L´amargor de no creure en res.

AL principi creia en tot. Creia en Déu, en l'amistat, en l'amor, en la justicia, en les persones en les oportunitats, en els somnis, en les il·lusions, en la familia, en la magia, i fins i tot que es podia canviar el món.
Pero poc a poc, com qui intenta atrapar l'aigua entre els dits, se'm van anar perdent una per una, les coses en les quals creia de la vida.

Llavors, ja sense somnis ni esperances, em vaig veure infinitament buida, infinitament trista, e infinitament sola.
Em va fer por el món, i em va fer por la vida, aquesta vida sense somnis, ni il·lusions ni creences, ni esperançes, ni carícies, ni coses bones, ni res on agafarme.

Aquest món real sense sentiments intensos, ni sensasions meravelloses, ni bones intencions ; Res em quedava sinó un sabor amarg que m'inundava la boca, mentres una llagrima em enrelliscaba, amb la certesa de que cada dia seria més gran la meva amargura.