxit matrimonial i així acabaríem amb la plaga de divorcis que estem patint a les darreres décades. Penseu que us en sortiríeu?

Per cert, m'ha agradat que totes dues hagiu agafat d'exemple d'home madur algú de 80 anys d'edat, posats a anar-vos tant als extrems podríeu haver agafat com a exemple homes de cent anys, això encara quedaria més a favor dels vostres punts de vista (i si aquest centenari es casés amb una noia de 14,15, ó 16 anys, encara més a favor vostre) El problema es que aquest cas que heu agafat com a exemple prácticament no existeix: Quants famosos de 80, 90, o més anys coneixeu que encara visquin i hagin contret matrimoni recentment? El casos que coneixem d'homes madurs que contrauen matrimonis amb dones més joves que ells (que tampoc significa que siguin jovenetes) solen tenir edats de 50, 60, o, com a màxim, 70 anys. Amigues Panter i Arco, tampoc cal exagerar per tal de portar l'aigua al propi molí.