Zubin Mehta: "Pau Casals és el Picasso musical del segle XX"

Invitat 01/08/10, 08:31 pm

Diumenge, 1 de agost del 2010

CÉSAR LÓPEZ ROSELL / Peralada

Una de les batutes més carismàtiques del món de la música clàssica aterra avui a Peralada, on dirigirà l'Orquestra de la Comunitat Valenciana, titular del Palau de les Arts, en un concert monogràfic amb les obres de Richard Strauss Don Quixot i Ein hendenleben (Vida d'heroi). Zubin Mehta (Bombai, Índia, 1936) arriba un dia abans d'iniciar les seves vacances i dos després de dirigir, a Tel Aviv, la Filharmònica d'Israel, de la qual és director vitalici, en un programa que incloïa obres de Vivaldi i Mozart, i després d'haver dirigit Il trovatore i Rigoletto de Verdi. No sembla que res pugui minvar el cabal d'energia que desprèn el mestre, recentment guardonat a Madrid amb el Premi Yehudi Menuhin a la Integració de les Arts i les Lletres.

El director indi, alineat des d'una postura crítica amb el poble i la cultura israelians, ha complert 74 anys, però la força dels seus gestos i de la seva intensa i profunda mirada desmenteixen l'aparició de qualsevol signe de fatiga. No pensa en absolut en la jubilació, sinó en els seus nous projectes.

La passió per la seva feina l'ajuda a recarregar les piles per poder simultaniejar els seus compromisos amb València, la Filharmònica d'Israel i altres formacions com la de Los Angeles. A més, assumeix responsabilitats al Maggio Musicale de Florència i l'Òpera Estatal de Baviera, i atén la Mehli Mehta Music Foundation de Bombai, on 300 joves reben cada any formació musical. I això no és tot. També està dedicat al projecte Mifneh, destinat a nens àrabs i israelians.

–Torna a Peralada 12 anys després del concert amb l'orquestra d'Israel.

–És una cita molt excitant perquè vinc amb la formació del Palau de les Arts. I ho faig amb un doble programa de Strauss que poques orquestres estan capacitades per interpretar amb garanties.

–¿On és la dificultat?

–En el fet que no només es necessita un grup de qualitat, sinó solistes de molta talla com el violoncel·lista Guiorgui Anitxenko i la viola Júlia Màlkova. Aquest programa el vaig fer fa anys amb la Filharmònica de Viena, precisament perquè disposava de bons instrumentistes.

–No és fàcil conjuntar una orquestra en només quatre anys.

–Hem de felicitar Lorin Maazel, que va saber escollir molt bé els músics, tant els de fora com els espanyols, i va aconseguir crear una formació molt equilibrada. Si no haguessin estat preparats, jo no hauria acceptat fer amb ells la Tetralogia de Wagner. A més, ara han fet una immersió meravellosa amb Strauss. En l'òpera Salomé van tocar com déus.

–¿No hi ha conflictes en la gestió amb dos directors del mateix prestigi al teatre?

–És una situació ideal. Els temps a la fossa estan ben repartits i l'orquestra sempre està ben atesa. Els dos col·laborem molt bé perquè tenim la mateixa concepció
del so.

–Fa uns dies va dirigir un concert de la Filharmònica d'Israel davant 10.000 persones a la frontera de Gaza. ¿Què pretenia?

–Pressionar Hamàs i també el govern israelià perquè s'agilitzin les negociacions destinades a aconseguir la visita de la Creu Roja al soldat israelià Gilad Shalit, retingut i incomunicat des de fa quatre anys a Gaza. També vaig pensar en les mares palestines que tenen els seus fills a les presons d'Israel, però la diferència és que ells sí que reben visites de la institució sanitària i humanitària i, a més, poden, si ho volen, seguir els estudis per adquirir una formació que els serà útil quan surtin de
la presó.

–L'assalt a la flota de la llibertat no ajuda a aquest i altres propòsits pacifistes.

–Això va ser una bestiesa inexplicable, una reacció desproporcionada davant la sospita del contingut del carregament d'aquesta flota. Potser si el seu destí haguessin estat altres zones palestines no controlades per Hamàs, no s'hauria produït una situació tan dramàtica, però això no la justifica. Tot i això, vull dir una cosa.

–Expliqui's.

--Sóc molt crític amb el que ha passat amb Gaza, però la gent oblida que aquest territori està controlat per una organització que vol la destrucció d'Israel. El problema no són els palestins que hi viuen, sinó qui els governa.

–¿Què es pot fer per trobar una sortida a aquesta situació?

–Seguir provant d'establir un diàleg, encara que sigui a través d'intermediaris neutrals. S'ha de buscar la fórmula perquè els enemics parlin entre si de les seves reivindicacions i per evitar el radicalisme de minories influents. També és necessari perseverar en un sistema educatiu que ajudi a acceptar la persona que tens per veí i a desterrar l'odi a poc a poc.

–De fet, vostè lidera un projecte integrador.

–Efectivament. A les tres escoles del projecte pedagògic musical de Mifneh els nens àrabs i jueus estudien junts i cadascun s'expressa en el seu idioma sense problemes. Però he de dir que la majoria d'israelians no parlen àrab. Haurien d'aprendre aquesta llengua, perquè molts àrabs que viuen al país sí que s'expressen en hebreu.

–¿Segueix creient en el poder terapèutic de la música?

–La música pot amb tot i s'ha demostrat repetidament que només la seva bellesa és capaç d'unir els sentiments de gent amb ideologies i posicions oposades.

–¿Quina simfonia interpretaria per celebrar la pau?

–No hi ha una música específica per a aquesta celebració. La Pastoral de Beethoven és tan bona com la Simfonia fantàstica de Berlioz. O qualsevol partitura de Brahms o de Mozart. El més important és la gent i la seva disposició per compartir sentiments.

–¿Quin llegat li va deixar Yehudi Menuhin, ara que acaba de rebre un premi amb el seu nom?

--El meu pare va treballar amb ell a l'Índia i va passar vuit dies a casa nostra. Vaig tocar amb ell els concerts per a violí de Bach i, després, quan era director a Mont-real i a Los Angeles, va ser un dels meus solistes. Escoltar el seu violí va ser sempre una lliçó per a mi.

–Vostè ha conegut altres grans personatges de la música, entre els quals hi ha Pau Casals. ¿Quins records té de les seves trobades amb ell?

–Inesborrables. El vaig conèixer a través del meu pare i el flautista Francesc Casanova. Era un músic fantàstic, el millor espanyol del segle XX, comparable a altres figures de l'art d'aquest país. Era com el Picasso de la música. O si s'ho estima més, equiparable en projecció a Miró o Dalí. No fa gaire que vaig dirigir al nou Auditori de Barcelona. ¿Per què no porta el seu nom?

–Han posat el seu nom a la sala principal.

–No em sembla un homenatge suficient per a un artista tan representatiu de Catalunya. ¿Sap que després d'un concert al seu festival de Puerto Rico el vaig veure plorar després d'escoltar, precisament, Don Quixot? En aquell moment li vaig preguntar: «¿Mestre, què li passa?». I va respondre: «M'he emocionat al recordar que el mateix Strauss em va dirigir en aquest poema simfònic».

–Sempre ha tingut predilecció pels artistes catalans.

–Vaig treballar molt amb artistes catalans durant una època. I és que a part de Domingo i Kraus, la majoria dels cantants de prestigi amb qui em relacionava als recitals o a les produccions d'òpera eren catalans: Carreras, Aragall, Caballé...

–La recent apoteosi de Domingo amb Simon Boccanegra després de superar un càncer de còlon, el situa com el millor de la història?

–A Plácido el vaig conèixer també a Puerto Rico. He seguit la seva carrera i no he trobat ningú amb una força i una musicalitat com la seva, ni amb aquesta capacitat per afrontar un repertori tan variat. Caruso era extraordinari, però no cantava en 15 llengües diferents, ni va arribar a fer tants papers. A més de ser amics, des de molt abans de l'experiment dels Tres Tenors, vam compartir aficions com el futbol i som fans dels Lakers i Pau Gasol. Em va fer feliç el triomf d'Espanya al Mundial.

–Ja ha fet cinc òperes de Wagner amb La Fura. ¿Quin és el secret de la seva fructífera col·laboració?

–La coincidència en la sensibilitat creativa i la gran fluïdesa i respecte per la feina de l'altre amb què comencem cada projecte. Carlüs Padrissa té un esperit aventurer, innovador i ple de fantasia. A més, compta amb un equip molt compenetrat, amb gent com el fantàstic videocreador Franc Aleu o l'imaginatiu dissenyador de robots Roland Olbeter. Saben connectar molt bé amb els gustos del públic i hem tingut molt bones crítiques.

–Menys amb el Tannhäuser de la Scala de Milà, rebut amb divisió d'opinions.

–Però això només va ser el primer dia. Al públic li va agradar perquè aquest muntatge, amb un primer i tercer actes realment espectaculars, és una festa per als sentits. I el fet que l'ambientessin al Rajasthan va ser com un petit homenatge al meu país natal.

–Ara faran junts Turandot a Munic. ¿Resistirà el muntatge les comparacions amb la monumental producció que vostè va dirigir a la Ciutat Prohibida de Pequín?

–¡No hi tindrà res a veure! Encara no puc avançar com serà, però la imaginació de Padrissa és enorme i pot anar en qualsevol direcció, com la cua d'un estel. De segur que em tornarà a sorprendre.

–Sense diners, ¿perilla la música clàssica?

–La música culta no dóna beneficis, per això necessitem els mecenes i els governs. Si els governs facilitessin les desgravacions per invertir en cultura amb una llei de mecenatge, la gent s'animaria. Un país es mesura pel respecte a les seves arrels culturals i s'han de preservar perquè no passi com a Itàlia, on la nefasta política de Berlusconi sembla haver oblidat que allà hi va néixer part de la cultura musical europea de què avui disfrutem.

–La retallada de la subvenció del govern valencià al Palau de les Arts, ¿posa en perill el projecte?

–Hem estat previsors per enfrontar-nos a la crisi, però em pregunto per què el Teatro Real i el Liceu reben, respectivament, 18 i 14 milions de subvenció del ministeri i nosaltres només un. Estic a favor que els dos teatres tinguin l'ajuda que mereixen, però el tracte és discriminatori. Obliden que, a més de la temporada, a València organitzem el Festival de Mediterrani.

–¿Les modes podran amb els clàssics?

–Autors com Mozart i Bach no moriran mai, com tampoc ho faran Leonardo da Vinci i Miguel Ángel. O Sinatra, que ja és un clàssic en el seu gènere.

–¿Ha aparcat definitivament el seu somni de dirigir la Filharmònica d'Israel als països àrabs veïns?

–La situació política ho fa difícil, però segueixo amb la idea de dirigir-la algun dia a Amman, el Caire, Bagdad, Gaza o Ramal·la. També m'agradaria interpretar, tot i que fos només una obertura, Wagner a Israel. Ja ho vaig intentar fa anys amb el preludi d'Isolda, però hi va haver un gran rebuig. En el futur passarà, però ara és difícil perquè encara hi ha supervivents dels camps de concentració nazis amb el número de presoner marcat als braços. I s'han de respectar aquests sentiments.

–La nova generació de directors, ¿mantindrà el nivll de l'herència dels grans mestres?

–Hi ha gent molt preparada i amb molt talent, com Gustavo Dudamel o el futur director de la nostra orquestra a València, Omar Wellber. Encara els falta l'experiència que dóna les oportunitats com la que jo vaig tenir a la Filharmònica de Los Angeles, on vaig estar 16 anys dirigint i completant la meva formació. Però els hem de donar temps perquè completin el seu recorregut.

–¿Què faria si pogués fer marxa enrere?

–Canviaria algun comportament de la meva vida personal, però donaria per bo tot el que he fet en el terreny musical.