El sostici d’hivern

Entorn de la fi de desembre, la vida sembla preparar-se per a la seva renéixer, a pesar que ha de transitar àdhuc pel gelat sendera de l’hivern. El sol deté, en efecte, entorn d’aquest dia de Nitbona la seva fugida cap al sud i lentament comença, de nou, el viatge cap a les ombrívoles terres del nord, a les quals, poc poc, anirà inundant amb la seva llum i la seva calor, guanyant cada dia temps a les ombres i espai al gelat Bóreas, el vent del nord, alhora temut i venerat.
.
Vivim els dies del solsticio, els dies que el sol es para i dóna tornada per a viatjar cap al nord. Els antics grecs creien que aquesta volta del sol s’iniciava just damunt de la illa de Ortigia, el lloc erm del mar Egeu en el qual Leto, agafada amb totes les seves forces al tronc de la palmera, va parir als seus dos fills: Apol·lo i Ártemis. Apol·lo, el déu del sol i de la llum, va inundar amb el seu llamps la desolada terra de Ortigia que, des de llavors, va rebre el nom de Delos, és a dir, brillant.


El sostici d’hivern és el moment en el qual neixen bona part dels déus/homes. Alguns d’ells, com Jesucrist, són fills de dones mortals i, per tant, arrosseguen la desgràcia d’haver de viure amb aquesta naturalesa ambigua que els fa, alhora, déus i homes. Molts d’ells han de morir perquè la seva essència divina prevalgui sobre la seva condició mortal i la seva figura sigui amplaçada pels homes en el panteó dels déus autèntics.
El Nadal és també l’època del naixement de molts déus redemptors. Potser aquesta sigui la raó per la qual tots pretenem carregar aquestes dates amb sentiments de concòrdia, de germanor i d’amor. Déus tan distints com Jesucrist, Mitra, Dionisios, Osiris o Krishna, estan relacionades amb aquest afany tan nostre d’integrar-nos amb els cicles de la naturalesa i els sentimintos de bondat i de pietat.
.
Encara que l’hivern sembla un emissari de la mort, anuncia en realitat un naixement que potser pugui tornar a ser, al cap, un nou renaixement