Cap a l´ONU, per Enric Canela

Enric I. Canela

En poc més d’un any el panorama independentista ha canviat de forma radical a Catalunya. Potser ens passa com amb les persones, quan estem convivint o veient cada dia a un nen no ens adonem de com canvia, però si estem un any fora, sense veure’l, quan hi tornem notem que el nen ha experimentat un gran canvi.

Com vèiem nosaltres l’independentisme a Catalunya, posem, a començament del 2008? No sé quin record tindreu vosaltres, però jo sentia parlar de sobiranismes, de dret a decidir, escoltava un llenguatge ple d’eufemismes, però poca gent parlava sense complexos d’independència.

Durant aquests mesos han passat moltes coses. Per a mi, potser referència subjectiva, el moviment transversal iniciat per 10Mil en Xarxa per l’Autodeterminació que ens va portar a Brussel·les el 7 de març de 2009 va ser un punt visible d’inflexió. Va ser aquell matí d’hivern quan ens vam trobar i caminar per la capital europea milers de catalans defensant el dret de la Nació catalana a esdevenir un estat independent i sobirà dins de la Unió Europea.

Poc després més d’onze mil persones vam demanar al Parlament de Catalunya, per mitjà d’una Iniciativa Legislativa Popular a la que van donar suport més d’un centenar d’ajuntaments, que es convoqués un referèndum d’autodeterminació. La Mesa del Parlament no la va admetre a tràmit, però un dels suports, el d’Arenys de Munt va ser la convocatòria d’una consulta municipal en favor de la independència de la nació catalana que es va celebrar el 13 de setembre proppassat. L’èxit va superar les expectatives. A aquesta convocatòria li va seguir d’immediat el procés que avui coneixem com “la Consulta”. Onades de consultes municipals, 13 de desembre, 28 de febrer, 25 d’abril… que van sumant vots i participació a favor de la independència del nostre poble.

El moviment independentista ja no és ara quelcom de testimonial i residual, exclusiu de sectors extrems de la societat. La crida a la independència la protagonitzem ara sectors de tots els àmbits de la societat.

Fa poc més d’un any, a Brussel·les, vam presentar les nostres demandes al Parlament Europeu. Ara, tal com ens havíem proposat, anirem a Ginebra i farem palès a l’Organització de Nacions Unides el que volem, un Estat propi, i també explicarem com durant aquests darrers mesos centenars de pobles, de forma legítima, ja s’han determinat a favor de la independència.

Catalunya no és viable sense els poders d’un estat. Llengua i cultura quedaran engolides per la globalització sense un estat que les defensi. També l’espoli econòmic continuat i la inversió asimètrica de l’estat espanyol ofegarà la nostra capacitat de desenvolupament econòmic. La contínua i injusta negació al nostre ple desenvolupament destruirà el nostre país.

El proper 8 de maig a Ginebra tindrem una altra ocasió per internacionalitzar el nostre conflicte pacífic. Tindrem, una vegada més, l’oportunitat de fer saber al món que no podem ni volem continuar sent una província espanyola.

Seguirem caminant fins la victòria. Catalunya, amb l’ajuda de tots, serà independent. Ens veiem a Ginebra.