Alguna vegada la gent us ignora de tal manera, que penseu que sou invisibles?

A mi m´ha pasat moltes vegades, per aixo m´ agrada tant aquest test. Perque crec que te tota la rao i cada vegada mes ho tinc així de clar.



]b]
Diuen alguns que, a certa edat, després dels quaranta, ens fem invisibles, que el nostre protagonisme en l'escena de la vida declina, i que ens tornem inexistents per a un món en què només cap el ímpetu dels anys joves.
Jo no sé si em hauré tornat invisible per al món, és molt probable. Però mai com avui vaig ser tan conscient de la meva existència, mai em vaig sentir tan protagonista de la meva vida, i mai vaig gaudir tant de cada moment com ara.
Ara que no sóc la princesa del conte de fades i que no necessito que em vingui a salvar un príncep blau en el seu cavall blanc, perquè ni sóc una princesa, ni viu en una torre, ni tinc a un drac que m'estigui custodiant.
Avui em reconec dona, capaç d'estimar. Sé que puc donar sense demanar, però també sé que no he de fer res, ni donar res que no em faci sentir bé.
Per fi vaig trobar, fins ara, l'ésser humà que senzillament sóc, amb les seves misèries i les seves grandeses.
Vaig descobrir que em puc permetre el luxe de no ser perfecta, d'estar plena de defectes, de tenir debilitats, i d'equivocar-me, de no respondre a les expectatives dels altres i fins a fer algunes coses indegudes. I tot i això, sentir-me bé.
I per si fos poc, saber-me estimada per moltes persones que em respecten i em volen pel que sóc, si, ... així una mica boja, apassionada i moltes vegades tossuda. També afectuosa, parlanxina, besadora, abrasadora i de vegades per algun motiu, trist, perquè també tinc els meus moments tristos, aquests en què poso la meva mirada baixa, amb un aire pensantiu i em dóna per plorar.
Quan em miro al mirall ja no busco a la que vaig ser en el passat, ... somric a la que sóc avui, ... me n'alegro del camí caminat, i assumeixo els meus errors i els meus encerts.
Que bé no sentir aquest desoseg permanent que produeix córrer dareres dels somnis impossibles! Que bé! Ja vaig aprendre a tenir paciència i a entendre que "el que no pot ser no pot ser no pot ser, i a més es impossible". L'ésser humà triga molt a madurar, ... oi?
Avui sé, per exemple, que no puc retenir el mar, encara que quan estic "amb ell", voldria no tenir que deixar-lo mai.. Avui només el contemplo, me omplic "d'ell". I quan arriba el moment de sortir, m'acomiado dient-li. !Fins sempre!
També avui sé que els meus amics i amigues són pelegrins del mateix camí, i que encara que no sempre caminem junts, en qualsevol moment ens trobem i seguim estimanmos.
Avui sé que ningú és responsable de la meva felicitat, només jo!!! Avui sé que el vent estén els seus braços quan camí pel carrer. I que només depèn de mi sentir-ho.
Avui sé que la vida és bella ... .... Perquè ja he vist morir a massa gent que ja no pot gaudir d´ella. I jo encara estic aqui.
Avui visc la vida així com és, amb les seves anades i vengudes, amb els seus amors i desamors, amb les seves penes i les seves alegries, amb les seves estones de marea baixa, amb les seves postes de sol, amb el seu soroll incessant. Només vull deixar-la córrer. No vull demanar-li res. Només vull gaudir del tot el que tinc i de tot el que m'envolta.
Avui m'adono que no sóc una dona invisible, encara que algunes persones siguin incapeces de veure'm.
[/b]

Estic d'acord amb aquestes reflexions tan encertades.

Penso que quan ets invisible per algú de fet es la persona que et fa invisible la que vol ser invisible per a tu. Es com quan anem en un cotxe ple i els hi diem als companys...en broma "tanca els ulls" que no ens vegin ...

Quan més una persona vol tancar els ulls pequè no la vegin més veus les seves ganes de no veure't.

No ets tu la invisible son aquests que s'hi voldrien tornar perquè no els vegis ... Son inhibicions i complexes no païts ni procesats.

Joan: Tens raó, al principi és inevitablement que ens faci mal. Després es veu tot amb més claretat.
Isona:
Mai ho havia vist des d'aquest punt de vista que tu dius dius. Pot ser.
Però també pot ser que tinguem una perspectiba equivocada de alguna situacio.
De vegades creiem que algú ens està ignorant i només cal parlar amb aquesta persona per donar-nos compte que no era així.