Plorar no es dolent

Millor mai reprimir les ganes de plorar, sigui perquè sigui, ja que així, et sentis a gust o no, has assolit un petit però important objectiu que et planteja el mateix cos: plora! Cal fer cas del què et diu el cos, funciona automàticament i, per això, no es sol equivocar.
- Quan hagis aconseguit no reprimir aquest instint, perquè és un instint molt humà per molt happy que sigui la tele, no t’aturis fins que t’hagis cansat del tot. Perquè sinó és el mateix que una repressió. Sempre pens que no ens haurien d’haver ensenyat a aturar-nos de plorar, perquè ens ho han ensenyat, conscient o inconscientment.
- Si plores per una altra persona millor fer-li saber tot el què creus que hauria de saber. Millor tard que mai. Recorda: sinó la bassa serà més grossa i el vidre més gruixat.
- Sempre que ploris intenta quedar-te a gust, malgrat sigui plorant un dia sencer, i sempre pensar que plorar no és dolent: és una necessitat, un instint, una estreta de cor existencial.

Tot comença en es cor. El cor queda oprimit per una estreta existencial. Segueix el cap que reprimeix o no aquesta sensació. Millor no reprimir-la.
Després el llavi inferior s’estreny i fa tremolar la part de baix. Els llavis apretats i comences a parpallejar. A poc a poc es van homint i tanques els ulls i tot el de dins et pesa.. per uns segons oblides el teu voltant, però tornes a obrir els ulls. Això ja depèn de les circumstàncies. Si vols seguir plorant (millor seguir), el cor segueix insistint amb les estretes existencials i pareix que cada part de la cara es vol acariciar, tot queda en conjunt. Les galtes esperen les llàgrimes que cauran en pocs segons. Quan estiguin humides, la boca es mourà lleugeremant i sense tastar-les fan sensació de salades. Els ulls queden lleugerement més closos de lo normal. La respiració no és estable i el silenci regna en aquests moments, el silenci interior que et permet notar aquelles estretes del cor on tot comença i també acaba. Causa i efecte.

No importa recordar-li a ningú que hi ha distints motius pels quals plorar, en diferents situacions... justament és això el què fa que quan acaba el procés un es quedi a gust o no es quedi a gust. Personalment, crec que qui es queda a gust és pel fet que ha reconegut la seva derrota, se’n adona de qui és i perquè i, després de plorar, nota que no hi ha conseqüències negatives, que només és un acte de confiar amb un mateix. En el moment en el qual aconseguim plorar, la derrota es converteix en victòria. Acceptes i gaudeixen plenament d’aquells instants, qui no ho reconeixi és per l’entorn social massa happy que ens mostren. No està ben vist plorar, qui plora “li passa algo”... i qui riu també, i qui camina, i qui s’enfada i qui mira per sa finestra!
Plorar davant un mirall és una bona manera d’aconseguir la confiança amb el nostre propi ego, perquè ja que hem reconegut la derrota interior, també hem de reconéixer l’exterior... Així la victòria es doble... només és una lluita interior, res més. Qui plora exterioritza aquesta lluita, sempre existencial...
Plorar sempre ens fa pensar, mira! Un altre motiu a favor...
D’altra banda, qui no es queda a gust després d’haver plorat és perquè necessita que una altra persona el vegi plorant, vol plorar davant ella perquè, així, el pes líquid interior és compartit. Si és així, és perquè necessita amollar alguna cosa del seu interior a una altre persona, té assumptes pendents... i el líquid s’escampa i es fa grossa la bassa si no hi posam un límit. És a dir, podem plorar i plorar i la bassa no es buidarà si no ho feim davant l’altre persona, perquè això significaria confiança en un mateix i cap a l’altra. Que es una de les coses mes belles d´ aquesta vida, poder confiar en algú, fins no tenir que amagarte per plorar.

Es pot plorar de:

Pena: Es plora de pena quan...
1. Et fas pena a tu mateix per motius diversos
2. Et fa pena una altre persona/situació que t’afecta pel fet que et poses en la seva situació. Per tant, plorar de pena per una altra persona aliena a tu és degut a un viatge mental cap al seu món o bé, perquè et recorda al teu. És a dir, de pena per comparació, o de pena per compassió.

Ràbia: Plorar de ràbia és bastant habitual. Va molt lligat a la impotència o a l’arrepentiment ja que quasi sempre ve referit a situacions on tu et sents impotent o incapaç de canviar la realitat. O bé t’arrepenteixes de no haver-la canviada en el seu moment. Cal apuntar que quan es plora de ràbia no et sols sentir a gust després de plorar i, seguidament, sols actuar d’alguna forma... dominat per aquesta ràbia. Per tant, plorar de ràbia no pareix ser un final, sinó un principi. Aquest és el cas on les persones solem aprendre més dels nostres errors.

Impotència: En aquest cas només ens referirem a plorar per una altra persona ja que el fet de plorar per un mateix d’impotència va molt lligat al fet de plorar de ràbia. Et sents impotent de no poder fer res per ajudar a l’altra persona que ja forma part de tu i li demostres amb el simple fet de plorar amb ella. No s’ha de confondre amb plorar per compassió, que es tracta de plorar per una persona aliena a tu i , per tant, no forma part de tu.

Alegria: Quan plores d’alegria arribes a un estat suprem de satisfacció momentània. Tot brilla, tot té olor pròpia i tot pareix etern. És una agradable sensació d’autorealització efímera la duració del qual depèn del sentit de culpabilitat que té cadascú. M’explic: com menys sentit de culpabilitat tengui una persona més moments que anomenarem “nirvana” pot gaudir ja que li serà suficient la seva eufòria i no necessitarà la dels demés. A més, no es sentirà culpable d’estar terriblement feliç mentre que els demés no hi estiguin com ell. Però hauria de recordar que, així com ningú sagnarà amb nosaltres quan ens tallem (o plorar tant com nosaltres quan plorem per nosaltres mateixos), ningú podrà tampoc plorar del tot d’alegria per nosaltres. Així, seguint aquests paràmetres, les persones insegures, poc egoistes, dèbils i que es senten culpables tenen menys possibilitats d’assolir el “nirvana”.

Satisfacció: Plorar de satisfacció és el contrari de plorar de frustració, has aconseguit canviar la realitat, has assolit el teu objectiu, et sents satisfet i rius. Res més a explicar.
Frustració: Plorar de frustració és el plorar més complex i difícil de definir. En part, engloba els tres primers plorars (de pena, de ràbia, d’impotència) ja que et fas pena a tu mateix, et fas ràbia, et sents impotent i el resultat és la frustració. No has aconseguit els teus objectius, -major frustració si no les has intentat aconseguir- i ara et submergeixes en un estat que no vols estar, aquí reconeixes la teva derrota. La pròxima vegada et costarà més plorar ja que després d’aquest plorar de frustració cada un es construeix una mena de màscara, un jo trampa que caigui abans del jo de veritat. I així no sentir-se encara més frustrat per plorar de frustració. Per tant, ve a ser com una alarma d’avís, un vidre protector que amb el temps es fa més gruixut ja que, així, no hi ha manera d’aprendre dels teus errors perquè qui les comet (ara tens excusa) no ets tu de veritat sinó el tu trampa.

Jo recolliria unes paraules d'una escritora no gaire coneguda, la Marina Sunyer de Sabadell, que en un del seus escrits sobre el plor diu:

Avui estic trista...tinc ganes de plorar... hi han momets que hem de pendre desicións i costa....carai si costa...però la vida segueix i tenim baixades i pujades, sóc conscient....n'he pres moltes darrerament, i totes han sigut per millorar, aquesta ha de ser una més!!
Avui tinc ganes de plorar i amb força, ho faré i demà tornarà a sortir el sol!!

Si plorar no estigués tan mal vist, i si no fos considerat com una debilitat, jo crec que vessaríem mes llàgrimes.
De totes formes jo que soc una persona que plore molt , no em sent tan agust despres com diu aqui