I el coixí m'escolta

Hi ha una distància entre jo i el món. A vegades, sola, mirant els carrers buits i cantant, em sento més plena que rodejada de gent. És com si tot em sobrés. Com si no necessités ningú per inspirar-me sentiments: en el fons, això és el que busquem quan acudim a altra gent.
Jo hi creia, en el món, en la gent, fins que em van fallar.
Nit rere nit, desengany rere desengany, llàgrimes vessades. El coixí mut m’escolta. I com a mut, inanimat, hi resta impassible. Res, silenci. Només el soroll de líquid que cau. El temps s’atura, i allò en que creia desapareix amb les llàgrimes absorvides pel coixí. Així em vaig buidant per dins, com una font que raja: res ni ningú en què creure. Només buidor. És com un forat negre que se’m va empassant les il·lusions, i em deixa aquí sola sense saber què fer.
Mai ningú sentirà el dolor que jo sento, ni em pot compendre del tot: només una mica, si ho vol de debò. Tothom té la seva vida, i porta aquest pes damunt com una motxilla. Mai ningú sentirà tot el que jo he sentit, ni ha viscut el mateix que jo. Aquesta és la desgràcia o la sort de l’ésser humà. Està sol per sempre, i això no es pot remeiar.
Ja no em fa por la solitud: l’he viscuda tant, l’he patit tant, que ha deixat de ser una enemiga. A vegades la busco, i ella m’escolta amb el silenci. És quan de debò sóc jo, sense màscares.
Ja no em fa por la mort: no sé si és un final, o si hi ha quelcom a l’altre banda. Però, hi hagi el que hi hagi, no pot ser pitjor que el que ja tinc. A vegades, passa de ser a una por a un remei, i l’acaricio, temptada, a punt d’entrar a les seves portes. És suau com si fos de vellut. Però no té camí de retorn.
El que de debò em fa por és el que em trobaré demà. Més silenci, més buidor, i més normes que haig de seguir: estúpides, inútils, i que no em tenen en compte per res.
Qui sap? Potser algun dia m’atreviré a creuar la barrera de vellut.
I si algú em busca, potser el coixí li parlarà en silenci, com jo li he parlat a ell durant tots aquests anys.

Per si ve la nit al teu cor

pots trobar estels en els ulls del carrer,

descobrir en la solitud

que només ets si els altres poden ser,

aprende a fer un niu amb les mans

per a unes mans sense gest ni escalfor,

saber dir adéu perquè així´

és com tu empenys el temps de l’avenir,

trobar en el coratge tendresa

i en la humilitat fermesa.

Neixen els astres

amb el teu primer batec del cor.

Neixen los albes

quan amb els ulls obres la llum