Surt l'obra pòstuma de l'historiador Pere Anguera que completa la seva tetralogia sobre els símbols nacionals

El gener passat moria a Reus l'historiador Pere Anguera. Unes setmanes abans havia entregat a Rafael Català, l'editor de Dalmau, el darrer títol de la tetralogia sobre els símbols nacionals, Sant Jordi, patró de Catalunya, que arriba ara a les llibreries coincidint amb la diada del llibre i la rosa i que s'afegeix als seus textos Les quatre barres, Els segadors i La nacionalització de la sardana, aquest darrer també novetat. Amb la seva proverbial erudició -era un dels autor que coneixia millor la bibliografia del segle XIX- i el seu estil directe, Anguera repassa els alts i baixos que la figura i la festa de Sant Jordi han tingut al país.

El seu recorregut s'atura precisament quan, per iniciativa de l'editor valencià Vicent Clavel, als anys 30 la diada va sumar els llibres a la rosa i va acabar de conquerir el carrer. Però el 23 d'abril portava ja embranzida de segles. "El principal element persistent de la tradició és el regal de flors, ara bàsicament roses, però que abans incloïa clavells, entre d'altres".

Els orígens de la devoció al patró, que hauria arribat aquí a través de la Provença i la Llombardia gràcies als croats vinguts d'Orient, van fer que costés d'arrelar. A la dècada del 1360, cap home català portava el nom de Jordi al barri de Santa Maria del Mar, quan ja feia anys que Barcelona havia incorporat la creu del sant al seu escut. La Generalitat va ser la que més va fer per incrementar-ne la devoció, especialment durant els segles XVI i XVII: de fet, va ser per a ella com un signe distintiu enfront de la corona.

Després del 1714, l'aristocràcia va agafar el relleu i no va ser fins a la Renaixença que Sant Jordi va incorporar clarament un component patriòtic. A mitjans del XIX, al voltant del Palau de la Generalitat, que era visitable, ja s'hi instal·laven floristes, venedors de joguines i andròmines diverses, i cap al 1880 s'hi havien incorporat llibres usats. Van ser algunes entitats cíviques, en especial l'Associació Catalanista d'Excursions Científiques (precedent del Centre Excursionista de Catalunya), les que van donar-li un caràcter popular, literari i nacional, amb la voluntat que passés a ser la "festa major de Catalunya".

Amb el canvi de segle, el nom de Jordi va passar a ser popular i fins i tot paradigmàtic del caràcter català. Paradoxalment, la Mancomunitat no va incidir en una festa que havien fet seva tant els catòlics com els republicans catalanistes, una diada que va sobreviure a Primo de Rivera i va esclatar amb Macià: l'Avi va declarar el 23 d'abril Dia de la Senyera.

Opinió del lector